De pequeña, envidiaba a los que cumplían años los primeros días del mes. Para ellos, cumplir X años el día X pasaría pronto (o ya había pasado): cumplir 13 años el día 13, 7 años el día 7… Para mí, el año en que cumpliría 27 años el día 27 quedaba muuuy lejos… 2008, el nuevo siglo, el nuevo milenio! Suena friki (mis posts de cumpleaños suelen serlo :P), pero siempre he esperado con ansias el 27 de mayo de 2008.

Y llegó el día, y la verdad es que va a ser uno de los cumples más sosos que recuerdo. Por primera vez en mi vida me toca trabajar el día de mi cumpleaños (no cuento el periodo de estudios, ir a clase en tu cumpleaños era divertido), hacía 4 años que no caía entre semana (y en 2004, aunque tuve que ir a Philips, el día acabó de la mejor manera), Salva está en Mallorca (es la primera vez desde que nos conocemos que no nos vemos el día de mi cumple ), en casa estaré sola…

En la parte positiva, ayer (26) estuve en casa de mis padres, estuvimos charlando toda la tarde, y mi madre me hizo el mejor regalo del mundo (aparte de algún dinerillo que nunca viene mal):

Su famoso helado de limón. Ya he dicho por aquí que mi madre es una fantástica cocinera, pero si tengo que quedarme con alguno de sus inventos, serían sus helados, y concretamente el de limón. Lo probé nada más llegar a casa, medio derretido (lo traía en una bolsa isotérmica, pero aún así…), y la que me derretía era yo con lo rico y cremoso que estaba… Nota mental: aprender a prepararlo. Gracias mami! Que por cierto, también se ha acordado de su yerno, que no es muy amigo de la ralladura de piel de limón que lleva (que para mí es lo mejor del helado!), y le ha preparado otro de turrón (que a mí me parece demasiado dulzón, dicho sea de paso).

Y Salva me ha llamado a las 0:00h para felicitarme… aunque ya lo había hecho esta mañana con un mensaje en la pizarra… ains… qué ganas de que llegue mañana, pero sobre todo, qué ganas de que llegue agosto para que no tenga que volver a Mallorca!

Actualización 28.05.2008: ya pasó el día, ya tengo 27 (que por cierto, me olvidé del detalle friki: es un número que me encanta porque acaba en 7 y porque sólo tiene un factor, el 3), lo celebré yo solita viendo La Princesa Prometida en la tele de 40″ y comiendo helado… aunque me encantó recibir felicitaciones de amigos y familia

El sábado pasado fue mi fake-cumple. Hace un año Salva sentó un precedente regalándome una camiseta, y este año (que para nuestros cumples ya nos hemos regalado la tele y la Wii) ha cumplido con su deber y me ha regalado una nave imperial (del imperio Vader… cuando haya Legos del imperio Cylon ya veréis, ya…).

El cumple de verdad de Salva fue hace 3 semanas, y lo celebramos una semana más tarde con sus amigos. La idea era hacerlo en la terraza (inaugurándola por este año, de paso), pero la lluvia constante de aquel viernes y sábado (no daba tregua!) no nos lo permitió. De todas maneras, la velada fue muy divertida, sobre todo con la gran estrella de la noche: la Wii.

Aunque mi juego preferido sigue siendo el Mario Kart, reconozco que para jugar con amigos, lo más divertido es el Wii Sports, es muy curioso ver a la gente hacer movimientos de un deporte sin tener un contrincante delante realmente o sin darle a una pelota. Xevi era el más emocionado, sobre todo con el Wii Tennis (aunque el Mario Kart también lo vivía), pero todos se lo pasaron bien.

Pero lo mejor de la noche fue el estilo de boxeo de Koko (hicimos un combate cada uno con el Mii de Salva: Koko fue el único que perdió). Atención al final del vídeo:

Por cierto, es el primer vídeo que hago con Final Cut, después de las enseñanzas de Guillem en la Jornada de edición de vídeo de CampusMac de hace un mes. Todavía me quedan muchas cosas por aprender (no me pienso perder el curso que dará el mismo Guillem, creo, en la CampusMac de verano!), pero me gusta bastante: no me hace tonterías como iMovieHD, puedes hacer prácticamente de todo (lo difícil es saber hacerlo), y una vez lo conoces un poco, no es tan difícil hacer las cosas básicas.

Hoy es mi fake-cumple. Como el año pasado ya expliqué de qué va esto, no me repetiré

Pero hoy también he recibido una felicitación vía e-card

El año pasado no hubo e-card, Salva y yo estábamos regresando de un viaje revival. Snif, hace un año que no piso Aachen :’( Las fotos del viaje están en el set Zu Aachen Zurück de Flickr (por cierto, el nuevo Organizr mooola!), no sé por qué no está enlazado en la crónica del viaje :S

Este finde subí algunas fotos de un viaje también muy especial… Qué pasa si metemos a 6 personajes en una Touran y salimos de Aachen rumbo Berlín? El resultado se llama Berlín, la Odisea (la odisea en sí es la primera parte, Aachen-Berlín en 13 horas *, si os interesa la historia completa, Salva escribió una crónica para la web de Christian).

* Ya le he encontrado un fallo al Organizr! Coges un grupo de fotos, y puedes cambiarles la fecha en la que fueron tomadas (taken)… pero no puedes hacer lo mismo con la fecha en la que fueron subidas a Flickr (posted)! Sí, lo puedes hacer individualmente (como antes), pero ya que se ponían con la batch edition de fechas… podían haberlo hecho con los dos tipos de fechas! Lo digo porque la visualización de las fotos de un set se hace por el orden que tú quieras (yo el set de Aachen lo tengo ordenado por date taken), pero las fotos correspondientes a una tag se visualizan por date posted… En fins, que la miniserie Aachen-Berlín en 13 horas empieza con la foto de Joan (ahí si seguís el orden del set Aachen ya veréis la historieta cronológicamente).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ]

Avís: post monotemàtic (com els meus regals :P)

Per començar el dia, quan encara estava dormint, el nen em va enviar un missatge per felicitar-me. Em va fer molta gràcia perquè em felicitava pels meus 23+1!!

Al matí vaig quedar amb la Noelia… Aquí comença el monotema: em va regalar el dock connector per la iPod. El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser provar-ho, les fotos a la tele es veuen mooolt bé!!

Al migdia vaig quedar per dinar amb el nen. En teoria els divendres fa horari intensiu, però com sempre a la consultoria, una cosa és la teoria i una altra, la realitat. Però bé, va poder fer una excepció. En principi, havíem d’anar a dinar i després ell anava a comprar-me el regal (pobre, no té temps per res), de fet aquesta era l’excusa per marxar “d’hora” de la feina. Però es veu que s’havia pogut escapar algun dia aquesta setmana per comprar-ho, perquè ja m’ho va donar al migdia… Era un “traveler kit” per l’iPod, amb moltes cosetes: cables retràctils USB i Firewire, auriculars retràctils, adaptador pel k7 del cotxe (sí, això ja comença a ser una mica obsolet, però igualment em fa il·lusió, sempre n’he volgut tenir un :P), carregador pel cotxe, i un splitter per poder enxufar-hi 2 auriculars. Però mentre baixàvem per Rambla Catalunya, em va donar un altre regal: el camera connector!! Això serveix per descarregar les fotos de la càmera digital en l’iPod, així ja no ens haurem d’emportar cap portàtil quan anem de viatge, perquè tindrem 30gb (bé, 60gb si comptem la meva i la del nen :P) de disc dur!!

[el post continua, eh? exploters? com la majoria dels meus posts :S]

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

… to me!!

L’any passat vaig tenir un cumple deliciós. Estava a Aachen, i el nen feia tot just 3 setmanetes que havia tornat a Barcelona. Hi va haver una confusió, i ell en principi es pensava que jo feia els anys el 17 de Maig, així que em va enviar una e-card i un mail preciosos… Quan li vaig dir que encara faltaven deu dies, em va dir que tranquil·la, que ja em tornaria a enviar una altra e-card…

No ho va fer. Em vaig passar tot el dia a la Philips donant-li a F5 per veure si rebia algun mail, però no. Em va estranyar, no creia que se n’hagués oblidat, però no molava… Va donar la casualitat de que aquell dia em vaig haver de quedar fins tard (normalment sortia a les 17h) per fer una demo a uns visitants, i vaig arribar a casa a les 19h. En Christian va passar per casa i va dir “Mira què t’he portat”. I qui va aparèixer? El nen!! Dient “Passava per aquí…” Jo estava que no m’ho podia creure… Vam fer un gran sopar a casa meva (unes 15 persones en 20m2, tot un récord) i després vam anar a una festa al meu local favorit, la Westbahnhof.

Sempre m’ha fet il·lusió fer anys. Suposo que quan em faci més gran em farà més pal, però ara m’encanta. El que no m’agrada d’aquest any són els anys que faig, 24. Imagino que la crisi vindrà l’any que ve, que estaré a meitat de camí dels 30, o quan faci els 30… Però el número 24 no m’agrada. Ara ve lo friki

El meu número preferit és el 7. Per què? A part de que també era el número preferit de una de les meves mestres de primària favorites (ara que fan la setmana de TV3 dedicada als mestres…), m’agrada perquè és un nombre primer. Adoro la perfecció dels nombres primers, que no es poden dividir per cap altre número (a part d’ell mateix i l’u, és clar). És com si sorgissin del no res. El 6 saps d’on surt, de multiplicar 2 i 3, però el 7… d’on surt, el 7? Una altra raó perquè aquest sigui el meu número preferit (i no el 2, el 3 o el 5, que van abans :P) és que no té llei de divisibilitat, per saber si un número es pot dividir per 7 no et queda altra cosa que fer la divisió.

Odio els nombres parells, perquè es detecten fàcilment, mirant l’última xifra ja saps si un número és divisible per 2. Els divisibles per 3 ja m’agraden una mica més, perquè la llei de divisibilitat és divertida: sumes les xifres i si el resultat és divisible per 3, el número també ho és. El 5 no està tan malament, els seus múltiples són rodons, encara que també són detectables a simple vista. Però bé, on es posi un 7, un 11 (la llei de divisibilitat també era graciosa, la recordeu?) o un 13…

De petita m’encantaven les matemàtiques (oh sorpresa!), precisament aquella profesora em donava aquesta matèria, entre d’altres (segur que li agradava el 7 per la mateixa raó que a mi). Les mates em van agradar fins que vaig fer càlcul, a primer de carrera (arggh!!). Fins i tot vaig participar en 4 concursos El Cangur (des de primer de BUP fins a COU), i vaig estar a punt de fer-ho en la Olimpiada Matemàtica (no vaig poder perquè el mateix dia tenia un concert de Coral… sí, també estudiava música al Conservatori).

L’edat que tenia ahir (bé, encara la tinc, vaig nèixer a les 20:30!!) m’agrada molt, perquè el 23 és un nombre primer. Avui en faig 24, un número horrible!! Què hi ha més soso que el resultat de multiplicar 2 x 2 x 2 x 3? És parell per triple partida!! Com a mínim, li trec un partit a això de no poder pausar la meva vida: espero que aquest any passi ben ràpid!!

I per acabar, analitzem la meva data de naixement: 27.05.1981. El 27 està bé, ja que conté un 7 (tot número que contingui un 7 mereix un respecte), i a més és una potència perfecta (només té un factor, el 3). El 5 és primer, i com ja he dit, m’agrada perquè és rodó. Us heu parat a factoritzar el 1981? Els factors primers d’aquest número són el 283… i el 7. Si és que el 7 em persegueix!!

Havia promès un post friki, no? Ho he aconseguit?

P.S. Què faig desperta a aquestes hores? Havia de fer-li de pinxe a ma mare, estem fent un pastís per diumenge (prometo foto).