[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

… to me!!

L’any passat vaig tenir un cumple deliciós. Estava a Aachen, i el nen feia tot just 3 setmanetes que havia tornat a Barcelona. Hi va haver una confusió, i ell en principi es pensava que jo feia els anys el 17 de Maig, així que em va enviar una e-card i un mail preciosos… Quan li vaig dir que encara faltaven deu dies, em va dir que tranquil·la, que ja em tornaria a enviar una altra e-card…

No ho va fer. Em vaig passar tot el dia a la Philips donant-li a F5 per veure si rebia algun mail, però no. Em va estranyar, no creia que se n’hagués oblidat, però no molava… Va donar la casualitat de que aquell dia em vaig haver de quedar fins tard (normalment sortia a les 17h) per fer una demo a uns visitants, i vaig arribar a casa a les 19h. En Christian va passar per casa i va dir “Mira què t’he portat”. I qui va aparèixer? El nen!! Dient “Passava per aquí…” Jo estava que no m’ho podia creure… Vam fer un gran sopar a casa meva (unes 15 persones en 20m2, tot un récord) i després vam anar a una festa al meu local favorit, la Westbahnhof.

Sempre m’ha fet il·lusió fer anys. Suposo que quan em faci més gran em farà més pal, però ara m’encanta. El que no m’agrada d’aquest any són els anys que faig, 24. Imagino que la crisi vindrà l’any que ve, que estaré a meitat de camí dels 30, o quan faci els 30… Però el número 24 no m’agrada. Ara ve lo friki 😛

El meu número preferit és el 7. Per què? A part de que també era el número preferit de una de les meves mestres de primària favorites (ara que fan la setmana de TV3 dedicada als mestres…), m’agrada perquè és un nombre primer. Adoro la perfecció dels nombres primers, que no es poden dividir per cap altre número (a part d’ell mateix i l’u, és clar). És com si sorgissin del no res. El 6 saps d’on surt, de multiplicar 2 i 3, però el 7… d’on surt, el 7? Una altra raó perquè aquest sigui el meu número preferit (i no el 2, el 3 o el 5, que van abans :P) és que no té llei de divisibilitat, per saber si un número es pot dividir per 7 no et queda altra cosa que fer la divisió.

Odio els nombres parells, perquè es detecten fàcilment, mirant l’última xifra ja saps si un número és divisible per 2. Els divisibles per 3 ja m’agraden una mica més, perquè la llei de divisibilitat és divertida: sumes les xifres i si el resultat és divisible per 3, el número també ho és. El 5 no està tan malament, els seus múltiples són rodons, encara que també són detectables a simple vista. Però bé, on es posi un 7, un 11 (la llei de divisibilitat també era graciosa, la recordeu?) o un 13…

De petita m’encantaven les matemàtiques (oh sorpresa!), precisament aquella profesora em donava aquesta matèria, entre d’altres (segur que li agradava el 7 per la mateixa raó que a mi). Les mates em van agradar fins que vaig fer càlcul, a primer de carrera (arggh!!). Fins i tot vaig participar en 4 concursos El Cangur (des de primer de BUP fins a COU), i vaig estar a punt de fer-ho en la Olimpiada Matemàtica (no vaig poder perquè el mateix dia tenia un concert de Coral… sí, també estudiava música al Conservatori).

L’edat que tenia ahir (bé, encara la tinc, vaig nèixer a les 20:30!!) m’agrada molt, perquè el 23 és un nombre primer. Avui en faig 24, un número horrible!! Què hi ha més soso que el resultat de multiplicar 2 x 2 x 2 x 3? És parell per triple partida!! Com a mínim, li trec un partit a això de no poder pausar la meva vida: espero que aquest any passi ben ràpid!!

I per acabar, analitzem la meva data de naixement: 27.05.1981. El 27 està bé, ja que conté un 7 (tot número que contingui un 7 mereix un respecte), i a més és una potència perfecta (només té un factor, el 3). El 5 és primer, i com ja he dit, m’agrada perquè és rodó. Us heu parat a factoritzar el 1981? Els factors primers d’aquest número són el 283… i el 7. Si és que el 7 em persegueix!!

Havia promès un post friki, no? Ho he aconseguit?

P.S. Què faig desperta a aquestes hores? Havia de fer-li de pinxe a ma mare, estem fent un pastís per diumenge (prometo foto).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard… Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la “Renania del Norte-Westfalia”, com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005

Ens vam llevar a les 5:30h del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45h que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l’àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11h, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada pel viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s’anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Hola!! He estat bastant ocupada aquestes últimes setmanes. Per fi he acabat d’escriure la memòria del meu projecte final de carrera. Des de que vaig tornar d’Aachen, al setembre, l’havia tocat bastant poquet. De fet només em quedava escriure la introducció (un exercici bàsicament de copy-paste), les conclusions, i donar una repassada a tot en general, però sempre em guanyava la mandra i ho deixava “per l’endemà” (i l’endemà es convertia en demà passat, etc.). Sí, sóc una procrastinadora (no sé si existeix aquesta paraula en català…). No ho puc evitar, i mira que ho intento!

Però per fi, fa un parell de setmanes vaig posar-m’hi de debó, perquè vaig pensar que si no, no em donaria temps a presentar abans de l’estiu i a veure, quedaria moooolt lleig presentar al setembre, representaria que he trigat un any i mig a fer aquesta merda de projecte!! Bé, potser hauria d’explicar una mica de què va… Jo estava al departament d’electrònica dels laboratoris de recerca de la Philips d’Aachen, en un grup que es dedicava a investigar noves formes d’il·luminació. El meu projecte en principi tractava de generar llum blanca a partir de la mescla de LEDs de diferents colors (els primaris: vermell, verd, blau i àmbar), però al final ho vam estendre a la generació de qualsevol color, per tant el que jo vaig implementar és un sistema que permetia a l’usuari controlar la lluminositat i color d’un prototipus de làmpara fet amb 64 LEDs. S’ha entès?

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Avui fa un any q vaig marxar cap a Aachen. Un nom q potser aleshores no em deia gaire (poc abans havia après q es pronunciava “áhen”, amb la ‘h’ aspirada, i no amb la ‘ch’, o ‘k’, com algun dels meus amics s’entestava a pronunciar – oi prati?), però q ara em porta a la ment molts records. Em va costar situar-ho a un mapa, sobretot degut a q en els mapes espanyols q jo tenia, el nom estava en castellà: Aquisgrán. Sí, noi, això de traduir els noms no és un bon costum… Els francesos li diuen Aix-la-Chapelle, i els holandesos, Aken (coi, si al final el prati serà holandès, entre els productes tipics d’Holanda i la manera de pronunciar-ho…)

Llegeix la resta del post »