Tinc una càmera de fotos, la Pentax Optio S (fa dos anys que la tinc, va ser la reportera oficial a Aachen!). Aquesta càmera va amb targetes SD i MMC. Jo em vaig comprar una SD de 128MB (em vaig gastar 65€, que és el que ara val una d’1GB :S), perquè eren més ràpides que les MMC.

Els meus pares em roben la càmera quan se’n van de viatge. Clar, com que ells no en tenen (bé, el meu pare té una Reflex analògica morta de fàstic perquè és molt gran, és més còmode dur-ne una petiteta)… Però això s’acabarà aviat, espero, perquè en el seu viatge actual (van marxar dimecres passat i tornen demà passat) a Tenerife (al Carnaval, qué bé que viuen, i jo aquí treballant), tenen previst comprar-se’n una. Però el temps s’està esgotant i encara no l’han comprat! En principi volien (influenciats pel meu consell) la Casio Exilim EX-Z750, una petita meravella que també va amb SD i MMC. Però just el dia que marxaven, Casio va anunciar el nou model que substituiria a la Z750, la Z850, i al meu pare li van entrar els nervis. Jo li vaig dir dues coses: una, que l’acabaven d’anunciar i que probablement encara no estigués al mercat; i dues, ambdues càmeres són pràcticament clons, excepte el fet que la nova té un megapíxel més. La meva conclusió va ser:

Si trobes la Z850 a un preu raonable, compra-la; si no veus la Z850 i la Z750 és molt més barata que aquí, compra-la; si no veus la Z850 i la Z750 té un preu similar al que té aquí, no la compris i espera’t a que comenci a vendre’s la Z850, aleshores segur que la Z750 baixa de preu i decideixes què et convé més.

El problema ve quan a moltes botigues (piratilles que són tots) li diuen que li poden aconseguir la Z850 per un bon preu (menys del que costa aquí la Z750), i l’home no sap què fer. Això és el que li va passar divendres, però avui he parlat amb ell i al final cap d’aquestes botigues li ha aconseguit la nova. Però l’home no ha escarmentat, i ha trobat una botiga on li aconsegueixen la Z750 més barata que a altres llocs més normals (on ja la tenen) i s’esperarà a veure si aquesta tarda l’hi porten. El temps s’esgota, i demà a més allà és festa, així que si avui no la té només tindrà dimecres per comprar-la! D’altra banda jo hagués preferit comprar-la quan abans millor per poder provar-la, així si tingués algun problema la podria canviar o tornar…

Però això no és el millor. Va el meu pare i em diu que aquest cap de setmana es va quedar sense espai a la targeta SD, i que va haver d’anar a un cibercafé per descarregar-ne unes cuantes en el seu pendrive… A veure, pensem-hi un moment. La meva càmera va amb SD. La càmera que tenen previst comprar va amb SD. Bé s’hauran de comprar una targeta no? Doncs perquè no l’han comprat ja i l’han aprofitat amb la meva càmera? Al meu pare no se li va acudir. Tampoc no va pensar en baixar la resolució o fer servir la memòria de la càmera (11MB no donen per gaire, però et treu d’un apuro).

I encara hi ha més! L’home no ha pogut esbrinar com saber les fotos que li queden, però en canvi sí que sap quantes n’ha fet. WTF??!! A la part superior dreta de la pantalla hi ha una icona amb forma de targeta (quan s’està fent servir una targeta externa) o de càmera (quan s’està fent servir la memòria de la càmera) i al costat un número. Què es pensava que era aquest número, que casualment es decrementa cada vegada que fas una foto? Doncs el número de fotos que et queden. I com ha sabut quantes n’ha fet? Comptant-les. Una a una.

Sembla increïble que aquest home dirigís la secció d’informàtica de la seva empresa, i que ensenyés a la seva filla (i.e. moi) a fer servir un ordinador (encara recordo la primera vegada que em va dur un dissabte a la seva oficina per fer un treball de l’escola, jo devia fer 6è d’EGB, i utilitzava un primitiu Word Perfect en DOS, quins colors més macos! Allò va ser l’inici d’una dèria per tot tipus d’aparells amb botonets i coses per tocar, jeje). El que fa la jubilació…

Actualitzat 02.03: ja han tornat els meus pares i… Endevineu! Sense cap càmera de fotos! :S

Parece increíble que el mail que acabo de recibir (en gmail, pese a que hace poco envié a mis amigos un mail diciendo que para forwards tengo el hotmail; y con las direcciones de tooodo el mundo que había recibido ese mail antes que yo, con lo que si alguien lo reenvía estará dando mi dirección a yo qué sé quién) lo haya escrito… un Teleco. Sí, un Ingeniero Técnico de Telecomunicación.

Lo pongo en la versión extendida porque no quiero que los caracteres >>>> invadan la portada, argghh!!

Fw: RE: FW: RE: FW: Saldrà el nombre de tu pareja
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>Hola,chicos/as os envio este
>>>>>>mensage,
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>>
>>>>>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>dicen que es verdad
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>la persona me lo envió me lo ha
>>>>>> >>> >>>>>>>>>comfirmado,
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>Envia este escrito a 15 persones,
>>>>>>o más,
>>>>>> >>>
>>>>>> >>> >>>>>>>>>tienes 24
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>>hores,
>>>>>> >>>
>>>>>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>después de haberlo enviado,
>>>>>>presiona F6
>>>>>> >>>i
>>>>>> >>> >>>>>>>>>te saldrá
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>>el nombre de
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>quien te quiere
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>>
>>>>>> >>> >>>>>>>>>> >
>>>>>> >>aparecerá en grande (da tanto miedo porqué
>>>>>> >>> >>>>>>>>>es
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>>real),pero si rompes
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> >
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>esta
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>cadena
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>> >>>>>>>>>> > >>tendrás conflictos que seran
>>>>>>dificiles
>>>>>> >>>de
>>>>>> >>> >>>>>>>>>resolver,
>>>>>> >>> >>>>>>>>>
>>>>>> >>>>>>>>>> > >>
>>>>>> >>> >>>>>>>>>
>>>>>> >>> >>>>>>>>>> > >>Mucha suerte!!!

Últimamente uso demasiado esta palabra, me estoy Vizzini-ando! 😛

Estoy alucinando. No me lo puedo creer.

Por lo visto la semana que viene se va a debatir una nueva Ley de la Propiedad Intelectual, de la que ya se ha pactado un borrador. En Escolar.net:

[…] Se establece que los reproductores de MP3, como el popular iPod, o los teléfonos móviles que sirvan para escuchar música estarán también obligados a pagar el canon de copia privada que ya se cobra con los CDs vírgenes.

Por otro lado, la SGAE ha demandado a Apple por el iPod (digo yo… han tardado en darse cuenta de lo maligno que es, ya lleva unos añitos en el mercado!). No lo acabo de entender muy bien, si es en la nueva ley donde se establece que los reproductores mp3, supongo que en la actual no está contemplado, no? Entonces a qué viene eso? No es el iPod un reproductor mp3? El mejor :P, pero un reproductor al fin y al cabo.

Pero la cosa no acaba aquí. Cito de Microsiervos:

La SGAE pretende además que Apple no sólo pague el canon a partir de ahora, sino que pretende que pague ese canon por cada uno de los iPods que ha vendido hasta ahora.

Ante esta frase, sólo me queda decir un… WTF??!!

Y espera, que lo mejor está por llegar! De momento sólo van a por los reproductores de mp3 y no piensan cobrar por portátiles o consolas (la PSP permite escuchar música), pero en palabras del abogado de la SGAE, “Dependerá de cómo evolucione el mercado”. O sea que cuando les salga rentable ya atacarán, ya.

Sin que sirva de precedente (no me va meterme en estos fregaos, aparte de mi nula influencia :P), me apunto al Google Bombing (un poco tarde, los ladrones ya aparecen en primer puesto): Siempre Ganamos Algunos Euros.

Al final la crisi nerviosa de divendres passat em va afectar més del que em pensava. A la nit vaig anar a sopar amb en Salva a un italià de Mataró (és una de les causes de que anem tan sovint al japo, perquè estan molt a prop i sempre que volem anar a l’italià està ple i acabem al japo, però aquesta vegada havíem reservat), i la cambrera em va rallar. Trobo que el que va fer no va estar bé, però em va afectar massa. Que què va passar? Doncs que a l’hora de demanar el postre, enlloc de portar-nos la carta ens va explicar tots els postres que tenien. No és que no m’agradi que m’ho expliqui (tot i que és una mica de bar de menú, que quan acaba de dir-te els postres ja no recordes els primers que t’ha dit), el que no em va agradar és que es va quedar allà mentres decidíem (a veure, normalment et porten la carta i et deixen uns minuts perquè te la miris i decideixes què menjaràs no?) i fins i tot va insistir en un postre en especial (un que l’havia sentit a demanar a uns altres i m’havia agradat el nom, però quan la cambrera ens va explicar què era, va dir dos ingredients que a mi no m’agraden gaire; en Salva es pensava que em faria gràcia i com que ella hi insistia…), que va ser el que al final vam triar i que òbviament a mi no em va agradar.

Però bé, no volia parlar de la cambrera, sinò de la Mada. Un aclariment per entendre del tot la Madaria és que a la nostra empresa, els telèfons són de la forma 93 xx yyyyy, on xx és un número comú a tots els de Barcelona, i yyyyy és l’extensió (per tant entre l’empresa ens truquem al yyyyy). Quan truques a l’exterior no s’oculta el número, i tots els del meu equip compartim el mateix telèfon. Cal remarcar també que la Mada rep trucades de l’exterior en el nostre telèfon. Ara ho entendreu.

Sin rastro
Situació: s’ha passat dos dies (dimarts i dimecres) sense venir i sense trucar (jo ahir ja començava a patir per ella). Però avui ja ha vingut. Arriba el Jefe (tard, com sempre) i li pregunta què li havia passat.

– Com és que no has vingut aquests dies?
– Tenia febre.
– És que et vaig estar trucant al mòbil però no l’agafaves…
– És que l’he perdut.
– I per què no vas trucar?
– Vaig trucar a la Claudia.
– Ah, doncs aquí no en sabíem res. La propera vegada truca’m a mi, que així no estarem preocupats…
– És que no em sé el telèfon. [cómorr?]
– Home… és l’extensió…
– [ah oh eh] És igual, que no me’l sé.

A veure, que l’extensió si se la sap, al telèfon mateix la posa. I el número complet també, només se li ha d’afegir el 93 xx i (bravo Watson) si la truquen… és que l’ha hagut de donar!

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa

Ayer me disponía a realizar una presentación ante mis queridos padres: las fotos de nuestro viaje a London (la segunda parte de la crónica está aún por llegar). Ya las había grabado en un DVD peró pensé que desde el iPod (conectándolo a la tele, claro) quedaría más bonito (mi DVD es un pelín lento y no se ve tan bien, dejando a parte que me quedaría sin los bonitos efectos de transición :P).

La única manera que tengo de pasar fotos al iPod es desde iTunes (recordemos que no puedo disfrutar de iPhoto como otros, ya que uso PC), y la verdad es que es bastante limitado. Sólo se pueden sincronizar las fotos de una única carpeta (y todas sus subcarpetas, de las que puedes elegir cuáles quieres y cuáles no).

Bueno pues a mí se me ocurrió la feliz idea de crear en el propio iPod (en modo disco duro) una carpeta llamada Fotos y sincronizar iTunes con esa carpeta, de manera que si ahora quiero poner las fotos de London, las copio a esa carpeta y automáticamente se sincronizan para poder verlas, si mañana quiero añadir las fotos de Euskadi pues lo mismo, etc. Este es el resultado que obtengo al sincronizar con la carpeta Fotos:

Debo aclarar en este punto que dentro de la carpeta 2006-02 – London hay subcarpetas, una por día (éste es el árbol de directorios). Pues iTunes se carga por completo esta organización. Un único álbum. Esto no sería mayor problema (incluso podría ser una ventaja, en lugar de 4 presentaciones, una) si no fuera por cómo quedan ordenadas estas subcarpetas. En orden alfabético inverso! Es decir, primero aparecen las fotos del día 6 (en orden cronológico), después las del día 5 (ídem), seguidamente las del 4 y finalmente las del 3. Cómorr??

Total, que al final he tenido que sincronizar con la carpeta 2006-02 – London para separarlo en 4 álbumes, pero esto me fastidia la idea feliz de la carpeta Fotos para todo. Así queda al final:

Otra cosa que me molesta sobremanera es que de vez en cuando iTunes no me reconoce el iPod como photo, es decir, no me muestra en las opciones del iPod las relacionadas con este elemento (sincronización de fotos y portadas de álbumes). Y apelando a la Ley de Murphy, me ha vuelto a pasar ahora mismo cuando he conectado el iPod para obtener las capturas de pantalla de este post. Suerte que basta con desconectar y volver a conectar (a veces son necesarias varias iteraciones)! Una solución muy típica del equipo de The IT Crowd ;)

Aquest matí he tingut una crisi nerviosa. Bé, la crisi nerviosa la tenia la Mada, però me l’ha encomanat a base de riure escandalosament (ella, no jo; jo cridava internament).

Porta un temps que riu sola. Però no és de tant en tant, nooo! Cada dia, contínuament! Al principi em feia pena, i més quan em vaig enterar que s’havia separat (ha estat al gener perquè quan jo vaig entrar a l’equip encara estava amb el marit), la cosa va anar així.

La separació
Situació: el Jefe++ va tenir un fill el 5 de gener. Des d’aleshores havia estat de baixa per paternitat o alguna cosa de l’estil i no va tornar fins la setmana passada (ahir va tornar a marxar i no sabem quan tornarà, però això és una altra història). A la tarda va venir a on estem nosaltres a saludar i preguntar com anava tot.

Jefe++: Què tal per aquí?
Jefe: Bé
Cris: Bé
Mada: Bé, molt bé [comença a riure]. [5 segons després] Jo m’he separat però no passa res [més riure]
Jefe++: [cara de circumstàncies] Ho sento.
Mada: [el riure cada cop és més escandalós] Tranquil, no passa res!
Jefe++: [ja no sap quina cara posar] Dona, em sap greu.
Mada: [ja no diu res, només riu]

El riure d’aquella conversa era el típic riure nerviós de “vull fer veure que no passa res però sí que passa!”

Doncs això, que al principi em feia pena… i me’n continua fent, aquesta dona té una depressió de cavall. Però ara em provoca ansietat a mi, i se’m fa difícil d’aguantar. Aquest matí s’ha passat gairebé una hora rient, i rient, i rient… I a mi se m’anava fent un nus al cor, i tenia ganes de cridar-li “vols callar ja!”, però no ho he fet.

La bona notícia és que no sóc l’única que s’estressa de sentir-la riure. Aquest matí el Txe li ha fotut un parell de mirades assassines en plan “a veure, que estem treballant, no a risoteràpia”, però ella ha passat d’ell i ha continuat amb el seu concert. Després s’ha perfumat (perquè aquesta és una altra: de tant en tant es va posant colònia, i queda tota l’oficina perfumada) i ha marxat no sé on. El Txe ha aprofitat per desfogar-se amb un noi que treballa a una taula aquí a prop, en plan “perquè no tinc tranxilium, que si no li fotia en vena”, “no és normal tirar-se 45 minuts rient sol mirant una pantalla”. Jo he callat, el meu sistema nerviós estava descansant. El Jefe no hi era, per variar.

Després d’una estona ha tornat la Mada, i ha continuat rient. En Txe no ha pogut més.

– [de molt bon rotllo] Mada, seria possible que riguessis cap endins?
– No, no puc, ho sento. [entre riures]
– O posa el mute, és que portes tres quarts d’hora rient i no em puc concentrar.
– [riure boig]

Quan ha anat a esmorçar, he tingut una conversa amb el Jefe i una altra noia. I m’he enterat que una de les principals raons per les quals no li veiem gaire el pèl al Jefe (no està al seu lloc a menys que tingui feina, sempre està parlant amb algú, o el que sigui) és que no suporta sentir-la riure tot el dia. La noia deia que no sap qui ha de prendre la decisió, si ella mateixa o algú de dalt, però la Mada no hauria d’estar treballant aquí. No és bo per la seva salut mental ni per la nostra. Es veu que en una reunió que van fer fa poc en la que van reduir l’equip (aquí la cosa està mu mala!), el Jefe++ es va quedar flipant quan va dir els que es quedaven i la Mada va començar a riure. Perquè clar, els que treballem més o menys amb ella la coneixem, però ell que no hi tracta gaire (i a més quan va marxar a principis de gener ja era una tia rara però mitjanament normal – com a mínim no tenia aquests atacs de riure estúpids -, i ara torna i se la troba així, descontrolada… doncs xoca) no sap com reaccionar.

A mi ja gairebé ni em parla. Ha passat de ser la meva amiga de l’ànima, d’estar-me tot el dia a sobre, a passar de mi completament i gairebé ni saludar-me. No sóc l’única, a l’altra noia amb qui hem estat parlant el Jefe i jo també li passa. Es veu que fa un temps es van distanciar, i un dia la Mada la va agafar i li va començar a cridar que què li havia fet, que per què no li parlava, que ja n’hi havia prou, etc. I ara la noia prefereix no preguntar-li per què ara no li parla ella.

No sé, tot plegat és complicat, però pel bé de la meva estabilitat mental espero que agafi la baixa.

Madaries anteriors | mails i macarrons

Per què hi ha gent que no se’n recorda de tu fins que necessita alguna cosa?

Tinc un compte a hotmail que faig servir per registrar-me a webs i tal, per no emmerdar el de gmail, i de tant en tant hi entro per netejar-lo una mica (i perquè no em caduqui, és bastant útil com a receptor de spam, jeje). Avui ha estat un d’aquests dies, i m’he trobat amb un mail d’una amiga de la que feia gairebé un any que no en sabia res (i l’última vegada que ens vam veure va passar bastant de mi). I és clar, em demanava un favor… Un favor que sé que pot aconseguir d’una altra persona amb qui té més relació, i que no té cap sentit que em demani a mi.

No penso contestar. El mail el va escriure fa un parell de setmanes (ja he dit que només hi entro de tant en tant, a aquest compte), per tant ja deu haver suposat que no li contestaré. Però m’he indignat.

Hola, he pensat (gràcies al suggeriment d’en Salva, jeje) que podria fer una espècie de secció amb les petites coses estúpides que ajuntades totes fan que la Mada no em caigui bé (apart que està com un llum, però aquest és un altre tema). Li direm Madaries, i la primera entrega arriba amb dos perles.

Els macarrons
Situació: després de dinar. La Mada li posa al Txe un tupper amb macarrons davant dels nassos.

– Tú que ets un home independent, què diries que és això?
– Home… [pensant si serà una pregunta trampa] Uns macarrons?
– Molt bé! Això ho saps perquè saps cuinar, si no, no ho sabries.
– Mada, la gent, encara que no cuini, també menja, tothom sap el que són els macarrons.
– Ai, què soso!

No sé si estan sosos o salats, no he provat els… com es deia allò que hi havia al tupper?

Mail notifier
Situació: a les 16:55h pujo a la 5a planta (nosaltres estem a la 3a) a enviar un fax. Torno a les 17:00h, vaig caminant pel passadís (encara no he arribat al meu lloc de treball!) i…

– Has rebut el mail de la Carmen?
– No… em… No ho sé, per?
– Sí que l’has d’haver rebut, estàs en còpia… [nota: després de 3 mesos, avui m’han donat les dades del meu usuari per poder accedir al correu corporatiu]
– [arribo al meu lloc, desbloquejo l’ordinador, vaig al lotus] Sí que el tinc.

Llegeixo el mail… enviat a les 17:00h. La pregunta de si l’he rebut era retòrica o és que es pensa que tinc connexió wireless a la meva pell?

Alguien ve algo raro en la imagen? Es el resumen que da el teletexto del programa de hoy (ahora mismo lo están emitiendo, yo lo suelo grabar y verlo el fin de semana, que si no al día siguiente no soy persona :P)

Pista: cuál es el nombre del presentador de Buenafuente? La respuesta no es Andrés, como indica el pantallazo del teletexto, sino Andreu. Por qué cierta gente tiene la manía de traducir los nombres? Mi nombre no es de los más críticos, puesto que es igual en castellano que en catalán, pero cuando estuve en Alemania intentaban pronunciarlo tal cual, no me llamaban Christine (aunque a veces lo escribían con hache, Christina). Por ejemplo, Jordi es uno de mis nombres favoritos, en cambio Jorge no me gusta. Y creo que en cualquier caso un nombre es eso, una etiqueta que nos han puesto nuestros padres y que debe quedar tal cual. Yo con los amigos de la universidad siempre hablo en catalán, pero a Alberto no se me ocurre llamarle Albert, ni a Sergio, Sergi (en este caso digo Prati o Duke, según a qué Sergio me dirija, jaja). En el caso de Alberto, en su casa son catalanohablantes pero mira, le pusieron el nombre castellano.

Esto me recuerda a una polémica que hubo cuando el Fòrum 2004. Tampoco me enteré mucho del tema porque estaba en Alemania y lo leí por algún foro, pero el follón vino porque había una plaza o algo a la que le habían puesto el nombre del rey: Joan Carles I. Horror, habían traducido el nombre del rey!! Pues en el foro donde lo leí, a parte de haber ataques e insultos por todas partes (tanto a favor como en contra), me enteré de una cosa curiosa: por lo visto, por protocolo o algo de eso, los nombres de los miembros de la monarquía siempre se traducen al idioma en el que se habla. Por eso hablamos del príncipe Carlos en lugar del príncipe Charles. Supuse que era cierto, así que aceptamos barco, pero no lo he comprobado en ningún sitio…

En definitiva, digo no a traducir nombres propios… excepto los de los reyes, estos… mejor no pronunciarlos, jeje.

Actualizado 0:32h: Salva me comenta que en la imagen no hay sólo una cosa rara, sino dos, ya que la duración del programa, si hacemos caso a la página, es nula. No sé qué les ha pasado hoy a los programadores del teletexto de Antena 3, porque a las 0h ponía Buenafuente y justo después, a las 0h también, un programa especial de investigación… que en realidad emiten mañana, o al menos eso dice la página de la programación de mañana!

aaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrggggggggggggghhhhhhhhhhhh!!!!!!

Actualizado 23:09h:

Mi yo interior pesimista, siempre jodiendo al optimista.

(los bocadillos, via Microsiervos)