Yesterday és una de les meves cançons favorites… Normalment les cançons lentes no m’agraden, prefereixo les animades, així que per a que una cançó lenta figuri entre les meves favorites, m’ha d’agradar moltíssim!!
Però no he escollit el títol per la cançó dels Beatles, sino perquè ahir vaig quedar amb les amigues de l’institut, i a algunes feia mooolt de temps que no les veia! Així que té un doble sentit: ahir vam quedar per recordar els vells temps, el yesterday de la cançó ;)
La Laieta està vivint a Madrid, i ha vingut a passar uns dies a caseta, abans de començar les pràctiques del Màster. Vam decidir de fer un soparet de retrobada, i la Natalia ens va comentar que la Laura Judith (una de les que no veia fa moltíssim!) tot just ha acabat la carrera (Medicina) i la setmana que ve se’n va a Oviedo a fer el Mir, així que també es va apuntar…
El que tenen aquests sopars és que sovint et penses que vindrà tothom però al final acaba fallant molta gent. En el temps que porto des de que vaig tornar d’Aachen, hem intentat quedar tots però sempre fallava algú (o gairebé tots). Aquesta vegada no només no ha fallat ningú (bé, els nois, com sempre, ens han acabat abandonant… i la Noelia G., que no sé perquè per molt que proposem coses mai no diu res, ni tan sols contesta als mails…), sinò que ha vingut més gent de l’esperada!! Al final hem estat les de sempre (Silvia, Natalia, Laura, Mery, jo), la visitant (Laia) i (atenció!) l’Elena (me l’havia trobat algun dia al Metro quan jo treballava a Sony), la Laura Judith (la del Mir) i la Vanessa (a l’institut era Vanessita :P, no la veia des d’aleshores)!
Volíem anar a l’Esquinica, un restaurant de tapes bastant conegut, on jo no hi havia anat mai (no per falta de ganes, de fet molts sopars frustrats s’havien de fer allà :P)… El problema d’aquest restaurant és que no fan reserves, així que hi has d’anar bastant d’horeta per pillar número (sí, com a la carnisseria!) i esperar una cua infinita. Vam quedar a les 20:30 en el Metro, i totes vam ser més o menys puntuals… excepte la Vanessita. Com que no arribava, unes quantes ens vam avançar per anar pillant número. Vam arribar allà, ens van donar el 81, i la pantalla marcava el 73, així que ens van fer anar cap a la Salica de Espera (no és conya, tenen reservada una part del carrer, amb cadires i tot, perquè la gent s’esperi! Llàstima no haver-li fet cap foto). Però de seguida va sortir un dels cambrers i es va posar a cantar números a tota pressa: “74! 75! 76! 77! 78! 79! 80! 81!” I nosaltres flipant, pensant que s’estava quedant amb nosaltres, perquè hi havia molta més gent a la salica i no podíem creure que nosaltres anéssim abans! Li vam dir que teníem aquell número, però que encara faltava més gent per venir, i el cambrer ens va dir que quan hi fossim tots li diguéssim algo.
Quan van arribar les altres, li vam dir al cambrer q èrem 9, i es va passar com un quart d’hora dient “ya está casi preparada”, jeje! Finalment ens va fer passar a dins. Jo crec que en el procés de selecció de personal d’aquest restaurant és imprescindible estar com una cabra perquè t’agafin!! Quan el cambrer estava apuntant les tapes que volíem, la Laura no sabia el nom d’una cosa que volia demanar, i li intentava explicar (pulpitos pero rebozados y con las patas tiesas, li deia :P), i ell no l’entenia, i anava dient noms de tapes, i la Laura deia que no, així que el cambrer va agafar un platet de la taula del costat (que se l’estaven menjant!) per dir-li “esto?”. Increïble! Una altra bogeria més d’aquest restaurant és que a les noies ens regalen un chupa chups. I no és car, vam pagar 9€ i vam menjar prou bé!
Vam riure molt, va haver-hi molta conya amb les fotos… (ja les pujaré a flickr, aquest mes he arribat al límit de 20MB i ja no hi puc pujar més, així que fins al Juliol, res actualització 1.07: ja les he pujat) Vam tornar caminant, continuant fent conya, que si ara enfotent-nos del nou bolso de la Natalia (és una gran aficionada a comprar-se bolsos :P), ara dient que anem a Spirit (van passar tota la nostra adolescència anant a aquesta discoteca, que ni tan sols ens agradava a la meitat de la gent!)…
Passant pel carrer Mir, la Laura Judith va dir que no podia ser, era el seu destí! Quan els camins a casa es van bifurcar per primer cop, ens va costar bastant separar-nos. Primer que si ens fem una foto: la Laura Judith va intentar-ho posant la càmera sobre un cotxe però no va donar resultat; després sobre un pal ja va quedar millor. Després que si ens intercanviem les sandàlies i ens fotografiem els peus… Un xou, vamos!
Tenia una certa recança envers aquest sopar, perquè els retrobaments no sempre són divertits, fa molt que no saps res de les altres persones i posar-se al dia és bastant difícil. A més, tots canviem d’una manera o altra a mesura que passa el temps, així que de vegades no hi ha la química que havies tingut quan els veies cada dia… Però m’ho he passat de conya!
Una altra cosa que m’ha fet gràcia és que s’hagi proposat organitzar una visita a la Laia a Madrid. I no ho he proposat jo! Fa temps ja m’ho havia plantejat, fins i tot havia estat mirant vols a Iberia i Vueling, però ara mateix no estic com per anar tirant els diners (ja els malgasto prou :$), perquè no cobro un duro (quines ganes de cobrar els 600€ de la Philips quan els hi entregui definitivament el report!). La Silvia ha proposat d’anar-hi pel pont de la Mercè. De fet, no és un pont, perquè el 24 de Setembre és dissabte, però és una bona data perquè la Laura normalment treballa els dissabtes (és perruquera), i sent festiu se suposa que la perruqueria tancaria. Ja m’he ofert per buscar vols, que d’això en sóc tota una experta! (i una friki fent comparatives, també :P)
El desenllaç del nen i els seus marrons consultorils, en un proper post ;)
Posts (RSS)