Arxius de July, 2005

Avui estava veient Jack & Jill al Plus, i el Jill i el seu company feien una festa al pis, quan ha començat a arribar la gent ha sonat Mango No. 5, de Lou Bega! Quins records, m’encantava aquesta cançó, si fins i tot em vaig comprar el disc! I com que volia parlar d’una mica de tot, vet aquí el títol del post.

El sopar de dimecres no va estar malament. Vam ser el Duke, el Prati, el Jordi, el Pere, la Lorena i un amic d’ella… Quan vam acabar ja eren passades les 12. El Prati, la Lorena i l’amic van marxar (la Lorena és de Binéfar, aquella nit es quedava a casa d’una amiga, i com no tenia claus no podia arribar-hi massa tard, l’amic no hi pintava res sense ella i el Prati és un rajat), i els altres vam anar cap a l’Ovella a prendre alguna cosa. Però per variar hi havia molta gent, així que vam acabar al bar del costat, el Drapaire.

Entre d’altres coses, vam estar parlant de coses frikis (of course, pa’ algo som Telecos!), com el Google Earth. Ja vaig fer un post friki sobre Google Maps, i és que aquests de Google sempre sorprenen. El 20 de Juliol, aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, van posar en marxa Google Moon com a homenatge. Em fa gràcia sobretot el Looking for something on Planet Earth? Bé, el cas és que jo no havia instal·lat el programa perquè no tenia espai al disc dur, però ahir vaig fer un foradet i el vaig instal·lat… És una passada!! Vaig estar fins les 2 de la matinada buscant coses!! És increïble, pots moure la Terra com vulguis!!

Ahir vaig trucar a Cal Sadurní, i tenien lloc!! Així que d’aquí a 10 dies estarem a la muntanya!! (sí, el CountdownClock ja està funcionant :P) Això si al nen no li esguerren les vacances, clar. Aquest matí he anat a comprar-me uns pantalons, perquè els únics que tinc així esportius són uns d’un xandall d’hivern, i no és plan de socarrar-me més del necessari… Amb lo rara que sóc pensava que em costaria trobar-ne uns i que acabaria agobiant-me, però en el primer lloc que he entrat, me n’he comprat uns! M’he provat 3, un d’ells la noia de la botiga deia que potser era massa petit, però la veritat és que m’anava bé. Dels altres, l’un no m’agradava com em quedava (a més, era blau cel, fosforito), i l’altre em quedava bé i m’agradava, però era blanc, i no li quedava en cap altre color (i el blanc no m’agrada, a part que s’embruta fàcilment). Així que m’he quedat els primers, uns pirates color caqui. Res, que estic contenta, feia tant de temps que no em comprava res a la primera…

Ahora que estoy más tranquilita, quiero comentar los acontecimientos del lunes.

Antecedentes: ya he dicho en alguna ocasión que mis padres tienen una casa en Cunit. La compraron en 1999, creo… O sea que yo ya estaba un poco crecidita como para apetecerme irme allí cada fin de semana y hacer amigos (vale, también soy un poco asocial :P). Antes, mis padres eran unos firmes detractores del concepto de segunda residencia, decían que preferían visitar sitios nuevos a ir siempre al mismo sitio. Y eso hacíamos, teníamos un remolque e íbamos de camping, cada verano a un sitio diferente… Hasta que repetimos, en un camping de Cubelles (el pueblo de al lado de Cunit). A mis padres les gustó la zona y cambiaron sus principios por una casa bien mona. En ese momento me hizo gracia, de hecho les ayudé a elegir la casa, y la casa me encanta, pero a mi no me gusta la zona. Yo soy de ciudad, en un pueblo me aburro. Así que pasar los veranos allí significa estar todo el día pegada a la tele, pasando el rato… Alguien pensará, “pues ves a la playa!”, pero hay un pequeeeño inconveniente: no me gusta nada la playa. Soy animal acuático, sí, pero de piscina, odio la incomodidad de la arena y el calor agobiante de la playa.

Llegeix la resta del post »

… engineer!!

Res, que aquest matí he anat a pagar el títol. 155€!!

Hi havia molta gent, estem en període de matrícula (per cert, m’agrada el disseny de la carpeta d’aquest any, llàstima que ja no sóc estudiant, era tot un ritual el de criticar el disseny de la carpeta de cada any, el súmmum va ser la carpeta evax, em vaig negar a utilitzar-la!!). El que més m’ha sorprés és veure un novatillo que anava… amb la seva mare!! I ella li anava dient al nen en quin grup s’havia de matricular, què havia de fer, etc. Senyora, que té 18 anys!! Ma mare no va venir amb mi el primer dia de matrícula (de fet, els meus pares s’hi han passejat poc, pel Campus Nord), i encara que aleshores em va fer pànic, me n’alegro, que arriba un moment en que un ha de fer les coses per sí solet.

Aquesta nit, sopar amb els Pochamen (no, no tornaré a explicar la història :P)

Diumenge vam veure Primer a casa del nen, com ja vaig comentar. Crec que és la primera vegada que no entenc absolutament res d’una peli. I no vaig ser l’única, el nen tampoc no va pillar res. A d’altres pelis rares com Memento o Cube (molt recomanables, per cert), et podies perdre detalls que pillaves quan les veies per segona o tercera vegada, però la idea en general l’agafaves, però en aquesta… Crec que el problema és que dóna massa coses per sabudes, ens vam perdre en una explicació matemàtica que va massa ràpid (avís a qui la vulgui veure: l’explicació sobre el punt A i el punt B és important, si no ho enteneu no cal que perdeu el temps amb la resta de la peli). Ahir vaig estar buscant explicacions per Internet, i vaig trobar un enllaç interessant: Primer Visual Timeline. Explica les línies temporals que hi ha a la pel·lícula. He aconseguit entendre les 3 primeres, però amb la quarta les coses es compliquen bastant… Potser amb aquesta informació m’animo a tornar a veure la peli algun dia… o no!

Després vam anar a sopar… a l’italià que no vam poder dissabte. I aquesta vegada vam tenir més sort! Ens va agradar molt, tenen molts tipus de pasta que no es veuen en altres llocs. La cambrera ens va dir que els plats de pasta eren d’uns 450g, així que millor demanar-ne un per a tots dos. Vam demanar Orecchietti, una pasta en forma d’orelles (vaig descobrir-la a Aachen! La venien en el súper belga, el DelHaize), boníssim!

Drive my Car era una de les cançons de la primera època dels Beatles que m’encantava!

Com ja vaig dir, el nen ja té cotxe nou. Dissabte em va venir a buscar, vam estar toquetejant tot els botonets… Em va comentar que no sabia com posar el Random en el reproductor de CDs, i com que no tenia el manual (el del concessionari li havia dit que estava a la guantera però un cop va arribar a casa no l’hi va trobar, només hi havia el manual resumit que no val per res) vaig començar a provar combinacions, navegar pels menús… Quan deixaves apretat el botó CD durant uns segons apareixia “Random OFF” a la pantalla, així que vaig pensar que en aquell moment s’hauria de prémer un altre botó per activar-ho… Però va ser el nen qui va descobrir quin botó s’havia de prémer: el mateix (és a dir, mantenir apretat “CD” durant uns segons fins que aparegués l’estat actual del Random, i aleshores tornar-lo a prémer i consecutivament apareixien els diferents modes: apagat, tot el cd, o l’àlbum actual). Vaja parell de frikis!!

Per celebrar que ja tenia cotxe i que jo ja era enginyera, em volia dur a un restaurant que li havien recomanat els seus pares, un lloc pijo i caríssim (90€ em va dir que havien pagat els seus pares!). Quan vam arribar ens van dir que ho tenien ple, però a veure si aquesta setmana reservem i hi anem, que no sé com estarà el menjar però el lloc era molt xulo!

El nen estava obstinat en sopar en un lloc car, a l’alçada de la celebració, i vam anar a un de Mataró. Tenia la carta a la porta, me la vaig estar mirant i… no hi havia res que m’agradés (sóc rareta amb el menjar, què hi farem). La següent opció era un italià que havien obert feia poc, però quan vam passar per davant de la porta vam veure moltíssima gent esperant-se a dins així que també ho vam desestimar. Allà al costat hi ha un japonès on hi anem bastant sovint que ens agrada molt, i normalment ens donen taula de seguida encara que no reservem. Però dissabte no era el nostre dia, en teníem per mitja hora ben bé. Tot i que havíem quedat d’hora (a les 20:30h a casa meva a Barcelona), després del tour que havíem fet pels restaurants ja s’havia fet tard i es feia difícil que trobéssim lloc en un altre restaurant, així que vam optar per la solució fàcil: el xino (just davant del japo). Ja veus, volíem un lloc de categoria i vam acabar al xino!! Després de sopar vam anar a prendre alguna cosa a un bar de la platja. M’encanta perquè a Mataró hi ha molts bars a la platja, està molt bé.

Divendres vam fer un revival aachenià… Vam ser-hi gairebé tots: en Christian, el Miguel (va venir des de Biarritz!), l’Àlex, lo Ricard (amb la seva nòvia, Carla), en Cristóbal (en viatge relámpago des de Mallorca amb la seva nòvia Elisa), el nen i jo. Faltava la Carla d’en Christian, que tenia unes amigues americanes de visita i van anar per lliure, però després ens vam reunir amb elles, i el Josep, que estava molt cansat (és tot un dormilega). Menys en Christian (que era de la meva generació) i les nòvies del Ricard i el Cristóbal (que no són Telecos), la resta eren de la generació anterior a la meva, és a dir, van estar a Aachen des de Setembre de 2004 fins a Març de 2005 (més o menys, el nen per exemple s’hi va estar un parell de mesos més, això va donar-nos oportunitat de conèixe’ns :D).

Vam sopar a El Rodizio Grill, un buffet lliure que està bastant bé. Vam agafar un dels menús de grup… que inclou un aperitiu inicial de Caipirinha! Molt adient perquè, encara que no ho sembli, és una beguda bastant típica de la nostra època aacheniana, jo de fet la vaig provar per primera vegada allà.

Després de sopar, en Christian va trucar a la Carla i ella li va dir que eren a Santaló, ell va proposar d’anar-hi però només teníem un cotxe (el d’en Christian) i a aquelles hores (poc abans de les 2h) agafant el metro trigaríem massa en arribar (o no arribaríem), així que l’altra Carla i en Ricard van anar a casa seva (el Christian els hi va dur) i van agafar-ne el seu, així ja tots aniríem en cotxe. La resta vam esperar-los a un bar a prop del restaurant. Quan van tornar, els plans canviaven. La Carla (quin embolic de Carlas!) havia tornat a trucar a en Christian i li havia dit que a Santaló no hi havia ambient, així que anaven cap al Born. Doncs cap al Born!

Anàvem passejant pel Passeig del Born buscant un bar on hi hagués lloc per seure, però no hi havia manera. A més, ja eren prop de les 3 del matí i els bars estaven a punt de tancar… Al final vam agafar unes begudes i vam anar a seure a unes escales. Vaig estar parlant amb l’Àlex, ell fa poc que va anar a Los Angeles i vam estar comparant LA i NYC. Després d’una estona, un borratxo va seure al costat nostre i ens va preguntar si pensàvem que els Estats Units eren el millor país del món. Ens vam quedar parats, però ell va continuar dient xorrades, no sé què dels polítics, de l’Esglèsia… Vam continuar amb la conversa, passant d’ell.

La Carla es va reunir amb nosaltres i vam anar, segons elles, a un bar que no tancava fins tard. En realitat era una discoteca (per llei els bars han de tancar a les 3), quan hi vam entrar eren les 4 i ens hi vam estar fins les 5 i algo. El lloc era una mica antro, però la música no estava malament… Recordo que quan estava sonant I was made for lovin’ you li vaig dir al nen: “Com mola la música, no?” Ell es va pensar que ho deia irònicament, perquè em va dir: “Escolta, que a mi m’agrada!” Fa gràcia perquè precisament d’aquesta cançó tinc una versió dels M Clan, un dels meus grups favorits… La versió pertany al disc d’El Jueves, Versión Imposible 2. I és que a mi m’agraden moltíssim les versions, una versió ben feta m’encanta, i els M Clan, a part de fer bona música, també fan unes versions brutals (de fet tinc ganes de veure actuant el grup de versions de Carlos Tarque). Ara, una versió mal feta és un pecat. I un exemple (encara que no vingui a cuento) és la destrossa que van fer a Operación Triunfo amb This Love. No sé qui eren els que la cantaven perquè normalment no veig el programa, ho vaig pillar en un zapping, però era tan horrible que ho vaig treure de seguida, li treia tota la gràcia a la cançó (que m’encanta, per altra banda)!! Dissabte mentre sopàvem li vaig deixar escoltar al nen la versió dels M Clan i li va agradar molt, té un aire jazzero molt xulo…

Bé, com deia, a les 5 i pico vam marxar de la discoteca i vam anar cap als cotxes. La Carla i amigues anaven pel seu compte, nosaltres els teníem aparcats darrere la Catedral, vam haver de caminar una estona més. Un cop allà, ens va costar decidir-nos a separar-nos! El Ricard i la Carla portarien el Cristóbal i l’Elisa a l’aeroport (l’avió sortia a les 7:40h), i de pas deixarien l’Àlex a casa (viu a Sants); el Miguel agafaria un tren cap a Cambrils (on viuen els seus pares, ja que ha baixat de França què menys que visitar-los!); i en Christian em portaria a mi a casa i després al nen (tots dos són de Mataró… bé, el nen viu en un poblet d’allà al costat). Al final no vam marxar d’allà fins a les 6 i pico. Per anar a casa meva, vam fer servir el GPS del cotxe d’en Christian, és tan friki!! Encara que no era gaire difícil, només havíem d’agafar la Ronda Litoral…

Els 4 Arreplegats
Sí, ja sé que he de fer la crònica del sopar de divendres, també explicar què tal la peli de diumenge, una coseta més personal de dilluns que em posa de mala llet però comencem per Els 4 arreplegats.

El programa és obviament gravat, aquesta és l’última setmana que graven i es va començar a emetre dimarts passat, suposo que el nostre programa l’emetran cap al Setembre… Em van trucar fa temps i em van oferir un dels primers dies, però vaig preferir esperar-me perquè aquesta setmana el nen en teoria agafava vacances i així podria venir, però al final no ha pogut ser, li han tombat les vacances i esperem que la setmana que ve les comenci!!

En principi havíem de ser 10 persones, però hi va haver baixes d’última hora (a part de la del nen) i al final vam anar-hi 7. Jo vaig anar amb la Noelia i el Sergi, que viuen al costat del Campus Nord, i la resta (Prati, Duke, Lluís i Xavi) amb el cotxe del Lluís. Nosaltres vam arribar massa d’hora, ens pensàvem que hi hauria trànsit però no, i vam tenir temps per passejar per allà (es grava al mateix plató que Buenafuente, a Sant Just Desvern) i vam veure el plató on es gravava Nissaga de Poder!! Quan anàvem a l’institut, la Noelia i jo vam estar un any a la revista de l’escola, i vam anar-hi un dia a entrevistar l’Eduard Farelo (Eduard). Mentre l’esperàvem a la cafeteria vam poder parlar amb el Miquel Sitjar (Gabriel), molt simpàtic, quan va arribar va seure amb nosaltres una estona, després el van cridar perquè es vestís i es maquillés, i en acabar va tornar amb nosaltres fins que el van cridar a plató. L’Olalla Moreno (la nena mimada Laia) també es va passar per la cafeteria, va saludar el Miquel però va passar de nosaltres. També vam veure altres actors i actrius pel passadís. Ah! I la Carmeta (no sé el nom de l’actriu, el personatge era la criada dels Montsolís) em va canviar una moneda de 5 duros (estem parlant de 1996 :P) perquè la seva no li agafava la màquina de cafès!! Vaig guardar aquella moneda durant molt de temps (de fet suposo que encara deu ser al meu estoig d’aquella època, era un forat negre, res del que hi entrava en sortia mai). Finalment la gravació es va allargar més de l’esperat i l’Eduard no tenia prou temps per l’entrevista, així que ens va portar en cotxe fins a Plaça Catalunya, en el trajecte li vam fer l’entrevista. En algun lloc dec tenir guardada la cinta, jo anava de copilot aguantant la gravadora, quina gràcia!!

Jorl, com em desvio… Doncs res, que ens havien convocat a les 20:15h, o sigui que la gent va començar a arribar cap a les 20h. Els nois van arribar bastant puntuals, i vam començar a fer cua. Les portes no van obrir fins bastant més tard. Després, lo típic, ensenyar el DNI, passar pel detector de metalls (aquesta vegada ja no vaig dur la càmera, perquè quan vam anar al Buenafuente al Gener jo no sabia que no la deixaven entrar, i no em van avisar fins que ja havia de passar pel detector, així que vaig haver de deixar-la als de la productora, i amb la gentada que hi havia vaig haver d’esperar bastant per entrar), i els bocates!! Aquesta vegada eren de millor qualitat (al Gener ens van donar sandvitxos d’aquells que es compren a les màquines, només hi havia de dos tipus, però quan vaig arribar jo després de l’incident de la càmera ja només en quedaven de truita, dolentíssim!), tot i que el pa era una mica chicle, i també hi havia més varietat de begudes, fins i tot cervesa!

Vam entrar a plató a les 21:30h aproximadament, i ens van anar col·locant als sofàs. Per si no heu vist el programa, el plató representa un bar rollo cabaret, amb sofàs i tal… Però no tothom seu als sofàs, també hi ha públic a les grades!! Jo pensava que sent 7 persones ens posarien a les grades (des de casa, els sofàs semblaven per a una o dues persones com a molt), però no! Ens van posar en 2 sofàs (un de 3 persones i l’altre de 4)… a primera fila!! Jo vaig seure en un que quedava completament centrat davant de l’escenari, era blanquet i tou, diràs “què còmode!” Però no, no sabia com posar-me per no enfonsar-me… De seguida va venir la regidora (es diu Cristina, és la mateixa rastes de Buenafuente) i ens va dir que aquell sofà el necessitarien per fer una cosa al principi, així que ens demanaria que marxèssim durant uns minuts.

Van sortir els directors del programa, David Fernández i Oriol Grau (el primer fa també d’animador de públic), ens van presentar a les actrius i a l’actor… Sí, només un actor, el David Bagés (l’Amadeu de Nissaga!), el que va de cowboy. O sigui que imagino que el paper del Joan Ramon Bonet (el nou cambrer que va sortir al primer programa) no durarà gaire… I també ens van presentar els convidats… Sí, en plural, dos pel preu d’un! Santi Millán i Pepe Rubianes!! Bé, és un dir… perquè en realitat el Rubianes estava allà per gravar la coseta del principi per la que necessitaven el nostre sofà i ja està. Així que ens van fer fora (vam anar a la part del darrere, on hi ha un monitor per veure-ho, van preparar-ho tot… Havien dit que el que gravarien ara era per un altre programa, i quan vaig veure el David Bagés passar per allà li vaig preguntar per quin programa era. Em va dir que era pel programa que gravarien el dia següent (és a dir avui). No sé per què ho havien de gravar en dies diferents, però bé. Quan estaven a punt de començar a gravar, necessitaven una persona més per omplir un sofà (durant la gravació del nostre programa allà hi hauria asseguda una actriu, però en aquell trosset no tindria sentit perquè pertany a un altre programa, per això la van fer marxar), i hi vaig anar jo. Així que finalment vaig veure el trosset del Rubianes en directe. Simplement eren les 4 actrius parlant amb el Rubianes de coses com l’amor, la parella, etc.

Després van tornar a posar el sofà al seu lloc i vam tornar a seure-hi. Mentre les actrius es canviaven de roba el David Fernández (aka Gilipolles :P) ens va entretenir… Una cosa que no em va agradar és que va dir que ens tenien preparada una altra sorpreseta… l’Andreu Buenafuente!! Però era mentida. Ja m’ho imaginava que no vindria (de fet surt en el programa que emeten avui), però em va fer ràbia que fes la brometa. També van gravar el Next Coming, van haver de fer-ho 3 vegades perquè s’equivocaven o no quedava bé.

La gravació del programa es fa en fals directe, és a dir, encara que és gravat ho fan tot com si estiguessin en directe, posant la careta del programa i els vídeos, etc. No fan servir un prompter, no… sinò un megaprompter! (una tele enorme, perquè ho vegin bé des de l’escenari). El programa en sí és bastant merdeta, el tipus d’humor no m’agrada gaire i en ocasions es notava massa que llegien la pantalla, però veure’l des de dins està bastant bé. El problema és que moltes de les conyes que fan no tenen ni punyetera gràcia, així que encara que a vegades si li trobes una mínima gràcia exageres el riure per quedar bé, si no te’n fa gens, de gràcia, no tens esma ni per fer un somriure, i això les actrius ho noten… Una d’elles, l’Ota (Sílvia Abril), en el seu monòleg feia de nena hiperactiva que s’emociona per tot, i anava explicant les coses al·lucinants que li passen: va al metro, i s’obren les portes!!! Anuncien per megafonia: “Propera parada, Urgell”, el metro para, i està a la parada d’Urgell!!!!! Què fooort!! El rollo del monòleg era aquest, però com veieu, no fa cap gràcia (la primera broma vale, però un cop tot és igual ja perd tota la gràcia). Doncs la tia en veure que no rèiem anava dient: “No ho pilleu? Doncs pilleu això!” i s’aixecava la faldilla, i clar, tothom rient. Ja m’hi fixaré més, però quan ho vaig veure la setmana passada a la tele em va semblar que hi havia riures enllaunats, i si em refio del que vaig viure ahir, no hi havia riures suficients com per fer veure que ens ho estàvem passant de puta mare, així que n’hi haurien d’afegir.

En Lluís va tenir un paper estelar al programa. L’Emma (la valenciana, interpretada per la Cristina Fenollar) va fer un monòleg sobre els ligues d’estiu i havia de preguntar a algú del públic si havia lligat amb alguna sueca o alguna cosa així, i va escollir al Lluís (normal, el tenia a primera fila). Ell va respondre que havia lligat amb una polaca, ella li va preguntar si s’ho havia fet mai amb una valenciana, i quan ell va dir que no ella li va dir que això ho podrien arreglar ràpid, que es passés després pel seu camerino.

Ara, com deia, el que sí em va fer gràcia és veure-ho des de dins. Sobretot perquè en un moment l’Stanley (David Bagés) es va equivocar. Durant tot el programa, entre monòleg i monòleg, les noies anaven comentant que hi havia una noia entre el públic (l’actriu que comentava abans que jo havia ocupat el seu lloc en el trosset del Rubianes) que les mirava, i havien apostat a veure qui se la lligava (amb un petó es guanyava l’aposta). L’Stanley també s’apunta a l’aposta, i en un moment del programa (després del monòleg del Santi) està comentant amb l’Emma i la Corín (Rosa Boladeras) l’intent de la Lola (Neus Sanz)… Quan de sobte veu que la Lola efectivament s’està fent un petó amb la noia i diu: “Nenes, nenes, que em sembla que la Neus us ha guanyat l’aposta!”. No veieu res estrany? Jo tampoc ho vaig notar, de fet ningú se n’havia adonat, va ser la pròpia Neus que ho va dir: l’havia anomenat pel seu nom real, no el del personatge!! Total, que després de comprovar que efectivament havia dit Neus, van tornar a fer el diàleg des del principi (com si vinguessin del monòleg del Santi).

El millor del programa és la part final, en la que el convidat ha d’improvisar… En el primer programa (amb la Clara Segura) es tractava de respondre preguntes sense utilitzar la lletra prohibida (que anava canviant), i en el que van gravar ahir, el Santi havia d’escenificar que li demanava al seu sogre la mà de la seva filla, i les noies li anaven dient paraules que havia d’incorporar al discurs. La primera paraula va ser tampax!

A la sortida ens van repartir uns paperets per anar a buscar la samarreta a les oficines d’El Terrat, a partir del 22 d’Agost. Uns paperets molt cutres, sense segell ni número ni res, així que amb una simple fotocòpia pots tenir-ne tantes com vulguis. Tothom comentava el mateix, així que m’apuntaré al mòbil la data per anar-hi el primer dia, no sigui que em quedi sense samarreta pels trapicheos de la gent!

He estat una mica desapareguda des de la meva conversió en Enginyera, jeje. Tinc un refredat bastant important, ja és mala sort (culpa de l’aire condicionat de l’aula de presentacions).

Ara marxaré cap a Mataró, com que no fan res interessant al cine veurem una peli a casa del nen. Veurem Primer, fa unes setmanes la vaig veure recomanada a Microsiervos i la vaig posar a baixar de l’eMule… A veure què tal.

Tinc pendent la crònica del sopar Aachen Connection, que va estar molt bé tret de la festa, ho hauríem d’haver planejat millor… A veure si tinc temps demà. I demà anem a la tele!!

Per cert, el nen ja té cotxe nou!! Ahir estava com un nen amb una joguina nova, i vam estar toquetejant els botonets com dos frikis! Ja explicaré una anècdota, que si no marxo en 5 minuts perdré el tren!

Ah! No sé què ha passat, però ara tinc el Dashboard en anglès (no recordo haver-ho configurat mai però abans ho tenia en castellà)… i la funció de cerca ha tornat!! Així que he descobert que efectivament, ja havia explicat la història de l’origen dels Pochamen 😛

… como el sol cuando amanece yo soy libre!

Ya está, se acabó, soy Ingeniera de Telecomunicación!! Bueno, moralmente, imagino que no es oficial hasta que pague el título (por la tarde Secretaría está cerrada, por lo tanto mi ponente no ha podido entregar el acta, así que mañana la entregará y ya me pasaré un día de estos a soltar la pasta!)

Me siento liberada, pero también rara, porque no tengo absolutamente nada que hacer. Estoy completamente de vacaciones, pero en Septiembre no volveré a clase, ni tengo un trabajo que me espere… Qué sensación más extraña! Pero bueno, expliquemos cómo ha ido.

Llego allí hacia las 15:30h, pido la llave y voy hacia el aula. Primer problema: encender el proyector. Hay un botón de ON pero no reacciona. Me lleva un tiempo descubrir que a parte del botón, también hay un interruptor que acciona la corriente. Bien! Segundo problema: enciendo el ordenador, pero ni aún así se muestra nada en la pantalla (en teoría para ver algo en la pantalla del ordenador debe estar encendido el proyector, y viceversa). Cuando el proyector acaba de iniciarse, en la pantalla de proyección indica que no hay entrada (en el ordenador, still nothing). Yo con los nervios, me pongo a mirar las conexiones del PC y veo que no hay nada parecido a un cable VGA enchufado al PC, pienso “qué raro”, pero no veo ningún cable suelto… Así que me voy al piso de arriba a pedir ayuda a los de Serveis Informàtics. Baja una chica conmigo, se pone a mirar el PC… Y descubre que efectivamente falta por conectar el cable VGA… que está colgando hacia el otro lado, y por eso (y por los nervios, claro) yo no lo había visto. Lo enchufa y… voilà!

Copio la presentación al PC (Mierda! Acabo de acordarme de que no la he borrado, así que mi powerpoint y mis vídeos siguen allí!), preparo todas las cosas, saco mis gafas, me voy a comprar un agua, y me preparo para hacer el último ensayo. Antes, compruebo que los vídeos (en la parte de resultados he puesto dos vídeos) funcionan… Tercer problema: pues va a ser que no. Problema de códecs? No, abriendo los vídeos con el Media Player se ven perfectamente. Pruebo a volver a insertarlos en el powerpoint. Bingo! Si es que en esto de la informática, a veces las soluciones aparentemente estúpidas son útiles. A todo esto, ya son las 16h, mi presentación dura 25 minutos así que tengo el tiempo más o menos justo para hacer el ensayo y repasar que todo esté bien, hasta que empiecen a llegar mis amigos (los profes suelen llegar a la hora en punto).

Empiezo la prueba, peazo pantallón, esto no es lo mismo que mi centro de ensayo de 32″! El señalar objetos se hace mucho más difícil, son enooormes! Cuarto problema: en algunos de los gráficos, el tipo de letra que aparece en el powerpoint del ordenador del aula es más grande que en mi portátil, así que no quedan bien (imágenes que tapan letras, letras que se salen del recuadro correspondiente, letras que tapan ecuaciones…), toca rehacer la presentación (bueno vale, sólo rediseñar los tamaños de letra :P). Me dará tiempo? Decido acabar con el ensayo antes de ponerme a retocar cosas, más que nada por tener un ensayo reciente y controlar el tiempo de exposición… 25 minutos, igual que en las últimas veces, como un reloj!

Me pongo a hacer los retoques, y cuando estoy dando un último repaso a las diapositivas por si hay algún otro error, aparece Noelia, mi amiga que vive allí al lado y que me dijo que vendría. Ya son las 16:40h, la cuenta atrás ha comenzado y ya no hay tiempo para más repasos. Poco después llega el niño, los presento (hasta ahora no se conocían), y después van llegando el Duke, Jordi… y Alberto (el Rigo, la de tiempo que hacía que no le veía!). Nos ponemos a charlar, Jordi coge el CD de la mesa y me dice en broma que él se lee el resumen (en la tapa del CD hay un resumen del proyecto) y me espera fuera. Cinco segundos después me dice que ha encontrado una falta en la segunda línea. Con lo perfeccionista que soy, y con las veces que me lo miré y remiré antes de enviarlo! Aunque ahora que lo pienso, ese resumen lo redacté y envié la noche interminable de madrugada, así que no me extraña que se me pasara… En realidad no es una falta, sino un typo. Escribí continuent en lugar de continuen, se me escapó la t. Sigue dando rabia pero al menos no hace daño a la vista! (sí, soy un poco talibán ortográfico :P)

A las 16:55h llegan los dos profesores del departamento de Electrónica, mi ponente y el presidente del tribunal. El Temible se hace esperar hasta las 17:05h. En esos momentos mi tembleque está descontrolado. El presidente del tribunal me presenta, y procedo a empezar la presentación. Me tiemblan las manos, las piernas y hasta la voz se me quiebra (después Noelia me dice que no se me ha notado), pero conforme pasa la presentación me voy relajando un poco (las manos y las piernas siguen temblando, pero menos, y la voz está mucho más relajada, aunque tengo la boca muuuy seca).

Por fin acabo y se pasa al turno de preguntas. Empieza mi ponente, haciéndome dos preguntas bastante tontas: cuánto tiempo había tardado en hacer el proyecto, y la otra… ahora no me acuerdo. Después le toca al Temible, que primero se queja porque mi ponente le ha quitado las preguntas que tenía pensadas (yo pienso “Bien! Así me hará pocas preguntas!”). Después (y ahora viene lo bueno)… me felicita por la presentación, en especial por haber puesto una diapositiva final con mis experiencias personales (de lo que aprendí en la empresa y en mi estancia en el extranjero), dice que al final eso es lo importante, lo que queda. Yo le doy las gracias, estoy flipando. Cuando la estaba explicando, dentro de la presentación, vi que los dos de electrónica (y todos mis amigos, menos el niño, que ya lo había visto, y de hecho la idea la cogí de su presentación) se sonreían, así que por lo menos me la alaba el Temible! Pero con su primera pregunta (no decía que se las habían quitado?), que dice que hace en todas las presentaciones, me quedo a cuadros: “Dígame una autocrítica”. Yo empiezo: “Pues no sé, sobre todo…” Y me interrumpe diciendo: “No, eso no vale, no empiece con no sé.” Lo cual me da un respiro para pensar en algo rápido, y le digo que me sabe mal no haber tenido tiempo de hacer el control en lazo cerrado (uno de los Future Work del proyecto). Buff, prueba superada! Me hace más preguntas (para no tener ninguna preparada, demasiadas), pero no recuerdo ninguna en concreto.

Y el turno pasa al presidente del tribunal. Quien, para empezar, me felicita por la presentación, tanto la preparación del powerpoint (que todos juzgan excelente) como la exposición en sí misma. Mi ego sube por momentos. Me pregunta si es que tuve que hacer diversas presentaciones en Philips o si ya había adquirido esa soltura en la escuela. Aquí dudo si confesarle la verdad o mentirle, pero como no sé mentir, pues se lo digo claramente, que en Philips no llegué a hacer presentación y que las únicas presentaciones que había hecho hasta entonces eran las de asignaturas sueltas de la carrera (luego he pensado que podía haberle dicho que en realidad no he hecho muchas presentaciones, pero sí que he visto varias, tanto en Philips como en la escuela, y de ver los aciertos y fallos de los demás también se aprende, pero bueno). Y me vuelve a felicitar por la soltura que he demostrado durante la exposición, como si hubiese hecho presentaciones toda la vida. Después me hace algunas preguntas relativas a mi aportación concreta al proyecto (aquí también dudo si atribuirme el mérito de todo, pero igualmente digo la verdad, que las placas fueron hechas por el departamento correspondiente, no por nosotros), y vuelve a preguntar a los otros profesores si tienen algo más que decir.

Aquí el Temible está a punto de fastidiar esa buena sensación que tengo, al decir que tiene un comentario negativo sobre la memoria, según sus palabras, una “rémora” (este hombre, siempre con un vocabulario tan novedoso :P). Dice que en todas las páginas de mi memoria hay una C de copyright, y que por lo tanto pertenece a Philips, con lo cual podrían encontrarse con problemas si alguna vez un alumno quiere fotocopiarla. Vaya chorrada! De hecho el proyecto pertenece a Philips, aunque sea público (no se firmó ninguna cláusula de confidencialidad).

Después preguntan (como manda el protocolo) si hay algún ingeniero en la sala que quiera hacer alguna pregunta, pero como siempre, nadie pregunta nada (sólo faltaba que mis propios amigos me metieran en un aprieto!). Y nos hacen salir del aula para deliberar… Salgo con el corazón a mil, todavía flipo por las florecillas que me han caído, sobre todo por parte del Temible. Comentamos las jugadas con los demás, y después de unos 10 minutos interminables nos hacen volver a entrar para darme la calificación… Excelente, 9.5. Después de tanto halago es un poco decepcionante que no te pongan la Matrícula de Honor, pero como ya tenía claro que no la obtendría (es más, me esperaba menos nota, un 8 o como mucho un 9), pues ya me está bien. Estoy un rato hablando con los profes, me preguntan qué estoy haciendo ahora, les digo que empezaré a buscar trabajo, porque hasta ahora estuve en Sony de becaria… Y comentan lo mal que está el mercado laboral, que sólo interesa coger becarios y no trabajadores, etc. Lo mejor, el comentario del Temible: “Y no se ha planteado ahora que sabe alemán, irse un par de años a trabajar allí? Si no tiene un noviete por aquí, claro!” Jaja, increíble un comentario así de él, pero cierto. Le he dicho que no me cierro a ninguna posibilidad, pero me ahorro comentarle que mi novio está allí, jeje.

De la comida que llevo, al final sólo abrimos una de las bolsas de patatas y la botella de cava, para brindar (he tirado como la mitad, no era plan de volver a casa con la botella abierta en la mano!), porque todos tienen que irse enseguida (el niño y Jordi, al curro; el Duke y Alberto, a sus respectivas becas; Noelia y Sergi, su novio, que ha venido mientras el tribunal deliberaba, a su casa).

Ah! El Prati no ha venido porque pese a que envié un mail hace 2 semanas, en su mente pratiana lo olvidó, me escribió un mail el lunes para preguntarme cuándo presentaba, pero no ha podido pedir el día libre con tan sólo un día de antelación. Pero hemos quedado luego para tomar algo los Pochamen (no sé si lo he explicado, con la puñetera desaparición de la función de búsqueda de posts… así que si ya lo he explicado me perdonen!). Los Pochamen son el Prati, el Duke y Jordi, y los llamo así porque a partir de tercero de carrera empezamos a hacer campanas para ir al bar, y aunque al principio jugábamos al Mus (gran juego, hace un montón que no juego!), después desarrollamos una gran pasión por la Pocha (o Podrida). Teníamos incluso ranking y estadísticas (hechas por mi, por quién si no!). También tenía una plantilla para imprimir tablas de partidas, así ya no había que dibujarla a mano, si es que cuando una es friki, lo es con ganas! Por cierto que al buscar los enlaces de los juegos me suenan bastante, así que es bastante probable que ya hubiese explicado antes la historia de los Pochamen, disculpas again! 😛

Me acaba de llamar Jordi, habíamos quedado en que cuando saliera del curro avisaría para quedar, y me ha preguntado si estoy más relajada. Relajadísima! Si todavía tengo un poco de nervios es porque no están mis padres en casa (habrán salido a dar una vuelta) y tengo ganas de que lleguen para abrazarles y contarles cómo ha ido. Felicitarles ya les he felicitado, que hoy hace 25 años que se aguantan mutuamente como marido y mujer!

En definitiva, me ha dejado una buena sensación la presentación. Ya no por la nota, que es muy buena, sino por las felicitaciones que he recibido por la preparación y exposición. Y que feliciten por como ha hablado en público a una persona que tiene pánico a hablar en público tiene mérito, para mí eso ha sido lo más importante. Claro que una parte de ese mérito se la debo a mi niño, que me ha ayudado mucho, tanto moralmente, dándome ánimos hasta cuando yo estaba agobiadísima, como en la práctica, dándome ideas para las diapositivas, corrigiéndome, etc. T’estimo moltíssim, Salvadoret!!

Ja ha arribat el dia. Demà a aquestes hores (a part d’estar dormint, jeje) seré enginyera!!

La bona notícia: ho porto molt millor… La presentació de prova va anar bastant bé, el nen em va ajudar a corregir algunes coses, i ara m’he acostumat a assajar amb la presentació a la tele, que dóna més impressió d’estar-ho fent de veritat que no pas al portàtil.

La mala notícia: és igual com ho porti, estic dels nervis. En general estic normal, però de vegades em vénen al cap alguns pensaments sobre la presentació (sobretot de les parts on em puc quedar pillada) i em donen unes taquicàrdies… Són només uns segons, després se’m passa. Abans de marxar em prendré una til·la, a veure si em tranquilitzo.

Marxaré sobre les 14:30h. L’aula està reservada de 16h a 18h, però hi aniré una mica abans a veure si ja puc començar a preparar-ho tot i fer l’últim assaig (trigo una hora en arribar al Campus Nord des de casa meva).

Avui he decidit que no menjaré, perquè tal com tinc l’estómac (a part de que un altre dels efectes de l’estiu és se’m passa la gana), no em vull arriscar a que no em senti bé i ho passi malament durant la presentació. Però ma mare diu que tampoc no hi puc anar amb l’estómac buit, així que menjaré fruites i beuré sucs (sobretot ara que ha comprat la Thermomix, fa uns sucs boníssims i de qualsevol tipus de fruites! Ara me n’acabo de prendre un de plàtan, poma i taronja, les meves 3 fruites preferides, mmm!)

Ahir vaig anar a comprar coses pel pica-pica de després de la presentació. Això és molt bo, perquè en teoria s’hauria de contractar un càtering (amb pastes, beguda, etc.) amb el qual l’alumne convidaria als professors del tribunal i a la resta d’assistents a la lectura del projecte. Però no és així, els professors sempre marxen de seguida (almenys en les presentacions que jo he vist), i el càtering es converteix en patates i galetes que ha comprat l’alumne el dia abans en un súper, pels amics que l’han anat a veure. Una tonteria, no? Perquè si són amics, els puc convidar quan vulgui! Però ja que ho fa tothom, no serem menys… Així que he comprat algunes bosses de patates i un parell de caixes de galetes, del pal Surtido Cuétara. Per beure al final només he comprat una ampolla de cava (i mira que a mi no m’agrada!) per brindar per la meva llibertat, volia comprar coca-cola i/o fanta però primer, aniria carregada amb massa pes, i segon, arribaria calenta. Així que si algú vol alguna cosa més, ja el convidaré al bar.

Ja ho tinc tot preparat: el menjar, el cava, el powerpoint (sóc bastant paranoica: porto un pendrive i dos CDs, i no només amb la presentació, sinó amb tot el backup del projecte, és a dir, memòria+powerpoint, per si falla algo ho pugui arreglar allà, jeje), el CD de la memòria del projecte (el que hauré d’entregar i es quedarà a la biblioteca)… Després faré un últim assaig a casa, em dutxaré… Aix, quins nervis!

I ara, l’última vegada que poso això, que ja és imminent!

only 0 days 6 hours 5 minutes to present my thesis!!