Dissabte vam anar a sopar amb en Xevi, un amic del nen. En principi anàvem al Jokers, un frankfurt-hamburgueseria, però en Xevi preferia anar a un altre frankfurt (Hindelburger o alguna cosa així) d’allà a prop. El Hindelburger hi havia molta gent esperant, a més es veu que normalment triguen molt a servir-te, així que vam marxar… cap al Jokers. Però estava tancat (per què?), i a les 22:30h d’un dissabte no crec que ens donessin de menjar en cap restaurant normal de Mataró, així que vam acabar al Paco Parc, menjant una hamburguesa tristíssima (pa, carn… i res més).
El nen m’havia explicat que en Xevi havia refusat una oferta de feina d’un important bufet d’advocats (ell és advocat, treballa en el departament de dret laboral d’una assessoria), on li pagaven 12.000€ més que on està ara. Dit així, penses “aquest home està boig!”, i això és el que vaig pensar jo quan el nen m’ho va comentar, però dissabte vam poder parlar amb ell (bé, en realitat només va parlar ell, no calla! :P) i ens ho va explicar. Després d’això ho entenc una mica més… però el nen no.
A veure, resulta que ara mateix en el departament de dret laboral de l’empresa només hi ha 10 treballadors a tota Espanya, i a Barcelona només n’hi ha 2: en Xevi i el seu gerent. Ara a totes les consultories els hi han donat les pujades, en Xevi ha pujat 2 graons (aquí és diferent de l’empresa del nen, el normal és 1 graó i el doble salt no es donava des de feia bastant de temps).
Però bé, abans de saber aquesta pujada, el bufet important el va trucar… al telèfon del despatx! I li van dir així, de sopetón: “Estem buscant a algú i tú encaixes en el perfil, t’aniria bé parlar amb un soci un dia d’aquesta setmana?”. Imagino que el seu telèfon l’aconseguirien a ESADE… En Xevi es va quedar una mica parat, i va demanar que li deixessin un temps per pensar-s’ho, però els del bufet tenien pressa!! Al final li van deixar un dia… Ell va començar a trucar a coneguts de la facultat per preguntar referències sobre l’ambient laboral al bufet, i clar, no és tan maco com t’ho pinten. També ho va parlar amb un company de feina (d’un altre departament, però també advocat) i li va dir que a l’empresa on està ara pot tenir molt futur (com ja he dit, només són 2, a més amb el seu gerent hi ha molt bon rotllo). Total, que al dia següent li va dir al del bufet que estava molt agraït, però que no considerava que fos el moment de canviar, perquè on està ara està aprenent molt, etc. El del bufet li va dir que igualment parlés amb el soci, en Xevi va acceptar però amb la condició que el soci sabes abans de la trobada que en Xevi en principi no estava interessat. Aleshores va ser quan va parlar-li dels diners, i a en Xevi (paraules textuals seves) li van caure els collons a terra.
En Xevi va parlar amb el seu gerent i li va explicar tot el que havia passat. Li va dir que ell en principi estava còmode en l’empresa i que no voldria canviar, però que necessitava saber si té futur en ella. El gerent li va dir la pujada, que no era normal que a un perfil baix (porta un any en l’empresa) li fessin la doble pujada, que ell aspirava a en 3 o 4 anys ser soci i aleshores en Xevi seria gerent, i que si ell marxava de l’empresa el tindria en compte. També li va advertir de que els del bufet continuarien temptant-lo (rollo dimoni, jeje), i que no pararien fins que el captessin.
Total, que un dia va anar a esmorçar amb el soci del bufet, que va intentar convèncer-lo de que acceptés l’oferta, però en Xevi, molt amablement, va explicar les seves raons. Una d’aquestes raons és que on està ara té la possibilitat d’aprendre i prendre responsabilitats que en una empresa gran no podria. Per exemple, parlar directament amb clients, dirigir reunions (si no hi ha el gerent, a veure qui ho fa!), etc.
I és que els diners tampoc ho són tot. En Xevi ha preferit un lloc on de moment guanya menys, però té futur i està aprenent i fent coses que en l’altre lloc no podria, davant de la possibilitat de guanyar més diners, però ser un simple número per a l’empresa i fer feines que potser no són tan interessants (com buscar documents, etc.). Segons diu ell, un advocat comença a guanyar diners realment quan ja té experiència i munta el seu propi bufet.
Jo estic amb ell, prefereixo guanyar menys diners en una feina que m’agradi, que no pas guanyar molt en una feina de merda… Però el nen continua pensant que en Xevi està boig per refusar 12.000€. No és el mateix nivell, però ell va fer una cosa semblant quan va decidir entrar a DMR i cancel·lar el procés de selecció d’Accenture (que pagaven una mica més) perquè en ser una companyia més petita, es sentiria menys com un número. És una pena que l’amor no pugui pagar les factures 😛
Your lovin’ gives me a thrill
But your lovin’ don’t pay my bills
Now give me money
That’s what I want
That’s what I want, yeah
That’s what I want
Després de sopar vam anar cap al Clap, com era molt d’hora no hi havia gaire gent, però més tard va arribar en Dani (un altre amic) amb el seu ligue de la nit. Més tard vam anar a The Ugly Mug, un bar-discoteca bastant peculiar. Té dos ambients: un és el típic pub irlandès, la decoració és molt de fusta, una de les barres és el típic bus anglès, la música en general és la canya i hi ha cerveses de tot tipus (fins i tot tenen Erdinger! Però com que la Weizen no m’agrada en ampolla, sempre demano un Desperados, també típica beguda aacheniana :D); l’altre és molt minimalista, la sala és blanca, la decoració és mínima, i la música… psicodèlica. Així que ja podeu imaginar on acabem sempre, no?
Aquesta vegada ens van timar bastant, vam estar-nos com mitja hora a la barra esperant que alguna cambrera ens fes una mica de cas, però no. A més, la cambrera que estava davant nostre (que té enamorat a en Xevi :P) va ignorar-nos completament més d’una vegada, del pal estar atenent als del costat nostre i quan acaba, ens mira i se’n va a fer altres coses (ordenar gots, etc.), però això sí, si venia algun amiguet d’ella, li faltava temps per fer els 2 petons de rigor i posar-li les copes que calguessin (per en acabat tornar a ignorar-nos). Estarà bona, però és una borde de collons! En Dani i el ligue se’n van anar a l’altra barra a demanar, i quan van tornar encara no ens havia fet cas. Jo em vaig cansar i vaig decidir que ja no volia el Desperados, però el nen al final va aconseguir la seva Heineken!!
Quan marxàvem vam trobar en Christian, que venia corrent sota la pluja. Havia estat veient una peli a casa amb la Carla i ara (eren les 3!) es sumava a la festa. Està content perquè fa un parell de setmanes que té cotxe nou (un Golf amb un munt de pijadetes), si és que els diners fan fàstic!! Però bé, aquest dissabte el nen també estrenarà cotxe.
Posts (RSS)