Cuando menos te lo esperas, encuentras a la persona que menos esperas (y que menos deseas) en el lugar más inesperado.

Expliquemos primero la situación: estamos en The Ugly Mug con unos amigos, en típica formación de discoteca (uséase: formando un círculo), a mi derecha está Xevi, a su derecha Aina (una amiga suya de la facultad), después mi niño, luego Dani y cerrando el círculo, yo misma. De repente el niño, mirando hacia mi izquierda (entre Dani y yo, a mi espalda), suelta una exclamación del tipo “Cómo tú por aquí?”. Yo pienso, lo típico, se ha encontrado con un amigo del instituto o lo que sea, alguien a quien hacía tiempo que no veía. Cierto, hacía tiempo que no veía a esa persona, pero no era lo que yo me había imaginado. El chico se abalanza sobre mi niño, se saludan, y yo veo quién es: Miguel Ángel. Mi némesis aacheniano. Aquel al que yo solía referirme como m.a. en mi diario porque no merecía que escribiera su nombre completo ni usara mayúsculas.

Se pone a hablar con el niño, ignorándome (no es novedad). Yo mientras tanto hablo con Dani, que me pregunta quién es, yo se lo digo y dice “Ah, aquel gilipollas de Aachen?”. Sí, las historias llegan lejos. Le comento alguna anécdota que él no sabía (la de la Cordelia, luego la explico)… Y después de un rato, parece que m.a. se va a despedir del niño, entonces nos encontramos justo enfrente uno del otro y no le queda más remedio que saludarme, la conversación entre nosotros es corta y superficial (rollo “qué tal todo?”, “muy bien y tú?”). Se hace el chulo respecto a la fiesta (“qué, ahora a Manaus y luego Privat, no?”), el niño le comenta que no saldremos porque yo no me encuentro muy bien (cenamos pizza y luego el Desperados que me tomé en el Ugly no me sentó muy bien, no pude ni acabármelo), y el muy imbécil empieza con las chuleadas del tipo “qué pasa, nos hacemos mayores? Ya no aguantamos el ritmo de Aachen?” (estas frases, de por sí, no tendrían nada de malo, si no fuera porque en Aachen, el primero en rajarse de todo lo que oliera a juerga era él). Finalmente se va hacia la otra sala (ya comenté la semana pasada lo de los 2 ambientes del Ugly), el niño y yo nos miramos, flipados de habernos encontrado a semejante personaje en nuestro territorio. Xevi comenta “me ha gustado la conversación que ha tenido con Cristina”. Yo le digo que no es nada nuevo…

El niño me comenta que en su apasionante conversación, m.a. le ha dicho lo típico de “a ver cuando organizamos una cena de la gente de Aachen!”. El niño le dijo que sí, que a ver cuando quedábamos. La cosa no tendría mayor trascendencia si no fuera porque precisamente, últimamente ha habido movimiento de mails para organizar una cenita… que finalmente será el viernes que viene. Como se puede deducir, m.a. ha sido deliberadamente omitido de la lista de destinatarios de los mails. Lo mío con él es cosa aparte, pero es que a nadie le cae bien. El niño se ha sentido mal por hacerle el vacío tan descaradamente, porque aunque a él también le cae fatal, y la semana que viene prefiere cenar con unos viejos amigos que tener que aguantar las payasadas y chuleadas de este personaje, si en el futuro se entera de que ha habido esta cena, el que quedará fatal será el. Pero yo le he consolado diciéndole que:
a) Esa persona no nos interesa para nada, cuanto más lejos, mejor.
b) En el hipotético caso de que le llame o se lo encuentre por la calle y le recrimine no haberlo invitado a la cena, él podría decirle que aprendiera un poco de educación y saludara a la gente.

Y qué tiene este tío para caernos tan mal? Pues que es un prepotente y va de chulo. Presumía constantemente de conocimientos de alemán. Vale que sabía más que todos nosotros porque lo había estudiado y ya había estado viviendo en Alemania anteriormente, pero no sabía tanto como aparentaba.

Antes de toda fiesta (viernes y sábado eran fiestas obligatorias), cuando íbamos al supermercado a comprar las provisiones (alcohol, vamos), siempre iba en plan “voy a arrasarlo todo”, “esta noche vamos a beber mucho!”, y cosas así… Pero luego llegaba la noche y ya nos ves a todos bebiendo y él el más recatadito, con su Martini mini (que quede claro: no es obligatorio emborracharse, lo que no me gusta es que vayas de borracho y luego seas el primero que te rajes, por sistema). Recuerdo un día que decidimos jugar al Yo Nunca (lo más divertido es entrar en temática sexual, jaja!), y él, que durante la tarde había seguido el ritual de “soy el más juerguista!”, ni bebió, ni jugó… pero se quedó con nosotros! No sé cómo lo permitimos, pero el tío se estuvo enterando de las intimidades de todos, pero sin participar. Como los demás íbamos adquiriendo un nivel etílico, ya ni nos fijábamos en lo que confesaban los demás, así que el único que se enteró de algo fue él.

Otra cosa en la que también pecaba mucho de boquilla era con las chicas. En toda discoteca, siempre estaba comentando a uno y a otro “mira esa, qué buena está”, “después de esta canción le digo algo”… Y el “después de esta canción” se convertía en nunca. Pero el coñazo a los demás, que iban a la fiesta a divertirse, lo daba igualmente. Esta chulería conquistadora le llevó a hacer una apuesta con otro chico, Miguel (un solete, más inocentón era el chico, qué majo!): si durante su estancia en Aachen se ligaba a una alemana, Miguel le pagaría una cena; si no, la pagaba m.a. La apuesta tenía precedente: en su anterior estancia en Alemania (un poco más al sur del país), había apostado lo mismo con su compañero de piso (un alemán). En aquella ocasión ganó el alemán, pero m.a. es de los que tropiezan dos veces con la misma piedra :P. Quién ganó esta vez?

Isaac, un gaditano aacheniano (un sol de hombre), tenía la teoría de que m.a. era una mariquita antigua. Un gay muy metido en el armario y sin ganas de salir de él, vamos. Ciertos detalles avalaban esta teoría, como que por mucho que comentara lo buenas que estaban las tías, al final acababa no entrándole a ninguna, como la constante necesidad de hablar de tías (aún cuando no viniera a cuento), el creerse que todas las tías le acosaban… No sé, tendríais que conocerle para notar todo esto, pero yo sí creo en esta teoría. Y no es que me parezca que ser gay sea malo, que no, lo que me parece malo es negar tu condición y encima aparentar exageradamente lo que no eres.

En Agosto, nuestra teoría se desmontó un poco. En una fiesta, conocimos a Cordula, una alemana que hablaba un poco de español y que no sé qué vio en m.a. pero por lo visto le gustó (y al final resultó que era verdad y no un farol de m.a.). El nombre se pronuncia Cordúla, pero yo la llamaba Cordelia por el personaje de Buffy, Cazavampiros (la pija que se une al clan de Buffy, al final acaba en Los Angeles en el spin-off Angel), y además en mi borrachera más sonada me pasé todo el trayecto a casa llamándola así y recordando al actor que interpreta a Angel (David Boreanaz), que está buenísimo!!

Empezó a salir con nosotros de fiesta, y finalmente pasó lo que tenía que pasar: m.a. y Cordelia se enrollaron. m.a. ganó la apuesta (aunque no creo que haya cobrado el premio, porque Miguel está en Francia y que yo sepa no se han visto). Pero eso no fue lo más fuerte: empezaron a salir! A m.a. le quedaban apenas un par de semanas para volver a Mallorca, aunque después volvería durante un mes más (otra cosa pal bote, ahora lo explico). Por lo que sé, lo dejaron enseguida, así que la teoría mariquita antigua se sigue sosteniendo, considerando que con el caso Cordelia consiguió un doble objetivo: mantener las apariencias y ganar una apuesta (aprovechando que por lo menos una chica se interesaba por él :P).

A ver, el retorno de m.a. Resulta que en su proyecto (también en Philips) utilizó unas placas, hizo un software para utilizarlas y para ello se tuvo que empollar muchos datasheets (a veces le llamábamos El Datasheet, porque siempre que no quería salir ponía la excusa de que tenía que leer datasheets). Poco antes de acabar, llegó la nueva versión de las placas. Necesitaban a alguien que adaptara el software a las nuevas placas, y para qué contratar a alguien que se empolle los datasheets cuando tenemos a alguien que ya se los sabe y en un mes nos lo soluciona? Así que le contrataron por un mes. Ya podéis imaginarlo, como un gallito porque lo habían contratado en Philips, y porque “de momento es un mes, pero no descarto la posibilidad de quedarme”. Iluso!

Estas son algunas de las anécdotas que definen al personaje, iré poniendo algunas más (las que haya recogido en mi diario) en Living in Aachen (cuando actualice… prometo ponerme a ello en cuanto sea ingeniera!!), de hecho ya hice un comentario en el post de la primera fiesta, relativo a mi relación personal con él. Profundicemos en ello.

En los 6 meses que estuve en Aachen, coincidí con 3 estudiantes de mi universidad: Christian, m.a. (que también iban a Philips) y Carla (que iba a la universidad). Christian es amigo del niño desde pequeños, y actualmente sale con Carla. Pero entonces no nos conocíamos, así que decidimos quedar algún día antes de irnos para al menos vernos las caras y hablar de cosillas. La primera vez Carla no vino. Fuimos a comer, y m.a. se pasó toda la comida ignorándome. En cambio, con Christian, todo eran atenciones (y chulerías, del rollo “yo soy lo más porque ya he estado en Alemania y sé mucho alemán”). Quedamos otra vez para conocer a Carla, y más de lo mismo: con Carla derrochaba amabilidad (en ese momento pensé que intentaba ligársela, pero luego deseché la idea, jeje), con Christian simpatía, y conmigo lo único que derrochaba era silencio.

Christian y m.a. se fueron un par de semanas antes que Carla y yo. Christian me dijo que si podía vendría a buscarme a la estación, pero como llegué en horario de trabajo, le envié un SMS con mi número de apartamento para que viniera a buscarme cuando llegara a casa. Vino con su amigo (mi futuro niño!!), me invitó a su casa, me acompañó a comprar, me invitó a cenar (porque yo entonces no tenía utensilios de cocina) y me explicó cosillas. Este chico sí que es simpático (a la semana siguiente, cuando llegó Carla, le hizo la misma bienvenida)! Cuando subí por primera vez a su casa, había más gente, y me los presentó. Aunque no me conocían de nada, todos me preguntaron qué tal había ido el viaje. Después llegó m.a., y ni siquiera me saludó (así que ni hablar de preguntar cómo ha ido el viaje!)

Este fue el inicio de nuestro desencuentro. Yo entiendo que no le pueda caer bien a todo el mundo, lo que no entiendo es qué le había hecho yo para que sin conocerme me tratara como basura. Porque lo que me hizo después (básicamente intentar hacerme el vacío quedando con Christian a solas para cenar o lo que fuera, suerte que Christian es un solete y me invitaba también, al final fue m.a. el que cenaba siempre solo… no porque no lo invitáramos, sino porque siempre tenía un datasheet que leer :P) lo puedo entender (si una persona no te cae bien, no quieres pasar tiempo con ella), pero tengo curiosidad por saber por qué le caía mal antes de conocerme.

Espero que esto haya sido una casualidad y que no se vuelva asiduo del Ugly, porque no sé si podría poner cara de hipócrita si me lo encontrara cada semana. Ya hice el hipócrita durante 6 meses, y acabé bastante harta. Volver a verlo me ha removido recuerdos, de lo mal que se portó conmigo y de lo gilipollas que llega a ser, y no me gusta. Por suerte, siempre tengo mi blog para desahogarme y psicoanalizarme 😛

Hoy, pre-presentación y cine: Los 4 Fantásticos! (uy, tengo que comprar las entradas :P)

only 3 days 5 hours 42 minutes to present my thesis!!

No hi ha manera. Per una banda, he perdut l’hàbit d’estudiar i no hi ha manera d’aprendre algunes frases. Per altra banda, això de parlar en veu alta jo sola em fa sentir gilipolles (i això que jo sóc de les que parlo sola!), i no em poso en situació. Demà amb el nen espero poder fer-ho com si de veritat estigués fent la presentació… Quin estrés!

Fa 6 dies que no el veig… Ahir vam estar parlant per telèfon, i em va dir que avui no li donen el cotxe!! El tio del concessionari és bastant capullo… Dilluns el nen li va enviar la documentació que li havia demanat, per fax, i després el va trucar per assegurar-se de que tot era correcte. “Sí, sí, tranquil”. I 2 dies més tard el truca i li diu que faltava no sé què i que el cotxe no el tindrà fins dimecres. Problema? El nen no pot anar-hi entre setmana (a més, dimecres té una cita amb mi i el meu tribunal :S), així que s’haurà d’esperar a dissabte que ve. Tindrà el cotxe finalment d’aquí a una setmana? Ja ho veurem.

Quina calor! És horrible, aquesta nit ho he passat fatal… Tenim aire condicionat a casa, però als meus pares (que no són catalans però una mica rates sí :P) no els hi agrada posar-lo. Normalment quan estic sola a casa me’l poso de tant en tant, altres estius hi ha hagut nits que he dormit amb el comandament de l’aparell (en tinc un a la meva habitació, n’hi ha 4 en total a la casa) per anar-lo engegant i apagant… Potser aquesta nit ho he de fer, perquè si no, no hi haurà manera d’adormir-se! Durant el dia, al menys aquest estiu, normalment aguanto amb la porta del balcó oberta, corre bastant aire (de vegades m’he hagut de posar la bata d’hivern i tot!). Però des que ha arribat aquesta nova ona de calor, ni aire ni res… Per sort els meus pares van portar la setmana passada de Cunit el meu ventilador. El vaig comprar l’estiu passat al Plus d’Aachen per 15€ (d’aquestes ofertes que tenen de tant en tant), i em va venir molt bé (pels dies que feia calor… que allà si volia fer fred en feia, era igual que fos estiu). El vaig muntar dijous (sense instruccions, no sé on paren) i des d’aleshores ha estat funcionant gairebé non-stop. Va millor que l’aire condicionat, no resseca tant l’ambient. Però em pregunto: gasta menys electricitat? Perquè si no, els meus pares es queixaran igual, jeje!

Bé, a veure si aconsegueixo ficar-me dues frases al cap! Si no torno a escriure aquí fins dijous, serà que me’n surto prou bé, si m’agobio de nou ja tornaré per aquí, jeje!

only 4 days 3 hours 14 minutes to present my thesis!!

Estoy de los nervios. Como dije hace un par de semanas, no soy buena hablando en público, tiendo a bloquearme. Y ya sólo queda una semana para mi lectura de PFC! Tengo unas ganas de que llegue ya el día 21…

El lunes intenté hacer una primera presentación de prueba, yo sola. Me costó un montón empezar, pese a que había construido muchas frases en mi cabeza, sacarlas de ahí era más difícil… Además, cuando todavía no había acabado, llegaron mis padres y me cortaron el rollo. La timidez es una mieeerda!!

Esta mañana mis padres se han ido a Cunit (tienen una casa allí), así que tendré la casa para mi sola hasta el lunes, espero poder tener bien preparada la presentación entonces! Este finde pasaré la gran prueba, hacerla con público (el niño), a ver qué tal.

Acabo como empecé: estoy de los nervios!!

only 7 days 1 hour 12 minutes to present my thesis!!

Normalment el nen i jo intentem anar cada cap de setmana al cine. Però aquest últim no hi havia cap pel·lícula interessant que no haguéssim vist ja, així que diumenge vam fer sessió de cine a casa. Això era molt típic a Aachen, molts diumenges ens reuníem a casa d’un de nosaltres per veure una peli. Era una mica incòmode, perquè no teníem tele als apartaments i havíem de veure-ho a la pantalla del portàtil, però estava bé.

Aquí a Barcelona també ho havíem fet alguna vegada (he vist les dues trilogies de Star Wars – excepte l’Episodio III, que la vaig veure al cine – en la pantalla de 15″ del meu portàtil!). Aleshores no teníem reproductor de DVD, mai no vaig tenir la necessitat (a casa l’única aficionada al cine sóc jo) de comprar-ne un, perquè la tele més gran que teníem era de 17″ (igual que la pantalla de l’ordinador de sobretaula). Però per Nadal els meus pares es van comprar una tele plana de 32″, així que vaig fer el pas i vaig comprar el DVD. I la cosa canvia bastant, eh?

Estic fent la col·lecció Woody Allen: m’estic baixant totes les seves pel·lícules en dual i amb els subtítols en els 2 idiomes (quan ho trobo tot, clar). Bé, ara ho tinc una mica parat perquè m’estic quedant sense espai al disc dur i l’iPod no es parla amb el portàtil… Aix, que com sempre me’n vaig del tema. Total, que em venia de gust veure una d’en Woody Allen, en anglès! En principi jo havia pensat en Hollywood Ending (Un Final made in Hollywood), però el nen va proposar Deconstructing Harry (Desmontando a Harry) i com que tampoc l’he vist (de fet n’he vist molt poques, però les que he vist m’han agradat, per això estic fent la cole), doncs vaig accedir. És una anada d’olla, em va agradar molt perquè mescla diferents històries, confonent realitat i ficció… Jo coneixia la pel·lícula perquè va tenir molt bones crítiques en el seu moment (és del 97), però no sabia res de l’argument, i tampoc sabia la quantitat d’actors coneguts que hi surten! Va d’un escriptor amb moltes perversions (sexuals, bàsicament), que escriu novel·les sobre històries i personatges que s’assemblen sospitosament a ell i les seves circumstàncies. En Woody Allen interpreta a l’escriptor, però d’altres actors interpreten el seu alter ego a les novel·les. El millor, l’home desenfocat (Robin Williams)!

A les 19:30h havíem acabat de veure la peli, i vam posar TV3, estaven fent la repetició d’El Cor de la Ciutat, una sèrie ambientada al meu barri (fins ara! La temporada que ve se’n van de Sant Andreu…) que m’agrada molt i el nen també seguia des del començament, encara que aquesta temporada ha estat desenganxat, és lu que té treballar tot el dia… A les 20h es va acabar, i va començar un altre programa: Supernanny. Ens vam quedar tan flipats que fins que va acabar, a les 21h, no vam marxar a sopar. El programa és del Channel 4 britànic, i buscant-ho a Internet he descobert que també han fet una versió americana a l’ABC! El primer que sobta és la traducció, és tan correcta que en Pompeu Fabra n’estaria orgullós, però sona raríssim!

El programa començava presentant un petit dimoni que responia al nom de Charlie i tenia 2 anyets i mig. Un nen tan maco que els seus pares li deixaven fer el que volia: que no volia sopar? Doncs no sopava. Que volia menjar xuxes? Doncs li donaven xuxes. Que tirava el menjar a terra? Doncs la mare ho recollia… Uns pares modèlics, no? I si no feien cas a alguna de les peticions de l’amo de la casa, el nen xisclava fins que ho aconseguia. Després d’això, es veia una escena on una dona vestida amb traje-chaqueta sortia d’un cotxe i començava a caminar sota un paraigües. La Supernanny! L’analogia amb Mary Poppins és evident, però després de conèixer-la, s’assembla més a la senyoreta Rottenmeier.

El programa de reeducació de la Jo Frost (el nom de la supermainadera) dura 3 setmanes. El primer dia es dedica a observar, sense intervenir en res. A partir del segon dia, i durant tota la primera setmana, aplica les seves estrictes normes (en el capítol de diumenge es va traslladar a la casa de la família, no sé si això ho fa sempre). La segona setmana se’n va, i deixa deures a la família, per veure com evolucionen sense ella. La tercera setmana torna i corregeix els errors que han comès durant la segona setmana (que ella ha vist en vídeo).

La Jo va instaurar un règim dictactorial a la casa, on tothom tenia una rutina i uns horaris definits: l’hora de banyar el nen, l’hora d’adormir-lo… Fins i tot tenien un temps predefinit que havien de dedicar als seus altres 2 fills (que els pares passaven d’ells d’una manera…)!! A mesura que anava avançant la primera setmana, el nen-dimoni s’anava convertint en un nen atontat (semblava drogat). Per la segona setmana, els deures de la Jo eren que una nit la parella havia de sortir a sopar i no parlar de nens. La mare deia que no sabien de què parlarien!

Durant aquesta segona setmana, al principi semblava que se’n sortien, però un dia el pare es relaxa en l’hora d’anar a dormir (el tòpic dels pares que no serveixen com a educadors) i… en Charlie torna a ser el nen-dimoni! Quan torna la Jo, els hi fot una gran bronca als pares. És boníssim!! Al final de la tercera setmana, en Charlie torna a ser el nen drogat, i tots semblen molt feliços!

El que no sé és què haurà passat després que la supermainadera marxés definitivament. Perquè jo penso que el que passa és que el nen els hi havia perdut el respecte als pares (normal…), però l’estil Rottenmeier de la Jo feia que a ella sí que li tingués respecte (o por). En certa manera el nen em recorda al meu cosí. Ara té 11 anys, i fa gairebé 3 que no el veig (viu a Salamanca) i no sé si haurà canviat, però de petit era horrible! El pare no el renyia ni el castigava mai, perquè deia que era massa petit, i la mare es queixava del comportament del pare però al final acabava fent el mateix (és a dir, consentir-li-ho tot). Total, que el nen no tenia cap problema en pegar el pare, la mare o l’àvia… En canvi quan estava amb els meus pares (i els seus no hi eren), es comportava molt millor. Tenia les seves sortides de to, és clar, però els meus pares el posaven a ratlla… Espero que quan tingui fills sigui una mare del tipus de la meva (en aquest sentit)!

Quan va acabar el programa vam anar a sopar al xino de La Maquinista, no hi havíem estat mai. És un buffet lliure, i hi ha productes tan típics de xina com patates fregides, macarrons, formatge… I la qualitat no és una maravella (quins rollitos més dolents!), però ho havíem de provar.

Dissabte vam anar a sopar amb en Xevi, un amic del nen. En principi anàvem al Jokers, un frankfurt-hamburgueseria, però en Xevi preferia anar a un altre frankfurt (Hindelburger o alguna cosa així) d’allà a prop. El Hindelburger hi havia molta gent esperant, a més es veu que normalment triguen molt a servir-te, així que vam marxar… cap al Jokers. Però estava tancat (per què?), i a les 22:30h d’un dissabte no crec que ens donessin de menjar en cap restaurant normal de Mataró, així que vam acabar al Paco Parc, menjant una hamburguesa tristíssima (pa, carn… i res més).

El nen m’havia explicat que en Xevi havia refusat una oferta de feina d’un important bufet d’advocats (ell és advocat, treballa en el departament de dret laboral d’una assessoria), on li pagaven 12.000€ més que on està ara. Dit així, penses “aquest home està boig!”, i això és el que vaig pensar jo quan el nen m’ho va comentar, però dissabte vam poder parlar amb ell (bé, en realitat només va parlar ell, no calla! :P) i ens ho va explicar. Després d’això ho entenc una mica més… però el nen no.

A veure, resulta que ara mateix en el departament de dret laboral de l’empresa només hi ha 10 treballadors a tota Espanya, i a Barcelona només n’hi ha 2: en Xevi i el seu gerent. Ara a totes les consultories els hi han donat les pujades, en Xevi ha pujat 2 graons (aquí és diferent de l’empresa del nen, el normal és 1 graó i el doble salt no es donava des de feia bastant de temps).

Però bé, abans de saber aquesta pujada, el bufet important el va trucar… al telèfon del despatx! I li van dir així, de sopetón: “Estem buscant a algú i tú encaixes en el perfil, t’aniria bé parlar amb un soci un dia d’aquesta setmana?”. Imagino que el seu telèfon l’aconseguirien a ESADE… En Xevi es va quedar una mica parat, i va demanar que li deixessin un temps per pensar-s’ho, però els del bufet tenien pressa!! Al final li van deixar un dia… Ell va començar a trucar a coneguts de la facultat per preguntar referències sobre l’ambient laboral al bufet, i clar, no és tan maco com t’ho pinten. També ho va parlar amb un company de feina (d’un altre departament, però també advocat) i li va dir que a l’empresa on està ara pot tenir molt futur (com ja he dit, només són 2, a més amb el seu gerent hi ha molt bon rotllo). Total, que al dia següent li va dir al del bufet que estava molt agraït, però que no considerava que fos el moment de canviar, perquè on està ara està aprenent molt, etc. El del bufet li va dir que igualment parlés amb el soci, en Xevi va acceptar però amb la condició que el soci sabes abans de la trobada que en Xevi en principi no estava interessat. Aleshores va ser quan va parlar-li dels diners, i a en Xevi (paraules textuals seves) li van caure els collons a terra.

En Xevi va parlar amb el seu gerent i li va explicar tot el que havia passat. Li va dir que ell en principi estava còmode en l’empresa i que no voldria canviar, però que necessitava saber si té futur en ella. El gerent li va dir la pujada, que no era normal que a un perfil baix (porta un any en l’empresa) li fessin la doble pujada, que ell aspirava a en 3 o 4 anys ser soci i aleshores en Xevi seria gerent, i que si ell marxava de l’empresa el tindria en compte. També li va advertir de que els del bufet continuarien temptant-lo (rollo dimoni, jeje), i que no pararien fins que el captessin.

Total, que un dia va anar a esmorçar amb el soci del bufet, que va intentar convèncer-lo de que acceptés l’oferta, però en Xevi, molt amablement, va explicar les seves raons. Una d’aquestes raons és que on està ara té la possibilitat d’aprendre i prendre responsabilitats que en una empresa gran no podria. Per exemple, parlar directament amb clients, dirigir reunions (si no hi ha el gerent, a veure qui ho fa!), etc.

I és que els diners tampoc ho són tot. En Xevi ha preferit un lloc on de moment guanya menys, però té futur i està aprenent i fent coses que en l’altre lloc no podria, davant de la possibilitat de guanyar més diners, però ser un simple número per a l’empresa i fer feines que potser no són tan interessants (com buscar documents, etc.). Segons diu ell, un advocat comença a guanyar diners realment quan ja té experiència i munta el seu propi bufet.

Jo estic amb ell, prefereixo guanyar menys diners en una feina que m’agradi, que no pas guanyar molt en una feina de merda… Però el nen continua pensant que en Xevi està boig per refusar 12.000€. No és el mateix nivell, però ell va fer una cosa semblant quan va decidir entrar a DMR i cancel·lar el procés de selecció d’Accenture (que pagaven una mica més) perquè en ser una companyia més petita, es sentiria menys com un número. És una pena que l’amor no pugui pagar les factures 😛

Your lovin’ gives me a thrill
But your lovin’ don’t pay my bills
Now give me money
That’s what I want
That’s what I want, yeah
That’s what I want

Després de sopar vam anar cap al Clap, com era molt d’hora no hi havia gaire gent, però més tard va arribar en Dani (un altre amic) amb el seu ligue de la nit. Més tard vam anar a The Ugly Mug, un bar-discoteca bastant peculiar. Té dos ambients: un és el típic pub irlandès, la decoració és molt de fusta, una de les barres és el típic bus anglès, la música en general és la canya i hi ha cerveses de tot tipus (fins i tot tenen Erdinger! Però com que la Weizen no m’agrada en ampolla, sempre demano un Desperados, també típica beguda aacheniana :D); l’altre és molt minimalista, la sala és blanca, la decoració és mínima, i la música… psicodèlica. Així que ja podeu imaginar on acabem sempre, no?

Aquesta vegada ens van timar bastant, vam estar-nos com mitja hora a la barra esperant que alguna cambrera ens fes una mica de cas, però no. A més, la cambrera que estava davant nostre (que té enamorat a en Xevi :P) va ignorar-nos completament més d’una vegada, del pal estar atenent als del costat nostre i quan acaba, ens mira i se’n va a fer altres coses (ordenar gots, etc.), però això sí, si venia algun amiguet d’ella, li faltava temps per fer els 2 petons de rigor i posar-li les copes que calguessin (per en acabat tornar a ignorar-nos). Estarà bona, però és una borde de collons! En Dani i el ligue se’n van anar a l’altra barra a demanar, i quan van tornar encara no ens havia fet cas. Jo em vaig cansar i vaig decidir que ja no volia el Desperados, però el nen al final va aconseguir la seva Heineken!!

Quan marxàvem vam trobar en Christian, que venia corrent sota la pluja. Havia estat veient una peli a casa amb la Carla i ara (eren les 3!) es sumava a la festa. Està content perquè fa un parell de setmanes que té cotxe nou (un Golf amb un munt de pijadetes), si és que els diners fan fàstic!! Però bé, aquest dissabte el nen també estrenarà cotxe.

Ahir vam anar a sopar el nen i jo per celebrar que li han fet una pujada prou bona (com deia dimecres), i també que fèiem 15 mesos! Normalment no celebrem els aniversaris mensuals ( intentem veure’ns, això sí, però no fem una gran celebració), però ja que era divendres…

Vam anar al Tilt, un restaurant del grup de Manaus (una discoteca de Mataró, no hi ha manera de trobar cap web, seran moderns però tècnicament estan desfassats!!), on ja haviem estat celebrant l’aniversari d’en Christian, a l’Abril. El lloc és bastant fashionetti, és una mica caret però s’hi menja bé. Només entrar et posen una copa de cava i quan has demanat els plats et porten un aperitiu (el d’ahir eren uns ous durs de no sé quina au). El menjar està molt bo i no és dels típics llocs pijillos on et posen una merdeta en mig del plat i et quedes amb gana… Ahir em vaig demanar un filet de vedella a l’oporto que estava molt bo, i el nen un Steak Tarter (semblant a una hamburguesa, però amb carn crua), també boníssim…

Després vam anar al Praga, un bar de Mataró. De fet no sabem si es continua dient així o si encara pertany a la mateixa gent, perquè fa un temps que no hi ha el cartell a la porta i la dona que hi havia sempre abans (em sembla que és la propietària) ara no hi és, de vegades l’hem vist en un altre bar d’allà a prop, que han obert fa poc.

Vam estar parlant d’on aniríem de vacances… La cosa està difícil, finalment li han cancel·lat la setmana del 25, i és possible que també li cancel·lin la primera d’Agost (i no en plan d’anar a treballar normal, sinò com la Setmana Fantàstica!), a més jo no treballo así que ingressos=0, i ell ha de començar a pagar un cotxe (avui quan m’ha trucat m’ha dit que aquest matí l’havia provat, estava emocionadíssim, li donen dissabte que ve)… Però alguna cosa farem, encara que sigui escapar-nos una setmaneta al Setembre. A més, haurem d’estrenar el cotxe!!

Un dels llocs on ens agradaria anar és a Praga, però de moment això haurà d’esperar, perquè a New York (I, II, III i IV) ja ens vam gastar molts diners, ara el que volem fer és anar de casa rural per Espanya o alguna cosa de l’estil… Però per somiar, que no quedi, m’encantaria anar a París (el nen no hi ha estat, i jo la última vegada va ser al 93), Londres (m’encanta la ciutat, quina merda el que va passar dijous), tornar a Berlín (va ser on ens vam enamorar, només hi vam estar 3 dies i en un viatge accidentadíssim, ja ho explicaré a Living in Aachen… quan actualitzi :P)… Ja ho diuen, somiar és gratis!!

Per cert, on està la funció de cerca de posts de Blogger quan se la necessita?

Aquest matí, quan m’he llevat (una mica abans de les 12), no hi havia llum a casa. El primer que he mirat són els ploms, però tot estava bé, així que he obert la porta i he vist que el problema era de tota l’escala (la llum d’emergència de l’ascensor estava apagada, l’ascensor no funcionava i la llum de l’escala tampoc).

Hi ha una dita que diu que no aprecies una cosa fins que la perds. I és veritat! Perquè Déu n’hi do la de coses que necessiten electricitat per funcionar: la nevera, la tele, el vídeo, el DVD, l’ordinador, el router…

O sigui que aquest matí no he pogut mirar la tele (no és que hi hagi res interessant però per passar l’estona…), ni cap vídeo (encara he de veure els 3 últims programes de Buenafuente, que els tinc gravats), ni cap DVD ni peli en DivX (de les moltes que tinc pendents de veure), ni mirar el mail (cosa que últimament faig infinites vegades al dia :P), ni buscar qualsevol cosa a Internet (que és la meva primera font d’informació per tot), ni beure aigua freda!! (jo durant tot l’any bec aigua de la nevera, però és que a l’estiu això és sagrat!!)

El portàtil tenia bateria, així que ha continuat engegat (bàsicament per no res, perquè si no hi ha Internet, no hi ha eMule!). La bateria estava gairebé al 100%, així que he deduït que no feia gaire que havia marxat la llum. Igualment l’he apagat (ja li tocava una mica de descans…), és bastant desesperant estar davant de l’ordinador sense poder accedir al món exterior!!

M’he posat a llegir (m’encanta llegir, però últimament no ho faig gaire), però després d’una estona he decidit canviar d’activitat i m’he posat a ordenar papers. Des de dilluns que tenia la taula del menjador (on m’he instal·lat fa mesos per tenir més espai per acabar amb el projecte, ma mare sovint em pregunta quan acabaré d’una vegada!) feta un desastre, i avui per fi ho he endreçat tot (una mica obligada per les circumstàncies, jeje).

Després m’ha trucat el nen per quedar per sopar aquesta nit. I d’aquí han vingut dues preocupacions més. La primera, que el mòbil s’estava quedant sense bateria (i sense electricitat, el carregador no serveix de res). Normalment encara que marqui poca bateria, dura bastant, però igualment no estava tranquil·la. Per sort en tinc un altre (la història és llarga però diguem que jo tenia un mòbil i quan vaig anar a Alemanya vaig fer un contracte i em sortia bastant barato comprar-me un mòbil nou, així que ara en tinc 2, però només utilitzo l’alemany), que estava a més o menys la meitat de bateria, i l’he apagat per estalviar-ne. I la segona preocupació, que al lavabo no hi ha finestres, per tant no hi arriba llum natural, per tant… M’hauria de dutxar a les fosques!!

Per sort, cap a les 16h ha tornat la llum, i amb ella la modernitat, a casa meva (si no, no estaria escrivint aquest post :P). Jo em pregunto com podia viure la gent sense electricitat? Com serien els geeks?

El sábado comenté que por la noche había quedado con los de la uni, pero aún no he explicado nada de ello!!

El niño al final no vino, pero le perdono porque estaba muy rallado ;). Fuimos a tomar algo a La Maquinista, y me explicó que en el trabajo lo tenían bastante puteado, que seguramente tendría otra Semana Fantástica… En principio tiene que entregar algo el 22 de Julio y él empieza las vacaciones el 25, durante 3 semanas… Realmente las que le interesan son la del 25 (son Les Santes, las fiestas de Mataró) y la primera de Agosto (el 6 es su santo, ahora ya podéis descubrir cómo se llama, jeje!), y pidió una tercera adyacente a estas 2, le dieron la siguiente. Por eso retrasé la fecha de volver a la tele hasta el 25. Pero es posible que la fecha de entrega se retrase (se quedaría sin vacaciones?). Cuando le preguntó a su jefe si sus vacaciones seguían en pie, él (que no es uno de los más cabrones de la empresa) le respondió: “Si no te vas de vacaciones, será por tu bien”. Así, tal como suena. A ver, puedo aceptar quedarme sin vacaciones, lo que no puedo aceptar de ninguna de las maneras es que encima me digan que es por mi bien… Casi mejor que le hubiesen dicho “Pues te jodes, pringao“. Imagino que vale, le fastidiarán los días que él tenía previsto, pero esas vacaciones acabará disfrutándolas no? Aunque no lo tengo muy claro, porque de momento no hay indicios de que vaya a poder recuperar, ya no las horas extras que hizo en la Semana Fantástica (parezco publicidad de ECI, con lo poco que me gusta!!), sino los 3 días festivos (dos sábados y un domingo) que trabajó durante esa semana (que en realidad fue más de una semana, 10 días exactamente).

No conseguí convencerle de que saliera para animarse. Yo entiendo que no quisiera venir con mis amigos, no los conoce mucho y es posible que se rallara, y más teniendo en cuenta de que ya venía rallado… Pero le dije que saliera con sus amigos y tampoco hubo manera, lo que quería era buscar curro como loco en infojobs e ir a dormir pronto.

Bueno, yo sí que salí aunque se me habían quitado un poco las ganas… Habíamos quedado a las 23:30h en el Pitilingorri, pero como yo hacía año y medio que no iba y no me acordaba muy bien de dónde estaba, quedé con Jordi a la salida del metro (Drassanes) para ir juntos. Yo quería quedar a las 23:20h, pero él me dijo: “El Duke siempre llega tarde!”, y como es cierto, quedamos a las 23:30h. Yo estaba allí a la hora, puntualísima como siempre (siempre que el transporte me lo permita, claro, que a esas horas no es raro tener que esperar 10 minutos por un metro…), pero él no había llegado. A los 5 minutos salía del metro Pere, un compañero de la uni al que hacía tiempo que no veía. No pertenecemos precisamente al mismo círculo de amigos, pero a veces hemos salido juntos, e incluso el año pasado, cuando yo estaba en Aachen y él en Bruselas, vino de visita un fin de semana. Pues nada, yo le paro y le saludo, le pregunto cómo está y qué hace… Y me dice: “Pues me parece que voy al mismo sitio que tú”. Jaja, el Duke le había llamado y se había apuntado a la fiesta!! Le dije que si quería que esperara conmigo a Jordi, que seguro que el Duke todavía no había llegado.

5 minutos después, llegaron el Prati y su novia. La historia de estos era mejor: habían ido hacia el bar, pero no lo habían encontrado, y adentrándose en las calles del Gòtic se habían perdido! Pues nada, esperaos con nosotros… Un poco más tarde aparecían el Duke, Natalia, Xavi y un amigo de ellos. Quién falta? Jordi!! Que llegó unos 20 minutos tarde. Así que al final fuimos todos juntos hacia el Pitilingorri, y menos mal que fuimos todos juntos…

El Pitilingorri tiene 2 entradas. Una de ellas, la que siempre utilizamos, es a través de una calle estrecha. Llegamos allí y… En esa callecita hay una alfombra roja!! Miramos hacia arriba, a ver si nos hemos equivocado de bar, y en el cartel pone “Fusion”, en letras blancas y con fondo fucsia. Hay un tío delante dando flyers, al ver nuestras caras nos dice: “Es un bar nuevo, lo hemos abierto hace un par de semanas… Con estos flyers os darán un xupito gratis”. Nos tomamos el xupito y nos vamos no? Es increíble, la última vez que fui al Pitilingorri fue justo antes de irme a Aachen, nos lo pasamos muy bien como siempre, y no sabía que ese bar, año y medio después, dejaría de existir, y que aquella vez sería la última!! Snif snif. Por si alguien no conoce el Gòtic, aquí hay 2 tipos de bares: los guarros y los que están llenos de guiris. El Pitilingorri era de los primeros (aunque no era de los más guarros, pero sí que era auténtico), el Fusion es de los segundos…

Total, que salimos de allí por patas. Nos fuimos hacia La Posada, otro bar de por allí donde dejan fumar porros. Éste sí es guarro, el camarero se metió 2 rallas de coca delante nuestro!! Se ve que los de la mesa de al lado nuestra eran conocidos suyos, porque se sentó un rato con ellos… De repente el Duke me dice: “Se ha metido una ralla?” Y después de un rato me dice: “Pues sí, ahora se acaba de meter otra!” Yo no lo vi, pero lo que sí que vi fue la cara del tío (y los ojos inyectados en sangre) cuando se iba… Nos pedimos unas jarras de cerveza y unos cuantos empezamos a jugar al duro (hubo 2 o 3 que no se apuntaron, qué sosos!), nos fuimos animando… Nos bebimos 7 jarras de litro entre 6 personas, así que ya os podéis imaginar cómo íbamos (los que fumaron, peor, jeje). El amigo de Xavi y el Duke había pillado una buena el día anterior, así que él no bebió, se pidió una coca-cola, se la sirvieron en un vaso de Cutty Sark, muy bonito… Y yo volví a las andadas (inciso: ya va a hacer 2 meses que volvimos a Aachen, no me puedo creer lo rápido que pasa el tiempo!), y me lo quedé. Ahí va la prueba:

Al final nadie salió de fiesta, todos nos fuimos a casa. Ya eran más de las 2, así que tocaba pillar Nit Bus, un taxi o ir a patita. Yo opté por la primera opción, no hay pasta y mi casa queda un pelín lejos, además en el estado en el que iba no la hubiese encontrado (creo que ni aún estando sobria). Podía coger el N9 en Drassanes o subir caminando hasta Plaça Catalunya, donde paran todos (me van bien el N3 y el N9). Yo hubiese subido con los demás hasta Plaça Catalunya, así íbamos charlando y se nos iba bajando un poco el alcohol, pero Jordi (al que le van bien el N9 y algún otro, creo) prefería esperar al N9, así que me quedé con él (así de paso iba acompañada buena parte del trayecto). El bus tardó unos 15 minutos, y justo cuando llegamos a Plaça Catalunya también lo hacían los otros, que habían subido caminando… Y nada, llegué a casa y a dormirla!

Ja està, és oficial!! En dues setmanes seré Enginyera de Telecomunicació!! Justament el mateix dia que els meus pares faran 25 anys de casats (ooohh…), el 20 de Juliol.

Aquest matí he aconseguit llevar-me d’hora i he anat al CPET a buscar les còpies de la memòria. L’enquadernació és pofezioná, sembla un llibre, però a la portada només hi posa “Projecte Final de Carrera” i l’escola (ETSETB), i hi ha un requadre on s’ha d’enganxar una etiqueta que posi (a boli!!) el nom de l’autor, el títol, l’any i el director de projecte. A més, en una de les còpies (la que es queda a la biblioteca), hi posen un full a omplir per l’estudiant, també a boli: nom, títol, director de projecte, paraules clau i resum (d’unes 1000 paraules). És bastant cutre, ja ho és que hi hagi una pàgina escrita amb bolígraf, però que a la portada hi hagi una pegatina…

Després he anat a veure el ponent, que m’ha dit que primer havia d’omplir el full interior. M’ha signat el full de reserva d’aula i el de conformitat de lectura (com que ell ja havia llegit la memòria, ja podia signar-lo). He anat al bar, m’he pres un cafè i l’he omplert. Quan he tornat al seu despatx ja no hi era (m’havia dit que tenia una reunió), així que he anat a veure el president del tribunal, que és del mateix departament. Li he donat una còpia, jo pensava que em diria que ja la llegiria, però m’ha fet passar i seure, hi ha donat una ullada i m’ha preguntat algunes coses… De bon rotllo, eh? Que aquest home em cau molt bé. De fet després m’ha dit que si volia em signava ja el full de conformitat, que per això m’havia fet les preguntes i s’ho havia mirat per sobre.

El pitjor és que hem descobert un error molt lleig a la memòria. Ha mirat l’índex i ha dit: “Però si la majoria són apèndixs!!” A mi m’ha estranyat aquesta frase, és cert que gairebé la meitat de la memòria són apèndixs (unes 50 pàgines respecte unes 70 de contingut real) però no és la majoria… No hi he donat més importància, però després buscava les conclusions i no les trobava. Li he dit que estaven a la pàgina seixanta-i-algo, però m’ensenya l’índex i diu: “Aquí posa a la 37” (vale, per això deia allò dels apèndixs). El problema és del putu Word, que agafa els títols per confeccionar l’índex, però de vegades es ralla i a partir d’un cert punt marca que tot està a la mateixa pàgina, i li has de donar a actualitzar marcadors perquè és posi bé. I això se’m va escapar, ja és mala sort… Li he explicat i m’ha dit que no passa res, que si de cas m’imprimeixi una còpia bona per mi.

He sortit d’allà molt xafada, fa molta ràbia que després de tanta feina al final se t’escapi algun error tonto però tan visible. Però se m’ha acudit que, donat que no vaig imprimir les 3 còpies a la vegada, sinò que ho vaig fer a poc a poc i d’una en una, era possible que alguna còpia estigués bé. Bingo! Les dues restants estaven perfectes (en aquest sentit, és clar, potser després apareixen més errors tontos, jeje), afortunadament. He deixat una d’elles a la bústia del ponent i he anat cap al D4 a veure el Temible. Anava pensant que sort que la còpia dolenta l’havia donat a un profe de bon rotllo, que si li arribo a donar al Temible la caguem (no crec que fos tan comprensible amb els errors del Word)!!

He picat a la porta i he entrat, ell ha mirat cap a mi amb cara d’estranyat, li he dit el meu nom, s’ha quedat amb la mateixa cara, li he dit que venia per la presentació del projecte, aleshores m’ha recordat i s’ha aixecat de la cadira. Li he donat la memòria, li he preguntat si li anava bé la nova data (no m’havia respost al mail) i m’ha dit que sí. La seva actitud ha estat bastant de menyspreu. Primer m’ha preguntat, en veure el títol del projecte (Brightness and colour control of a LED lamp), si jo era d’Enginyeria Electrònica o de Telecos. Li he dit que de Telecos, però que havia fet el projecte en el departament d’electrònica de Philips. “¿Y lo hizo en el extranjero? ¿Le sirvió de algo? ¿Cómo es que tiene que presentar aquí?” Li he explicat la normativa de l’escola, que diu que si el fas a una empresa a l’estranger has de presentar a la universitat d’origen. M’ha dit “Pero a ver, de todo esto, ¿usted qué ha hecho?” Jo he pensat que si no es llegia la memòria i no sabia de què anava, per molt que li expliqués què havia fet, no entendria res… Però he decidit ser diplomàtica i li he explicat per sobre. Ja em volia despatxar, i jo li he preguntat si em podria escriure un mail quan ho hagués llegit, perquè m’hauria de signar el full de conformitat. Per sort m’ha dit que si volia ja m’ho signava, així que no l’hauré de tornar a veure fins el dia D! En general m’ha fet sentir bastant incòmoda, però per fi he superat la primera trobada amb ell!!

Tot seguit he anat a donar el full de reserva, ja signat pel ponent, al B3… on hi havia el mateix Catet de dilluns (What are the chances?!?!). Ha agafat l’agenda, m’he assegurat que el meu nom estava posat al dia 20 de Juliol, s’ha mirat i remirat el full (tampoc hi havia tantes coses!!), i finalment m’ha posat el segell i n’ha fet còpies per ells (l’original me l’he quedat jo). Després he baixat a secretaria a preguntar què n’havia de fer, del full de conformitat (recordem que jo pensava que era necessari per fer la reserva, però segons el Catet no, ell mai no havia vist aquell paper). M’han dit que s’ho quedaven ells, per tant ara ja no he de tornar per allà fins el dia D (per cert, el CD ja me l’han donat avui al CPET).

Ara fa una estona el nen m’ha donat una altra bona notícia: li han donat la pujada i… 3 graons! No es plan d’explicar ara tot el sistema consultoril de sous i nivells, però diré que cada any els hi fan uns reviews que segons com vagin els hi pugen un nombre de graons (cada graó implica més sou i més responsabilitats), normalment són 2 però depén del rendiment. Segons la visió pessimista del meu nòvio, tal com anaven les coses, deia que només li pujarien 1… i mira, 3!! Això no vol dir que comenci a creure en la consultoria, però com a mínim li han agraït tot el que ha fet…

A veure si aquesta tarda ens podem veure, de moment hem quedat a les 20:15h, així que espero que no em truqui per dir-me que no pot! De fet, havíem parlat aquest matí, li he dit la data definitiva i oficial i m’ha felicitat i hem quedat, i quan ha trucat aquesta tarda em pensava que era per dir-me que no podia, però quan he contestat i li he notat la veu de content he vist que no 😀

I no puc acabar sense dir…

only 13 days 23 hours 34 minutes to present my thesis!!

Ayer (domingo, que con tanto desorden del sueño ya no sé en qué día vivo) fuimos con el niño a ver La Guerra de los Mundos. Fuimos a La Maquinista, y antes vino a casa a echarle un vistazo a la presentación. Yo encuentro que a veces está demasiado recargada, pero es que si le quito efectos, me parece muy sosa… A él en general le gustó, me dio algunos consejillos, sobre todo para las diapositivas infumables de fórmulas… Pero hubo una cosa que le gustó mucho, mi proactivity particular.

La cosa viene de su presentación. A mi me gustó mucho, de hecho tengo su powerpoint y en él me he basado, tanto en la plantilla (que es una de las oficiales de Philips) como en algunos items que utiliza (por ejemplo las transiciones entre las diapositivas de índices, están muy conseguidas). Pero si había un punto álgido en su presentación era el proactivity. En una de las diapositivas, después de soltar todo el rollo que había escrito, que venía a decir que era necesario ser proactivo, la palabra proactivity aparecía letra a letra, cayendo desde arriba de todo como si alguien las lanzara… Bueno, lo he subido a iespana por si alguien tiene curiosidad…

[proactivity.pps (78kB)]

Era una ida de olla, pero impactaba. Si toda la presentación hubiera tenido efectos de ese estilo (el del proactivity se llama susurro) hubiese resultado muy recargada, pero como en general era equilibrada, quedó muy bien. Desde entonces, la palabra proactivity la utilizamos para referirnos a idas de olla que se hacen para ir de sobrao.

Pues mi proactivity está en un par de diapositivas explicando la necesidad de un byte de sincronismo. Lo he subido también a iespana, se trata de enviar datos entre dos dispositivos (unidad de control y DSP), y explicar qué pasa cuando se pierde uno de los datos (el cuadro azul que desaparece, jeje).

[my proactivity.pps (166kB)]

Lo hice ayer por la mañana, y cuando acabé pensé que era demasiado recargado, pero al niño le encantó. La verdad es que es una sobrada impresionante, pero queda muy chulo. Vamos, que estoy orgullosa de mi creación 😀

Le voy tomando el puntillo a esto del PowerPoint eh?