Arxius de January, 2006

Buenafuente
Alguien ve algo raro en la imagen? Es el resumen que da el teletexto del programa de hoy (ahora mismo lo están emitiendo, yo lo suelo grabar y verlo el fin de semana, que si no al día siguiente no soy persona :P)

Pista: cuál es el nombre del presentador de Buenafuente? La respuesta no es Andrés, como indica el pantallazo del teletexto, sino Andreu. Por qué cierta gente tiene la manía de traducir los nombres? Mi nombre no es de los más críticos, puesto que es igual en castellano que en catalán, pero cuando estuve en Alemania intentaban pronunciarlo tal cual, no me llamaban Christine (aunque a veces lo escribían con hache, Christina). Por ejemplo, Jordi es uno de mis nombres favoritos, en cambio Jorge no me gusta. Y creo que en cualquier caso un nombre es eso, una etiqueta que nos han puesto nuestros padres y que debe quedar tal cual. Yo con los amigos de la universidad siempre hablo en catalán, pero a Alberto no se me ocurre llamarle Albert, ni a Sergio, Sergi (en este caso digo Prati o Duke, según a qué Sergio me dirija, jaja). En el caso de Alberto, en su casa son catalanohablantes pero mira, le pusieron el nombre castellano.

Esto me recuerda a una polémica que hubo cuando el Fòrum 2004. Tampoco me enteré mucho del tema porque estaba en Alemania y lo leí por algún foro, pero el follón vino porque había una plaza o algo a la que le habían puesto el nombre del rey: Joan Carles I. Horror, habían traducido el nombre del rey!! Pues en el foro donde lo leí, a parte de haber ataques e insultos por todas partes (tanto a favor como en contra), me enteré de una cosa curiosa: por lo visto, por protocolo o algo de eso, los nombres de los miembros de la monarquía siempre se traducen al idioma en el que se habla. Por eso hablamos del príncipe Carlos en lugar del príncipe Charles. Supuse que era cierto, así que aceptamos barco, pero no lo he comprobado en ningún sitio…

En definitiva, digo no a traducir nombres propios… excepto los de los reyes, estos… mejor no pronunciarlos, jeje.

Actualizado 0:32h: Salva me comenta que en la imagen no hay sólo una cosa rara, sino dos, ya que la duración del programa, si hacemos caso a la página, es nula. No sé qué les ha pasado hoy a los programadores del teletexto de Antena 3, porque a las 0h ponía Buenafuente y justo después, a las 0h también, un programa especial de investigación… que en realidad emiten mañana, o al menos eso dice la página de la programación de mañana!

[A ver, por veinticinco pesetas cada uno, decidme cantantes o grupos musicales que le gusten a Cristina… Titu, tutu, tutitututu, titu, tutu, tutitututu!!]

Ahir vaig quedar amb els Pochamen a casa d’en Duke. Va ser com en els vells temps: en Jordi, en Duke, el Prati i jo, xerrant de tot, rient, amb una cervesa a la mà… Ja vaig parlar l’altre dia de les ganes que en tenia.

A part de nosaltres quatre, també hi havia un dels companys de pis d’en Duke, el Danny, un suec que està treballant a Barcelona. L’altre company, el Peter (belga), és un Erasmus i lògicament estava de festa, jaja.

A la una en Danny estava mort de son i se’n va anar a dormir… aleshores ja ens havíem fotut 4 xibecas entre tots 4 (en Danny no va beure)!! Aleshores, no sé com, l’atenció va recaure en la cachimba (eiii!! Ara heu pillat el títol del post eh? :P) que els pares de la Natalia (la nòvia del Duke) li havien regalat al Duke. Quin bon rotllo de sogres no?

Cachimba

Al Jordi li va venir l’antojo de Cachimba, així que la vam preparar. En Duke tenia tabac aromàtic, un de menta i un altre de cirera, en Jordi preferia la cirera així que va ser l’escollida (a mi no em fa gaire gràcia ni la menta ni la cirera, i el Prati estava en el seu PratiWorld, com sempre :P).

Jo mai no havia fumat en cachimba (aclariment: no fumo, odio el fum de les cigarretes, tampoc no m’agrada la seva olor; alguna vegada he fumat altres substàncies, més que res per provar, però tampoc no m’agrada, no obstant el seu fum em molesta menys i la olor no em desagrada), el que més s’apropa va ser la cutre-cachimba que ens vam fabricar quan vam anar a Amsterdam (aquests dies farà 3 anys) amb una ampolla de Font Vella (2 forats i ja tens una cachimba!), però no té res a veure. La preparació consisteix en omplir el recipient de la part de baix d’aigua (no fins a dalt, hi ha de quedar espai pel vapor, que és al cap i a la fi el que xucles), en Duke també hi va afegir un raig de Ballantines i una miqueta de mel per aromatitzar-ho més. Després es posa el tabac a la part de dalt (el tabac aquest de cirera era una mica diferent del tabac típic de liar, era moll!). I finalment s’encén la cachimba (nosaltres ho vam fer amb una pastilla de carbó, abans vam tapar el tabac amb una mica de paper de plata perquè no caiguessin les cendres, una mica cutre però efectiu) i… a fumar!

Jo ho vaig provar, no em va agradar gaire perquè com ja he dit la cirera no m’agrada gaire (bé, la fruita sí, però ni els caramels ni coses amb gust de cirera, em passa com amb la maduixa), però no tens la sensació d’estar fumant (en realitat estàs aspirant vapor d’aigua), és estrany… En Jordi va dir que una vegada havia fumat tabac de préssec, això sí que deu estar bo!

Al final vam sortir de casa d’en Duke passades les dues, avui estic que em moro de son. Sort que avui he tingut feina (el primer dia que realment treballo en el que portem d’any!), si no, segur que m’hagués quedat fregida en qualsevol moment!

En definitiva, que m’ho vaig passar molt bé recordant vells temps, i que a veure quan ho repetim (sempre que en Jordi em porti a casa amb el cotxe, clar, que tornar amb NitBus de vegades és una odissea!) Per cert, em va fer molta gràcia l’encenedor que duia en Jordi:

London 2002

Endevineu amb qui vaig anar a London fa 4 anys?

Welcome to Children at your Feet 2.0!! No tiene nada que ver con la web 2.0, es la manía que tenemos los que trabajamos con ordenadores de ponerle número de versión a todo. Ya tenía ganas de poder tener un diseño propio en mi blog… y además naranja!! (hay alguien que no se haya dado cuenta todavía de cuál es mi color favorito?)

Agradecimientos
Para empezar, gracias a Morri por la inspiración, en doble sentido. Primero porque me dio envidia al cambiar en otoño su plantilla (tenía la típica de Blogger de los puntos, con fondo negro), y segundo, porque me gustó la idea de combinar los colores (enlaces y fondo del mismo color). Claro que yo he escogido otro color, jeje.

Después, a los Microsiervos en general, y a Nacho en particular, primero por permitirme usar su icono de comillas para el blockquote y segundo por incluso ofrecerse a pasármelas en el color que quisiera! Que por cierto, Salva en su búsqueda del blockquote perfecto también las está utilizando, jaja!

Y por último (and last, but not least 😉), al diseñador del banner que encabeza el blog… mi niño (lo siento Salva pero por una vez permitirás que te llame así, eres mi niño favorito!). Tengo un artista del Photoshop al lado y ni me había enterado!! Y por cierto, gracias por aguantar mis neuras perfeccionistas 😉

Navegadores
Habitualmente utilizo Firefox, y es con el navegador que he trabajado para modificar la plantilla. Aún así, de vez en cuando comprobaba cómo se veía en Internet Exploter, que aunque nos pese a muchos, sigue siendo el navegador más utilizado… Y con frecuencia veía que algo que se veía perfectamente en Firefox, en IE era un truño. Al final he conseguido que se vea perfecto en ambos.

También tengo instalado Opera (aunque no lo utilizo casi nada… quién dijo que Firefox era lento en arrancar? A mí Opera me tarda más!), y he comprobado que entre el banner y el borde de la cabecera existe un espacio blanco que no me explico de dónde sale. Pero como tengo muy pocos visitantes desde este navegador (probablemente sea yo haciendo pruebas la que sale en las estadísticas, jaja!), tampoco me preocupa mucho.

En Safari sé que también se ve correctamente, pese a que no tengo ningún Mac! Primero, porque alguien me va informando ;), y segundo, porque hace poco descubrí una herramienta muy interesante para ver cómo se ve tu página en Safari: SafariTest.

Yo creo que 3 de los 4 navegadores más utilizados es suficiente no? Además lo de Opera es sólo un fallito que seguro que a la única que le preocupa es a mi…

Cambios
A parte de los más obvios del cambio de imagen, hay dos o tres cambios que me gustaría comentar.

He añadido, al más puro estilo Microsiervos, los feeds de los blogs que enlazo en el menú lateral, aprovechando el nuevo feed-icon estandarizado. No están todos los blogs que leo habitualmente, pero sí una selección (el resto en mi blogroll público de Bloglines o en el tag blog de del.icio.us). Mi intención es ir cambiando de vez en cuando los que aparecen en la lista, pero ya se sabe, la intención en este caso no es lo que cuenta, jaja.

También he puesto el enlace de mi feed, que ya no es el típico de Blogger sino uno de FeedBurner, un servicio que descubrí hace unos días y que va bastante bien (muchos feeds de blogs de Blogger me dan error en Bloglines, aunque se van actualizando de vez en cuando). Y un par de botoncitos para hacer más fácil la sindicación, ya sea con Bloglines o con Google Reader.

He añadido un enlace a mis estadísticas en StatCounter. Sigo utilizando este sistema y el de Webstats4U (de momento no me he topado con ningún banner, debe ser por las pocas visitas que recibo), y hasta ahora este último era público, pero StatCounter no. Básicamente por pereza. Pero ahora ya está. Me gusta que la gente tenga estadísticas públicas, a veces cotilleo lo que más me gusta: las búsquedas con las que la gente llega a la página. Es lo más divertido! A otro nivel, está lo que decía Alvy hace un tiempo: la transparencia. A lo mejor me apunto al wiki y todo!

Y por último, ahora en la barra lateral hay un Sudoku del día. A principios de año Mardito me lo sugirió en el post del Sudoku, aunque yo hacía unos días que tenía el enlace en mi del.icio.us.

Orangizer
Este es el nombre de la plantilla. Por qué? La respuesta más fácil es que el naranja es el color predominante, pero hay otra razón. En mis inicios por Internet hubo una página muy absurda que me hizo mucha gracia: Orangizer (sigue activa!). Tanto que me guardé el html en mi carpeta de chorradas (a saber dónde andará esa carpeta). Y el día de los inocentes, cuando ya estaba empezando a darle vueltas a la plantilla, los Microsiervos me recordaron el enlace en una de sus gamberradas del día.

Et voilà… el antes y el después, para la posteridad!

Children 1.0
Children 2.0

Y me voy a la cama, que me caigo de sueño!

Ahir vaig tenir un somni inquietant… La meva ex-jefa em fotia una bronca acollonant… però no era ella, en realitat era… la Cardona!!

La Cardona

Jo em posava dels nervis però no hi havia res a fer, la Cardona sempre se surt amb la seva… fins que recordo que ja no és la meva jefa, perquè m’han canviat d’equip… i li dic. I ella respon: “no, perdona, estàs al 50%, així que et fots”.

És molt curiós com les vivències diàries influeixen en els somnis, perquè ahir vaig estar veient Porca Misèria, divendres vaig anar a dinar amb en Christian i en Salva, i en Christian ens va estar explicant que el canvien de projecte (també treballa en una consultoria) i que aquesta setmana estarà al 50% en tots dos llocs… I també divendres, quan vaig anar a esmorçar amb els meus antics companys (sempre hi vaig, amb ells) i em van explicar que la jefa ha tornat a las andadas, i que el bon rotllo no és el que predomina ara mateix.

I jo? Bé, entre divendres i avui el Jefe i jo ens hem passat el joc de la vaca (vist a vaca.mu!, curiós el domini eh?), i ara li he passat el Reflections perquè s’entretingui una mica (aquest el vaig veure fa temps a Microsiervos). I és que, ja que no hi ha feina, com a mínim podríem portar-nos bé no?

Statut
Estaba subiendo el PDF de la entrada anterior cuando iespana me ha dado el error de la imagen. Me ha parecido curioso… Claro, al fallar la conexión con el servidor ya no hay estatut.

Pi
Siempre he sentido fascinación por Pi. Bueno, por Pi y por cualquier otro número irracional que tenga especial significado en las matemáticas… Ya hace bastante tiempo que por mi escritorio habita un PDF bastante curioso (bueno, esto no es nada extraño, mi escritorio suele estar bastante concurrido, es como el cajón de sastre de mi ordenador) que algún día se convertirá en póster. Lo he subido a iespana, por si alguien lo quiere ver.

[Pi.pdf]

Incluso me compré una camiseta llena de dígitos de Pi! A lo que no llego es a memorizarlos (mi límite es 3.1415926, muy poquito), pero sé que hay gente que sí. Hace unos meses Salva y yo vimos Pi (la película), a mí me pareció demasiado rara…

A qué viene esto? Pues que estaba viendo Alias (no la sigo habitualmente, pero qué otra cosa puedes ver mientras cenas un sábado por la noche?) y en el capítulo de hoy, un traficante de armas detenido por la CIA accede a colaborar y guiar a Sydney hasta su almacén de armas. Una vez allí, hay un panel donde hay que introducir un código… Y cuál es el código?

Pi hasta 6 dígitos

Me ha caído bien el traficante… hasta que se ha descubierto que es un código trampa, que abre la puerta pero un minuto después bloquea la estancia y se empieza a llenar de gasolina para luego quemarlo todo.

Avui ha estat un dia bastant bo, malgrat la tornada a la feina (i la perspectiva d’una setmana completa). La Mada m’ha tornat a deixar tranquila (bé, el descans de bon matí l’he hagut de fer, també he aguantat un interrogatori sobre on anava a dinar, per on vivia – por em fa trobar-me-la pel barri, però en general he estat a la meva), i he descobert una gran compatibilitat amb la resta de companys: miren blogs!! Jeje!

A veure, ja havia comentat que en el meu equip som 3: el Jefe, la Mada i jo. Però el Jefe, a part de ser el cap del equip de proves de sistema (nosaltres), també ho és d’un altre equip, els membres del qual són ell i un altre noi… li direm Txe. Així que al cap i a la fi som els 4 com del mateix equip (a més, seiem en forma de quadrat: jo al costat del Jefe, en Txe davant meu i la Mada davant del Jefe). El dia que vaig parlar de l’equip no vaig comentar res del Txe perquè estava de vacances, no el vaig conèixer fins la setmana passada (i jo estava a cavall entre els dos equips).

Bé doncs, per començar, en Txe i el Jefe em cauen molt bé, són molt divertits i sempre estan de conya. A més, el fet de no tenir feina s’ho prenen com jo: vale, és avorrit, però sempre ens quedarà Internet. En canvi la Mada es passa el dia asseguda amb els braços encreuats, mirant al sostre, preguntant què fem els altres, rebufant, i rient de manera escandalosa sense cap raó aparent (jo crec que ho fa per cridar l’atenció, té problemes seriosos aquesta dona).

Avui la cosa ha començat per l’Optimus Keyboard. Feia temps n’havien parlat a Microsiervos, i ahir en Wicho deia que sembla que estarà disponible a partir de Febrer. Ja havia comentat en la primera entrada sobre el meu equip que el Jefe coneix totes les combinacions de teclat per fer servir el ratolí el mínim possible, una cosa que m’encanta. Doncs en Txe també sap d’aquesta habilitat, i li ha parlat d’aquest teclat, l’avantatge del qual és que el que mostren les tecles canvia segons l’aplicació, mostrant en tot moment la funció real de la tecla. Jo m’he afegit a la conversa, i al Jefe li ha agradat… però clar, això és per qui no se sap les tecles!! Li he preguntat al Txe d’on havia tret la informació (pensava “com llegeixi Microsiervos…”) i m’ha dit que de Curioso pero Inútil, un blog que si bé no llegeixo amb assiduïtat, tenen posts bastant interessants. Ja els he afegit al meu Bloglines. Jo li he parlat de Microsiervos, li he dit que també parlaven de coses geeks… “Guic? Què és això?” Li he explicat que geek era el que èrem nosaltres, frikis però de coses tecnològiques (per resumir una mica :P). Han flipat una mica amb el vocabulari, però els hi ha fet gràcia.

Després, llegint tots els posts de Microsiervos que tenia pendents (avui en general tenia molts posts de molts blogs pendents, ja que ahir no vaig tenir temps de llegir gairebé res) he arribat al del Monopoly, boníssima la llista de normes alternatives! És increïble com la gent inventa regles que després semblen de tota la vida, jo sempre havia jugat com m’havien explicat i quan em van comprar el joc i vaig llegir-me les normes de veritat (sí, sóc de les que llegeixen els manuals :P) vaig flipar una mica. També ho hem estat comentant, el Monopoly és un d’aquests jocs que quan jugues amb gent amb qui no hi acostumes a jugar, has d’establir les regles abans de començar. El que em fa gràcia és que la norma del Parking Gratuito (els impostos i multes es paguen al centre del taulell, i qui cau al Parking Gratuito s’ho queda tot) és universal! Tothom que conec l’aplica, però a les normes del joc no hi diu res d’això (el Parking Gratuito és una casella neutra, no hi guanyes ni hi perds res quan hi caus, i les multes i impostos van a la banca directament). Avui ho he tornat a comprovar amb el Jefe i en Txe (que encara no se’n sap avenir que aquesta no sigui una norma real, jaja). Si hi ha algú que no feia servir aquesta norma, que m’ho digui! Serà tota una rara avis!

Després m’he instal·lat el Firefox, i he redescobert el que és Navegar, amb majúscules. Oh, què bé, què ràpid, què còmode!! És increïble que en el nou PC, amb els seus 128MB de memòria, vagi prou bé (home, no va sobradet però tira, i va molt més ràpid que l’IE). En canvi el que tenia abans (també amb 128MB) no hi havia manera, vaig haver d’acostumar-me a fer servir l’IE. Oh, com trobava a faltar el Ctrl+click! És curiós, fa 2 anys que faig servir aquest navegador i cada dia m’agrada més i em sorprenen més les seves capacitats. I ara m’he posat nostàlgica, perquè fa temps que no visito els meus companys de la Comunidad Siemens, que em van animar a fer-lo servir. Tot va començar amb una enquesta sobre navegadors. Jo vaig comentar que feia servir IE per deixadesa però que provaria el Firebird (quin nom… crec que és millor el d’ara… o serà que hi estic acostumada?), i només una setmana després ja estava explicant coses positives! Aix, quins records…

I una última cosa que també m’ha fet una mica feliç, i és l’última que explico però la primera que ha passat, de bon matí. Avui era l’aniversari d’un amic meu, el Duke. El considero el meu millor amic, em va animar en alguns mals moments (fins i tot quan es posava a cantar-me cançons pel messenger, era el meu triunfito-messenger) i vam compartir moltes confidències durant la carrera. Últimament estàvem (i estem) bastant distanciats, el fet de no veure’ns cada dia, que tots dos tinguem parella (ell va començar a sortir amb la nòvia just un mes després que jo amb en Salva, i fins i tot en la distància, via mail en plan xat, parlàvem dels nostres sentiments cap a l’altra persona i de la típica pregunta “sentirà el mateix que jo?”) fa que la relació no sigui igual. A més, fa temps que no ens veiem, a finals de l’any passat va haver-hi un intent de quedar per sortir amb la colla però no va prosperar… Em sap greu de vegades quan em truca per quedar aquesta tarda o aquesta nit i jo ja he quedat amb en Salva, i tampoc és que pugui veure’l cada dia com per plantar-lo, però em sento fatal. I per això avui no m’he atrevit a trucar-lo, però aquest matí li he enviat un SMS felicitant-lo. Un minut després m’ha trucat ell, donant-me les gràcies pel SMS i per recordar-me del seu cumple, dient-me que a veure si quedàvem que tenia ganes de veure’m (com sempre, els Pochamen: el Duke, el Prati, el Jordi i jo), encara que no fos per anar de festa, per prendre alguna cosa alguna tarda. A veure si ho fem, en tinc ganes.

Bé, ja veieu que estic animada… Esperem que demà la cosa continuï així!

He estat una mica absent aquests dies (pel nivell de posts que tenia últimament) però estava treballant en la nova plantilla. D’altra banda ahir em va agafar un mal de panxa terrible… Això de fer de pinxe de ma mare quan fa croissants no pot ser bo. Entre provar la massa, provar els croissants, provar les crispetes dolces que va fer i algunes de salades, el meu estòmac va dir prou.

Avui ja estic bé, i per sort, perquè en uns minuts en Salva vindrà a recollir-me i anirem… al teatre! A veure una obra que ja té alguns anys, però encara dura! A mi el Rubianes m’agrada, però normal, en canvi a en Salva li agrada bastant, i hem aprofitat la ocasió. Jo de fet ja havia vist l’obra l’estiu de 2004 a Aachen amb en Christian (en DivX), però entre que ha passat any i mig i ja no me’n recordo gaire, i que el Rubianes la va canviant, doncs ja m’està bé tornar-la a veure.

Actualitzat 9.01: l’espectacle va ser molt divertit, sobretot quan se li anava l’olla i es posava a improvisar (això sí, el tio sempre recordava com retornar al fil del relat inicial!), com quan va parlar del Buenafuente (parlava del general Prim, que era de Reus, i va dir que estudiava amb el Buenafuente, que també és de Reus, “a l’Andreu no li agrada que digui això [el públic riu] però com que avui no hi és… [el públic riu] que se joda!”), o quan va donar la seva particular visió sobre les famoses declaracions d’un militar. Es va saltar el típic monòleg de les onomatopeies (a mi personalment era el que menys m’agradava, així que ja em va estar bé, però en Salva ho va trobar a faltar), i la segona part la va dedicar a en Llàtzer Escarceller (company seu a Makinavaja), que estava entre el públic. Al final, amb els llums encesos i tot, quan va sortir a saludar, va continuar xerrant (com a les entrevistes de la tele! Aquest home no calla!), i després en Llàtzer va pujar a l’escenari i es va posar a explicar acudits! Vam passar una molt bona estona.

Vam acabar la nit sopant a ELJ APO NES, un restaurant del Grupo Tragaluz, al passatge de la Concepció. Ens va agradar força, i hi haurem de tornar, perquè em vaig quedar sense provar un postre que tenia molt bona pinta (el van demanar els que teniem a ambdós costats a la taula) perquè en Salva em va dir que el Mascarpone era un licor (no m’agraden les postres amb licor… però el formatge sí!!): Maki de crêpe de xocolata farcida de Mascarpone. mmm!!

Salva y yo… nos vamos a Londres!

Como bien dice él, ambos hemos estado ya allí, pero esta será nuestra primera vez juntos!! Es una de las ciudades europeas que más me gustan, y justo hace 4 años de la última vez que fui. Acabamos de reservar los billetes, dentro de un mes estaremos allí!!

Me apetece muchísimo hacer tantas cosas… Ir al Meridiano de Greenwich y visitar el Observatorio, que la última vez que fui estaban cerrando y me quedé con las ganas; pasar una mañana de domingo en el Speaker’s Corner de Hyde Park; ir a la Apple Store, todo un parque de atracciones geek; pasear por el Covent Garden, Piccadilly Circus (aunque me temo que comparado con Times Square no será lo mismo que otras veces) y esos parques enormes y tan verdes…

Como Salva, auguro más posts sobre el tema 😛

aaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrggggggggggggghhhhhhhhhhhh!!!!!!

Actualizado 23:09h:
Va, que sólo quedan 2 dias para el finde.

A partir del lunes, 5 días a la semana, 8 horas cada día.

Mi yo interior pesimista, siempre jodiendo al optimista.

(los bocadillos, via Microsiervos)