I després de la presentació, cap a Port Balís! Abans d’agafar el cotxe (l’havíem deixat al pàrquing dels meus pares), en Salva em va donar el primer regal: uns LED Throwies! És una llàstima que el vermell i el verd ja s’hagin apagat, però el taronja encara es veu una mica, i el blau i el blanc són mooolt lluminosos! Us pot semblar una xorrada, però per algú que s’acaba de comprar un rellotge lluminós i que va fer el seu PFC sobre una làmpara de LEDs, mooola!

Aquesta vegada El Italiano estava més buit que l’any passat, quan vam arribar (a les 22:40h) només hi havia dues taules ocupades (en total n’hi deu haver unes 10 :S). Vaig repetir plat, ficco (saquets de pasta farcida de pera i formatge), i em sembla que ho faré any rere any! Perquè crec que això d’anar a El Italiano es convertirà en una tradició anual. El plat d’en Salva també tenia bona pinta, 3 ravioli gegants amb 3 salses diferents. I el postre, mmm!! Només tres paraules: xocolata, vainilla, nata.

Després de sopar li va tocar el torn als regals. Un bolso taronja! M’encanta, i a més el que em va regalar fa dos Nadals ja està una mica atrotinat… Però l’important és a l’interior, i a l’interior del bolso què hi havia?

Però també és important el continent, en aquest cas un marc magnètic molt xulo. Que té la seva història! Ja vaig dir que a London havíem descobert Muji, una botiga on venen coses molt xules… Una d’aquestes coses, que vaig estar a punt de comprar però al final no ho vaig fer, en part pel preu i en part per por a que es trenqués a l’avió, era un marc magnètic. Són dues peces iguals de vidre (pesen un ou) que s’uneixen entre sí mitjançant quatre imants (que són molt potents), i a dins hi poses la foto. Doncs bé, en Salva n’ha trobat a una botiga de La Roca! Ja hi havíem entrat alguna vegada, i tenen coses per la casa (la majoria de cuina, però també altres coses) molt maques, però el marc magnètic no l’havia vist mai! I es veu que ell hi va entrar per comprar-me alguna xorradeta, va agafar un parell de coses, però de sobte va veure el marc i va saber que allò era el que m’havia de comprar. A més de pels imants, mola perquè el pots aprofitar doblement: per l’altre costat hi ha una foto de tots dos! Quan tingui temps buscaré una altra foto per substituir al val, que penjaré al suro.

Ara em tocava a mi donar-li el meu regal. Que només era un, però fet amb carinyo. La història va començar quan un dia (20 de febrer :P), avorrida a la feina, vaig estar mirant-me el seu blog, i a partir d’aquesta entrada vaig entrar a la pàgina dels Jelly Bellies, i navegant, navegant, vaig descobrir la Bean Machine. Em va encantar, però no la podia comprar perquè només enviaven productes als Estats Units… Tot d’una vaig recordar que els meus pares li havien regalat una màquina semblant (segurament no hi havia el logo de Jelly Belly, però em valia) al meu cosí feia anys, i els hi vaig preguntar on ho havien comprat. No ho recordaven, però em van dir que segurament ho trobaria a botigues de joguines. Just aleshores se n’anaven als carnavals de Tenerife, i un dia, parlant amb ells per telèfon pel tema de la càmera, em van dir que n’havien vist una. Els hi vaig dir que me la portessin, així no havia de buscar per Barcelona.

Aleshores em trobava amb un altre problema: on comprar Jelly Bellies? Vaig estar mirant webs on n’enviessin a Europa, però després d’una estona em va tornar a venir la inspiració i vaig recordar que la Betty havia dit feia temps que en venien al VIPS. Així que un dissabte (25 de febrer) vaig passar-me pel VIPS de Plaça Catalunya (l’únic de Barcelona, no?), em vaig recòrrer la botiga, i com que no els veia, vaig preguntar. Només els venien en paquets petits! Així que si volia omplir la màquina, ja podia anar comprant paquets! Vaig recòrrer un cop més a la Betty, i el dia del seu cumple (28 de febrer) li vaig enviar un mail demanant-li si des d’aleshores havia descobert algun altre lloc on en venguessin. Em va dir que ella els comprava en una botiga Sí o Sí, al carrer Ferran, i quan hi vaig poder anar (15 de març) vaig arrassar amb els Jelly Bellies (només tenen 16 sabors, però un d’ells és el Mix, una mescla de tots els sabors existents): gairebé un quilo! Clar que també vaig aprofitar per comprar-ne per mi! Crec que estan clars els meus sabors preferits. Quan vaig arribar a casa ma mare em va dir que m’havia passat, que em sobrarien Jelly Bellies per tot arreu, però la veritat és que vaig encertar completament, doncs amb la bossa que havia preparat per en Salva vaig omplir tota la màquina.

Després dels regals d’en Salva, pensava que el meu era poqueta cosa, però li va fer molta gràcia! Em sembla que dissabte va agafar un empatx de Jelly Bellies, jaja! Espero que continuem regalant-nos xorrades com aquestes per molts anys 😉

La nit va acabar amb una caipirinha al Continental, on anem gairebé sempre després de sopar.

Aquest post es va publicar el Monday, 10 de April de 2006, a les 13:12, i està arxivat a geek i that's life. Podeu seguir les respostes al post a través del feed RSS 2.0. També podeu deixar un comentari, o bé fer un trackback des de la vostra pàgina.