Soy una procrastinadora. Ya lo he dicho más de una vez, pero últimamente vuelvo a procrastinar de la procrastinación. Porque ya no estoy desconectada, pero me entretengo con cualquier cosa. Y mi Bloglines sigue engordando (673 posts so far), soy lo peor!!

En el trabajo, gracias a un problema con el Word (cuando instalaba una impresora de red se me colgaba y no funcionaba ni reseteando el perfil) me he librado por fin de esa versión de Windows tan prehistórica y horrenda, NT, para evolucionar a Win2k. Eso (bueno, más bien la consecuencia de tener un ordenador con un sistema operativo recién instalado, que es tener que instalar programillas y dejarlo todo a tu gusto) y que he tenido algo de trabajo esta semana (2 días!!) ha influido en que tenga Bloglines bastante abandonado. El martes me repasé las casi 1200 extensiones de Firefox que hay en la página de Mozilla, acabé un poco mareada.

Hoy, en honor al día de Pi (fue el martes pero el único día de casual es el viernes), me he puesto mi camiseta Pi by Numbers. Me encanta!

He descubierto (bueno, alguien me ha descubierto :P) un servicio muy interesante: labelr. Sirve para poder añadir categorías a Blogger. Siempre he pensado que la organización por categorías era el gran punto flaco de Blogger, y ninguno de los hacks que existen me parecen lo suficientemente prácticos y/o cómodos. Pero esta solución, a simple vista (no he tenido mucho tiempo de probarla), parece genial. Está en beta (cómo no!), así que hay que escribir al autor para probarlo, pero responde bastante rápido. Por cierto, la blogosfera es un pañuelo, el autor es Amit Upadhyay, de quien tomé el código para los posts expandibles. Precisamente este hack no es muy compatible con labelr. No representa un gran problema en el sentido de que no peta, ni se carga nada del blog, pero es molesto. Resulta que depende cómo, al visualizar los posts de una categoría no se ven los enlaces tipo “leer más” (con lo que si no sabes que hay más, no lo leerás). De todas maneras, Amit tiene la intención de arreglarlo pronto. Otro pequeño problemilla es que los caracteres acentuados no se visualizan correctamente, supongo que será problema de la codificación. En fin, que a ver si tengo tiempo (y ganas) este finde para empezar a crear categorías!

Y para acabar este batiburrillo de información, parece que empiezo a ser importante para Webstats4U, hoy ya me han saltado pop ups varias veces cuando entro aquí. Yo tenía la teoría de que si no tienes muchas visitas no les valía la pena molestarte y por eso a mí no me saltaban nunca, pero ahora sigo teniendo muy pocas visitas y me saltan igualmente… Y como cuando cambié la plantilla hice públicas las estadísticas de StatCounter (con lo que también a mi me es más fácil acceder a ellas), creo que ha llegado el momento de abandonar Webstats4U. Hasta la vista!

Actualizado 18:22h: he cargado el blog en IE para comprobar lo de los popups y resulta que intentaba instalar algo en mi ordenador! Así que ya está, fuera. Arggh, qué asco.

Me he pasado el fin de semana sin tocar prácticamente el ordenador. Sólo el sábado para buscar un nuevo capítulo de The IT Crowd, y no lo encontré. Hoy descubrí por qué: la han cancelado! Para la Historia quedan los 6 capítulos de esta efímera serie, aunque el 4 es bastante flojo y el 6, para ser el último, no mataba. Pero los dos primeros son antológicos!

El resultado ha sido una acumulación en Bloglines de nada más y nada menos que 400 posts. Y hoy he tenido trabajo, así que no he podido rebajar esa cifra más allá de unos cuantos posts (los de mi chico, y Microsiervos, que para un fin de semana que no me conecto déu n’hi do lo prolíficos que han sido!). Así que estoy bastante desinformada de las últimas novedades blogosféricas. A ver si mañana hago un sprint! Respecto a la semana pasada, me pareció curioso cómo se propagó el vídeo de la cabecera de Los Simpson en carne y hueso. Llegué a leer en algún periódico que era parte de un proyecto para llevar la serie al cine (con personajes reales, claro)! Pero no ha sido hasta hoy que mi jefe me ha enviado el link… La blogosfera va una semana adelantada al mundo real, mwahahahah!

Un apunte: gran reto que pienso resolver en cuanto encuentre un ratito! A simple vista no parece tan difícil, con 28 números iniciales, pero si Alvy dice que es dificilísimo, le creo! Es curioso, en el MundoReal™ conozco a mucha gente que resuelve Sudokus con cierta regularidad, sin embargo no conozco a nadie que comparta conmigo esa afición por los más difíciles, por la velocidad, por aprender nuevas técnicas… En ese sentido el Sudoku Solver es una gran ayuda, pues resuelve Sudokus paso a paso y siempre utilizando la lógica, nunca prueba o error. Es la manera más fácil de aprender técnicas nuevas. Para mí la X-Wing fue toda una revelación. Y cuando Alvy dice que una técnica es poderosa, me siento identificada. El Sudoku es arte!

Acabo de subir a Flickr las fotos de la última quedada Trivialera, el miércoles pasado. Esta vez también me llevé una tarjeta, que tiene aún más miga que la del Tricólogo:

Pregunta: A qué velocidad circula un coche que tarda en frenar el equivalente a la altura de la Torre de Hércules?
Respuesta: A 100km/h.

Si alguien entiende la pregunta, que me la explique, que por más que lo pienso no veo la equivalencia tiempo-altura. Y aún aceptando que esté hablando de la altura de la torre (68m, gracias Google que todo lo sabes) convertida por el morro a tiempo (68s? 68min? WTF??!!), o que esté hablando de la distancia recorrida en la frenada (68m), me falta un dato (la distancia recorrida o el tiempo, respectivamente). Y ni con ingeniería inversa lo entiendo! (Actualización 2.04.06: Envié la pregunta a CPI y por fin han descubierto la solución!) Esta vez la pregunta era para los Sergios, y diciendo un número al azar, la acertaron! Al principio iban ganando ellos, pero Jordi y yo les comimos terreno rápidamente. Al final quedamos en tablas, ya habíamos caído todos varias veces en el centro del tablero y no habíamos acertado las preguntas, y Prati se moría por volver a casa.

Más cositas. La entrevista de la que hablaba hace algo más de una semana (escondido en el post del revival Santandreuenc :P) tiene una segunda parte, y un desenlace inminente, así que mejor me espero a mañana o pasado para explicarlo todo. El resumen sería: qué miedo!

La semana pasada hice un par de cambios en la plantilla. El primero fue actualizar el link del generador de email en imagen, porque Salva me avisó de que el que había no funcionaba. De hecho es el mismo generador que yo tenía, pero cambiaron la URL y la antigua no redirigía a la nueva. Esta, por cierto, la encontré en CPI. El segundo cambio fue introducir el avance de la tira de Picapolla y Chocholoco, un link que lleva tiempo en mi blogroll. No se asusten por el nombre, es apta para todos los públicos (más o menos :P). Y es muy divertida! El caso es que después de hacer estos cambios intenté republicar el blog varias veces y no pude. Ya me había olvidado de ello cuando hoy entro en el blog y veo que se ha republicado solo. Pues qué bien.

Y por último, una sorpresita que me he encontrado hoy en el mail (tengo configurada la opción de notificación de comentarios en el blog): otro friki de La Princesa Prometida. Siempre me hace gracia encontrarme gente que le guste la peli tanto como a mí, pero que encima sea un blogger, geek, y mackero… Jeje, como le he dicho, a partir de ahora leeré con otros ojos sus posts!

Esto es todo de momento. Ahora sí que voy a desconectar totalmente, pero para dormir. Mañana me parece que toca sesión internetera, así que espero poder ponerme al día de todo! Por cierto, tenemos chico nuevo en la oficina. Después de explicarle cuatro cosas, la frase estelar de Jefe ha sido:

El Google cómo lo llevamos? Lo dominas?

Lo malo es que realmente es así: hay que saber navegar por Internet porque si no el aburrimiento te puede.

Si fa un parell de setmanes faltava dos dies a la feina sense avisar, ara ja porta 9 dies desapareguda (des de dilluns passat, dia 20). I no, no ha trucat. No se sap absolutament res d’ella, està completament missing.

El mòbil el va perdre, el fixe en principi no el teníem, el Jefe va estar investigant i el va aconseguir, però ningú no contestava (de fet el to no era normal, com si el telèfon no existís). També ha parlat amb la Claudia (a qui la Mada havia avisat l’altra vegada) i res. I amb les altes esferes per si havia demanat la baixa i no ens havíem enterat, però no.

Preocupant.

Actualitzat 1.03: finalment avui el nostre JPI n’ha tret l’entrellat. Després d’investigar a les pàgines blanques i no atrevir-se a trucar a cap dels quatre telèfons que tenia de gent amb els mateixos cognoms, ha aconseguit el telèfon d’una amiga seva, qui li ha dit que no en sabia res de feia setmanes, però molt amable ha quedat en que intentaria localitzar-la i li diria alguna cosa. Poc després ha trucat la germana de la Mada, i li ha explicat que no està gaire bé. El metge li va donar la baixa (ja era hora) i la germana la va dur a l’empresa, però es veu que l’havien perdut. Ara ja està tot solucionat, ens hem quedat més tranquils… En tot cas em sembla que les Madaries acaben aquí.

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa | sin rastro

Cada dia per entrar a l’edifici on treballo he de passar la targeta de treballador pel lector. Per fer això, afortunadament, no necessito treure-la del bolso, sinó que amb fregar el bolso pel lector ja la reconeix. És interessant veure els gestos que fa cadascú per aconseguir entrar a l’edifici (o sortir-ne!): n’hi ha que treuen la cartera de la butxaca (nois) o del bolso (noies) i l’aplasten al lector (com si fos un imant), hi ha nois que ni tan sols el treuen de la butxaca i aplasten el cul al lector… (Actualització 21.02: aquest matí he observat una altra tècnica, el paquet de tabac. Fiquen la targeta al paquet i aplasten el paquet al lector. Útil per sortir a fumar)

Però bé, no venia a parlar dels usos i costums dels treballadors de la meva empresa a l’hora d’entrar a treballar. Sinó dels usos i costums d’alguns treballadors (concretament jo) a l’hora de sortir del metro.

Al metro de Barcelona hi ha dos tipus de portes per entrar i sortir, i segons a l’estació que vagis et trobaràs l’un o l’altre. El tipus més antic és el torniquet (és curiós que buscant imatges al Google Images em trobi amb una foto de la meva estació, jeje), i se surt per unes portes baixes (a la dreta de la foto) que molta gent fa servir per colar-se al metro. I les més noves són unes portes altes com aquestes (a Santa Coloma), per on s’entra i se surt segons marquen les fletxes.

Resulta que a l’estació on baixo jo per anar a treballar les portes són d’aquest segon tipus. Porto un temps que cada dia (dues vegades al dia, al matí i a la tarda) tinc l’impuls irrefrenable de fregar el bolso contra la secció de la fletxa verda de la porta del metro. Per sort sempre me n’adono a temps i no ho faig.

De moment.

Em recordo a en Salva fent servir comandes Mac en un PC :P

Al final la crisi nerviosa de divendres passat em va afectar més del que em pensava. A la nit vaig anar a sopar amb en Salva a un italià de Mataró (és una de les causes de que anem tan sovint al japo, perquè estan molt a prop i sempre que volem anar a l’italià està ple i acabem al japo, però aquesta vegada havíem reservat), i la cambrera em va rallar. Trobo que el que va fer no va estar bé, però em va afectar massa. Que què va passar? Doncs que a l’hora de demanar el postre, enlloc de portar-nos la carta ens va explicar tots els postres que tenien. No és que no m’agradi que m’ho expliqui (tot i que és una mica de bar de menú, que quan acaba de dir-te els postres ja no recordes els primers que t’ha dit), el que no em va agradar és que es va quedar allà mentres decidíem (a veure, normalment et porten la carta i et deixen uns minuts perquè te la miris i decideixes què menjaràs no?) i fins i tot va insistir en un postre en especial (un que l’havia sentit a demanar a uns altres i m’havia agradat el nom, però quan la cambrera ens va explicar què era, va dir dos ingredients que a mi no m’agraden gaire; en Salva es pensava que em faria gràcia i com que ella hi insistia…), que va ser el que al final vam triar i que òbviament a mi no em va agradar.

Però bé, no volia parlar de la cambrera, sinò de la Mada. Un aclariment per entendre del tot la Madaria és que a la nostra empresa, els telèfons són de la forma 93 xx yyyyy, on xx és un número comú a tots els de Barcelona, i yyyyy és l’extensió (per tant entre l’empresa ens truquem al yyyyy). Quan truques a l’exterior no s’oculta el número, i tots els del meu equip compartim el mateix telèfon. Cal remarcar també que la Mada rep trucades de l’exterior en el nostre telèfon. Ara ho entendreu.

Sin rastro
Situació: s’ha passat dos dies (dimarts i dimecres) sense venir i sense trucar (jo ahir ja començava a patir per ella). Però avui ja ha vingut. Arriba el Jefe (tard, com sempre) i li pregunta què li havia passat.

– Com és que no has vingut aquests dies?
– Tenia febre.
– És que et vaig estar trucant al mòbil però no l’agafaves…
– És que l’he perdut.
– I per què no vas trucar?
– Vaig trucar a la Claudia.
– Ah, doncs aquí no en sabíem res. La propera vegada truca’m a mi, que així no estarem preocupats…
– És que no em sé el telèfon. [cómorr?]
– Home… és l’extensió…
– [ah oh eh] És igual, que no me’l sé.

A veure, que l’extensió si se la sap, al telèfon mateix la posa. I el número complet també, només se li ha d’afegir el 93 xx i (bravo Watson) si la truquen… és que l’ha hagut de donar!

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa

Aquest matí he tingut una crisi nerviosa. Bé, la crisi nerviosa la tenia la Mada, però me l’ha encomanat a base de riure escandalosament (ella, no jo; jo cridava internament).

Porta un temps que riu sola. Però no és de tant en tant, nooo! Cada dia, contínuament! Al principi em feia pena, i més quan em vaig enterar que s’havia separat (ha estat al gener perquè quan jo vaig entrar a l’equip encara estava amb el marit), la cosa va anar així.

La separació
Situació: el Jefe++ va tenir un fill el 5 de gener. Des d’aleshores havia estat de baixa per paternitat o alguna cosa de l’estil i no va tornar fins la setmana passada (ahir va tornar a marxar i no sabem quan tornarà, però això és una altra història). A la tarda va venir a on estem nosaltres a saludar i preguntar com anava tot.

Jefe++: Què tal per aquí?
Jefe: Bé
Cris: Bé
Mada: Bé, molt bé [comença a riure]. [5 segons després] Jo m’he separat però no passa res [més riure]
Jefe++: [cara de circumstàncies] Ho sento.
Mada: [el riure cada cop és més escandalós] Tranquil, no passa res!
Jefe++: [ja no sap quina cara posar] Dona, em sap greu.
Mada: [ja no diu res, només riu]

El riure d’aquella conversa era el típic riure nerviós de “vull fer veure que no passa res però sí que passa!”

Doncs això, que al principi em feia pena… i me’n continua fent, aquesta dona té una depressió de cavall. Però ara em provoca ansietat a mi, i se’m fa difícil d’aguantar. Aquest matí s’ha passat gairebé una hora rient, i rient, i rient… I a mi se m’anava fent un nus al cor, i tenia ganes de cridar-li “vols callar ja!”, però no ho he fet.

La bona notícia és que no sóc l’única que s’estressa de sentir-la riure. Aquest matí el Txe li ha fotut un parell de mirades assassines en plan “a veure, que estem treballant, no a risoteràpia”, però ella ha passat d’ell i ha continuat amb el seu concert. Després s’ha perfumat (perquè aquesta és una altra: de tant en tant es va posant colònia, i queda tota l’oficina perfumada) i ha marxat no sé on. El Txe ha aprofitat per desfogar-se amb un noi que treballa a una taula aquí a prop, en plan “perquè no tinc tranxilium, que si no li fotia en vena”, “no és normal tirar-se 45 minuts rient sol mirant una pantalla”. Jo he callat, el meu sistema nerviós estava descansant. El Jefe no hi era, per variar.

Després d’una estona ha tornat la Mada, i ha continuat rient. En Txe no ha pogut més.

– [de molt bon rotllo] Mada, seria possible que riguessis cap endins?
– No, no puc, ho sento. [entre riures]
– O posa el mute, és que portes tres quarts d’hora rient i no em puc concentrar.
– [riure boig]

Quan ha anat a esmorçar, he tingut una conversa amb el Jefe i una altra noia. I m’he enterat que una de les principals raons per les quals no li veiem gaire el pèl al Jefe (no està al seu lloc a menys que tingui feina, sempre està parlant amb algú, o el que sigui) és que no suporta sentir-la riure tot el dia. La noia deia que no sap qui ha de prendre la decisió, si ella mateixa o algú de dalt, però la Mada no hauria d’estar treballant aquí. No és bo per la seva salut mental ni per la nostra. Es veu que en una reunió que van fer fa poc en la que van reduir l’equip (aquí la cosa està mu mala!), el Jefe++ es va quedar flipant quan va dir els que es quedaven i la Mada va començar a riure. Perquè clar, els que treballem més o menys amb ella la coneixem, però ell que no hi tracta gaire (i a més quan va marxar a principis de gener ja era una tia rara però mitjanament normal – com a mínim no tenia aquests atacs de riure estúpids -, i ara torna i se la troba així, descontrolada… doncs xoca) no sap com reaccionar.

A mi ja gairebé ni em parla. Ha passat de ser la meva amiga de l’ànima, d’estar-me tot el dia a sobre, a passar de mi completament i gairebé ni saludar-me. No sóc l’única, a l’altra noia amb qui hem estat parlant el Jefe i jo també li passa. Es veu que fa un temps es van distanciar, i un dia la Mada la va agafar i li va començar a cridar que què li havia fet, que per què no li parlava, que ja n’hi havia prou, etc. I ara la noia prefereix no preguntar-li per què ara no li parla ella.

No sé, tot plegat és complicat, però pel bé de la meva estabilitat mental espero que agafi la baixa.

Madaries anteriors | mails i macarrons

Hola, he pensat (gràcies al suggeriment d’en Salva, jeje) que podria fer una espècie de secció amb les petites coses estúpides que ajuntades totes fan que la Mada no em caigui bé (apart que està com un llum, però aquest és un altre tema). Li direm Madaries, i la primera entrega arriba amb dos perles.

Els macarrons
Situació: després de dinar. La Mada li posa al Txe un tupper amb macarrons davant dels nassos.

– Tú que ets un home independent, què diries que és això?
– Home… [pensant si serà una pregunta trampa] Uns macarrons?
– Molt bé! Això ho saps perquè saps cuinar, si no, no ho sabries.
– Mada, la gent, encara que no cuini, també menja, tothom sap el que són els macarrons.
– Ai, què soso!

No sé si estan sosos o salats, no he provat els… com es deia allò que hi havia al tupper?

Mail notifier
Situació: a les 16:55h pujo a la 5a planta (nosaltres estem a la 3a) a enviar un fax. Torno a les 17:00h, vaig caminant pel passadís (encara no he arribat al meu lloc de treball!) i…

– Has rebut el mail de la Carmen?
– No… em… No ho sé, per?
– Sí que l’has d’haver rebut, estàs en còpia… [nota: després de 3 mesos, avui m’han donat les dades del meu usuari per poder accedir al correu corporatiu]
– [arribo al meu lloc, desbloquejo l’ordinador, vaig al lotus] Sí que el tinc.

Llegeixo el mail… enviat a les 17:00h. La pregunta de si l’he rebut era retòrica o és que es pensa que tinc connexió wireless a la meva pell?

… that I’m still riding the roller coaster.

Last episode reminds me of a famous quote of my favourite movie:

He didn’t call? Inconceivable!

I just changed a letter 😉

Ahir vaig tenir un somni inquietant… La meva ex-jefa em fotia una bronca acollonant… però no era ella, en realitat era… la Cardona!!

Jo em posava dels nervis però no hi havia res a fer, la Cardona sempre se surt amb la seva… fins que recordo que ja no és la meva jefa, perquè m’han canviat d’equip… i li dic. I ella respon: “no, perdona, estàs al 50%, així que et fots”.

És molt curiós com les vivències diàries influeixen en els somnis, perquè ahir vaig estar veient Porca Misèria, divendres vaig anar a dinar amb en Christian i en Salva, i en Christian ens va estar explicant que el canvien de projecte (també treballa en una consultoria) i que aquesta setmana estarà al 50% en tots dos llocs… I també divendres, quan vaig anar a esmorçar amb els meus antics companys (sempre hi vaig, amb ells) i em van explicar que la jefa ha tornat a las andadas, i que el bon rotllo no és el que predomina ara mateix.

I jo? Bé, entre divendres i avui el Jefe i jo ens hem passat el joc de la vaca (vist a vaca.mu!, curiós el domini eh?), i ara li he passat el Reflections perquè s’entretingui una mica (aquest el vaig veure fa temps a Microsiervos). I és que, ja que no hi ha feina, com a mínim podríem portar-nos bé no?

Avui ha estat un dia bastant bo, malgrat la tornada a la feina (i la perspectiva d’una setmana completa). La Mada m’ha tornat a deixar tranquila (bé, el descans de bon matí l’he hagut de fer, també he aguantat un interrogatori sobre on anava a dinar, per on vivia – por em fa trobar-me-la pel barri, però en general he estat a la meva), i he descobert una gran compatibilitat amb la resta de companys: miren blogs!! Jeje!

A veure, ja havia comentat que en el meu equip som 3: el Jefe, la Mada i jo. Però el Jefe, a part de ser el cap del equip de proves de sistema (nosaltres), també ho és d’un altre equip, els membres del qual són ell i un altre noi… li direm Txe. Així que al cap i a la fi som els 4 com del mateix equip (a més, seiem en forma de quadrat: jo al costat del Jefe, en Txe davant meu i la Mada davant del Jefe). El dia que vaig parlar de l’equip no vaig comentar res del Txe perquè estava de vacances, no el vaig conèixer fins la setmana passada (i jo estava a cavall entre els dos equips).

Bé doncs, per començar, en Txe i el Jefe em cauen molt bé, són molt divertits i sempre estan de conya. A més, el fet de no tenir feina s’ho prenen com jo: vale, és avorrit, però sempre ens quedarà Internet. En canvi la Mada es passa el dia asseguda amb els braços encreuats, mirant al sostre, preguntant què fem els altres, rebufant, i rient de manera escandalosa sense cap raó aparent (jo crec que ho fa per cridar l’atenció, té problemes seriosos aquesta dona).

Avui la cosa ha començat per l’Optimus Keyboard. Feia temps n’havien parlat a Microsiervos, i ahir en Wicho deia que sembla que estarà disponible a partir de Febrer. Ja havia comentat en la primera entrada sobre el meu equip que el Jefe coneix totes les combinacions de teclat per fer servir el ratolí el mínim possible, una cosa que m’encanta. Doncs en Txe també sap d’aquesta habilitat, i li ha parlat d’aquest teclat, l’avantatge del qual és que el que mostren les tecles canvia segons l’aplicació, mostrant en tot moment la funció real de la tecla. Jo m’he afegit a la conversa, i al Jefe li ha agradat… però clar, això és per qui no se sap les tecles!! Li he preguntat al Txe d’on havia tret la informació (pensava “com llegeixi Microsiervos…”) i m’ha dit que de Curioso pero Inútil, un blog que si bé no llegeixo amb assiduïtat, tenen posts bastant interessants. Ja els he afegit al meu Bloglines. Jo li he parlat de Microsiervos, li he dit que també parlaven de coses geeks… “Guic? Què és això?” Li he explicat que geek era el que èrem nosaltres, frikis però de coses tecnològiques (per resumir una mica :P). Han flipat una mica amb el vocabulari, però els hi ha fet gràcia.

Després, llegint tots els posts de Microsiervos que tenia pendents (avui en general tenia molts posts de molts blogs pendents, ja que ahir no vaig tenir temps de llegir gairebé res) he arribat al del Monopoly, boníssima la llista de normes alternatives! És increïble com la gent inventa regles que després semblen de tota la vida, jo sempre havia jugat com m’havien explicat i quan em van comprar el joc i vaig llegir-me les normes de veritat (sí, sóc de les que llegeixen els manuals :P) vaig flipar una mica. També ho hem estat comentant, el Monopoly és un d’aquests jocs que quan jugues amb gent amb qui no hi acostumes a jugar, has d’establir les regles abans de començar. El que em fa gràcia és que la norma del Parking Gratuito (els impostos i multes es paguen al centre del taulell, i qui cau al Parking Gratuito s’ho queda tot) és universal! Tothom que conec l’aplica, però a les normes del joc no hi diu res d’això (el Parking Gratuito és una casella neutra, no hi guanyes ni hi perds res quan hi caus, i les multes i impostos van a la banca directament). Avui ho he tornat a comprovar amb el Jefe i en Txe (que encara no se’n sap avenir que aquesta no sigui una norma real, jaja). Si hi ha algú que no feia servir aquesta norma, que m’ho digui! Serà tota una rara avis!

Després m’he instal·lat el Firefox, i he redescobert el que és Navegar, amb majúscules. Oh, què bé, què ràpid, què còmode!! És increïble que en el nou PC, amb els seus 128MB de memòria, vagi prou bé (home, no va sobradet però tira, i va molt més ràpid que l’IE). En canvi el que tenia abans (també amb 128MB) no hi havia manera, vaig haver d’acostumar-me a fer servir l’IE. Oh, com trobava a faltar el Ctrl+click! És curiós, fa 2 anys que faig servir aquest navegador i cada dia m’agrada més i em sorprenen més les seves capacitats. I ara m’he posat nostàlgica, perquè fa temps que no visito els meus companys de la Comunidad Siemens, que em van animar a fer-lo servir. Tot va començar amb una enquesta sobre navegadors. Jo vaig comentar que feia servir IE per deixadesa però que provaria el Firebird (quin nom… crec que és millor el d’ara… o serà que hi estic acostumada?), i només una setmana després ja estava explicant coses positives! Aix, quins records…

I una última cosa que també m’ha fet una mica feliç, i és l’última que explico però la primera que ha passat, de bon matí. Avui era l’aniversari d’un amic meu, el Duke. El considero el meu millor amic, em va animar en alguns mals moments (fins i tot quan es posava a cantar-me cançons pel messenger, era el meu triunfito-messenger) i vam compartir moltes confidències durant la carrera. Últimament estàvem (i estem) bastant distanciats, el fet de no veure’ns cada dia, que tots dos tinguem parella (ell va començar a sortir amb la nòvia just un mes després que jo amb en Salva, i fins i tot en la distància, via mail en plan xat, parlàvem dels nostres sentiments cap a l’altra persona i de la típica pregunta “sentirà el mateix que jo?”) fa que la relació no sigui igual. A més, fa temps que no ens veiem, a finals de l’any passat va haver-hi un intent de quedar per sortir amb la colla però no va prosperar… Em sap greu de vegades quan em truca per quedar aquesta tarda o aquesta nit i jo ja he quedat amb en Salva, i tampoc és que pugui veure’l cada dia com per plantar-lo, però em sento fatal. I per això avui no m’he atrevit a trucar-lo, però aquest matí li he enviat un SMS felicitant-lo. Un minut després m’ha trucat ell, donant-me les gràcies pel SMS i per recordar-me del seu cumple, dient-me que a veure si quedàvem que tenia ganes de veure’m (com sempre, els Pochamen: el Duke, el Prati, el Jordi i jo), encara que no fos per anar de festa, per prendre alguna cosa alguna tarda. A veure si ho fem, en tinc ganes.

Bé, ja veieu que estic animada… Esperem que demà la cosa continuï així!