No, de moment no sóc fan de Queen… Però és curiós com fa poc que tinc aquest disc a la llista de pendents per escoltar (passa que no és que m’entusiasmi gaire el seu estil, però bé). Per què? Tot comença amb el Buenafuente. Primer programa de la nova temporada. Jo estic a Zumaia, dormint. Bé, intentant dormir, perquè tinc un nòvio que és un solete però té un petiiiit defecte: ronca. No hi ha manera d’adormir-se, així que decideixo anar a veure el programa una estoneta (aprofitant que tenim una saleta específica per la tele, així no el molesto).

Estan fent una entrevista a Michael Bublé, de qui em vaig enamorar la primera vegada que va actuar al programa, que va cantar Feeling Good, i en qui està inspirat el personatge del programa Miguel Chiclé (fantàstic també, és un dels personatges que més m’agrada, l’Edu Soto canta molt bé i el rollito del personatge crooner+flamenc m’encanta). Després d’una estona, surt el Miguel Chiclé, cantant Crazy Little Thing Called Love, una cançó d’aquelles que havia escoltat alguna vegada, però que no sabia de qui era, jo hagués dit que d’algun cantant de Jazz o alguna cosa per l’estil, però no… Comentant-ho amb el nen em va dir que la cançó era de Queen!! Primer pensava que em prenia el pèl, no és gaire del seu estil, no? Però em va dir que Queen tenien cançons molt rares, anades d’olla, i em va posar com a exemple el disc aquest.

En realitat no volia parlar d’això, però buscant un títol per al post se m’ha ocorregut aquest i l’havia d’explicar… De què volia parlar? Doncs que ara mateix estic escrivint des de l’Opera. Fa poc que l’han fet gratuït, i m’he decidit a provar-lo. No l’havia provat abans, no ja per què fos de pagament (hi ha llocs alternatius on comprar-lo, jeje), sinò perquè el Firefox m’encanta (no només pel navegador en sí; també la filosofia de codi lliure que l’acompanya), i les extensions el fan el navegador més personalitzable que conec.

De fet el vaig descarregar fa dies, en quant em vaig enterar de la notícia (via Microsiervos, és clar). Però la instal·lació se’m penjava en el 69%… Vaig provar la versió en castellà i se’m penjava en el 66%… així que vaig abandonar. Però avui el nen ha aconseguit instal·lar-lo, i m’ha dit que no és que es pengi, és que es queda clavat una bona estona en aquell percentatge (aparentant estar penjat fins i tot a l’Administrador de Tareas) però que després continua. Un cop més, la meva impaciència m’havia guanyat la partida! Ara ja el tinc instal·lat (aquella estona podien ser ben bé un parell de minuts, ja ho podrien avisar, no?), i estic fent proves.

La primera ha estat anar a gmail, perquè havia llegit sobre problemes d’incompatibilitat amb l’Opera. Aparentment està bé, el que no m’ha agradat és que si responc un missatge des d’aquest navegador, el text citat del mail original es marca amb ‘>’, així que gmail no ho reconeix com a text citat i no ho amaga (una de les features del gmail que més m’agrada). No sé si m’explico.

Després he anat a la web d’Amena a consultar el llistat de trucades. Per què? Perquè des del Firefox no es pot consultar (dóna un error 500, em vaig passar una bona temporada sense poder consultar-ho perquè em pensava que era un error d’Amena, fins que em va donar per provar-ho al Exploter). Doncs mira, en aquest cas, minipunto per a l’Opera, perquè aquí sí que va. Update 18:02h: ja sé per què va, una gran opció anomenada “Identificarse como Internet Explorer” (o sigui que a veure si els d’Amena es posen les piles per fer una pàgina compatible amb no només l’Exploter!!)

Té de sèrie algunes de les funcionalitats que a Firefox se li poden afegir mitjançant les extensions, cosa que està bé però tampoc ho posaria com a gran avantatge, ja que per mi una de les millors coses de Firefox és lo personalitzable que és. De totes maneres, encara no he profunditzat gaire en les opcions, ja ho faré demà.

I per últim, una cosa que no m’ha agradat gaire: per escriure un post, només tinc disponible la finestra d’edició d’html (no tinc ni l’opció de l’editor WYSIWYG). Però no només això: els botons bàsics de l’editor d’html (bold, italic, url i blockquote) tampoc hi són!! Així que escriure aquest post no ha estat fàcil…

El gran descobriment del segle ha estat Google Talk. Tot va començar quan vaig tornar del poble. El nen m’havia enviat una invitació pel Google Talk. De fet ja es parlava d’un possible client de missatgeria de Google fa any i mig quan va treure el Gmail. Però ara ja ha sortit. Com a messenger és bastant pobre (sí, ja sé que és beta, però això a Google és marca de la casa). No permet enviar arxius (molt còmode per enviar coses mentre parles sense haver d’obrir el navegador), ni guardar les converses (molt útil per recordar esdeveniments)… Tampoc té emoticones, encara que reconeix i marca en un altre color les més típiques (🙂, 😉, 😛, 🙁, etc.), però és de Google. I com que Google dóna bon rotllo, doncs aquí el tenim, suposo que ja l’aniran millorant. A part em permet conversar amb el nen sense haver de mostrar-me online per a tots els contactes que tinc en el Messenger (que des de que vaig superar la meva addicció cada vegada em fa més mandra obrir… fins que l’altre dia vaig descobrir que se’m penjava, l’hauré de reinstal·lar… o no :P), perquè al Google Talk en tinc poquets.

Però el gran descobriment va venir l’11 de Setembre. El dia anterior vaig veure el nen online i li vaig parlar, però no em va contestar. Després resulta que qui estava a l’ordinador era el seu germà, i que per això no m’havia contestat… El dia 11 va ser ell (el germà) qui va iniciar la conversa. Estava a l’ordinador del nen perquè ell li havia robat el seu per jugar a no sé què. Vam parlar una estona, i en un moment de la conversa ell em va preguntar per què era el botonet de “Call”. Jo li vaig dir que per fer trucades de veu, però que no ho havia provat mai perquè el meu portàtil no tenia micròfon.

Quan el nen es va cansar del joc, el seu germà va recuperar l’ordinador i jo vaig poder parlar amb el nen. Ell es va repassar la conversa “per si l’havíem criticat gaire”, i quan va veure allò del micròfon, em va dir “sí que tens micròfon, el meu en té” (ell té un portàtil semblant al meu -per poc temps, ara ho explico-, els vam comprar -per separat- a la mateixa botiga i més o menys a la mateixa època). On? Vam provar a fer un Call, i jo el sentia però ell a mi no. Després de jugar una mica amb les opcions del Güindous vaig descobrir que, efectivament, el meu portàtil té micròfon (tot i que no va ser fins dilluns passat que, a la presentació del Duke, vaig veure on, perquè el del Duke sí és exactament igual al meu, els vam comprar junts)!

Així que des d’aleshores parlem cada dia una estona amb el Google Talk. Ens podem passar la tarda navegant per Internet i comentant les coses que veiem, cadascú per la seva banda, com en un mans lliures… i gratis! Aquí sí que li torno a trobar el problema dels arxius, perquè si en un moment donat ens volem enviar alguna cosa hem d’anar al mail… I quan vam voler-ho provar pel Messenger vaig descobrir que estava mort!

El nen té un portàtil Ahtec, com jo… per poc temps. S’ha comprat un altre portàtil, però no un portàtil qualsevol, no… un iBook!! Últimament està en plan monotema, buscant coses pel seu iBook, curiositats del Mac OS X… M’encanta quan es posa friki! I això que encara no el té! El va encarregar dimarts passat, així que amb una mica de sort li portaran durant aquesta setmana. Qui també està content és el seu germà, perquè en comprar un ordinador Mac i un iPod feien un descompte, així que ara li pregunta al meu nen a totes hores “on és el meu iPod?”

I el que explicaré ara em fa especial il·lusió. Crec que ja he dit que m’encanten els Microsiervos, que hi estic enganxadíssima… Fins al punt que moltes vegades al nen li comentava el que deien l’Alvy, el Nacho o el Wicho. Jo havia arribat a pensar que em feia una mica pesada, perquè semblava com si els conegués (“L’Alvy l’altre dia deia això”, etc.), i també semblava que ell no hi posava gaire atenció. Doncs l’altre dia em va sorprendre enviant-me links de Microsiervos, i trobant coses curioses… Crec que el punt ha estat descobrir que també són maqueros, jaja. El que em fa gràcia és que li ha passat una mica com a mi: al principi no els hi donava importància, sabia que existien però no els llegia regularment… però finalment s’hi ha acabat enganxant.

El nen s’està tornant més geek aquests últims dies, amb tota aquesta recerca maquera i la lectura de Microsiervos. Ahir va descobrir què era un troll. I jo li vaig enviar l’adreça d’un blog que tinc als bookmarks perquè em va fer gràcia el concepte, però no és que s’actualitzi gaire freqüentment (afortunadament!): Los troll del ciberespacio. Em va dir, en broma, “fem un blog?”. Jo vaig riure, vaig estar a punt de dir-li que ja en tinc un però no ho vaig fer. Vull que ho descobreixi ell mateix. I no deu quedar gaire, perquè ara que s’ha fet lector habitual de Microsiervos un dia o altre veurà un comentari meu, no? Jaja, quina por (quan li vaig dir que era moderadora de Comunidad Siemens va flipar una mica, pobret, té una nòvia massa friki)!

Que quan busco feina? Emmm… Pasapalabra!

Els meus amics sempre diuen que sóc friki. Jo he acabat acceptant-ho i fins i tot en el meu perfil a Blogger admeto que ho sóc. Però en realitat no sóc friki, sinò geek. Com diria l’Alejandro Sanz, “no eeeeeees lo mismoooooo”.

Friki (o freak) seria el meu amic Prati, que és raro. L’estimem tal com és, però les coses com són, no és molt normal… Jo en canvi sóc geek, perquè m’encanta la tecnologia i qualsevol cosa que hi tingui a veure, els gadgets, Internet, etc. Però en altres aspectes sóc totalment normal (espero!)

Una anècdota que acabo de recordar és quan estava a punt de marxar a Aachen. Aleshores era una addicta al Messenger (després de 6 mesos sense Internet a casa ho vaig acabar superant i ara no l’obro mai), i com que també sóc addicta als comptes enrere, vaig decidir afegir al meu nick els dies que quedaven per marxar… en binari. Això és geek. El dia que quedaven 10 dies, el meu nick era alguna cosa com “1010 days 2 go”. Al dia següent, al bar de la uni, el Jordi i el Duke reien del nick i de lo friki que era. El Prati no li veia la gràcia. “Què passa, Prati, no ho pilles?”. “Sí, que queden 10 dies perquè te’n vagis… Però per què ho poses 2 vegades, 10 10?”. Això és freak.

Tot això ve perquè divendres vaig sortir amb els Pochamen. Vam sopar a la nova casa del Duke (ara viu de lloguer en una casa prop de la dels seus pares… que són els seus llogaters), amb els seus companys de pis, que són un suec i un belga. Enmig de la conversa algú va dir que jo era friki. I clar, vale que a Espanya es confonguin els termes, però els 2 guiris s’haguessin pensat el que no era, així que vaig aclarir que jo era geek. No sé per què, però aquest terme no està tan extès aquí (només en entorns geeks, però per la gent de fora d’aquests entorns ens fica al mateix sac). Ni els meus amics coneixien la paraula geek! Jo reivindico: “no sóc com el Prati!”

I ara sí que ho reconec: aquest post m’ha quedat una mica friki (de veritat).

Cuando leo algunos comentarios en otros blogs me apetece saber algo más del autor del comentario, por eso a veces me decepciono cuando ese autor no tiene blog (o no lo enlaza). Básicamente por eso enlazo yo el mío cuando comento (poquitas veces, que una la timidez no la deja ni p’atrás :P). No se puede decir que esté haciendo una gran campaña de publicidad del blog (ni ganas), así que es normal que me lea poca gente y que menos aún me deje comentarios.

Por eso me hace gracia volver de Cunit y encontrarme 3 comentarios nuevos. De golpe, jaja! Pero lo que más gracia me hace es que uno de los comentaristas del post anterior, Seidenbaum, no enlaza a ningún blog… pero su nick me suena muchísimo. Así que nada, a Mr. Google! Y descubro tu blog… Que también me suena muchísimo. Por qué? Porque tengo una de tus anotaciones en la carpeta FrikiWorld de mis bookmarks: Internet o el Túnel del Tiempo. Suscribo cada una de las palabras de tu post. Ir abriendo pestañas, y más pestañas, para luego ir leyéndolas una a una, sin saber de dónde vinieron… No sé cómo lo hago, pero al final acabo hasta las tantas delante del ordenador.

En este sentido, los peores son los Microsiervos… ponen tantas anotaciones interesantes que enlazan a muchas otras fuentes donde ampliar la información… Con según qué entradas puedes pasarte un buen rato surfeando!

Por cierto, que me acabo de dar cuenta de que hace tiempo que no utilizo el sistema de posts expandibles! Será que estoy cambiando? Más bien será que últimamente no tengo tiempo de hacer crónicas de las mías, jeje.

Avui estava veient Jack & Jill al Plus, i el Jill i el seu company feien una festa al pis, quan ha començat a arribar la gent ha sonat Mango No. 5, de Lou Bega! Quins records, m’encantava aquesta cançó, si fins i tot em vaig comprar el disc! I com que volia parlar d’una mica de tot, vet aquí el títol del post.

El sopar de dimecres no va estar malament. Vam ser el Duke, el Prati, el Jordi, el Pere, la Lorena i un amic d’ella… Quan vam acabar ja eren passades les 12. El Prati, la Lorena i l’amic van marxar (la Lorena és de Binéfar, aquella nit es quedava a casa d’una amiga, i com no tenia claus no podia arribar-hi massa tard, l’amic no hi pintava res sense ella i el Prati és un rajat), i els altres vam anar cap a l’Ovella a prendre alguna cosa. Però per variar hi havia molta gent, així que vam acabar al bar del costat, el Drapaire.

Entre d’altres coses, vam estar parlant de coses frikis (of course, pa’ algo som Telecos!), com el Google Earth. Ja vaig fer un post friki sobre Google Maps, i és que aquests de Google sempre sorprenen. El 20 de Juliol, aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, van posar en marxa Google Moon com a homenatge. Em fa gràcia sobretot el Looking for something on Planet Earth? Bé, el cas és que jo no havia instal·lat el programa perquè no tenia espai al disc dur, però ahir vaig fer un foradet i el vaig instal·lat… És una passada!! Vaig estar fins les 2 de la matinada buscant coses!! És increïble, pots moure la Terra com vulguis!!

Ahir vaig trucar a Cal Sadurní, i tenien lloc!! Així que d’aquí a 10 dies estarem a la muntanya!! (sí, el CountdownClock ja està funcionant :P) Això si al nen no li esguerren les vacances, clar. Aquest matí he anat a comprar-me uns pantalons, perquè els únics que tinc així esportius són uns d’un xandall d’hivern, i no és plan de socarrar-me més del necessari… Amb lo rara que sóc pensava que em costaria trobar-ne uns i que acabaria agobiant-me, però en el primer lloc que he entrat, me n’he comprat uns! M’he provat 3, un d’ells la noia de la botiga deia que potser era massa petit, però la veritat és que m’anava bé. Dels altres, l’un no m’agradava com em quedava (a més, era blau cel, fosforito), i l’altre em quedava bé i m’agradava, però era blanc, i no li quedava en cap altre color (i el blanc no m’agrada, a part que s’embruta fàcilment). Així que m’he quedat els primers, uns pirates color caqui. Res, que estic contenta, feia tant de temps que no em comprava res a la primera…

Drive my Car era una de les cançons de la primera època dels Beatles que m’encantava!

Com ja vaig dir, el nen ja té cotxe nou. Dissabte em va venir a buscar, vam estar toquetejant tot els botonets… Em va comentar que no sabia com posar el Random en el reproductor de CDs, i com que no tenia el manual (el del concessionari li havia dit que estava a la guantera però un cop va arribar a casa no l’hi va trobar, només hi havia el manual resumit que no val per res) vaig començar a provar combinacions, navegar pels menús… Quan deixaves apretat el botó CD durant uns segons apareixia “Random OFF” a la pantalla, així que vaig pensar que en aquell moment s’hauria de prémer un altre botó per activar-ho… Però va ser el nen qui va descobrir quin botó s’havia de prémer: el mateix (és a dir, mantenir apretat “CD” durant uns segons fins que aparegués l’estat actual del Random, i aleshores tornar-lo a prémer i consecutivament apareixien els diferents modes: apagat, tot el cd, o l’àlbum actual). Vaja parell de frikis!!

Per celebrar que ja tenia cotxe i que jo ja era enginyera, em volia dur a un restaurant que li havien recomanat els seus pares, un lloc pijo i caríssim (90€ em va dir que havien pagat els seus pares!). Quan vam arribar ens van dir que ho tenien ple, però a veure si aquesta setmana reservem i hi anem, que no sé com estarà el menjar però el lloc era molt xulo!

El nen estava obstinat en sopar en un lloc car, a l’alçada de la celebració, i vam anar a un de Mataró. Tenia la carta a la porta, me la vaig estar mirant i… no hi havia res que m’agradés (sóc rareta amb el menjar, què hi farem). La següent opció era un italià que havien obert feia poc, però quan vam passar per davant de la porta vam veure moltíssima gent esperant-se a dins així que també ho vam desestimar. Allà al costat hi ha un japonès on hi anem bastant sovint que ens agrada molt, i normalment ens donen taula de seguida encara que no reservem. Però dissabte no era el nostre dia, en teníem per mitja hora ben bé. Tot i que havíem quedat d’hora (a les 20:30h a casa meva a Barcelona), després del tour que havíem fet pels restaurants ja s’havia fet tard i es feia difícil que trobéssim lloc en un altre restaurant, així que vam optar per la solució fàcil: el xino (just davant del japo). Ja veus, volíem un lloc de categoria i vam acabar al xino!! Després de sopar vam anar a prendre alguna cosa a un bar de la platja. M’encanta perquè a Mataró hi ha molts bars a la platja, està molt bé.

Aquest matí, quan m’he llevat (una mica abans de les 12), no hi havia llum a casa. El primer que he mirat són els ploms, però tot estava bé, així que he obert la porta i he vist que el problema era de tota l’escala (la llum d’emergència de l’ascensor estava apagada, l’ascensor no funcionava i la llum de l’escala tampoc).

Hi ha una dita que diu que no aprecies una cosa fins que la perds. I és veritat! Perquè Déu n’hi do la de coses que necessiten electricitat per funcionar: la nevera, la tele, el vídeo, el DVD, l’ordinador, el router…

O sigui que aquest matí no he pogut mirar la tele (no és que hi hagi res interessant però per passar l’estona…), ni cap vídeo (encara he de veure els 3 últims programes de Buenafuente, que els tinc gravats), ni cap DVD ni peli en DivX (de les moltes que tinc pendents de veure), ni mirar el mail (cosa que últimament faig infinites vegades al dia :P), ni buscar qualsevol cosa a Internet (que és la meva primera font d’informació per tot), ni beure aigua freda!! (jo durant tot l’any bec aigua de la nevera, però és que a l’estiu això és sagrat!!)

El portàtil tenia bateria, així que ha continuat engegat (bàsicament per no res, perquè si no hi ha Internet, no hi ha eMule!). La bateria estava gairebé al 100%, així que he deduït que no feia gaire que havia marxat la llum. Igualment l’he apagat (ja li tocava una mica de descans…), és bastant desesperant estar davant de l’ordinador sense poder accedir al món exterior!!

M’he posat a llegir (m’encanta llegir, però últimament no ho faig gaire), però després d’una estona he decidit canviar d’activitat i m’he posat a ordenar papers. Des de dilluns que tenia la taula del menjador (on m’he instal·lat fa mesos per tenir més espai per acabar amb el projecte, ma mare sovint em pregunta quan acabaré d’una vegada!) feta un desastre, i avui per fi ho he endreçat tot (una mica obligada per les circumstàncies, jeje).

Després m’ha trucat el nen per quedar per sopar aquesta nit. I d’aquí han vingut dues preocupacions més. La primera, que el mòbil s’estava quedant sense bateria (i sense electricitat, el carregador no serveix de res). Normalment encara que marqui poca bateria, dura bastant, però igualment no estava tranquil·la. Per sort en tinc un altre (la història és llarga però diguem que jo tenia un mòbil i quan vaig anar a Alemanya vaig fer un contracte i em sortia bastant barato comprar-me un mòbil nou, així que ara en tinc 2, però només utilitzo l’alemany), que estava a més o menys la meitat de bateria, i l’he apagat per estalviar-ne. I la segona preocupació, que al lavabo no hi ha finestres, per tant no hi arriba llum natural, per tant… M’hauria de dutxar a les fosques!!

Per sort, cap a les 16h ha tornat la llum, i amb ella la modernitat, a casa meva (si no, no estaria escrivint aquest post :P). Jo em pregunto com podia viure la gent sense electricitat? Com serien els geeks?

Ayer (domingo, que con tanto desorden del sueño ya no sé en qué día vivo) fuimos con el niño a ver La Guerra de los Mundos. Fuimos a La Maquinista, y antes vino a casa a echarle un vistazo a la presentación. Yo encuentro que a veces está demasiado recargada, pero es que si le quito efectos, me parece muy sosa… A él en general le gustó, me dio algunos consejillos, sobre todo para las diapositivas infumables de fórmulas… Pero hubo una cosa que le gustó mucho, mi proactivity particular.

La cosa viene de su presentación. A mi me gustó mucho, de hecho tengo su powerpoint y en él me he basado, tanto en la plantilla (que es una de las oficiales de Philips) como en algunos items que utiliza (por ejemplo las transiciones entre las diapositivas de índices, están muy conseguidas). Pero si había un punto álgido en su presentación era el proactivity. En una de las diapositivas, después de soltar todo el rollo que había escrito, que venía a decir que era necesario ser proactivo, la palabra proactivity aparecía letra a letra, cayendo desde arriba de todo como si alguien las lanzara… Bueno, lo he subido a iespana por si alguien tiene curiosidad…

[proactivity.pps (78kB)]

Era una ida de olla, pero impactaba. Si toda la presentación hubiera tenido efectos de ese estilo (el del proactivity se llama susurro) hubiese resultado muy recargada, pero como en general era equilibrada, quedó muy bien. Desde entonces, la palabra proactivity la utilizamos para referirnos a idas de olla que se hacen para ir de sobrao.

Pues mi proactivity está en un par de diapositivas explicando la necesidad de un byte de sincronismo. Lo he subido también a iespana, se trata de enviar datos entre dos dispositivos (unidad de control y DSP), y explicar qué pasa cuando se pierde uno de los datos (el cuadro azul que desaparece, jeje).

[my proactivity.pps (166kB)]

Lo hice ayer por la mañana, y cuando acabé pensé que era demasiado recargado, pero al niño le encantó. La verdad es que es una sobrada impresionante, pero queda muy chulo. Vamos, que estoy orgullosa de mi creación 😀

Le voy tomando el puntillo a esto del PowerPoint eh?

Visc al punt vermell :P. La imatge està una mica desfassada, perquè les casernes militars que hi havia davant de casa meva (a la dreta del punt en la imatge) ja no hi són (són les famoses casernes que van estar ocupats per immigrants durant mooolt de temps).

Vaig anar a l’escola i a l’institut al meu barri…

L’escola d’EGB (a l’esquerra) ja no existeix, després va ser un centre de Normalització Lingüística i ara crec que és un casal d’avis. L’institut (a la dreta), era bastant nou quan jo hi vaig entrar. Abans hi feien BUP i COU, ara fan ESO i Batxillerat.

La universitat ja em quedava més lluny!!

El que es veu a la foto és tot el Campus Nord, que va ser dissenyat per un friki, perquè va anomenar els edificis com si fossin una matriu: la primera fila és la A, la segona la B, la tercera la C i la quarta la D, i les columnes estan numerades de l’1 al 6, així que si et diuen que tens classe al D4, ja saps on has d’anar, no? No, al punt vermell no!! De fet el D4 és el de la mateixa columna però de l’última fila. El punt vermell senyala un lloc on m’he passat moltes hores… el Polimenú :P. Per cert, que això de l’organització matricial dels edificis ja m’ho van explicar en la Jornada de Portes Obertes (on t’ensenyen una mica la universitat, les classes, etc.), i em va agradar molt la idea. També em va fer gràcia que als que anàvem a aquestes jornades ens diguessin els JPO’s, i quan després vaig entrar, vaig comprovar que efectivament, en aquella escola, eren molt aficionats als acrònims, perquè he fet assignatures com CiSE, EDOs, IO, AriSO, SiS… Som uns frikis!!

I per últim, on treballa el nen? A veure qui és el guapo que endevina quin carrer és, perquè a l’Eixample totes les illes de cases són iguals!!

Reconec que aquest m’ha costat fins i tot a mi, he hagut d’anar a un plànol de Barcelona per localitzar el carrer :P

Les imatges són de Google Maps, ja coneixia el servei però he descobert que ja tenien mapes de satèl·lit de Barcelona gràcies a Microsiervos. Si vols veure més coses de Barcelona, feel free to explore my city!

Per cert, ahir vaig aconseguir sortir una mica de la meva procrastinació, i vaig avançar una mica la presentació!! Vaig acabar d’introduir continguts (bé, em falta un rollo amb equacions, però és que és un pal…) i vaig començar a posar efectes de transició. Ja queda menys!! Ara, ho vaig fer per la nit, durant el dia vaig estar dormitant perquè… Quina calor que fa!!

He dit mai que odio l’estiu?

Només un breu apunt per comentar que he canviat el sistema de posts expandibles. Fa temps vaig implementar el resumen expandible inteligente, però com ja vaig dir, tenia un problema: en l’Exploter no sortia el link per llegir més… No és que a mi em molesti, jo fa temps que utilitzo Firefox, però sóc així de perfeccionista…

El nou sistema l’he trobat en un post de l’Amit Upadhyay (li he copiat el títol, és que m’ha fet gràcia!!). Primer havia intentat implementar el que suggeria Chu, però a part de ser molt més complicat, no m’agrada gaire, perquè expandeix el post en el mateix índex. El que també m’agrada d’aquest sistema és que el codi que s’ha de posar en els posts per separar el resum i el post complet és el mateix que en el sistema que tenia abans, així que no he de corregir els posts.

Així que ara el link es veu també en l’Exploter. He hagut de canviar la frase, perquè no sé per què, aquest sistema no accepta ni signes d’exclamació ni apòstrofs, ni accents, així que ei! Encara n’hi ha més! no semblava gaire encertat, jeje.

Bé, el cabreig de l’altre dia ja se m’ha passat, però crec que dimecres que ve, Buenafuente em farà una miqueeeta de ràbia!!