Decía ayer que estas Navidades han sido bastante frikis. De entre todos los regalos de Salva (que han sido unos pocos, el tío se llevó la Vinçon entera), hay 2 que me hacen especial gracia.

El primero es el Gorillapod, un minitrípode bastante peculiar, ya que puedes moldear sus patas como quieras para engancharlo en qualquier lado. Llevaba tiempo buscándolo (más de un año, aunque últimamente ya me había olvidado de él), pero normalmente sólo encontraba el modelo más pequeñito (para cámaras compactas), y yo quería el mediano (para cámaras bridge). Al final, Salva me ha comprado el grande, que también nos servirá para la cámara de vídeo que pienso comprarme en Japón (y la réflex que dice Salva que se comprará allí). El único inconveniente respecto al mediano es que no tiene zapata, por lo que tienes que enroscarla cada vez que quieras usar el trípode. En quesabesde publicaron hace tiempo un vídeo demostrando las capacidades de este pequeño trípode (y también sus limitaciones).

Pero lo que más ilusión me hizo fue la lámpara Living Colors de Philips. Recuerdo cuando me la dio, en Nochebuena, que me dijo “espero que te traiga recuerdos”. Abro el papel, veo una frase en alemán y digo “claro, me trae recuerdos porque es algo alemán”. Sigo abriendo y veo que es… mi PFC!!!

En serio, mi Proyecto Final de Carrera era un prototipo de esta lámpara de LEDs hecha en los laboratorios de investigación de Philips en Aachen. Era una matriz de 8×8 LEDs (de los colores primarios RGBA), mi parte era el controlador de la luz emitida. Un programa hecho en Matlab hacía las veces de mando, donde le indicabas qué color querías (también se podían poner efectos y rotaciones, como en la Living Colors), y enviaba los bytes correspondientes por puerto serie a un DSP. El DSP lo convertía en una señal PWM, y un circuito electrónico convertía esos pulsos en señales eléctricas que llegaban finalmente a la matriz (llamada Light Tile). En definitiva, mi PFC (el de verdad) era éste:

Y pensar que cuando lo estaba haciendo creía que era una mierda, y que no servía para nada… pero al final, supongo que mi obsesión con las cosas que emiten luces de colores viene precisamente de mi PFC. Para hacer este segundo vídeo (por cierto Samuel, los dos están hechos con Screenflow, para hacer pequeñas chorradas mooola! 😉 ) he tenido que desempolvar mi DVD de fotos de Aachen… ains, qué emoción, cuántos recuerdos…

La Living Colors va genial para crear ambientes. Puedes regular la saturación (si la bajas al mínimo obtienes luz blanca, no suficiente para leer pero sí para moverte por la habitación sin chocarte con los muebles), la intensidad (aunque como digo, la máxima no es suficiente para leer) y el color. Además, tiene un modo demo, en el que van rotando todos los colores. Eso sí, es importante orientarla hacia la pared (mejor una pared blanca, refleja más el color), porque si no, puedes acabar deslumbrado como me quedé yo el primer día.

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Avui fa quatre anys que ens coneixem. Tu i en Christian vau ser les primeres cares conegudes (en Christian més, perquè ja havíem quedat a la universitat uns dies abans, a tu només t’havia vist en fotos, en el desaparegut blog de l’Àlex Martínez) en aquella terra estranya a la que havia arribat tot just feia unes hores (el meu primer viatge en avió en solitari). Ens vam conèixer en aquell apartament buit i trist que havia de ser casa meva durant 6 mesos (no tenia ni un estri de cuina! Per sort amb el temps i la vostra ajuda vaig poder fer-lo més acollidor), tu eres l’amic pessimista d’en Christian i jo en la meva timidesa no vaig parlar gaire.

L’Àlex i tu vau fer-me sentir com a casa en el meu primer sopar de diumenge al Pallas, vau ser els primers en dir-me friki en terres alemanyes, tot pels meus coneixements sobre els mòbils Siemens (no en va, vaig desbloquejar-ne bastants en aquella època), i em vau tractar com un més, tot i ser l’única noia.

Dies després, vas recordar mentre t’afaitaves que havíem coincidit en una assignatura a la carrera (Emissors i Receptors): tu seies a l’última fila, jo sempre a la penúltima, i en el descans, després de la primera hora de classe, els meus amics i jo marxàvem cap al bar. Ho sento, jo no me’n recordo, però m’agrada saber que tu sí. Va arribar la meva primera Eighties Party, el viatge a Berlin (jo pensava que no et queia gens bé!), i una nit al Barco de Chanquete amb un Pasapalabra al Kino Zwei’99. I després d’aquella nit màgica, moltes altres vivències, però no va ser el mateix aquells quatre mesos sense tu.

Qui m’anava a dir que quatre anys més tard em despertaria cada dia al teu costat!

Sóc feliç :-)

Hoy es mi fake-cumple. Como el año pasado ya expliqué de qué va esto, no me repetiré 😛

Pero hoy también he recibido una felicitación vía e-card 🙂

El año pasado no hubo e-card, Salva y yo estábamos regresando de un viaje revival. Snif, hace un año que no piso Aachen :'( Las fotos del viaje están en el set Zu Aachen Zurück de Flickr (por cierto, el nuevo Organizr mooola!), no sé por qué no está enlazado en la crónica del viaje :S

Este finde subí algunas fotos de un viaje también muy especial… Qué pasa si metemos a 6 personajes en una Touran y salimos de Aachen rumbo Berlín? El resultado se llama Berlín, la Odisea (la odisea en sí es la primera parte, Aachen-Berlín en 13 horas *, si os interesa la historia completa, Salva escribió una crónica para la web de Christian).

* Ya le he encontrado un fallo al Organizr! Coges un grupo de fotos, y puedes cambiarles la fecha en la que fueron tomadas (taken)… pero no puedes hacer lo mismo con la fecha en la que fueron subidas a Flickr (posted)! Sí, lo puedes hacer individualmente (como antes), pero ya que se ponían con la batch edition de fechas… podían haberlo hecho con los dos tipos de fechas! Lo digo porque la visualización de las fotos de un set se hace por el orden que tú quieras (yo el set de Aachen lo tengo ordenado por date taken), pero las fotos correspondientes a una tag se visualizan por date posted… En fins, que la miniserie Aachen-Berlín en 13 horas empieza con la foto de Joan (ahí si seguís el orden del set Aachen ya veréis la historieta cronológicamente).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard… Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la “Renania del Norte-Westfalia”, com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005

Ens vam llevar a les 5:30h del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45h que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l’àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11h, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada pel viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s’anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Hola!! He estat bastant ocupada aquestes últimes setmanes. Per fi he acabat d’escriure la memòria del meu projecte final de carrera. Des de que vaig tornar d’Aachen, al setembre, l’havia tocat bastant poquet. De fet només em quedava escriure la introducció (un exercici bàsicament de copy-paste), les conclusions, i donar una repassada a tot en general, però sempre em guanyava la mandra i ho deixava “per l’endemà” (i l’endemà es convertia en demà passat, etc.). Sí, sóc una procrastinadora (no sé si existeix aquesta paraula en català…). No ho puc evitar, i mira que ho intento!

Però per fi, fa un parell de setmanes vaig posar-m’hi de debó, perquè vaig pensar que si no, no em donaria temps a presentar abans de l’estiu i a veure, quedaria moooolt lleig presentar al setembre, representaria que he trigat un any i mig a fer aquesta merda de projecte!! Bé, potser hauria d’explicar una mica de què va… Jo estava al departament d’electrònica dels laboratoris de recerca de la Philips d’Aachen, en un grup que es dedicava a investigar noves formes d’il·luminació. El meu projecte en principi tractava de generar llum blanca a partir de la mescla de LEDs de diferents colors (els primaris: vermell, verd, blau i àmbar), però al final ho vam estendre a la generació de qualsevol color, per tant el que jo vaig implementar és un sistema que permetia a l’usuari controlar la lluminositat i color d’un prototipus de làmpara fet amb 64 LEDs. S’ha entès?

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Avui fa un any q vaig marxar cap a Aachen. Un nom q potser aleshores no em deia gaire (poc abans havia après q es pronunciava “áhen”, amb la ‘h’ aspirada, i no amb la ‘ch’, o ‘k’, com algun dels meus amics s’entestava a pronunciar – oi prati?), però q ara em porta a la ment molts records. Em va costar situar-ho a un mapa, sobretot degut a q en els mapes espanyols q jo tenia, el nom estava en castellà: Aquisgrán. Sí, noi, això de traduir els noms no és un bon costum… Els francesos li diuen Aix-la-Chapelle, i els holandesos, Aken (coi, si al final el prati serà holandès, entre els productes tipics d’Holanda i la manera de pronunciar-ho…)

Llegeix la resta del post »