[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

… to me!!

L’any passat vaig tenir un cumple deliciós. Estava a Aachen, i el nen feia tot just 3 setmanetes que havia tornat a Barcelona. Hi va haver una confusió, i ell en principi es pensava que jo feia els anys el 17 de Maig, així que em va enviar una e-card i un mail preciosos… Quan li vaig dir que encara faltaven deu dies, em va dir que tranquil·la, que ja em tornaria a enviar una altra e-card…

No ho va fer. Em vaig passar tot el dia a la Philips donant-li a F5 per veure si rebia algun mail, però no. Em va estranyar, no creia que se n’hagués oblidat, però no molava… Va donar la casualitat de que aquell dia em vaig haver de quedar fins tard (normalment sortia a les 17h) per fer una demo a uns visitants, i vaig arribar a casa a les 19h. En Christian va passar per casa i va dir “Mira què t’he portat”. I qui va aparèixer? El nen!! Dient “Passava per aquí…” Jo estava que no m’ho podia creure… Vam fer un gran sopar a casa meva (unes 15 persones en 20m2, tot un récord) i després vam anar a una festa al meu local favorit, la Westbahnhof.

Sempre m’ha fet il·lusió fer anys. Suposo que quan em faci més gran em farà més pal, però ara m’encanta. El que no m’agrada d’aquest any són els anys que faig, 24. Imagino que la crisi vindrà l’any que ve, que estaré a meitat de camí dels 30, o quan faci els 30… Però el número 24 no m’agrada. Ara ve lo friki 😛

El meu número preferit és el 7. Per què? A part de que també era el número preferit de una de les meves mestres de primària favorites (ara que fan la setmana de TV3 dedicada als mestres…), m’agrada perquè és un nombre primer. Adoro la perfecció dels nombres primers, que no es poden dividir per cap altre número (a part d’ell mateix i l’u, és clar). És com si sorgissin del no res. El 6 saps d’on surt, de multiplicar 2 i 3, però el 7… d’on surt, el 7? Una altra raó perquè aquest sigui el meu número preferit (i no el 2, el 3 o el 5, que van abans :P) és que no té llei de divisibilitat, per saber si un número es pot dividir per 7 no et queda altra cosa que fer la divisió.

Odio els nombres parells, perquè es detecten fàcilment, mirant l’última xifra ja saps si un número és divisible per 2. Els divisibles per 3 ja m’agraden una mica més, perquè la llei de divisibilitat és divertida: sumes les xifres i si el resultat és divisible per 3, el número també ho és. El 5 no està tan malament, els seus múltiples són rodons, encara que també són detectables a simple vista. Però bé, on es posi un 7, un 11 (la llei de divisibilitat també era graciosa, la recordeu?) o un 13…

De petita m’encantaven les matemàtiques (oh sorpresa!), precisament aquella profesora em donava aquesta matèria, entre d’altres (segur que li agradava el 7 per la mateixa raó que a mi). Les mates em van agradar fins que vaig fer càlcul, a primer de carrera (arggh!!). Fins i tot vaig participar en 4 concursos El Cangur (des de primer de BUP fins a COU), i vaig estar a punt de fer-ho en la Olimpiada Matemàtica (no vaig poder perquè el mateix dia tenia un concert de Coral… sí, també estudiava música al Conservatori).

L’edat que tenia ahir (bé, encara la tinc, vaig nèixer a les 20:30!!) m’agrada molt, perquè el 23 és un nombre primer. Avui en faig 24, un número horrible!! Què hi ha més soso que el resultat de multiplicar 2 x 2 x 2 x 3? És parell per triple partida!! Com a mínim, li trec un partit a això de no poder pausar la meva vida: espero que aquest any passi ben ràpid!!

I per acabar, analitzem la meva data de naixement: 27.05.1981. El 27 està bé, ja que conté un 7 (tot número que contingui un 7 mereix un respecte), i a més és una potència perfecta (només té un factor, el 3). El 5 és primer, i com ja he dit, m’agrada perquè és rodó. Us heu parat a factoritzar el 1981? Els factors primers d’aquest número són el 283… i el 7. Si és que el 7 em persegueix!!

Havia promès un post friki, no? Ho he aconseguit?

P.S. Què faig desperta a aquestes hores? Havia de fer-li de pinxe a ma mare, estem fent un pastís per diumenge (prometo foto).