Arxius de June, 2005

Ahir a la nit vaig acabar el powerpoint de la presentació. Aplaudiments, please! Bé, vaig acabar una versió presentable, tot i que encara m’agradaria canviar un parell de coses (com unes diapositives infumables plenes de fòrmules, o uns gràfics una mica cutres), però almenys ja tinc alguna cosa.

Així que aquest matí he enviat un parell de mails. El primer, al meu ponent, que fa gairebé 3 setmanes que li vaig entregar la memòria del projecte perquè en fes les correccions pertinents i encara no ha donat senyals de vida. El segon, al professor maleït, que fa dues setmanes em va dir que la setmana següent em diria les dates que li anaven bé, i encara estic esperant. Cap dels dos m’ha contestat de moment.

El cas és que la perspectiva ha canviat… Ara, com que tot s’ha endarrerit (també ha estat culpa meva per no donar-los pressa per contestar, però ells bé que s’han columpiat), les dates de presentació es limiten a la setmana del 18 al 22 de Juliol, perquè encara m’he de matricular dels crèdits del projecte (la matrícula s’ha de fer com a mínim 15 dies abans de la presentació), he de reservar l’aula (i confiem en que no hi hagi gaire gent volent presentar ara, és convenient fer-ho amb certa antelació), he d’imprimir les còpies de la memòria (i sense la versió definitiva és bastant difícil :P). Que per què no m’he matriculat encara? Doncs perquè la matrícula és vàlida durant l’any acadèmic, és a dir, que si finalment per qualsevol cosa no puc presentar abans del 8 de Setembre (tenint en compte que a l’Agost tot està tancat), hauria de tornar a matricular-me. I són uns 500€ (36 crèdits), no fotem!!

Ara he recordat una cosa en la que també he estat una mica gafe. Abans, si havies fet el projecte fora, hi havia un important descompte en la matrícula (el nen, que va presentar el Juny de l’any passat, va pagar menys de 100€, crec), cosa totalment lògica si tenim en compte que un estudiant que fa el projecte fora té més despeses durant el desenvolupament del projecte que no pas un que el fa aquí. Però no sé per què, ara aquest avantatge ha desaparegut, així que a pagar-ho tot! Em queda el consol de que en això no hi tinc cap culpa, encara que no hagués ajornat la presentació por los tiempos de los tiempos, hauria hagut de pagar igual, perquè la nova normativa és de Setembre de l’any passat, just quan jo tornava d’Aachen.

En Jordi per fi presenta aquest dijous… Una bona oportunitat per parlar amb el meu ponent, perquè també és el d’en Jordi (es va copiar :P), ja li he dit en el mail, jeje.

No sé per què encara no s’ha publicat l’anterior entrada (de vegades es veu a l’instant, però la majoria d vegades triga una estona, no ho entenc…), així que quan es publiquin, hi haurà 2 posts seguits.

Continuo agobiadeta, però millor… Una cosa que m’ha fet molta ràbia és que s’ha trencat un imant que vaig portar de New York. Tenia el típic logo IloveNY, amb aigua a dins i purpurina, i una poma que s’anava movent. Era una pinça, així podies penjar-hi notes, etc.

Imant NYC

No és que l’hagi utilitzat gaire, però un dels meus rituals de turista és comprar un imant per la nevera, a ser possible, original (és a dir, no el típic normalet que és un imant i prou). De Londres vaig portar, quan hi vaig anar fa 3 anys i mig, un imant-obridor d’ampolles. D’Amsterdam (fa 2 anys i mig), un amb un molí d’herba que girava de veritat… En condicions normals suposo que no m’hagués afectat tant que s’hagués trencat, però avui… És que a més no és una cosa que diguis “és igual, ja en compraràs un altre”, perquè New York no està precisament aquí al costat!

Bé, què hi farem… Si m’he posat a escriure és perquè tot navegant (com sempre, de link en link, de pàgina en pàgina… m’hi puc passar tota la tarda!) he trobat una cosa que m’ha fet molta gràcia: Aachen!! L’altre dia escrivint el post sobre Google Maps vaig intentar buscar-ho, però entre que encara no hi ha imatges per qualsevol punt i que les imatges d’aquella zona no estan a tanta resolució com les de Barcelona, no ho vaig trobar. Espero que en un futur hi hagi imatges més concretes, així veuré la Westbahnhof, casa meva, la Philips… És que no puc negar-ho, sóc una friki. Això com a mínim m’ha aixecat una mica els ànims 😀

Aachen

No sé qué me pasa últimamente, que me agobio por todo… Normalmente es por contratiempos tontos, pero luego me pongo a pensar en más cosas y me agobio más…

El viernes hicimos sesión de cine en casa (Joey + Trabajo Basura), y después fuimos a cenar a Salta!, un restaurante cercano al curro del niño donde te hacen salteados con la base y los toppings que quieras… Me quedé con ganas de probar la ternera, porque cuando me tocó a mi se había acabado, así que elegí un lomo agridulce (con noodles chinos) que no estaba mal. Luego bajamos hasta Plaza Catalunya, el niño quería tomar un frappuccino (yo también, pero estaba llenísima!!). Llegamos al Starbucks y el camarero nos dice que cierran en 4 minutos (eran las 23h!! de un viernes!!), que si queremos algo para llevar… Casi que no, así que nos sentamos en el bar de al lado, que parece que tienen horchata (a mi casi que me va mejor una horchata, porque el frappuccino llena mucho). Pedimos 2 horchatas y al cabo de 2 minutos viene el camarero: “Se nos ha acabado la horchata”. Qué bien! Pues… 2 granizados de limón. Qué malos y qué caros!!

El sábado ya fue la Odisea con mayúsculas. Fui con el niño a ver el nuevo El Corte Inglés de Can Dragó. Fuimos en coche, lo que fue un error porque hicimos una cola infinita en la Meridiana hasta llegar al parking del Heron City. Así que cuando llegamos y aparcamos, preferimos ir a tomar algo, porque nos estábamos deshidratando (el coche del niño no tiene aire acondicionado, y el Sol pegaba bastante). Nos recorrimos todo el Heron City (no recordaba lo mal hecho que está, es como un laberinto, vas hacia un lado porque quieres bajar y resulta que esas escaleras sólo son para subir!!), pero en ningún bar con terraza había sitio. Al final nos metimos en uno que sí tenia sitio dentro, estuvimos esperando un buen rato a que alguien viniera a pedirnos nota, la camarera pasaba de vez en cuando por allí pero ni caso… Después de media hora (sin exagerar) decidimos largarnos… “Vamos al Corte Inglés, seguro que allí hay cafetería”. Haberla hayla, pero…

Total, que vamos hacia El Corte Inglés (está justo al lado del Heron City). Entramos por la planta 0 y observamos que es la de complementos varios + moda. Buscamos unas escaleras. Las encontramos. Oh horror! En ningún lado dice qué hay en cada planta! Bueno, decimos, la cafetería seguro que está en la última planta, así que vamos subiendo. Sí, vamos subiendo como un montón de gente más, como borregos. Hay tanta gente que en los “descansos” entre tramos de escalera mecánica se forman colas cada vez más grandes (la escalera mecánica va más rapido que la gente apartándose). Al llegar al tercer piso vemos (por fin!) un cartel que indica que en la sexta planta está la cafetería, además, se indican los ascensores para subir más rápido. Bingo! Vamos hacia los ascensores, donde vemos (por fin!) un plano del edificio con los contenidos de todas las plantas. La cuarta y la quinta están vacías. Vamos, que han inaugurado la tienda sin tenerla completa! Estamos esperando un buen rato, en el que los 3 ascensores van marcando alternativamente planta 0, 1, -1… Cuando al fin decidimos irnos, uno de ellos marca 2, así que esperamos hasta que llegue al 3. Llega al 3, se abren las puertas… lleno. Vaya mierda!

Volvamos a las escaleras mecánicas, a la cola de borregos. Subimos para arriba. En esos momentos nos damos cuenta de que o bien toda esa gente va a la cafetería, o bien nadie les ha dicho que no hay nada más ahí arriba. Porque eso sí, la información brilla por su ausencia. Llegamos a la sexta planta, llena de niños, porque a parte de haber la cafetería, también es la zona para niños… Hay una cola inmensa, para qué será? El niño me dice que la cola es para entrar en la cafetería. Se ha pasado todo el rato de cachondeo, así que al principio pienso que lo dice para chincharme… pero no, toooda esa cola es para entrar en la cafetería. Así que volvamos a la cola borreguil para bajar a la planta 0. Es curioso, en las escaleras de bajada reconozco a gente que había visto al subir. Como borregos, ya lo decía yo. Afortunadamente al niño, a quien le gusta más El Corte Inglés que a mi, se le quitaron las ganas de ver el contenido de ninguna planta. Así que podemos decir que hemos visitado las escaleras mecánicas de El Corte Inglés de Can Dragó.

Cuando por fin salimos del edificio, volvemos al Heron City con nuestro deseo de tomar algo (básicamente, una horchata, que el viernes ya me quedé con las ganas). Vamos al mismo sitio de antes, pero esta vez tomamos una posición estratégica: una mesa al lado de la barra. La estrategia da resultado, porque en menos de un minuto tenemos a un camarero preguntando qué queremos.

Después, para evitar los laberintos del Heron City, decidimos tomar un ascensor, así bajaremos directamente a la planta -3 (donde está el coche), pensamos. Otro error. Después de darle innumerables veces al botón conseguimos que el ascensor se pare en nuestra planta (la 1). Hay gente dentro. Preguntamos si suben o bajan, y nos dicen “Bajamos, o eso esperamos!” Mal rollo. Nos subimos al ascensor, pulsamos el 0 (no, este ascensor no baja hasta el parking, POR QUÉ???), el ascensor se pone a pitar (“Tranquilos, es normal”, nos dicen los demás habitantes), después de pitar todo lo que tenía que pitar cierra las puertas… y sube!! Se abre en la planta 2, donde no hay nadie, hace los pitidos de rigor y vuelve a cerrar puertas, baja (qué remedio, no hay más pisos), y para de nuevo en el 1!! Decidimos darle una última oportunidad, y afortunadamente el ascensor la aprovecha y nos deja en el 0. Encontramos unas escaleras mecánicas y bajamos hasta el parking. Aquí se acaba la odisea (menos mal).

Es para agobiarse o no es para agobiarse? El problema es que el agobio me ha durado demasiado… Ayer estaba un tanto apática, por la noche me costó dormir (y eso que no hacía calor en exceso), dándole vueltas a las cosas, llorando sin saber por qué…

Ahir vaig anar a sopar a casa d’en Xevi, un amic del nen, a Mataró. Va estar molt bé, vam ser poquets: els amics de sempre (en Xevi, en Dani, en Christian i el nen), les amigues d’ells de l’institut (Patty i Eli), i les “nòvies aachenianes” 😛 (la Carla i jo).

A veure, que m’explico. Jo vaig arribar a Aachen l’any passat a finals de Febrer. Poc abans havia conegut al Christian i a la Carla (bé, i al Miguel Ángel, jeje), perquè ells també havien d’anar a Aachen, en Christian per fer el projecte a la Philips (com jo), i la Carla, per fer-lo a la universitat. Tots dos tenien parella… cadascú la seva! El meu primer dia a Aachen, en Christian (que havia arribat 10 dies abans) em va presentar un amic seu de la infància, amb qui havien coincidit en tot: guarderia, escola-institut, carrera (i universitat)… i projecte a Aachen!! Aquest amic portava ja 6 mesos allà, però havia de quedar-se 2 mesos més… De fet això ja ho havia explicat en el diari aachenià (a veure si actualitzo :P). Un mes més tard ell i jo començàvem a sortir junts :D, just el mateix dia que en Christian i la Carla tallaven amb les seves respectives parelles (sense tenir res a veure en cap cas amb terceres persones!). Ells van trigar una mica més en decidir-se: ara fa tot just un any… Clar que també van tenir més temps per disfrutar junts (el nen i jo, només un mes), perquè en Christian va tornar a Barcelona a finals d’Agost. Però bé, ells han estat més temps separats (amb visites ràpides, clar, però no és el mateix). Ella es va haver de quedar més temps, al Setembre tot just començava el projecte (fins aleshores havia estat fent assignatures), i ara fa una setmana que ha tornat definitivament.

Doncs això, que fa gràcia que èrem 4 aachenians, 5 Telecos (en Dani també és Teleco, fa un any estava fent el projecte a Nàpols… la setmana que ve farà un any que el nen i jo l’anàvem a visitar, jo des d’Aachen i ell des de Barcelona :D), 6 Erasmus (en Xevi, advocat, també va estar d’Erasmus a Leuven), uns ex (l’Eli i en Dani van sortir durant molt de temps), i ja en plan de conya, 2 parelles heteros, una de lesbianes (l’Eli i la Patty sempre fan broma amb això) i una de gais (és el que els hi queda, a en Dani i en Xevi, ser parella :P).

Vam sopar pa amb tomàquet, embotits i truita de patates. Per beure hi havia de tot: Lambrusco, cava, cervesa, Ballantines… El que van oblidar va ser la coca. El Ballantines que no falti (segons el Xevi, perquè a mi no m’agrada el whisky), però per la coca es van quedar sense pressupost. Igualment ens ho vam passar molt bé, vam riure molt, i tot i que es van explicar moltes anècdotes dels nens (que l’Eli i la Patty potser coneixien, però la Carla i jo no), també vam riure amb elles.

Després del sopar, el nen em va portar a casa… Jo no tinc ganes de sortir, i menys amb la calor que fa i les aglomeracions que hi hauria per Sant Joan, i si bé m’ho estava passant molt bé, i m’hagués vingut de gust anar a prendre algo, no volia partir-li la festa al nen. Preferia marxar aleshores, i així ell es despreocupava i podia beure, etc.

A veure si avui podem quedar per veure els dos capítols de Joey que ens falten per acabar la primera temporada! I una peli que tinc ganes de veure: Trabajo Basura (en anglès Office Space). La vaig descobrir en una de les meves expedicions bloggerils (quan em poso a navegar de blog en blog, no paro!), però no recordo a quin blog en parlaven, i la vaig posar a baixar a l’eMule. Em va fer gràcia l’argument (un tio que té una merda de feina i es proposa fer-ho tot malament perquè l’acomiadin), i vaig descobrir que hi sortia la Jeniffer Aniston (Rachel a Friends).

Per cert, que ara que estic veient la desena temporada de Friends en castellà, em sona molt més estrany que en anglès. A part de que m’he acostumat a les veus angleses, i ara les espanyoles em sonen rares (la de la Rachel és insoportable!!), hi ha coses que traduïdes no tenen tanta gràcia. El que més ràbia em va fer, però, és la mutilació que li van fer a la primera part de “The One in Barbados”. Es van saltar un munt d’escenes!! Imagino que va ser perquè era molt llarg i no encaixava en la mitja horeta de Canal +, però van tallar escenes molt bones! I en el capítol on Joey va de convidat al concurs Pyramid, quan està en la final amb l’altre home, una de les categories, que en l’original era Spanish words, ho han adaptat a paraules franceses (això s’entén, no quedaria gaire clar que en Joey digués “No conozco palabras españolas” :P). Res, que recomano buscar els capítols a l’eMule!!

Pensant en això, ahir li vaig comentar al nen mentre em portava cap a casa, que trobo a faltar anar a veure pel·lícules en versió original. Trobo que la meva actitud amb el cinema ha canviat: abans anava a veure pelis, i com més disfruto amb una peli és en VO; ara vaig al cine a passar l’estona. No vol dir que ho passi malament, o que no m’agradin les pelis que anem a veure (bé, algunes no m’agraden, jeje), però és diferent. Abans també hi anava sola, ara normalment vaig amb ell, i hi ha tot el ritual de les crispetes, que abans no feia. Ja dic, m’ho passo bé, però la raó no és la pel·lícula, és passar una estona amb ell. El problema és que al nen no li agraden les pelis en VO. És una cosa que jo no acabo d’entendre, perquè ell sap anglès i a Aachen es va passar 8 mesos veient pelis en anglès, amb o sense subtítols (ell diu que aleshores no tenia alternativa, però que se sent incòmode llegint subtítols, es perd l’acció). De fet aquest tema va originar la nostra única discussió en l’any i pico que portem junts :D. No sé, a veure si el puc arrossegar cap a l’Icaria algun dia!

Parece que la cosa va de canciones de los Beatles!! De hecho, Imagine no es de ellos, la compuso John Lennon cuando ya se habían separado. Y es otra de mis canciones favoritas (en el you may say I’m a dreamer se me ponen los pelos de punta!). Pero hoy tampoco voy a hablar de música. Es que hace una semana más o menos, envié un mail a mis amigos sobre la situación laboral del niño, con el leitmotiv “imagina que”, y me gustó, así que ahora que ya ha acabado todo (de momento), lo voy a copiar aquí (añadiendo el desenlace).

Imagina que trabajas de consultor (mal empezamos…)

Imagina que tienes que entregar un programa (basado en una arquitectura que no acaba de funcionar) dentro de un mes, y que llevas 3 semanas sin avanzar en ello porque tienes que ayudar a tus compañeros en otra tarea que a ti (en principio, como todo en el mundo de la consultoría) no te atañe.

Imagina que un miércoles quedas con tu novia a las 20h (una hora más tarde de la finalización de tu horario laboral teórico) para tomar algo, y que te miran raro por ser el primero en marcharse.

Imagina que el jueves, los compañeros ven que no llegan a la fecha de entrega (el lunes tiene que empezar a testearse) y te enmarronan del todo. Imagina que no tienes ni idea de asp.net y te ponen a programar en este lenguaje. Imagina que os quedáis todos hasta tarde… muy tarde, y que llegas a casa después de las 5 de la mañana. Imagina que duermes escasamente 4 horas y el viernes llegas a la oficina a las 10, preparado para otra sesión maratoniana. Imagina que tus compañeros acaban lo suyo (ja!), pero tú todavía no, así que a parte de irte a casa a las 6 de la mañana, te tocará trabajar todo el fin de semana.

Imagina que el sábado vas a trabajar y, a parte de tener que enfrentarte con un código caótico, nada funciona. Imagina que, para poder ver algo a tu novia, quedas con ella para cenar cerca de la oficina. Imagina que, en contra de lo que pensaba tu novia, después de cenar rápido vuelves a la oficina, donde estás tú solo y sin aire acondicionado (hay que ahorrar). Imagina que llamas a tu jefe (que está tranquilamente en su casa) y te dice que lo que queda es muy fácil… por suerte también te dice “Pero qué haces ahí a estas horas? Vete a casa, anda”, así que te vas a casa a las 0:30h.

Imagina que el domingo, más de lo mismo. Imagina que después de 4 días peleándote con el asp.net y la madre que lo parió, te das cuenta de que tus compañeros no habían hecho su parte del todo bien, y eso hacía q el programa petara (y ellos, en su casa :@). Imagina que vuelves a cenar con tu novia, para después volver al trabajo, donde te queda ya poco por hacer (lo cual quiere decir que hasta las 2 o las 3 no sales de allí).

Imagina que el lunes tienes un curso de formación (promovido por la empresa, es decir, no te estás escaqueando del trabajo, digamos que es obligatorio hacer esos cursos) que acaba a las 18h, pero tienes previsto ir a la oficina después del curso (aunque realmente no tendrías por qué), pues solo faltaba que te echen la culpa de que el programa no funcione (cuando te has pasado todo el fin de semana intentando apañar las chapuzas que han echo ellos) y tu no estés para defenderte y cantarles las 40. Imagina que no tienes tiempo ni de acabar el curso porque en medio del mismo te llama tu jefe y te hace salir del curso para ir a la oficina, menudo follón!! Imagina que ese curso se hace normalmente en Madrid, y únicamente una o dos veces al año en Barcelona, y que es necesario hacerlo para ir ascendiendo en la empresa.

Imagina que lunes, martes, miércoles, jueves y viernes trabajas de 9 de la mañana a 5 de la mañana, muchas veces sin ni siquiera bajar a comer o cenar, otras veces comiendo un bocadillo, para ir más rápido.

Imagina que el sábado también tienes que ir a trabajar (y ya van dos!), aunque esta vez, al menos, no vas tú solo, sino todo el equipo. Imagina que estáis allí como si fuera una jornada laboral normal, es decir, hasta las 6 de la mañana del domingo. Imagina que el domingo el jefe decide que los demás no vayáis a trabajar, él sí que irá a acabar de repasarlo todo, pero si se encuentra con algún problema os llamará para que vayáis. Imagina que (por fin!) quedas con tu novia para ir al cine, pero te pasas toda la tarde preocupado por si te llama, teniendo sustos de muerte cuando te parece que el móvil te vibra en el pantalón.

Imagina que la pesadilla al fin se acaba, porque el lunes es la fecha de entrega definitiva. Ahora queda tu marrón, pero eso… eso es otra historia.

El resultado han sido 10 días trabajando 20 horas diarias… Incluyendo un fin de semana inexistente y otro extremadamente corto (el domingo durmió hasta las 4 de la tarde, y luego me decía: pero mañana ya he de ir a trabajar?!?!).

Eso sí, el domigo por la tarde estuvo muy bien. Fuimos a ver Batman Begins a La Maquinista (para estar ya en Barcelona por si el jefe le llamaba, jeje), la peli está bastante bien, al principio un poco aburrida, pero en general bastante bien, llena de guiños al personaje original.
Lo que me gustó: el personaje de Morgan Freeman y todos sus diálogos en la película, en realidad es como si el personaje de Alfred de todas las películas (el mayordomo que sabe la identidad de Batman y le ayuda) se haya dividido entre el Alfred de esta película (Michael Caine) y Fox (Freeman); el origen de la batcueva en particular, y de muchos de los elementos típicos de Batman (batmovil, el uniforme, la capa…) en general, así como el “por qué un murciélago?”; el giro del personaje de Liam Neeson (Ducard? Tendréis que ver la peli :P).
Lo que no me gustó: el batmovil en sí, es bastante feúcho; el trozo del principio se hace un poco pesado, hasta que vuelve a Gotham para convertirse en un símbolo; Christian Bale como Batman no me gusta (aquí influye también el doblaje, no sé si en la versión original será así, pero cuando va de Batman pone una voz muy postiza), aunque como Bruce Wayne está muy bien; la escena final con Rachel (Katie Holmes) sobra; las peleas están filmadas desde tan cerca que no se aprecia nada, sólo ves cosas moviéndose y no tiene ninguna gracia.

Esta noche es la revetlla de Sant Joan. Hace un año, los aachenianos fuimos a Bonn… a un concierto de Bryan Adams! Me lo pasé muy bien, no soy una gran fan de él pero me gustan algunas canciones suyas, y fuimos casi todos, el recinto era pequeñito y estuvimos muy cerca del escenario, además aunque toda la semana había hecho frío y llovido bastante (incluso el mismo día, hicimos transbordo de tren en Köln y llovía a cántaros!), cuando llegamos a Bonn hacía sol y (más o menos) calor.

Yo soy bastante rarita en esto de las fiestas, no me gusta salir en Noche Vieja (lo hice un año, y me lo pasé bien, pero no mejor que cualquier otra noche, y además pagando precios exagerados!) ni en Sant Joan (en este caso es que además odio los petardos, pero ya los llevo aguantando todo el mes, que siempre hay niños tirando petardos en el descampado de delante de mi casa :S), pero hoy supongo que iré a cenar a casa de uno de los amigos del niño (ves? eso sí me gusta, cenar en casa, con unos amigos… qué ganas de tener casa propia!).

Por cierto, ayer yo tenía que estar como público en directo en Buenafuente, snif snif… Vi el principio del programa, pero me dio una rabia!!

Yesterday és una de les meves cançons favorites… Normalment les cançons lentes no m’agraden, prefereixo les animades, així que per a que una cançó lenta figuri entre les meves favorites, m’ha d’agradar moltíssim!!

Però no he escollit el títol per la cançó dels Beatles, sino perquè ahir vaig quedar amb les amigues de l’institut, i a algunes feia mooolt de temps que no les veia! Així que té un doble sentit: ahir vam quedar per recordar els vells temps, el yesterday de la cançó 😉

La Laieta està vivint a Madrid, i ha vingut a passar uns dies a caseta, abans de començar les pràctiques del Màster. Vam decidir de fer un soparet de retrobada, i la Natalia ens va comentar que la Laura Judith (una de les que no veia fa moltíssim!) tot just ha acabat la carrera (Medicina) i la setmana que ve se’n va a Oviedo a fer el Mir, així que també es va apuntar…

El que tenen aquests sopars és que sovint et penses que vindrà tothom però al final acaba fallant molta gent. En el temps que porto des de que vaig tornar d’Aachen, hem intentat quedar tots però sempre fallava algú (o gairebé tots). Aquesta vegada no només no ha fallat ningú (bé, els nois, com sempre, ens han acabat abandonant… i la Noelia G., que no sé perquè per molt que proposem coses mai no diu res, ni tan sols contesta als mails…), sinò que ha vingut més gent de l’esperada!! Al final hem estat les de sempre (Silvia, Natalia, Laura, Mery, jo), la visitant (Laia) i (atenció!) l’Elena (me l’havia trobat algun dia al Metro quan jo treballava a Sony), la Laura Judith (la del Mir) i la Vanessa (a l’institut era Vanessita :P, no la veia des d’aleshores)!

Volíem anar a l’Esquinica, un restaurant de tapes bastant conegut, on jo no hi havia anat mai (no per falta de ganes, de fet molts sopars frustrats s’havien de fer allà :P)… El problema d’aquest restaurant és que no fan reserves, així que hi has d’anar bastant d’horeta per pillar número (sí, com a la carnisseria!) i esperar una cua infinita. Vam quedar a les 20:30 en el Metro, i totes vam ser més o menys puntuals… excepte la Vanessita. Com que no arribava, unes quantes ens vam avançar per anar pillant número. Vam arribar allà, ens van donar el 81, i la pantalla marcava el 73, així que ens van fer anar cap a la Salica de Espera (no és conya, tenen reservada una part del carrer, amb cadires i tot, perquè la gent s’esperi! Llàstima no haver-li fet cap foto). Però de seguida va sortir un dels cambrers i es va posar a cantar números a tota pressa: “74! 75! 76! 77! 78! 79! 80! 81!” I nosaltres flipant, pensant que s’estava quedant amb nosaltres, perquè hi havia molta més gent a la salica i no podíem creure que nosaltres anéssim abans! Li vam dir que teníem aquell número, però que encara faltava més gent per venir, i el cambrer ens va dir que quan hi fossim tots li diguéssim algo.

Quan van arribar les altres, li vam dir al cambrer q èrem 9, i es va passar com un quart d’hora dient “ya está casi preparada”, jeje! Finalment ens va fer passar a dins. Jo crec que en el procés de selecció de personal d’aquest restaurant és imprescindible estar com una cabra perquè t’agafin!! Quan el cambrer estava apuntant les tapes que volíem, la Laura no sabia el nom d’una cosa que volia demanar, i li intentava explicar (pulpitos pero rebozados y con las patas tiesas, li deia :P), i ell no l’entenia, i anava dient noms de tapes, i la Laura deia que no, així que el cambrer va agafar un platet de la taula del costat (que se l’estaven menjant!) per dir-li “esto?”. Increïble! Una altra bogeria més d’aquest restaurant és que a les noies ens regalen un chupa chups. I no és car, vam pagar 9€ i vam menjar prou bé!

Vam riure molt, va haver-hi molta conya amb les fotos… (ja les pujaré a flickr, aquest mes he arribat al límit de 20MB i ja no hi puc pujar més, així que fins al Juliol, res actualització 1.07: ja les he pujat) Vam tornar caminant, continuant fent conya, que si ara enfotent-nos del nou bolso de la Natalia (és una gran aficionada a comprar-se bolsos :P), ara dient que anem a Spirit (van passar tota la nostra adolescència anant a aquesta discoteca, que ni tan sols ens agradava a la meitat de la gent!)…

Autofoto!Passant pel carrer Mir, la Laura Judith va dir que no podia ser, era el seu destí! Quan els camins a casa es van bifurcar per primer cop, ens va costar bastant separar-nos. Primer que si ens fem una foto: la Laura Judith va intentar-ho posant la càmera sobre un cotxe però no va donar resultat; després sobre un pal ja va quedar millor. Després que si ens intercanviem les sandàlies i ens fotografiem els peus… Un xou, vamos!

Intercanvi de Sandàlies

Tenia una certa recança envers aquest sopar, perquè els retrobaments no sempre són divertits, fa molt que no saps res de les altres persones i posar-se al dia és bastant difícil. A més, tots canviem d’una manera o altra a mesura que passa el temps, així que de vegades no hi ha la química que havies tingut quan els veies cada dia… Però m’ho he passat de conya!

Una altra cosa que m’ha fet gràcia és que s’hagi proposat organitzar una visita a la Laia a Madrid. I no ho he proposat jo! Fa temps ja m’ho havia plantejat, fins i tot havia estat mirant vols a Iberia i Vueling, però ara mateix no estic com per anar tirant els diners (ja els malgasto prou :$), perquè no cobro un duro (quines ganes de cobrar els 600€ de la Philips quan els hi entregui definitivament el report!). La Silvia ha proposat d’anar-hi pel pont de la Mercè. De fet, no és un pont, perquè el 24 de Setembre és dissabte, però és una bona data perquè la Laura normalment treballa els dissabtes (és perruquera), i sent festiu se suposa que la perruqueria tancaria. Ja m’he ofert per buscar vols, que d’això en sóc tota una experta! (i una friki fent comparatives, també :P)

El desenllaç del nen i els seus marrons consultorils, en un proper post 😉

Home, Sweet Home

Visc al punt vermell :P. La imatge està una mica desfassada, perquè les casernes militars que hi havia davant de casa meva (a la dreta del punt en la imatge) ja no hi són (són les famoses casernes que van estar ocupats per immigrants durant mooolt de temps).

Vaig anar a l’escola i a l’institut al meu barri…

Escola Institut

L’escola d’EGB (a l’esquerra) ja no existeix, després va ser un centre de Normalització Lingüística i ara crec que és un casal d’avis. L’institut (a la dreta), era bastant nou quan jo hi vaig entrar. Abans hi feien BUP i COU, ara fan ESO i Batxillerat.

La universitat ja em quedava més lluny!!

Campus Nord

El que es veu a la foto és tot el Campus Nord, que va ser dissenyat per un friki, perquè va anomenar els edificis com si fossin una matriu: la primera fila és la A, la segona la B, la tercera la C i la quarta la D, i les columnes estan numerades de l’1 al 6, així que si et diuen que tens classe al D4, ja saps on has d’anar, no? No, al punt vermell no!! De fet el D4 és el de la mateixa columna però de l’última fila. El punt vermell senyala un lloc on m’he passat moltes hores… el Polimenú :P. Per cert, que això de l’organització matricial dels edificis ja m’ho van explicar en la Jornada de Portes Obertes (on t’ensenyen una mica la universitat, les classes, etc.), i em va agradar molt la idea. També em va fer gràcia que als que anàvem a aquestes jornades ens diguessin els JPO’s, i quan després vaig entrar, vaig comprovar que efectivament, en aquella escola, eren molt aficionats als acrònims, perquè he fet assignatures com CiSE, EDOs, IO, AriSO, SiS… Som uns frikis!!

I per últim, on treballa el nen? A veure qui és el guapo que endevina quin carrer és, perquè a l’Eixample totes les illes de cases són iguals!!

ACA

Reconec que aquest m’ha costat fins i tot a mi, he hagut d’anar a un plànol de Barcelona per localitzar el carrer 😛

Les imatges són de Google Maps, ja coneixia el servei però he descobert que ja tenien mapes de satèl·lit de Barcelona gràcies a Microsiervos. Si vols veure més coses de Barcelona, feel free to explore my city!

Per cert, ahir vaig aconseguir sortir una mica de la meva procrastinació, i vaig avançar una mica la presentació!! Vaig acabar d’introduir continguts (bé, em falta un rollo amb equacions, però és que és un pal…) i vaig començar a posar efectes de transició. Ja queda menys!! Ara, ho vaig fer per la nit, durant el dia vaig estar dormitant perquè… Quina calor que fa!!

He dit mai que odio l’estiu?

Ya hablé en otra ocasión de uno de mis defectos… Soy bastante seguidora de la máxima no hagas hoy lo que puedas hacer mañana, yo creo que en contraposición de la famosa no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy, que mi padre no se cansaba de repetir cuando era pequeña (y ahora también, uno de los defectos de mi padre es lo machacón que es :P). Pero es que estos días la estoy llevando a rajatabla en extremo… Y eso que no hago nada!!

Me explico… Ahora mismo, mi única tarea es preparar la presentación del proyecto (el powerpoint, vamos). La semana pasada le entregué la memoria al que será mi ponente en la universidad, para que la leyese y la corrigiese. Me dijo que en una semana me diría algo, pero debe seguir el mismo lema que yo, porque no ha dado señales de vida… Por otra parte, también le pregunté qué fechas le irían bien (y cuáles no) para hacer la presentación. Me dijo que entre el 1 y el 22 de Julio no tenía ningún problema. Con esta información, envié sendos mails a los otros 2 profesores del tribunal: uno es del mismo departamento que mi ponente, el de electrónica; el otro, del TSC. El primero es un profesor muy majo que me dio una asignatura, de hecho fue a él a quién le pedí en primer lugar que fuera mi ponente, pero como en principio yo presentaba en Otoño (al volver de Aachen), él estaba fuera y no podía, así que me recomendó al que tengo ahora… Y qué casualidad (ya que hablaba el otro día de casualidades) que al final forma parte del tribunal! Debo señalar que el tribunal se escoge mediante sorteo: normalmente el secretario es el ponente, el presidente es un profesor del mismo departamento que el ponente, y el vocal es de un departamento diferente, completamente al azar.

El segundo profesor ya da para una versión más extendida del post… Es un misógino y un facha, para decirlo en 2 palabras. Únicamente imparte una asignatura, y es el único que la da (así que hace lo que le da la gana). Esta asignatura es de las más inútiles que se hacen en la carrera, y lo peor de todo es que no es de primer curso, no: es de quinto!! Va de estándares y leyes sobre telecomunicaciones… Todo esto no estaría mal si no fuera por la manera en que la enfoca este profesor: te tienes que aprender los estándares de memoria!! Que digo yo, en qué clase de trabajo te prohibirán consultar la documentación al respecto de determinado estándar o determinada ley? Claro que hay que saber interpretar lo que lees, pero no le encuentro ningún sentido a aprenderlo de memoria. Que ya dejé de repetir como un lorito en el instituto!! Bueno, y no olvidemos su actitud inquisitiva contra toda ingenieríii-ta (su manera de hablar da repelús), y ojo si le hablas en catalán… Cuando se juntan los 2 factores, peligro! Una vez, una chica en clase le hizo no sé qué pregunta, en castellano pero con marcado acento catalán, y él, en lugar de contestar, le preguntó con ese retintín al hablar: “Usted es de algún pueblecíii-to de Catalúuu-ña, que no sabe hablar castelláaa-no?” Argggh!!

Justamente el examen de esa asignatura fue el último que hice de la carrera. Tengo que reconocer que no me lo curré mucho, había una semana de diferencia entre el examen anterior y ese, así que me relajé bastante… y suspendí. El último examen de la carrera, y el primero que suspendo!! No niego mi parte de culpa, pero imagino que en la nota también influenció que fuera una ingenieríii-ta (suerte que no tengo apellidos catalanes!) con tendencia a hablar con los compañeros en clase :$. El caso es que saqué un 4.2, así que fui a pedirle que me pusiera un 4.5 para poder compensar la asignatura. Qué es compensar? Buf, en la UPC se permite que el alumno pase de ciclo aunque tenga algunas asignaturas suspendidas, con ciertas condiciones: un número máximo de créditos (normalmente el equivalente a 2 asignaturas) y que la nota sea decente, es decir, en principio no se puede compensar con un 0. En concreto en mi escuela, antes la decisión de compensar o no la tenía el coordinador de la asignatura, así que se daban casos de compensables con un 3 (si había habido demasiados suspensos, tampoco les interesa) o gente a la que con un 4.5 no le compensaban (por puñetería del profesor en cuestión). Así que hace un par de años establecieron el que con una nota de 4.5 se compensaba automáticamente. Con notas más bajas se seguía dejando a elección del profesor. El curso que viene lo van a tener peor, porque desaparece la figura del compensable.

Aix, cuantos incisos, que me pierdo. Total, que fui a verle y precisamente coincidí con la chica que había tenido el incidente en clase. A ella le pasaba algo parecido: se iba de Erasmus el cuadrimestre siguiente y sólo había suspendido esa asignatura (aunque con peor nota que yo). Entramos las 2 juntas, y el tío nos vino a decir que tenía cosas más importantes que hacer que atendernos a nosotras, que las notas estaban puestas y que él no pensaba cambiar de opinión. Entonces para qué está la revisión de exámenes? La verdad es que no tendría que haber ido, porque en realidad con mi expediente académico (tengo una buena nota media, era la primera asignatura que suspendía) y siendo la última asignatura del ciclo, me la compensaron en la Junta de Evaluación… Pero en ese momento (yo, la que no había suspendido una asignatura en la vida, que me tenía que ir a Alemania en un mes) me cagué un poquito…

Así que me ha tocado como vocal del tribunal el peor profesor que me podía tocar. No tanto por la nota, porque siendo vocal es el que menos influye en ella (lo normal es que el presidente propone una nota; el ponente intenta que sea una nota alta porque le va bien, constará en su currículum; y el vocal da su opinión), y además, no sé de nadie que haya suspendido el proyecto, sino por tener que tratar con él. Que me da un asco…

Retomemos: les había enviado un mail a los 2, no? El de electrónica me respondió el mismo día y no puso ningún problema, sólo restringió un poco el intervalo, del 6 al 22 de Julio. El otro no me respondió (ay, qué miedo!). Yo no quería llamarle por teléfono, así que este miércoles le volví a enviar el mail, escudándome en la excusa de que como están cambiando el dominio (los mails solían ser @*.upc.es, ahora serán del tipo @*.upc.edu) y no me había contestado, a lo mejor no le había llegado… El truco funcionó, me respondió en unos 20 minutos… El muy capullo me dijo que la semana que viene me diría algo, pero que “sería interesante que le presentase el proyecto primero”. Coño, no sabe cómo funciona esto? Qué tendrá que ver que le enseñe el proyecto con que pongamos fecha a la presentación. Es que si no le interesa, no le dará la gana venir a la presentación? Argggh!!

A qué venía toda esta explicación? Ah, sí. Pues que me cuesta ponerme a hacer las cosas sin una due date, sin una fecha límite… Seguramente aún cuando tenga la fecha fijada lo dejaré casi todo hasta la última semana, pero es que así, sin saber cuándo será, no me motivo nada… Y puedo estar horas delante del ordenador, con la presentación abierta, y sin tocarla, siempre encuentro algo interesante que leer por Internet (me estaré volviendo adicta? :P). Todo esto se junta con mi insomnio veraniego, que ya está haciendo aparición estos días… Me voy a la cama muy tarde, me duermo aún más tarde, me levanto tardísimo, y esto se convierte en un ciclo que nunca acaba.

Otro que no duerme es mi niño, pero eso ya es carne de otro post…

Me voy a dormir (qué pronto!! :P)

Només un breu apunt per comentar que he canviat el sistema de posts expandibles. Fa temps vaig implementar el resumen expandible inteligente, però com ja vaig dir, tenia un problema: en l’Exploter no sortia el link per llegir més… No és que a mi em molesti, jo fa temps que utilitzo Firefox, però sóc així de perfeccionista…

El nou sistema l’he trobat en un post de l’Amit Upadhyay (li he copiat el títol, és que m’ha fet gràcia!!). Primer havia intentat implementar el que suggeria Chu, però a part de ser molt més complicat, no m’agrada gaire, perquè expandeix el post en el mateix índex. El que també m’agrada d’aquest sistema és que el codi que s’ha de posar en els posts per separar el resum i el post complet és el mateix que en el sistema que tenia abans, així que no he de corregir els posts.

Així que ara el link es veu també en l’Exploter. He hagut de canviar la frase, perquè no sé per què, aquest sistema no accepta ni signes d’exclamació ni apòstrofs, ni accents, així que ei! Encara n’hi ha més! no semblava gaire encertat, jeje.

Bé, el cabreig de l’altre dia ja se m’ha passat, però crec que dimecres que ve, Buenafuente em farà una miqueeeta de ràbia!!

Frustracion
Fa uns dies explicava molt il·lusionada que el dimecres que ve havia d’anar de públic a Buenafuente. Ara estic amb un estat d’ànim totalment diferent, que varia entre la frustració, la indignació, la impotència, la ràbia i la decepció.

M’acaben de trucar d’El Terrat. La noia m’ha dit que, en introduir les nostres dades a l’ordinador per fer les acreditacions, ha vist que la majoria del grup ja hi haviem anat al Gener. I que degut a la llista d’espera que tenen (5.000 persones!!), han adoptat la política de no permetre repetir, perquè segons ells, seria un greuge per la gent que de moment no hi ha pogut anar que jo hi anés dues vegades. I no és un greuge per mi que m’hagi deixat diners trucant al 902 (perquè hi he trucat més d’un cop, i hi hagués continuat trucant si no fos perquè el Buenafuente va dir que tenien la llista d’espera tancada), i que una persona que hi ha trucat després que jo passi per davant meu? És com si jo compro una entrada de cine per veure una pel·lícula que ja he vist, però com que hi ha molta cua, la gent que encara no l’ha vist passa per davant. Vale que en aquest cas no he comprat cap entrada, que anar al programa és gratis (bé, el maleït 902), però la pel·lícula tampoc no és cada dia la mateixa. I em sento estafada igual, perquè estic cansada de llegir al fòrum d’El Terrat a gent que repeteix. Així li he dit a la noia, i m’ha dit que això no pot ser perquè el programa informàtic els hi diu quan una persona ja hi ha anat. Doncs pensaré que hi ha gent amb enxufe.

M’ha fet molta ràbia perquè jo ja m’havia fet il·lusions, perquè havia il·lusionat als meus amics (fins i tot el nen m’havia dit que, si la feina no li ho impedia, vindria!!), perquè, tot i que la primera vegada m’ho vaig passar molt bé, els programes d’El Terrat milloren moltíssim amb el temps, i ara, després de 5 mesos i amb l’èxit que ha tingut, sé que m’ho passaria molt millor.

Li he preguntat si em podia ficar en algun tipus de llista d’espera per quan s’acabés la llei aquesta de no repetir, perquè suposo que si el telèfon no està operatiu (és a dir, la llista d’espera no augmenta) i continuen fent el programa, arribarà un dia en què necessitin més gent!! Però em sembla que, si arriba el cas, em tocarà tornar a pagar el 902. Per treure-se’m de sobre, suposo, m’ha dit que si volia, m’apuntava a la llista d’un nou programa que preparen per TV3. Jo li he dit que sí, clar, i m’ha dit que la setmana que ve em trucaran. D’aquest programa ja en parlaven a l’últim missatge d’El Clan, i jo ja hi pensava trucar, però encara no havien publicat el telèfon… Això que m’estalvio. Pel que m’ha dit, és un programa de monòlegs i sketxos, i per la informació de la web, sembla que no serà en directe.

Ara ja ho sé: si em truquen d’algun programa per anar-hi de públic, preguntaré si es pot repetir abans de fer-me il·lusions.

A tot això, el nen ahir va treballar fins tard, i avui l’han fet sortir d’un curs de formació (un curs de l’empresa, que han de fer obligatòriament) per anar a l’oficina, i déu sap els marrons que s’hi haura trobat.

Resumint, que estic d’una mala llet que no m’aguanto. Tot això passava mentre jo pujava les fotos de la nostra tornada a Aachen a flickr. Aquí les teniu (acabo d’esgotar el màxim de 3 sets a flickr… serà hora de pensar en fer un upgrade?)