Arxius de December, 2005

Aquest matí he descobert un calendari molt friki: un dodecaedre!!

El generador permet escollir dues formes: dodecaedre regular i dodecaedre ròmbic. Hi ha un munt d’idiomes (fins i tot el català! I a simple vista sembla que està ben traduït, clar que tampoc hi ha gaire cosa per traduir :P), i també es pot triar el dia en què comença la setmana (diumenge o dilluns).

Jo ja tinc el meu calendari per l’any que ve. I tu?

Calendari 2006 (1) Calendari 2006 (2) Calendari 2006 (3)

Aquest està en castellà perquè no ha estat fins després d’imprimir-lo que he vist que també estava disponible en català, però ja en faré més, jaja! L’he fet amb un A4 normal i ha quedat prou bé, així que no em mataré a buscar paper més gruixut.

M’agradaria poder modificar-lo per posar-hi els festius en vermell, però de moment no sé com fer-ho (el fitxer *.ps me’l reconeix l’Adobe Distiller, però l’únic que puc fer amb ell, almenys aparentment, és crear un *.pdf), ja investigaré (encara que donat el cas, també hauria d’investigar quan són aquests festius, jeje).

(via No puedo creer que lo hayan inventado, blog bastant divertit que també he descobert avui)

Ja he trobat alguna cosa a fer! Una crònica més de l’estiu (ages ago :S). Estàvem a Planoles no?

Dimecres 10.08.2005
Després d’esmorçar, fer les maletes i pagar, vam anar cap a Castellar de N’Hug, on ens havien dit que venen uns croissants gegants. El camí tenia moltes corbes, però va valer la pena. Us presento el croissant gegant (la mà és d’en Salva, per comparar):

Croissant gegant

I ens va durar un parell de dies, menjant-ne tots! Total, que vam arribar a Alp a les 12:30. A part dels avis, també hi havia en Pere, el germà d’en Salva. Vam jugar al dòmino una estona i després vam dinar.

Llegeix la resta del post »

Estic com una sopa…

Ahir vaig tenir una lluita amb mi mateixa. Em trobava fatal, i no tenia ganes de sortir de casa, i en Salva em va dir que ja ens veuríem diumenge (avui surt ell de festa, boys only… de totes maneres tampoc no estic per festes). Però no mola, tenia moltes ganes de veure’l, aixi que vaig decidir anar a sopar amb ell, encara que estigués fatal. Però…

Quan va arribar l’hora de marxar, em vaig aixecar de la cadira i vaig veure què malament que estava. Així que vaig tornar a canviar d’opinió. Això d’estar enamorada i refredada no és gaire compatible!! A veure si aquesta tarda em trobo millor i podem quedar una estona, I wanna see him!!

De moment no estic gaire millor… I no sé què fer, estic més avorrida… A la tele no fan res, aquesta setmana no hi ha hagut Buenafuente o sigui que no tinc programes per veure, ahir no tenia absolutament res a fer a la feina i em va donar temps a llegir-me tot Internet, així que ja me’l sé de memòria… I per això vinc a explicar les penes al blog 😛

Hace algo más de un mes (exactamente el 17 de Octubre), redistribuimos los muebles de mi habitación. La historia es un poco complicada, pero resumiendo, no tenía escritorio en mi habitación (cuando vinimos a vivir aquí, en 1990, mi hermana y yo dormíamos en la misma habitación y hacíamos los deberes en la salita… hasta que tanto horarios como intereses e inquietudes empezaron a diverger y a hacer difícil la convivencia, a ella la trasladaron a la hasta entonces habitación de jugar, y yo me quedé con la habitación original, pero seguía estudiando en la salita), y por diversas circunstancias la cosa ha seguido así… hasta ahora. Como digo, el 17 de Octubre redistribuimos los muebles para hacer sitio para un escritorio delante de la ventana. Todavía se me hace raro dormir en el otro lado de la habitación!!

Mis padres y yo fuimos al Ikea para ver si encontrábamos algún escritorio decente que fuera más o menos a medida, pero no hubo manera. Al final, compramos una cajonera en el Ikea y la mesa la hizo mi padre. Así que poco a poco hemos ido fabricando mi nuevo espacio. Tuvimos suerte: la señal Wireless llega perfectamente desde la habitación de mi hermana (desde la salita, donde estaba antes el Access Point, no llegaba, menos mal que en la habitación de mi hermana había conexión Ethernet!), si llegamos a tener que pasar un cable Ethernet por toda la casa… Una cosa que será una chorrada pero siempre había querido tener (y ahora por fin tengo) es un corcho para colgar fotos, postales, notas, etc. Cuando trabajaba en la salita pegaba cosas con celo en el estante de al lado, pero no era lo mismo, jaja.

Y el último detalle llegó el lunes!! Necesitaba una lámpara, Salva también, y pensamos en regalarnos una mutuamente por Navidad. Fuimos a El Corte Inglés a mirar qué había, y a él le gustó una blanca (a juego con su iBook :P). A mi no me gustaba mucho, pero poco después vi una que sí me gustó: la misma, pero en azul! Él me retó a comprarnos la misma, él la blanca y yo la azul… y yo acepté el reto. Me encanta!! Y además cuando llegué a casa vi que hacía juego con la cajonera!

Finalmente, mi escritorio ha quedado así (las cortinas rosas ya estaban ahí, cortesía de mi madre, y la papelera del Rey León también tiene años, la tenía en la salita… no puedo creer que un día comprara una papelera del Rey León :S):

Mi escritorio

[yo_ya_me_entiendo] Ayer fue un día de esos que vas riendo por la calle (aunque te duela horrores la garganta), y hoy ha pasado una cosa curiosa (que entra dentro de las casualidades imposibles *), pero de momento no puedo explicar nada. Mwahahahah! [/yo_ya_me_entiendo]

* Uooo! Y hablando de casualidades imposibles, el sábado en la fiesta de cumpleaños de Dani me enteré de que alguien más estaba en proceso de entrevistas con la consultora de Cris… Carla! Aunque de momento no me han llamado, y la verdad es que no me hago ilusiones…

Normalmente no hablo de política en el blog, pero hace poco encontré un texto muy interesante y que suscribo al 100%. Y de él he tomado el título. Lo escribió Andreu Buenafuente en su diario. Vale, a este hombre lo admiro profesionalmente, pero precisamente una de las cosas que más me gustan es que en su trabajo reparte las bromas, burlas, etc., entre todos los partidos políticos, no tiene un sesgo como el nuevo CQC (al menos en la primera temporada, ahora no lo veo nunca). Y me ha gustado leer un escrito tan sensato (en general suele escribir cosas interesantes).

Espero no violar ningún copyright, pero me apetece guardar tanto el enlace como el contenido en mi diario. Así que allá va:

Soy Catalán ( Pásalo )
Martes, 1 de noviembre de 2005 – 17:59h.

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto, llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, como si no hubiera temas importantes. Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces en lugar de informadores. Predisponen en lugar de servir las noticias.

Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra “debate”, por “crisis” o “debacle nacional”. La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del “chiringito”. Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el “chiringuito” nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de éso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que “tenemos un problema”. Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos. Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu.

Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada sirve ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.
¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progresos aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Actualización 8.11.2005: parece ser que no soy nada original, en la blogosfera el tema ha dado para mucho. Hay opiniones para todos los gustos!

L’entrevista d’ahir no va anar malament… I això que ahir em trobava fatal: marejos, vertigen… No sé què em passava, si menjava alguna cosa millorava però al cap d’una estona estava igual.

En Dani ja és al Japó. Va marxar aquest dimarts, i dimecres passat vam fer el sopar de comiat… el de veritat :P. Vam anar a un japonès, com no!! Vam ser poquets, menys que a l’assaig de sopar, però va estar bé. El japo està a prop de l’ex-feina d’en Salva. De moment no ha escrit res al blog, suposo que encara estarà adaptant-se…

Per una part li tinc una mica d’enveja (però de la sana, ojalà pogués tornar a marxar… a Aachen o a on sigui!!), i per l’altra part l’admiro. Perquè marxa a un país on no només l’idioma és difícil i totalment diferent al nostre (amb l’alemany ja passava, però almenys les lletres són iguals que les nostres!!), sinò que la cultura és completament diferent. Els japonesos són raros (occidentalment parlant :P), i a més, parlen un anglès ben difícil… sé de què parlo, em vaig passar 6 mesos tractant amb ells a Sony (la primera vegada que vaig parlar amb un, vaig pensar que havia oblidat tot el meu anglès perquè no entenia res, després vaig veure que el problema era seu :P). Per cert, que fa poc vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha gent que parla Spanglish, també existeix l’Engrish (el màxim exponent és el famòs AYBABTU, que jo com a no-jugona tampoc no coneixia fins fa poc)!! Curiós el que es troba per Internet no?

Fa poc vam tornar a anar al japo de Mataró. És molt bo perquè hi anem tant que quan hi entrem ja somriuen. Ens haurien de fer el VIP, jeje. Aquesta última vegada, en demanar les postres, ja no vam demanar ni la carta (jo sempre demano el mateix i en Salva ja ho tenia decidit…), la cambrera va flipar. Un dia hi hem d’anar i demanar sense mirar ni la carta, jaja! Per cert que l’últim descobriment gastronòmic que hem fet ha estat la Tempura. Ara de segon sempre demanem Tempura i Sushi (Nigiri o Maki, amb el Sashimi no puc). Sempre dic el mateix: l’únic lloc on menjo peix i verdura és al japo, i m’encanta!!

I avui hi ha un altre sopar en honor d’un altre Dani… aquesta vegada el meu company de feina, que dimarts fa 25 anys. Si avui no em torno a marejar hi aniré!

Acabo de fer una cosa ben friki… però no puc dir res, mwahahahah!!

Demà tinc una segona entrevista amb la sòcia de l’empresa de la Cris (ergo al final va ser que sí :P). Però d’això ja en parlaré…

Avui fa 2 anys que vaig rebre un mail que va provocar un gran canvi en la meva vida. Què filosòfic no? A veure, que m’explico. Aquest mail era d’un tal Bernd Ackermann, i em deia que la meva sol·licitud per fer el PFC als laboratoris de Philips a Aachen havia estat acceptada. Ara s’entén millor oi? 😉

Bé, per si no ho havíeu notat, sóc bona per les dates. I m’agrada recordar aquests aniversaris aparentment absurds. I pensar “Què feia jo fa X anys?”. Doncs fa 2 anys saltava d’alegria per casa meva, marxaria a l’estranger a fer el projecte!! Era una idea que tenia des de feia temps, però va ser gràcies a la Silvia que m’ho vaig plantejar de veritat (ara ve quan me’n vaig del tema :P).

Com dic, sempre havia volgut fer-ho, però per les típiques pors (viure sola sense la mama que t’ho fes tot, estar sola en un país estranger, haver de parlar en anglès a la feina…) havien fet que no busqués gaire informació sobre el tema, i que ho deixés bastant de banda. Un dia (12 de Febrer de 2003, però aquí he fet trampa perquè ho he mirat a la meva col·lecció d’entrades de cine :P) la Silvia i jo vam quedar per prendre alguna cosa i no sé per què va sorgir la idea d’anar al cine. Vam anar a l’Heron City a veure The Ring, i li vaig comentar aquest somni impossible. Ella em va animar, fent-me veure les coses positives, i va ser a partir d’allà que em vaig moure. Encara em quedaven 2 quadrimestres per acabar les assignatures, però igualment vaig anar a les reunions informatives per la gent que volia marxar al Setembre, per anar-me informant (mmm… ara em pregunto, hi hauria en Salva per allà? Ell va marxar al Setembre…). Així que: moltes gràcies, Silvia!!

Per l’Octubre-Novembre de 2003 ja van començar a fer les reunions informatives per la gent que volíem marxar al Febrer, i vaig fer les sol·licituds per la Intranet, etc. I l’1 de Desembre rebia el mail d’en Bernd. Vaig esperar-me un dia per respondre-li sense posar-li massa emoció :P.

El dia 9 de Desembre vaig rebre un altre mail, d’un tal Christian. Em deia que li havia demanat el meu mail a la responsable de Relacions Internacionals de l’escola, perquè ell també anava a Aachen, i que estaria bé que ens coneguéssim, ja que conviuríem durant 6 mesos… Digueu-me tonta, però no m’havia parat a pensar en contactar amb altres companys. També em deia que pel pont de la Constitució havia anat a veure un amic seu que estava allà, i que ja m’explicaria més coses de la Philips, d’Aachen i de tot plegat. Endevineu qui era l’amic? Premi per qui hagi pensat en en Salva!! Recordo que pel messenger me’l va descriure com una mica exagerat i pessimista… quanta raó!! 😉

I per si encara no ha quedat clar que la vida està plena de casualitats, quan em va donar la web de l’Alex i vaig anar a mirar les fotos d’aquell pont, a qui em trobo el primer? Al Martí Jofre, un amic de la Universitat. Ell i la Vanessa, una altra companya, havien anat a visitar l’Alex, i per una altra banda, en Christian (i la que aleshores era la seva nòvia), en Xevi i en Dani (el que treballa amb mi), havien anat a visitar a en Salva. Doncs avui en Dani m’ha explicat que la Vanessa va treballar durant un temps en l’empresa on estem.

I ja que ens posem amb les casualitats, recordo un dia que sortíem de dinar a la Kantine de la Philips, anava parlant amb en Christian i en Salva (tot això abans de que hi hagués res entre nosaltres), i en Salva va i em diu: “Aquest matí, afaitant-me, he recordat que tu anaves a la mateixa classe d’Emissors que jo, seies a la penúltima fila amb els teus amics, davant de nosaltres, i sempre marxàveu a segona hora. Però portaves el cabell més llarg no?”. A veure, sabíem que havíem anat a la mateixa classe perquè coincidien dates i professors, però a mi no em sonava de res (de fet els Pochamen i jo no hi anàvem gaire, a aquella classe, va ser el començament de la Pocha i el mus :P). I estàvem asseguts l’un darrere de l’altre!!