He estat veient el debat de les eleccions autonòmiques que van fer ahir a TV3 (el vaig gravar perquè ahir tenia un sopar; la llàstima és que es van allargar massa i no s’ha gravat tot). Sense entrar en detall en el contingut, m’ha fet gràcia el paper que ha assumit cada candidat:
- Artur Mas (CIU) estava tot cofoi, convençut de que guanyarà les eleccions (i ho farà), contundent com sempre i no s’ha cansat de repetir que ell ha estat el responsable de que l’Estatut s’aprovés.
- José Montilla (PSC) estava perdut, l’home. De veritat, no m’imaginava que aquest home fos tan patata. Si és que la imitació del Sergi Mas té més garbo que ell! A més, es pensava que anava a un míting, ell tenia preparat el seu discurs (poc filat, poc preparat -anava llegint el paperet-, molt electoralista) i tant li feia lo que diguessin els seus contrincants, ell deia la seva parrafada.
- Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) estava molt callat. És qui més ha respectat els torns de paraula, i quan a ell no l’hi respectaven, posava cara de mala llet i esperava a que l’altre li deixés continuar.
- Josep Piqué (PP) estava impertinent. S’ha dedicat a interrompre les intervencions dels altres 4 candidats, i fins i tot en un moment el moderador (Josep Cuní) li ha hagut de dir repetides vegades que callés, mentre ell discutia amb el Mas (han estat així un parell de minuts, des de casa no s’entenia res del que deien però ells discutint). En quant al discurs, per ell el govern ha estat un fracàs, i d’aquí no l’han tret… A cada intervenció ho repetia!
- Joan Saura (ICV) estava neguitós. Però les seves intervencions han estat més que correctes, apostant per una reedició del tripartit i, tot i admetent que el govern no ha estat perfecte, recordant els seus èxits.
El debat s’ha dividit en diversos blocs, en què parlaven de diferents temes (m’he perdut gran part de l’últim, en què parlaven d’opcions de govern). Cada bloc començava amb una intervenció de minut i mig de cada candidat, en l’ordre de representació parlamentària (és el que he posat a la llista de dalt), i rotant el primer orador (és a dir al primer bloc ha començat el Mas i després el Montilla, al segon ha començat el Montilla i després el Carod-Rovira, etc.). Després hi havia barra lliure, és a dir, els propis candidats s’administraven el temps, i el moderador només els hi donava el torn de paraula. Es passava al següent bloc quan tots els candidats ho consideressin oportú (el moderador ho proposava, però mentre els candidats volguessin respondre a un altre per al·lusions, podien fer-ho). I com es controlava que ningú parlés més del compte? Doncs suposo que a realització hi havia 5 persones amb un cronòmetre cada una, perquè el moderador al final de cada bloc indicava si hi havia algú que havia parlat més o menys, i li donava preferència en el següent bloc.
M’ha semblat un sistema molt curiós, perquè els propis candidats decidien si valia la pena contestar aquella enèsima al·lusió (hi havia vegades en què el torn de paraula el tenien dues persones alternativament, perquè s’anaven fent al·lusions contínues) o preferien guardar-se el temps per una altra cosa. A més, en general es respectaven els torns de paraula. Excepte el Piqué, que cada vegada que sentia alguna cosa que no li agradava, saltava. Ha estat molt desagradable la discussió amb el Mas, perquè no s’entenia res. El moderador ha recordat que aquest sistema l’havien acceptat tots, i que la propera vegada si finalment el volien ignorar, no calia tanta negociació!
Encara tinc pendent de veure el ConfidencialCAT (està en 6 parts a YouTube), però crec que estaré d’acord amb El Guionista Hastiado:
Es un video ridículo. Nadie mínimamente conocedor del lenguaje audiovisual y/o político se lo tomará en serio. El problema es que mucha gente de la calle no detecta estas trampas, sencillamente, porque éste no es su oficio.
Per cert, impagable l’entrevista que li van fer al Montilla a La Vanguardia (no sé quant durarà l’enllaç). Després de veure el debat l’entenc més (aquest home no està preparat!), però quan la vaig llegir dimecres, em va sobtar que el candidat estava molt a la defensiva! Estic parlant, per suposat, del principi de l’entrevista, on l’entrevistador feia preguntes correctes i coherents… Però al final de l’entrevista se li’n va l’olla… una mica.
– ¿Me puede escribir la primera estrofa del Virolai?
– No he venido a examinarme de esto.
– ¿Pero la sabe?
– He dicho que no he venido a examinarme de esto.
– En abril se celebró el 40. º aniversario de El zoo d´en Pitus,de Sebastià Sorribes. ¿Sabe cómo termina El zoo d´en Pitus?
– No.
Jo no sé la primera estrofa del Virolai (la podia saber quan era petita, però ja ni me’n recordo!). I també recordo que vaig llegir El Zoo d’en Pitus (em sona el nom), però que ningú em pregunti per l’argument perquè no el sé.
Posts (RSS)