Com va dir divendres en Salva, ahir teníem un casament a Canet de Mar. Els nuvis eren en Dani, un excompany de feina d’en Salva, i la Mercè.
En Salva em va venir a buscar i vam anar a casa seva perquè es canviés (així no arribaria amb el traje arrugat), després la seva mare va aprofitar i ens va fer una foto a tots dos tan ben vestits (no ens tornarà a veure així en bastant de temps :P).
Vam arribar a l’esglèsia a les 12:40h, el casament era a les 13h i va començar més o menys puntual (la núvia no només no va arribar tard, sinò que va avançar el cotxe del nuvi per l’autopista).
En Salva va haver de fer una lectura al començament de la cerimònia, la primera carta de Sant Pau als Corintis. En Dani li va dir divendres a la tarda, i el text el va llegir només una vegada abans del casament (el mateix dissabte). Això sí, el va haver de llegir en veu alta perquè el capellà (una mica sargent) li donés el vistiplau…
La cerimònia a mi em va semblar estranya. No és que sigui una gran experta en misses (de fet no hi anava des de fa anys), tampoc he anat a gaires casaments (a més els casaments on he anat eren a Salamanca, on tenen costums diferents, i jo era petita, o sigui que no me’n recordo gaire), però diria que una missa sense combregació no és normal, no? I que no hi hagi el tradicional “jo us declaro marit i muller” tampoc, no? El pare va fer el sermó del matrimoni canònic i tal, i després va cridar els testimonis, van fer lo dels anells i les arres, i finalment va anunciar que ara els testimonis i els nuvis anirien a signar l’acta de matrimoni canònic, i va fer una advertència (sí, va dir aquesta paraula) als convidats: posarien una música d’eucaristia i havíem de romandre en silenci, quan tothom hagués signat, havíem de sortir ordenadament de l’esglèsia i un cop a fora, tirar l’arròs o els pètals… Ja he dit que era una mica sargent, el capellà.
Per cert, la primera anècdota del casament ja va succeir a dins de l’esglèsia. Quan la pregunta de “tu, tal, vols a qual com a espòs/esposa fins que la mort us separi?”, primer li va preguntar a en Dani, ell va dir que sí (bé, això ho suposem :P, perquè els nuvis no parlaven pel micròfon i no ens vam enterar de gaire), i quan li preguntava a la Mercè, es va quedar encallat: “tu, Mercè, vols a…”. No sé si va oblidar el nom (que just feia un moment havia dit quan li feia a ell la pregunta!), tothom diu que sí, però es va tirar com mig minut callat i sense fer cap gest (suposo que al final en Dani li va xivar).
Però fora de l’esglèsia, en Salva i jo també vam tenir la nostra anècdota particular, la meitat de la qual va passar abans de la cerimònia, i l’altra meitat, després. I és que anant cap a l’esglèsia, havíem de passar per una rotonda allargada (o sigui era una rotonda en quant a circulació, però la forma era més aviat ovalada), i en Salva no va veure bé els carrils, es va equivocar i no va sortir per on havia de sortir. Total, que vam fer dues voltes a la rotonda. Però tornant va fer el mateix! I això que ja hauria de conèixer la rotonda!! 😛
Vam arribar al restaurant a les 14:30h, i de seguida vam començar a beure, quina calor! Jo no vaig beure alcohol (més enllà de la copa de cava per brindar, i provar els vins després durant el dinar), bàsicament perquè amb la calor que feia preferia altres tipus de begudes. Els nuvis no van trigar gaire a venir, però fins les 16h i pico no vam entrar al saló a dinar. Això sí, al jardinet hi havia un pica-pica per morir-se! Entre la gana que dúiem i lo bo que estava tot, vam arrasar.
Després, la foto de rigor amb els nuvis i cap a dins (amb aire condicionat, yujuuu!!). Vam seure a la mateixa taula que la Sílvia i el Gerard, on també hi havien dues parelles més: la Laura i el David (no vam parlar gaire amb ells), i l’Oriol i la Cristina (l’Oriol és un amic geek d’en Dani). A la taula hi havia el menú, i aviat l’Oriol es va adonar que s’havia equivocat de casament: en el seu menú, posava “Sergio y Lourdes”. S’havien equivocat i li havien posat un menú d’un casament de la setmana passada. Una de les vegades que els nuvis es van passejar pel saló, l’Oriol li va preguntar qui era ell, si el Sergio o la Lourdes… En Dani va flipar, però de seguida li va dir a un cambrer que s’havien equivocat, i li van portar un altre menú… que dins tenia dues targetes (de les que havien fet servir per indicar on seia cadascú) on posava Mamen i Eugenio. L’Oriol va canviar la seva targeta per la de Mamen, i la de la Cristina per la d’Eugenio. Després vam saber que la Mamen i l’Eugenio són els tiets d’en Dani, o sigui que el cambrer havia agafat el primer menú que havia vist…
Però encara hi ha una altra cosa curiosa. Una altra vegada que en Dani va venir a la nostra taula, estava parlant amb en Salva i de sobte l’Oriol diu: “conec aquesta corbata!”, mirant la corbata d’en Salva (la de ThinkGeek). Doncs sí que serà veritat, que aquest home és un geek!! Vam estar parlant de més coses que venen a ThinkGeek. Em va caure bé, aquest Oriol 😛
La última anècdota del dia la van protagonitzar dos cambrers. Encara estàvem a taula, l’aire condicionat havia deixat de fer efecte (massa gent, i ens donava tot el sol) i no teníem aigua, així que la vam demanar a un dels cambrers. Aquest no devia tenir assignada la nostra taula, així que ens va indicar a qui ho havíem de demanar, però el va cridar ell mateix… amb un petó sonor :S. Ja ho diuen, el roce hace el cariño 😛
A les 18h encara estàvem dinant, i després, els regalets dels nuvis i els balls. A mi em va semblar original *, enlloc de llençar el ram, els nuvis van anar sortint amb diversos regalets, entre ells el ram, i ballaven amb diferents cançons per tot el saló, fins que arribaven al destinatari i li donaven el regal (la majoria eren per propers nuvis, però també va haver-hi un pitet per una embarassada, i regals pels pares dels nuvis), que per cert un va caure a prop nostre, la Sílvia i el Gerard es casen l’any que ve. El ball pròpiament dit no va començar fins gairebé les 20h. Nosaltres vam marxar a les 21h, i avui he dormit fins les 11:30h, quin cansament!
* Que no es malinterpreti eh? Els casaments em fan una mica de mandra, tota la parafernàlia em sembla bastant kitsch, anar a missa no és el meu ideal de diversió (vaig fer la comunió pels regals, com tothom :P, tot i que aleshores creia una mica, ara sóc agnòstica). Pero dins d’aquest paripé, que els nuvis se surtin una mica del guió tradicional (no només ho dic pels balls aquests, en Dani duia un traje brillant amb reflexes taronges, i una corbata i una armilla taronges, em cau bé aquest Dani :P) em fa una certa gràcia. Jo espero no haver de casar-me per l’esglèsia i no haver de muntar un bodorrio 😛
Les fotos estan a Flickr amb el tag Casament Dani i Mercè.
Posts (RSS)