Continuem (i finalitzem) la crònica de London. La primera part està aquí.

Diumenge 05.02.2006
El dia va començar amb un parell de decepcions. Primer vam anar al Hyde Park a veure els speakers al Speakers Corner. Diumenge es el dia per excel·lència! Arribem allà i no hi ha ningú. Hi havia més gent com nosaltres, i algú va preguntar a una tia d’un dels puestos típics de menjar què passava i ella va dir que avui no hi havia speakers. Pos vaja!

Així que anem cap a Notting Hill. Havíem deixat la visita del Portobello Market pel diumenge perquè pensàvem que seria el dia més concorregut… però es veu que no. Estava desèrtic, no hi havia pràcticament paradetes al carrer, només algunes de les botigues estaven obertes… Una llàstima, perquè feia molt bon temps, fins hi tot havia sortit el sol! Res a veure amb quan hi vaig anar fa quatre anys, que plovia i no ho vam disfrutar gaire. On sí que vam disfrutar, sobretot en Salva, és en una de les botigues d’antiguitats que hi ha al principi de Portobello Road. Una botiga especialitzada en plaques (tipus plaques de matrícula, de noms de carrers, etc.), hi havia absolutament de tot! Ell es va comprar aquesta, està molt bé però és enooorme! Jo al final no en vaig comprar cap, vaig veure la d’Abbey Road però estava com oxidada per fer-la semblar antiga i no m’agradava (al final em vaig acabar comprant una que semblava més nova – i a més era més petita – a una botiga de souvenirs a Piccadilly Circus).

Llegeix la resta del post »

Doncs sense més dilació, allà va la crònica londinenca (la primera part).

Divendres 03.02.2006
Vaig dormir a casa d’en Salva per poder sortir ben d’hora cap a l’aeroport de Girona (l’avió sortia a les 9:40h GMT+1), ens hi va dur la seva mare. L’avió va sortir més o menys a l’hora, i vam arribar a Stansted cap a les 11h (GMT). D’allà directes al tren (havíem comprat els bitllets a l’avió, ens estalviàvem £1, wow!) cap a Liverpol St. Allà, una odissea per comprar la Travelcard: vam fer una cua per una màquina automàtica que acceptava targetes, però en arribar ens va costar que llegís les nostres. En Salva al final va aconseguir comprar el seu bitllet, però jo no (vam tornar-ho a provar amb la seva targeta però tampoc), així que vam haver de fer una altra cua per les guixetes normals.

Al final arribàvem a l’hotel prop de les 14h. El temps just per deixar les coses i anar a menjar alguna cosa a Euston (l’estació de metro – i tren – més propera). En Salva va poder provar el típic Fish ‘n Chips i jo, com que no m’agrada el peix (excepte el cru :P), vaig acabar menjant una hamburguesa del Burger King.

Per la tarda vam anar a fer un volt per la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus. Em vaig comprar uns llibres d’Agatha Christie (una petita tradició meva) a Charing Cross, el típic carrer de les llibreries (per cert, és curiosa la manera tan natural en què abreugen els angloparlants, al metro per exemple posava Charing +).

També vam passejar per Oxford Street i Regent Street. Vam entrar a Forbidden Planet, una botiga molt friki, venen tot tipus d’objectes relacionants amb Star Wars i altres sèries i pel·lícules frikis. Però vam resistir la temptació i no vam comprar res… On no vam resistir la temptació va ser a Muji. Tot va començar amb els puzzle-motllos (estic pendent de que ma mare vulgui fer unes galetetes per estrenar-los, prometo fotos!). Els va trobar en Salva a la planta de baix, on ens pensàvem que només hi havia roba però resulta que també coses de cuina. Però després vam tornar a dalt, on hi havia xorradetes d’escriptori… Jo vaig acabar, apart dels motllos, amb un estoig i uns bolis de colors (inclós el taronja!)… i en Salva es va emportar New York en una bossa!

A Regent Street vam visitar la Apple Store. Vaig poder veure i toquetejar els nous iPod de 5a generació i em va cridar l’atenció un detall: a les presentacions de fotos tenen més transicions que la meva! La que més m’agrada és la del cub, que també està a Keynote. Però em fa ràbia, perquè segur que també es podria posar aquesta transició als iPod de 4a generació amb una firmware nova… però no ho faran.

A tot això, ja se’ns havia fet de nit. Vam decidir tornar a la zona de Piccadilly. En un moment que estàvem parats mirant el mapa (com veieu no és gaire detallat) va passar un tio (suposo que borratxo), mentre venia cap a nosaltres va dir “Hello, girls!” i quan es va parar davant nostre “… and boy!” i va pirar.

Vam sopar al Kulu Kulu, un sushi-bar. És molt curiós, jo era reticent a anar a un lloc on el menjar ve per una cinta giratòria, suposo que per la meva primera experiència en un japonès (era un buffet lliure amb cinta giratòria, però la qualitat era pèssima), però la veritat és que aquest estava bastant bé. Tu vas agafant plats de la cinta (n’hi ha de diversos dibuixets, i d’això depèn el preu), i al final sumen els plats de cada tipus i pagues. Ens vam atipar de nigiri i de maki, i a més boníssim! Per acabar el dia vam anar a prendre una cervesa en un típic Irish Pub (com l’Ugly Mug, però de veritat, jeje!).

Dissabte 04.02.2006

Vam començar el dia anant a visitar Abbey Road, amb el famós pas de zebra que creuaven els Beatles en el disc del mateix nom que el carrer. També hi ha els estudis de gravació, i en el mur hi ha pintades de fans dels Beatles. Ah… però què pensàveu? Que no havia creuat el pas de zebra? Pooozi!

Després vam anar cap al London Eye. En arribar la cua per pujar-hi ens va espantar, però vam comprar les entrades igualment. Jo estava ralladíssima perquè ja era gairebé l’hora de dinar i ens esperàvem com a mínim una hora de cua, i a London les hores de llum són escasses… I em va donar per preguntar-li a la que ens va vendre els tickets el temps aproximat d’espera a la cua. De 10 a 15 minuts, em va dir. I era veritat! Així que vam pujar a una de les càpsules i vam poder veure London des de l’aire.

Després vam anar a dinar, a en Salva li venia de gust anar a un Steak House que havia vist el dia anterior. Per fora tenia pinta del típic americà guarro però en realitat era molt pijo (amb cambrer que et va preguntant cada dos per tres si tot va bé, inclós). Això sí, els bistecs eren mastodòntics! I les hamburgueses també!

Havent dinat vam anar cap al Covent Garden. A l’Apple Market em vaig enamorar d’un rellotge que donava l’hora amb una espiral, n’hi havia de diferents tipus i a mi em va agradar un que tenia l’esfera taronja! Però eren cars i en Salva em va convèncer de no comprar-lo… També vam visitar la Muji de Covent Garden, però no hi vaig comprar res… de moment!

Vam agafar el DLR per anar cap al Royal Observatory de Greenwich. Allà vam apurar les últimes hores de llum, i ens vam fer les típiques fotos al meridià.

Vam tenir dues annècdotes curioses aquella tarda. La primera, al Starbucks de Greenwich. Vaig demanar dos frapuccinos de caramel (n’hi ha amb base de cafè o de crema, però si no ho especifiques, o bé t’ho pregunten, o bé se sobreentén que el vols de cafè), i em van preguntar si els volia amb nata per sobre (allà sempre ho demanaven, no sé perquè, el frapuccino de caramel en teoria ja va amb nata), jo vaig dir que sí, és clar. Vaig esperar una estona però no venien els frapuccinos, i vaig veure que una noia n’estava fent dos… però amb base de crema! La pobre noia devia ser nova, i suposo que no va entendre la nota de la tia de la caixa (cream… on the top!). Total, que ens vam haver d’esperar una estona però una altra noia ens va fer uns frapuccinos boníssims!

La segona annècdota va passar al DLR de tornada. L’estació de Cutty Sark és coberta, però la majoria no ho són. Quan vam arribar a l’andana de Cutty Sark, vam veure que faltava un minut pel proper tren, i 18 minuts pel següent! “Hem tingut sort”, vam pensar. Doncs no gaire. Agafem el DLR, però un parell de parades després ens anuncien per megafonia que haurem de baixar en la propera parada perquè tenim un tren darrere nostre. No sé què deu voler dir exactament darrere nostre, perquè no vam veure un tren nou en almenys 20 minuts. I no ens van informar absolutament de res. No sabíem exactament on èrem (només el nom de la parada: Mudchute) ni cap altra manera de sortir d’allà… I endevineu! A l’aire lliure, pelant-nos de fred! Fins i tot l’altra gent que anava en el mateix tren anava comentant que ens havien timat. El millor va ser l’atac de riure que ens va entrar a en Salva i a mi (no histèric) quan un noi va seure al nostre costat, va obrir una bossa, va treure un panet, el va obrir, i hi va ficar… patates fregides! Sí, un bocata de fries.

Amb tant retard vam arribar a Harrods a les 19:05h. Tancaven a les 19h. Mala sort eh? El Hall of Food estava obert fins les 21h, i hi vam anar a fer una ullada. Vam acabar comprant Jelly Belly’s, què bons estan!

Vam tornar a l’hotel a recarregar la bateria de la càmera i vam descobrir que l’endoll del lavabo (l’únic que ens servia, els altres eren massa raros) només funcionava si deixàvem el llum encés. Vam sopar a Leicester Square (jo un kebab i en Salva una pizza) i com que estàvem cansats vam tornar a l’hotel. A més, feien una sèrie al Channel 4 de la que en Salva havia vist un anunci en un diari i que tenia bona pinta: The IT Crowd (o Crew? 😉 ).

Ya que a los periódicos y los informativos les da estos días por resumir el año en noticias, vamos a hacer lo propio no?

Quizás este año no haya sido tan significativo en mi vida como lo fue el año pasado: pasar 6 meses fuera de casa, viviendo sola en un país extranjero, hacer nuevos amigos (especialmente difícil para una chica tímida) que durante esos 6 meses fueron mi familia, enamorarme y ser correspondida (y todavía dura!), mi primer trabajo de lo mío (aunque sólo fuera el PFC y al final resultara que era una mierda)… Fue fantástico.

Pero este año tampoco ha estado mal. Me hubiese gustado empezar el 2006 (se aceptan rimas :P) con una nueva plantilla made by Cris, pero me temo que no podré tenerla acabada… Ya tengo una idea bastante definida de lo que quiero, y de momento ya le estoy dando unos meneos para conseguirlo (tengo algo interesante pero un maldito espacio en blanco en la cabecera que no sé de dónde ha salido me trae por el camino de la amargura :S). En definitiva, que ahí va el 2005 para Lady Madonna.

Llegeix la resta del post »

Ja he trobat alguna cosa a fer! Una crònica més de l’estiu (ages ago :S). Estàvem a Planoles no?

Dimecres 10.08.2005
Després d’esmorçar, fer les maletes i pagar, vam anar cap a Castellar de N’Hug, on ens havien dit que venen uns croissants gegants. El camí tenia moltes corbes, però va valer la pena. Us presento el croissant gegant (la mà és d’en Salva, per comparar):

I ens va durar un parell de dies, menjant-ne tots! Total, que vam arribar a Alp a les 12:30. A part dels avis, també hi havia en Pere, el germà d’en Salva. Vam jugar al dòmino una estona i després vam dinar.

Llegeix la resta del post »

Bé, continuem amb les cròniques estiuenques, ara toca una mica de turisme rural. Per la Mercè de l’any passat vam anar a una casa rural a Planoles, i ens va agradar tant que per l’estiu vam repetir: Cal Sadurní.

Dilluns 08.08.2005
Vam sortir a les 10, però no vam anar directament a Planoles, sinò que vam anar a Puigcerdà. Bàsicament, per anar pel Túnel del Cadí i estalviar-nos la Collada de Toses (tinc tendència a marejar-me quan hi ha corbes, i la Collada és de les pitjors carreteres que he vist en aquest sentit).

Com que era d’hora per dinar, vam anar a fer un volt a Llívia. Però no vam baixar del cotxe. Sempre m’ha fet gràcia el concepte de Llívia, una ciutat que està en territori francès però és catalana… És com Gibraltar, però se’n parla molt menys. Em recorda a l’irreductible poblat gal d’Astèrix i Obèlix.

En tornar a Puigcerdà vam buscar un lloc per dinar. El primer que vam veure i ens va fer gràcia va ser un mexicà. Hi vam entrar, però vam tenir mala sort: els dilluns no feien dinars (encara no m’explico com és que estava obert :S). Després vam trobar un lloc que ens va fer gràcia (no per dinar-hi, era caríssim!): hi havia un menú sorpresa! Pagaves 60€ (ja he dit que era car), i entrava un entrant, un plat de carn, un de peix, postres (i no sé si em deixo alguna cosa :S), però no sabies exactament què et posarien. Ens va semblar curiós, però quina por, jo que sóc molt tiquismiquis amb el menjar no m’atreviria a fer un menú sorpresa. Finalment vam dinar en un altre lloc, un altre tipus de menú sorpresa (a fora no hi havia els plats, així que fins que no ens els va dir la cambrera no els vam poder triar), i bastant més econòmic.

Després vam passar per Alp a saludar els avis del nen, i ens van comentar que per anar fins a Planoles (en principi hauríem d’empassar-nos un tros de la Collada) hi havia una carretera alternativa amb menys corbes. Això ja ens ho havia comentat la tieta del nen l’any passat, però aleshores no vam agafar la carretera alternativa perquè no estava asfaltada. Però ara ja ho estava, així que vam anar per allà. Jo ho vaig passar millor, no em vaig marejar tant, però el nen ho va passar pitjor, perquè no és una carretera gaire bona (els carrils no estan marcats, així que has d’anar amb molt de compte a les corbes per si et trobes un cotxe de cara).

Vam arribar a Cal Sadurní a les 17:30h. L’habitació que ens van donar era més petita que la de l’altra vegada (és que aquella tenia, a part de l’habitació en sí, dues sales més, una d’elles amb cuina i tot!), però estava bastant bé. Com que estàvem cansats, ens vam posar a veure Spaceballs, encara que tots dos l’havíem vist, feia bastant de temps i no recordàvem molts gags (sobretot jo, que quan la vaig veure encara no havia vist la saga de Star Wars, en què es basa Spaceballs per fer conyes).

Amb el sopar vaig triomfar: hi havia crema de verdures i pastís de peix. No m’agraden les verdures i no suporto el peix… Però el pitjor de la nit va ser la companyia: hi havia una parella d’avis que ni ens va saludar, i que després es queixaven de que nosaltres no parlàvem!! I no en privat, no, davant nostre van xiuxiuejar “M’agradava més la parella d’ahir, com a mínim parlava” (aclariment: a Cal Sadurní els hostes mengen a la mateixa taula). Quina gent! A veure, jo sóc tímida, així que em costa establir conversa, i no sóc de les que parlo a qualsevol desconegut en el metro, etc. Però també sóc amable, és a dir, si ells haguessin dit alguna cosa, no els hagués ignorat, sinò que hagués continuat la conversa. I si nosaltres no vam parlar, vostès tampoc, senyors!! Quina ràbia que em van fer… Però el dia següent encara van passar més coses.

Dimarts 09.08.2005
L’esmorçar era tan bo com recordava: casolà, bo i variat. A part dels avis hi havia una altra parella que la nit anterior no havia pogut arribar a sopar (els que segons els avis parlaven), aquesta parella a mi també em va caure millor que els avis. Aleshores sí que van parlar, i tant que van parlar!! De coses bastant desagradables per parlar a taula, i (en la meva opinió) massa privades com per parlar-les amb desconeguts, com per exemple les operacions que li havien de fer a l’home… Per sort, ens van donar una bona notícia: marxaven!! Així que no els vam haver de suportar més.

Després vam fer una de les rutes a peu que havíem trobat a la web de Planoles: el Camí de la Sois. Vam trigar una mica més del que diu a la pàgina (3 horetes :S), en part perquè anàvem parant de tant en quant (el primer tram és mortífer!!), i en part perquè no està del tot ben explicat. Ja ens va passar l’any passat, que vam fer el Camí de la Serra de Nevà, que va arribar un punt en què no sabíem per on continuar. És que com a excursionistes som uns aficionadillos. A més, ho vaig passar fatal pels bitxos. Odio els insectes!!

Vam anar a dinar a Ventolà, a un restaurant que el nen em va ensenyar l’any passat (els seus avis els hi duien sovint, a ell i al seu germà), i que em va encantar. Vam menjar el mateix que l’altra vegada: de primer, fusta d’embotits (et porten una safata plena d’embotits i formatge, tu menges el que vulguis i després t’ho cobren a pes); i de segon, parrillada de carn. Boníssim!!

A la tarda vam veure La Maldición del Escorpión de Jade. Jo ja l’havia vist, però el nen no. És una de les pel·lícules de Woody Allen que més m’agrada. Va ser la segona que vaig veure, després de Celebrity (que no em va semblar gran cosa, la veritat). Ara estic intentant recopilar tota la seva filmografia, i així també li enganxo al nen l’afició. A ell li va encantar!

Aquesta vegada el sopar era més bo: canelons de primer (no en sóc una gran fan, però me’ls menjo), i vedella amb bolets de segon. Ara el problema vaig ser jo, que just abans de sopar em va entrar un malestar general i només vaig arribar a menjar un parell de canelons, i provar les postres. És que era sorbet de poma, no podia deixar de tastar-lo!!

A part de la parella simpàtica, hi havia una nova parella: uns ciclistes que havien arribat a mitja tarda. Aquests eren tot el contrari als avis: parlaven pels descosits, sobretot la dona!! Jo l’escoltava, i quan parava per respirar aprofitava i deia alguna cosa. És el que deia abans: si a mi em donen conversa, sóc amable i la segueixo; si no em donen conversa (jo tampoc la donaré), la culpa de que no parlem és meva i de l’altra persona, així que no pot dir que no parlo. Aix, és que els avis em van indignar :S

A la nit vam tenir sessió de pluja i trons (fortíssims, vibrava tot).

El dia 10 vam marxar de Planoles, però com que no vam tornar directament a Barcelona, ho explicaré en la propera entrega… A la muntanya!!

Bé, comencem les cròniques de l’estiu, per fascicles (sense periodicitat definida, que em conec… això sí, són gratis, no com les col·leccions dels quioscs). Començaré pels dies que vaig passar a casa del nen, a principis d’Agost.

Nota: el títol del capítol no és perquè em sentís l’enemic o res semblant, és simplement un homenatge a un programa que presentava el Pere Escobar i que m’encantava: En Camp Contrari.

Dijous 04.08.2005
El nen em va venir a buscar després de dinar, vam arribar a casa i estaven tots (els pares, els avis i el seu germà) al pati de darrere. Vam estar allà tota la tarda, xerrant, i vam sopar pa amb tomàquet, embotits, formatge…

Després vam anar amb tota la família a l’hotel Colon, on feien cocktails i hi havia un home tocant el piano. Ells ja portaven un parell de nits anant-hi, així que els havien provat tots. Jo, per no variar, em vaig demanar una Caipirinha. M’encanta!!

I això és tot el que va donar de sí el meu primer dia (o tarda!) a casa del nen.

Divendres 05.08.2005
Pel matí, el nen i jo vam anar a La Roca. A ell li encanta, perquè pot trobar roba pija a preus més baixos. A mi no tant, en part perquè les botigues són de marques cares, i encara que t’ho abarateixin, continua sent car comprar-hi, i en part perquè sempre que hi havíem anat hi havia molta gent, i això m’agobia. Aquesta vegada va ser diferent: com que hi vam anar al matí, no hi havia gairebé ningú, i vam poder comprar a gust… Em vaig comprar 3 samarretes i 2 pantalons (believe me, això no és normal en mi)!

Per dinar ens vam reunir amb la família a Mataró, i després els avis ens van ensenyar el seu pis nou (abans el nen hi vivia amb els pares i el germà, fins que es van traslladar a la casa de Sant Vicenç; ara els avis l’han redecorat per quedar-s’hi a dormir quan estiguin de visita).

En tornar a casa vam veure La Cuadrilla de los 11 (sí, sí, la de 1960). Ocean’s Eleven és una de les meves pel·lícules favorites, i feia temps que tenia ganes de veure l’original. A més té història, perquè per Nadal me la vaig baixar de l’eMule, en dual (per si no ho havia comentat: m’encanta veure pel·lícules en versió original), però l’àudio i el vídeo estaven desincronitzats, així que em vaig posar manos a la obra per sincronitzar-ho i mantenir el dual, amb el NanDub (cosí germà del VirtualDub). No va ser fàcil, perquè al principi el retard era gairebé imperceptible (però no per una perfeccionista com jo :P), però al mig de la pel·lícula hi havia com un salt i a la resta hi havia un delay àudio-vídeo… de 3 segons!! Però estic orgullosa d’haver superat aquest repte geek.

Total, que encara que jo hagués preferit veure-la en anglès, el germà del nen i la seva mare també es van apuntar a veure-la, així que la vam veure en castellà… El doblatge no em va agradar gens, té l’aire caspós de les pel·lícules espanyoles de l’època. La peli no estava malament, però m’agrada més la nova. Ara, em quedo amb el final de l’original, és més divertit… però no dóna peu a una segona part, per això quan van fer el remake el van canviar, suposo.

Després vam buscar a Internet rutes a peu pel Ripollès i La Cerdanya, on havíem d’anar dilluns següent… Jo, com sempre que tinc un ordinador davant, em poso en mode friki ON, i vaig atabalar una mica al nen amb els meus coneixements frikis sobre el Firefox, i ensenyant-li posts de Microsiervos… És molt divertit recordar això des de la perspectiva actual, perquè aleshores devia pensar: “Què pesada, un altre cop parlant dels Microsiervos”, i ara hi està enganxadíssim!!

Per sopar, vam anar… al Terramar!! Per fi, perquè era la tercera vegada que ho intentàvem. El lloc és molt maco, ja ho havia dit. I el sopar també estava molt bo, i en quantitats normals (no com aquells llocs on et posen un plat enorme i et costa trobar el menjar). La pega? És caríssim. Però una vegada a l’any et pots donar el capritxo, no? Després vam tornar al Colon… Jo vaig provar el Daiquiri, i el nen es va demanar un Mojito. El Daiquiri no estava malament, però prefereixo la Caipirinha… El problema del Mojito és que porta menta, que no m’agrada gaire (de petita m’encantava però suposo que algun dia em vaig saturar).

Dissabte 06.08.2005
Era el sant del nen (i del seu pare), i vam celebrar-ho amb tooota la família. Als avis (per part de mare) ja els coneixia d’abans (des del dia de Sant Jordi, concretament), però a la família del pare encara no (els avis, el germà del pare, la seva dona i els fills). Vam dinar en un restaurant i després vam passar la tarda a casa, al jardí. I quina casualitat, precisament el tiet del nen havia anat a sopar aquella setmana al Terramar, no una ni dos, sinò tres vegades!! Es veu que havia estat de Rodríguez, i amb un parell d’amics els hi havia donat per anar-hi, i cadascun havia pagat un dia. Clar, en 3 dies i 3 persones et dona temps a provar gairebé tota la carta!! Ja els hi van oferir el VIP i tot, jaja.

A la nit feien no sé quin partit de futbol, i el nen el va voler veure. Jo estava tan cansada que m’adormia, però el seu germà va proposar de fer un Remigio amb els seus pares, així que vam deixar al nen solet amb el futbol… Amb el germà ens picàvem bastant, en broma clar. Quan va acabar el partit el nen també es va afegir a la partida… Al final vam anar a dormir bastant tard.

Diumenge 07.08.2005
El nen i jo vam passar el matí totalment en plan geek. Feia un any, li havia comprat al seu pare (pel sant, o sigui que un any exacte) un descodificador de satèl·lit. Però no pillava gaires canals, i no sabia per què. Com que de seguida va començar a treballar, ja no va tenir més temps per preocupar-s’hi, però aprofitant que jo estava a casa seva, ens hi vam posar. No sé si ho vam arreglar gaire, però ens ho vam passar molt bé.

Vam dinar a casa, també va venir la novieta del seu germà. Després vam jugar una mica a cartes, fins que va arribar l’hora d’anar-nos-en… al cine! Vam veure La Isla al Paco Parc. Mentre feien els anuncis, jo em gratava els ulls perquè ho veia una mica borrós, però resulta que el projector no anava gaire bé i van haver de parar la projecció durant uns minuts. I sort que ho van fer, perquè veure tota la peli així hagués estat un suplici!

Després vam trobar-nos amb els pares del nen al japo de Mataró. Últimament els hi havia donat per provar cuines exòtiques i volíem ensenyar-los la japonesa. El japo de Mataró és dels que més m’agraden, a part de fer-ho molt bo, la carta és il·lustrada, així que per profans en la matèria, no vas tan a cegues per escollir un plat. A més, hi ha un cambrer (el jefe, suposo) que si vols, t’explica coses sobre els plats, com es mengen, per a què és cada cosa… Per exemple, una de les últimes vegades que hi havíem anat vam descobrir que el gingebre és per netejar la boca després de menjar sushi… Recordo que vam anar-hi el cap de setmana que el van inaugurar, i des d’aleshores ens hem fet assidus. Qui m’havia de dir fa un any, que no havia anat a un japo mai de la vida, i que no tenia ni ganes de provar el sushi (no m’agrada el peix fet, com per menjar-lo cru!), que ara m’encantaria el menjar japonès!

Bé, com sempre em desvio del tema… De primer, el nen va demanar amanida de medusa. Amb el fàstic que em fan a mi les meduses!! Jo vaig flipar amb la seva mare, ho provava tot amb una facilitat, la medusa li va encantar!! El seu pare i jo no ens vam atrevir a provar-la, però reconec que no em va resultar tan fastigós com em pensava (clar, no tenia forma de medusa)… però igualment no ho provaria. De segon vam demanar sushi i maki variats per tots. Els hi va encantar. Jo també vaig disfrutar, primer perquè m’encanta el maki, segon perquè vaig provar coses noves (el sushi de gamba, no estava malament), i tercer perquè veia disfrutar els pares amb els palillos, el menjar nou per a ells… Ojalà els meus pares fossin tan oberts a coses noves.

El nen em va portar a casa, i em vaig posar a fer la maleta. Després va passar una cosa que ja vaig explicar: se’n va anar la llum.

I en la pròxima entrega… Planoles v2.0!

Bueno, ya estamos aquí. Hace ya más de una semana, pero he estado liada (para variar). Aquí va la crónica de nuestro viaje a Euskadi.

Lunes 12.09.2005
Salimos a las 6 de la mañana, y a eso de las 9:30 ya estabamos casi en Bilbao. Desde el punto de vista de los vascos, claro (“Patxi, que ya estamos en Bilbo, qué viaje más corto ahibalaostia!”). Es lo que pensamos al ver una señal de la “feria de muestras” de Bilbao… a 263 kilómetros de allí. A esa señal no le pude hacer foto, pero sí cuando sólo faltaban 215.

Llegamos a Zumaia (donde nos íbamos a alojar) hacia las 11:30, y después de dar unas cuantas vueltas gracias a la gentileza de ViaMichelin (rotondas inexistentes, giros prohibidos… qué horror!) encontramos la casa. Una chica nos lleva hasta nuestra habitación, bastante pequeñita pero bien, sin vistas al mar (ya lo sabíamos), y cuando ve al niño con el portátil le pregunta si va a trabajar con él (habíamos visto en Internet que la casa tenía conexión ADSL gratuita), nosotros decimos que sí (como buenos frikis :P), y nos dice que esa es la única habitación sin conexión. Ya es casualidad! Después de mirarlo bien, no tenía otra habitación disponible durante las tres noches que íbamos a estar (y no es que nosotros insistiéramos en lo de Internet, la mujer se preocupó ella sola!), así que… nos ofreció el apartamento!! O sea que tuvimos 2 lavabos, 2 habitaciones (sólo utilizamos una, claro :P), una peazo cocina-salón, una salita con su sofá y su tele, y un balcón con unas vistas impresionantes sobre el mar y Zumaia… a precio de habitación doble!! Nosotros flipando.

Ahora viene lo mejor: después de hacer la ficha, explicarnos 4 cosas, etc., la chica nos dice que se va a ver qué pasa con el teléfono, que no les funciona, a ver si se lo arreglan. Muy bien: tanto preocuparse por darnos una habitación con Internet y resulta que no tienen teléfono!! (no phone, no net). Y en los 3 días que estuvimos seguía estropeado, jaja. Pero kein problem, a nosotros siempre nos siguen las wireless y esta vez no fue menos, así que con un poco de malabarismos nos podíamos conectar.

Comimos en una típica taberna en Zumaia y luego nos fuimos a ver los pueblecitos de la costa. Primero paramos en Getaria, donde hay un cartel de bienvenida que hasta te da la bienvenida en català!! Allí pasó lo que tenía que pasar en cualquiera de nuestros viajes: encontrar kartoffels. Pero en este caso la Deutsche Connection no acaba aquí. Había una especie de monumento, en ese momento no sabíamos qué era, al que se podía subir para ver las vistas. Estando arriba, también había unos catalanes (es que estamos en todas partes). Había una inscripción en euskera y debajo una lista de nombres y ciudades. Parecían nombres de pescadores o marineros y sus ciudades de origen. Pues no os imagináis de dónde era uno de esos marineros… de una ciudad sin mar, precisamente. Un tal Hans era de Aachen!!

Ese día la oficina de turismo estaba cerrada (los lunes no abren, una norma estúpida como otra cualquiera: qué pasa, que los lunes no hay turistas?), así que no pudimos saber qué era, pero el jueves, antes de marcharnos, pasamos por ahí y estaba abierta, así que despejamos la duda… El monumento es a Juan Sebastián Elcano, que nació en Getaria. Y los nombres corresponden a los marineros que llegaron con él a Sanlúcar de Barrameda. Según la entrada del explorador en la Wikipedia, Hans era cañonero.

Después fuimos a Zarautz, otro pueblecito muy bonito pero demasiado masificado. Karlos Arguiñano tiene un restaurante allí, y en verano hacía algunos programas desde la playa… que es la más larga de Gipuzkoa. Hasta a mí que no me gusta la playa me venían ganas de bañarme!

Cenamos en Zumaia, y nos dimos cuenta de que en el norte la comida es… diferente. De primero pedimos una simple ensalada mixta. Un tomateee… un atún (tun turuntun)… unos espárragos… (aclaro que a mí los espárragos y el atún no es que me gusten demasiado, pero aquello estaba buenísimo!) y el Txakolí también me encantó!! (considerando que el vino blanco no me gusta…)

Martes 13.09.2005
Teníamos pensado ir a Donosti, pero miramos la previsión del tiempo (vivan las wireless!) y parecía que por allí llovería, así que cambiamos los planes y nos fuimos a Bilbo. Por la mañana estuvimos por el casco viejo, y por la tarde vimos la parte nueva: el Guggenheim, San Mamés, el K-tuin… El Guggenheim lo vimos por fuera, que el arte (y menos el moderno) no nos va… El edificio es muy guapo, pero lo que me pareció curioso es que está como entrelazado con un puente bastante cutre y viejo. Es decir, cuando hicieron el museo tuvieron que esquivar el puente feo.

Más cosas curiosas: paseando por un parque, nos hizo mucha gracia ver que en unas canastas había una inscripción prohibiendo colgarse de los aros… en kartoffel!! Y no estaba ni en castellano ni en euskera!! En una parada de autobús había un anuncio de una academia de idiomas con la frase: ¡ahibalaostia! pues. Y como en Bilbao son más chulos que nadie, los pasos de cebra los hacen en diagonal!! Para qué cruzar 2 veces la calle cuando con una vez ya llegas al sitio que te interesa, la esquina opuesta?

En fin, que Bilbao no es tan feo como todo el mundo dice (el casco viejo es bonito), pero tampoco mata. Cenamos en Getaria, una ensalada mejor si cabe que la del día anterior, y el niño se comió el mejor chuletón de buey que había probado nunca. Definitivamente, si queréis comer bien, id p’allá arriba!

Miércoles 14.09.2005
Esta vez sí que fuimos a Donosti. Por la mañana vimos el casco viejo y subimos (caminando, buf!) al Monte Urgull, donde hay unas vistas impresionantes de toda la ciudad. Comimos de pintxos en el casco viejo, hay una calle que es toda de bares, vas paseando por allí y sólo de mirar las barras llenas de platos de pintxos te entra hambre aunque no sea la hora de comer, jaja. Primero entramos en uno, pedimos un plato, nos pusimos nuestros pintxos… y cuando vamos a pagar, nos pregunta cuántos habíamos cogido!! Qué buena fe, no? Después fuimos a otro, y éste sí que se apuntó lo que cogíamos… Por cierto, una cosa que me hizo gracia es que en los bares… tenían TriNa de manzana! En los bares de Barcelona es inexistente, y en los supermercados está en vías de extinción 🙁 (tengo que decir que me encanta el TriNa de manzana? Bueno, en realidad me gusta todo lo que lleve manzana).

Después de comer fuimos a pasear por el paseo de la Concha, a lo largo de la playa de ídem. No sé si fue muy buena idea, porque pegaba un sol importante, un poco más y nos insolamos :P. Vimos por qué a la playa de la Concha se la llama así (a parte de por la forma de la bahía, claro): la forma que da el agua a la arena en la orilla.

Luego cogimos el coche y nos fuimos hacia el Monte Igeldo. Se suponía que era como el Tibidabo, una montaña con un parque de atracciones. Pero nos sorprendimos al llegar (después de una gran excursión, no estaba bien indicado y nos perdimos bastante, jaja) y ver una señal de “Toll – Peaje”. Eing? Pozí, hay que pagar por entrar al monte. En realidad el parque de atracciones es bastante cutrecillo y tiene más de feria que de parque de atracciones (pagas por cada atracción en la que te subas, por eso la entrada al parque es baratilla). Eso sí, las vistas no tienen precio.

Para acabar la tarde fuimos al peine de los vientos. Allí estuvimos un buen rato, haciendo un montón de fotos. En realidad son 3 esculturas, aunque en esta foto sólo se ve una… Y no me resisto a poner la foto que más me gusta, una silueta hecha involuntariamente…

De vuelta a Zumaia, estábamos bastante cansados y el niño quería ver el Barça–Bremen (el Bremen jugó el año pasado contra el Aachen la final de la copa de Alemania el finde de mi cumple, y lo vimos en el Chico Mendes, aix…), así que fuimos al Eroski y compramos 4 cosas para cenar (ya que teníamos cocina, había que aprovecharla un poco no?)

Jueves 15.09.2005
Antes de ir para abajo, fuimos a Zarautz porque el niño quería darse un chapuzón en el Cantábrico, luego compramos algunas cosillas (atún turuntun y Txakolí, básicamente :P) en el mercado de Zarautz, y carretera y manta!

De camino paramos a ver Pamplona. La verdad es que no tiene nada de especial, sólo vimos el casco antiguo y es bastante feo… Quizás lo único que hace gracia es ver las calles por donde pasan los toros en los Sanfermines… son estrechísimas!! Como era mediodía, todas las tiendas estaban cerradas, y el niño quería comprar Pacharán, asi que fuimos… a un Caprabo!! Me hizo gracia ver (al menos aquí en Barcelona no lo he visto, a ver si ahora he descubierto la pólvora!) que vendían packs cubata: una botella de vodka y 2 latas de fanta!!

Y eso es to, eso es to, eso es todo amigos! Si has llegado hasta aquí y no te llamas Cristina, te felicito, porque menudo megapost me ha quedado! Próximamente, las crónicas de Lady’s Summer (por entregas :P).

Editado 22.02.2006: he sustituido las fotos (estaban en Blogger) por las que acabo de subir a Flickr. El resto, en el set ¡ahibalaostia! pues

Tengo que ponerme a preparar la presentación, pero me da mucho palo porque me bloqueo y no me sale nada coherente (como siempre digo, mi proyecto es una mierda, y no veo la manera de venderlo bien :S). Así que para desestresar, voy a acabar las crónicas de New York, que ya toca :$.

Jueves 24.03.2005

Por la mañana fuimos al Empire State Building. Esto ya nos ocupó casi toda la mañana, porque hay que hacer varias colas interminables. Primero compras las entradas (primera cola), después vuelves a hacer cola para entrar. Luego tomas el primer ascensor (otra cola), que te lleva hasta el piso 80 en aproximadamente un minuto!! Para tomar el segundo ascensor hay que hacer otra cola. Este te lleva al observatorio del piso 86. Desde allí, las vistas de la ciudad son impresionantes. Hay otro observatorio en el piso 102, pero debido al mal tiempo del día anterior, estaba cerrado, así que no pudimos subir (mirándolo por el lado positivo, nos ahorramos una cola!). Pese a que estaba nublado, la visibilidad era buena (en el cartel ponía 15 millas, unos 25 km).

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard… Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la “Renania del Norte-Westfalia”, com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005

Ens vam llevar a les 5:30h del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45h que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l’àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11h, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada pel viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s’anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Llegeix la resta del post »

Mañana me voy a Aachen!! Pero antes me gustaría seguir con las crónicas de New York (la semana que viene hará 2 meses que nos fuimos, snif snif), así que vamos con ello.

Martes 22.03.2005

Teníamos prevista una excursión de éstas organizadas. Se llama Contrastes (o Panoramas Americanos alrededor de Manhattan) y nos la habían recomendado mucho. En parte escogimos esta porque es una oportunidad de ver los otros barrios de Nueva York (normalmente cuando la gente habla de Nueva York suele referirse al barrio más conocido, Manhattan, donde están los típicos rascacielos… el resto de barrios son otro mundo), y es difícil verlos pateando. La realidad es que te pasean en un autobús por Harlem, El Bronx, Queens y Brooklyn, y apenas te bajas del autobús. A mi no me gustó mucho por esto, parecía que éramos los ricos que nos paseábamos por las zonas pobres, en plan safari. Al menos el guía era simpático y nos explicó algunos datos graciosos e interesantes. Por ejemplo, una muestra del Spanglish que se habla en El Bronx: “Le has echado la vacuna a la carpeta?”, que quiere decir “Le has pasado el aspirador a la alfombra?”.

Llegeix la resta del post »