Tinc una càmera de fotos, la Pentax Optio S (fa dos anys que la tinc, va ser la reportera oficial a Aachen!). Aquesta càmera va amb targetes SD i MMC. Jo em vaig comprar una SD de 128MB (em vaig gastar 65€, que és el que ara val una d’1GB :S), perquè eren més ràpides que les MMC.

Els meus pares em roben la càmera quan se’n van de viatge. Clar, com que ells no en tenen (bé, el meu pare té una Reflex analògica morta de fàstic perquè és molt gran, és més còmode dur-ne una petiteta)… Però això s’acabarà aviat, espero, perquè en el seu viatge actual (van marxar dimecres passat i tornen demà passat) a Tenerife (al Carnaval, qué bé que viuen, i jo aquí treballant), tenen previst comprar-se’n una. Però el temps s’està esgotant i encara no l’han comprat! En principi volien (influenciats pel meu consell) la Casio Exilim EX-Z750, una petita meravella que també va amb SD i MMC. Però just el dia que marxaven, Casio va anunciar el nou model que substituiria a la Z750, la Z850, i al meu pare li van entrar els nervis. Jo li vaig dir dues coses: una, que l’acabaven d’anunciar i que probablement encara no estigués al mercat; i dues, ambdues càmeres són pràcticament clons, excepte el fet que la nova té un megapíxel més. La meva conclusió va ser:

Si trobes la Z850 a un preu raonable, compra-la; si no veus la Z850 i la Z750 és molt més barata que aquí, compra-la; si no veus la Z850 i la Z750 té un preu similar al que té aquí, no la compris i espera’t a que comenci a vendre’s la Z850, aleshores segur que la Z750 baixa de preu i decideixes què et convé més.

El problema ve quan a moltes botigues (piratilles que són tots) li diuen que li poden aconseguir la Z850 per un bon preu (menys del que costa aquí la Z750), i l’home no sap què fer. Això és el que li va passar divendres, però avui he parlat amb ell i al final cap d’aquestes botigues li ha aconseguit la nova. Però l’home no ha escarmentat, i ha trobat una botiga on li aconsegueixen la Z750 més barata que a altres llocs més normals (on ja la tenen) i s’esperarà a veure si aquesta tarda l’hi porten. El temps s’esgota, i demà a més allà és festa, així que si avui no la té només tindrà dimecres per comprar-la! D’altra banda jo hagués preferit comprar-la quan abans millor per poder provar-la, així si tingués algun problema la podria canviar o tornar…

Però això no és el millor. Va el meu pare i em diu que aquest cap de setmana es va quedar sense espai a la targeta SD, i que va haver d’anar a un cibercafé per descarregar-ne unes cuantes en el seu pendrive… A veure, pensem-hi un moment. La meva càmera va amb SD. La càmera que tenen previst comprar va amb SD. Bé s’hauran de comprar una targeta no? Doncs perquè no l’han comprat ja i l’han aprofitat amb la meva càmera? Al meu pare no se li va acudir. Tampoc no va pensar en baixar la resolució o fer servir la memòria de la càmera (11MB no donen per gaire, però et treu d’un apuro).

I encara hi ha més! L’home no ha pogut esbrinar com saber les fotos que li queden, però en canvi sí que sap quantes n’ha fet. WTF??!! A la part superior dreta de la pantalla hi ha una icona amb forma de targeta (quan s’està fent servir una targeta externa) o de càmera (quan s’està fent servir la memòria de la càmera) i al costat un número. Què es pensava que era aquest número, que casualment es decrementa cada vegada que fas una foto? Doncs el número de fotos que et queden. I com ha sabut quantes n’ha fet? Comptant-les. Una a una.

Sembla increïble que aquest home dirigís la secció d’informàtica de la seva empresa, i que ensenyés a la seva filla (i.e. moi) a fer servir un ordinador (encara recordo la primera vegada que em va dur un dissabte a la seva oficina per fer un treball de l’escola, jo devia fer 6è d’EGB, i utilitzava un primitiu Word Perfect en DOS, quins colors més macos! Allò va ser l’inici d’una dèria per tot tipus d’aparells amb botonets i coses per tocar, jeje). El que fa la jubilació…

Actualitzat 02.03: ja han tornat els meus pares i… Endevineu! Sense cap càmera de fotos! :S

Hace algo más de un mes (exactamente el 17 de Octubre), redistribuimos los muebles de mi habitación. La historia es un poco complicada, pero resumiendo, no tenía escritorio en mi habitación (cuando vinimos a vivir aquí, en 1990, mi hermana y yo dormíamos en la misma habitación y hacíamos los deberes en la salita… hasta que tanto horarios como intereses e inquietudes empezaron a diverger y a hacer difícil la convivencia, a ella la trasladaron a la hasta entonces habitación de jugar, y yo me quedé con la habitación original, pero seguía estudiando en la salita), y por diversas circunstancias la cosa ha seguido así… hasta ahora. Como digo, el 17 de Octubre redistribuimos los muebles para hacer sitio para un escritorio delante de la ventana. Todavía se me hace raro dormir en el otro lado de la habitación!!

Mis padres y yo fuimos al Ikea para ver si encontrábamos algún escritorio decente que fuera más o menos a medida, pero no hubo manera. Al final, compramos una cajonera en el Ikea y la mesa la hizo mi padre. Así que poco a poco hemos ido fabricando mi nuevo espacio. Tuvimos suerte: la señal Wireless llega perfectamente desde la habitación de mi hermana (desde la salita, donde estaba antes el Access Point, no llegaba, menos mal que en la habitación de mi hermana había conexión Ethernet!), si llegamos a tener que pasar un cable Ethernet por toda la casa… Una cosa que será una chorrada pero siempre había querido tener (y ahora por fin tengo) es un corcho para colgar fotos, postales, notas, etc. Cuando trabajaba en la salita pegaba cosas con celo en el estante de al lado, pero no era lo mismo, jaja.

Y el último detalle llegó el lunes!! Necesitaba una lámpara, Salva también, y pensamos en regalarnos una mutuamente por Navidad. Fuimos a El Corte Inglés a mirar qué había, y a él le gustó una blanca (a juego con su iBook :P). A mi no me gustaba mucho, pero poco después vi una que sí me gustó: la misma, pero en azul! Él me retó a comprarnos la misma, él la blanca y yo la azul… y yo acepté el reto. Me encanta!! Y además cuando llegué a casa vi que hacía juego con la cajonera!

Finalmente, mi escritorio ha quedado así (las cortinas rosas ya estaban ahí, cortesía de mi madre, y la papelera del Rey León también tiene años, la tenía en la salita… no puedo creer que un día comprara una papelera del Rey León :S):

[yo_ya_me_entiendo] Ayer fue un día de esos que vas riendo por la calle (aunque te duela horrores la garganta), y hoy ha pasado una cosa curiosa (que entra dentro de las casualidades imposibles *), pero de momento no puedo explicar nada. Mwahahahah! [/yo_ya_me_entiendo]

* Uooo! Y hablando de casualidades imposibles, el sábado en la fiesta de cumpleaños de Dani me enteré de que alguien más estaba en proceso de entrevistas con la consultora de Cris… Carla! Aunque de momento no me han llamado, y la verdad es que no me hago ilusiones…

Una de les coses que trobo a faltar de la Universitat és la revista de l’escola: Distorsió (la pàgina té molt poc contingut, potser el més interessant és la secció Què és Distorsió?, que per cert, no és un wiki tal com diuen en l’enllaç :S). El dia que veies els cartells per tot el Campus Nord anunciant la propera sortida d’un nou número ja esperaves amb ganes. Es portaven molta conya, la gent de Distorsió.

Una de les seccions més emblemàtiques de la revista són els Bocamolls: frases curioses dites pels professors (principalment, encara que també hi havia de tant en tant algun Bocamoll d’algun alumne), ja sigui per gracioses, simpàtiques, desafortunades o simplement lapsus. Hi havia alumnes que es dedicaven a anar apuntant en una llibreta les ficades de pota del professor de torn (una cosa que tots hem fet a l’escola, a l’institut… però això ja era un nivell professional :P) i després enviar-les a la revista. El millor era que alguns professors ja sabien que tenien certa tendència a dir Bocamolls i, per tant, sortir a la secció pertinent, i quan en deien un, acabaven amb una frase del tipus “i espero que això no surti a Distorsió”… que també acabava inclòs en el propi Bocamoll.

Aquest Octubre, quan vaig anar al Fòrum, hi havia un stand dels de Distorsió on venien números antics de la revista. Jo fa any i mig que no hi estudio, a l’escola, però em va fer gràcia comprar l’últim número, el de Maig de 2005. A la secció de Bocamolls s’hi troben perles com aquestes:

Assignatura: Economia
Professor: Dr. J.M. Calvet
Data: 14 d’Abril de 2005
Morir-se és molt desagradable, però a més a més és molt car.

Assignatura: Elements de CAD
Professor: C. Nogués
Data: 3 de Maig de 2005
Un ejemplo de extrusión: cuando acabamos de comer vamos al lavabo y nos ponemos en cuclillas. Haremos fuerza y si uno no va sueltecito -no tiene diarrea- lo que ha salido, eso es EXTRUSIÓN.

Assignatura: CiSE IV
Professor: Joan Olmos
Data: 5 de Maig de 2005
Veureu que aquí ens donen una fòrmula del marge de pull-in diferent de la que tenim als apunts. Com que les dues són falses, tant per tant, farem servir aquesta.

Assignatura: Criptografia
Professor: Melús
Data: 21 d’Abril de 2005
Voy a marcarlo en rojo o en verde, como Uds. quieran llamarlo.

No sé, suposo que té més gràcia si has fet Telecos a l’ETSETB (tot i que he intentat escollir les que siguin menys tècniques i/o regionals), i si coneixes el professor en qüestió, perquè t’imagines dient el Bocamoll.

I a què ve aquest revival estudiantil? Doncs a que des de la setmana passada els meus pares diuen Bocamolls… A veure, cap d’ells és català: ma mare és d’Ourense i mon pare de Salamanca. Tots dos entenen el català, el meu pare el parla una mica però ma mare no s’hi atreveix. Jo a casa sempre he parlat l’idioma que m’ha donat la gana: castellà, català, anglès… i des de fa un any també dic cosetes en alemany (en plan saludar, dir kein problem, etc.). Sí, bé, sóc una mica rara 😛 (no heu notat un cert desvari lingüístic en aquest blog?)

Doncs ara els meus pares van i, parlant en castellà, diuen catalanades!! Així que allà van, in Bocamolls’ Style:

Progenitor: Pare
Data: 7 de Novembre de 2005
Sabías que el Barça guanyó ayer?

Progenitor: Mare
Data: 8 de Novembre de 2005
Puedes contar, la de gente que pedirá esos pisos! (parlant dels pisos que faran al davant de casa, la meitat de protecció oficial… i adaptant la típica expressió catalana Pots comptar)

Progenitor: Mare
Data: 8 de Novembre de 2005
Los pisos para la gente grande… (sí, sí, la gent gran = la gente grande)

Bé, i fins aquí la primera entrega de Mum & Dad’s Bocamolls. Espero que n’hi hagin més, perquè Déu n’hi Do com vam riure!!

Ahir celebràvem el sant de l’avi del nen, i vam anar al mateix restaurant que pel seu sant. Després, el nen i jo vam anar a casa seva a veure una peli (no feien res interessant al cinema, bé, han estrenat Torrente 3 però hi anirem aquest cap de setmana amb més gent). Vam escollir-ne una molt actual, Atrapado en el Tiempo. Ja l’havíem vist, però és una pel·lícula geek en tota regla, així que mereixia un revisionat. Per acompanyar, vam preparar unes crispetes. Però no les vam fer normals, sinò a la Víctor. I qui és en Víctor? El meu cosí d’onze anys.

Quan vam anar al poble, un dels dies el nen volia veure una peli, i com que jo em vaig endur el portàtil i la meva col·lecció de DVDs, vam posar Shrek 2 (no la vam acabar de veure, aquest nen no para quiet :S). En Víctor va voler fer crispetes, i va dir que hi posaria… sal i sucre!! Ma germana i jo li dèiem que no podia ser, però ell deia que ho feia sempre i estaven bones. Nosaltres no ens ho crèiem gaire, però com ell sempre fa el que vol (seria un bon client per a la Supernanny), no ens hi vam discutir. Doncs estan bones!! Així que vam instaurar l’empresa “Víctor y Pimas: palomiteros desde 2005″. Serà un bitxo maleducat, però quan vol és moníssim!!

Total, que ahir vam provar l’invent. El problema és que no ho vam fer amb crispetes normals (grans de blat de moro), sinò les típiques de microones, que ja porten sal. Així que només hi vam tirar sucre, però el gust era diferent… De totes maneres, estava bo. Quan parli amb el meu cosí li ho comentaré!

Ap! El nen està nerviosíssim perquè aquesta setmana li arriba el seu ibook!! (No li digueu, però jo també una mica, jeje!) Suposo que serà avui o demà, així que posarà el mode friki ON i no em farà ni cas :P. Esperem que pugui configurar l’iChat per poder continuar parlant pel Google Talk, perquè si no… que el torni a Apple!!

Se ha quemado la casa de mi abuela, en Navalmoral de Béjar (Salamanca). Mi abuela, mi primo de 11 años y otros 2 primos segundos, también pequeños, estaban durmiendo allí (normalmente viven en Béjar, pero son las fiestas del pueblo y se quedaron a dormir). Por suerte, mi abuela oyó algo y tuvo tiempo de sacarlos a todos de la casa. Se han salvado por los pelos.

Todavía no sabemos el origen del fuego (no ha sido un incendio forestal, sino de la misma casa). Han quedado las 4 paredes, nada más. Yo pienso en todos los recuerdos que tengo de esa casa, mis juguetes estaban todos allí, un puzzle que le hice a mi abuela (precisamente el otro día le hablaba al niño de ese puzzle), los muebles de la casa vieja, el tocadiscos viejo, un montón de libros… Todo, todo se ha ido. Y luego pienso en mi abuela, que toda su vida estaba allí (si a mi me duele que apenas pasaba allí los veranos…). Por suerte mi abuela vive con mi tía en Béjar así que la mayoría de la ropa la tendrá allí y no en el pueblo.

Pero bueno, habrá que consolarse pensando que por lo menos nadie ha sufrido daños. Aunque mi abuela supongo que tendrá un bajón impresionante. Mañana nos vamos los 4 (mis padres, mi hermana y yo) para allá. Sé que no podemos hacer nada, pero por lo menos estar con ellos. Preferiría que no fuera en estas circunstancias, pero a mi ya me va bien ir por allí unos días, que hace 3 años que no los veo…

He venido por casa a buscar algunas cosas, después he quedado con el niño… Volveremos la semana que viene, el jueves o así.

Joder. Un verano que estaba siendo de p*** madre se ha estropeado del todo.

Buf, masses emocions per un dia… Ahir vaig arribar a Cunit a les 7 de la tarda, els meus pares no hi eren. Quan van tornar ens vam discutir. La cosa va començar per la punta de l’iceberg (el fet de que m’obliguin a anar-hi), i van acabar sortint tots els problemes de l’últim any. Avui n’hem tornat a parlar, més calmadament, però encara hi ha punts de desacord… No sé, de moment no ho tinc gens clar, però vull arreglar les coses i crec que en part haver tret tota la merda ens anirà bé.

El problema és que volia ser dolenta però no ho sóc, s’han molestat més del que em pensava amb el fet de que vagi a casa del nen i em sap greu. Jo pensava que passarien del tema però s’han quedat amb el missatge superficial (que prefereixo estar a casa d’uns desconeguts a estar amb ells) sense entendre el de veritat (que per mi em quedaria a Barcelona, però si les opcions són estar en un poblet on m’avorreixo des d’on he de perdre 4 hores per anar a Mataró, o estar en un poblet on probablement també m’avorriré però la distància que em separarà del nen serà d’un passadís, em quedo amb aquesta última opció).

I és que segons ells, jo no els hi he donat gaires opcions, però jo crec que qui no han donat opcions són ells, perquè dir-me: “Nos vamos a Cunit, el lunes que viene te vas tú” no és una invitació a la negociació precisament… Que si el nen treballa, jo no tinc cap problema en quedar-me a passar la setmana i venir a Barcelona el cap de setmana… Si la setmana passada ma mare em deia que podia venir de tant en quant, i si se’m feia tard quedar-me a dormir, però tornar a Cunit al dia següent, ara el meu pare diu que no passa res si em quedo a passar el cap de setmana a Barcelona… Crec que les coses canvien bastant, d’aquesta manera… Ells diuen que sóc egoista perquè només penso en el que vull. Jo crec que els egoistes són ells perquè m’organitzen la vida segons la seva. És a dir, ells prefereixen passar l’estiu a Cunit, diuen que he d’entendre que ells estan millor allà, ma mare dorm millor, a Barcelona se li inflen les cames amb la calor, etc. Però si això ho entenc, i no els obligo a estar aquí! Ells sí que em volen obligar a estar allà… per un concepte de família que no acabo d’entendre. Els pares dels meus amics se’n van de vacances i no obliguen als seus fills a anar-se’n amb ells (parlo de gent de la meva edat, és clar), tenen cases o apartaments on hi pasen l’estiu i els fills es queden a Barcelona… Però els meus no, pels meus si estem separats per 70km ja no som una família. Jo crec que si no som una família no és per això, el problema ve de tot l’últim any…

Demà me n’aniré a casa del nen, ara no li diré que no, però no sé si ha estat una bona idea… Dilluns anirem cap a Planoles, dimecres a casa dels avis del nen, divendres tornarem cap aquí, em quedaré el cap de setmana… Els hi he dit als pares que intentaria anar-hi la setmana del 15… El nen encara estarà de vacances, aquesta tarda li he dit que podria venir amb mi… Perquè enmig de la discussió d’ahir vaig dir una cosa de la que em penedeixo, perquè encara que no em falta raó, vaig fer mal als meus pares… i no sóc tan dolenta.

Els hi vaig dir que no tenia ganes de portar al nen una altra vegada a casa, primer perquè no em semblava bé el que feien obligant-me a anar-hi, i segon perquè no saben tractar la gent. Són una mena d’incompetents socials. A casa no estem acostumats a rebre convidats… Els meus pares tenen amics i tal, però com diu ella “cada uno en su casa”, només s’ha trencat aquest lema amb la Mucha (una amiga de ma mare que ara viu a Galícia), que quan èrem petites (ella també tenia una filla un any més gran que jo i un fill bastant més petit) anàvem sovint a dinar a casa seva o a la inversa. I clar, si no et relaciones amb la gent no saps tractarla. Jo he heretat una mica aquesta incompetència, però intento superar-ho. La meva època a Aachen em va anar bé, perquè vaig fer d’amfitriona de sopars moltes vegades, i el fet de viure molt a prop d’altres de la colla (al mateix edifici!) feia que entréssim i sortíssim de les cases dels altres contínuament, improvisséssim un sopar a casa de l’un o de l’altre, etc.

Doncs això, que és veritat però no ho hauria d’haver dit, perquè estava enfadada… I que si ve el nen a Cunit potser ho passo una mica malament per les coses que els meus pares faran o deixaran de fer, però espero que així s’arreglin una mica les coses… No sé, ja dic que estic bastant confosa… Ara no hi vull pensar, ja em menjaré el cap quan torni de la Cerdanya.

Ahora que estoy más tranquilita, quiero comentar los acontecimientos del lunes.

Antecedentes: ya he dicho en alguna ocasión que mis padres tienen una casa en Cunit. La compraron en 1999, creo… O sea que yo ya estaba un poco crecidita como para apetecerme irme allí cada fin de semana y hacer amigos (vale, también soy un poco asocial :P). Antes, mis padres eran unos firmes detractores del concepto de segunda residencia, decían que preferían visitar sitios nuevos a ir siempre al mismo sitio. Y eso hacíamos, teníamos un remolque e íbamos de camping, cada verano a un sitio diferente… Hasta que repetimos, en un camping de Cubelles (el pueblo de al lado de Cunit). A mis padres les gustó la zona y cambiaron sus principios por una casa bien mona. En ese momento me hizo gracia, de hecho les ayudé a elegir la casa, y la casa me encanta, pero a mi no me gusta la zona. Yo soy de ciudad, en un pueblo me aburro. Así que pasar los veranos allí significa estar todo el día pegada a la tele, pasando el rato… Alguien pensará, “pues ves a la playa!”, pero hay un pequeeeño inconveniente: no me gusta nada la playa. Soy animal acuático, sí, pero de piscina, odio la incomodidad de la arena y el calor agobiante de la playa.

Llegeix la resta del post »

Normalment el nen i jo intentem anar cada cap de setmana al cine. Però aquest últim no hi havia cap pel·lícula interessant que no haguéssim vist ja, així que diumenge vam fer sessió de cine a casa. Això era molt típic a Aachen, molts diumenges ens reuníem a casa d’un de nosaltres per veure una peli. Era una mica incòmode, perquè no teníem tele als apartaments i havíem de veure-ho a la pantalla del portàtil, però estava bé.

Aquí a Barcelona també ho havíem fet alguna vegada (he vist les dues trilogies de Star Wars – excepte l’Episodio III, que la vaig veure al cine – en la pantalla de 15″ del meu portàtil!). Aleshores no teníem reproductor de DVD, mai no vaig tenir la necessitat (a casa l’única aficionada al cine sóc jo) de comprar-ne un, perquè la tele més gran que teníem era de 17″ (igual que la pantalla de l’ordinador de sobretaula). Però per Nadal els meus pares es van comprar una tele plana de 32″, així que vaig fer el pas i vaig comprar el DVD. I la cosa canvia bastant, eh?

Estic fent la col·lecció Woody Allen: m’estic baixant totes les seves pel·lícules en dual i amb els subtítols en els 2 idiomes (quan ho trobo tot, clar). Bé, ara ho tinc una mica parat perquè m’estic quedant sense espai al disc dur i l’iPod no es parla amb el portàtil… Aix, que com sempre me’n vaig del tema. Total, que em venia de gust veure una d’en Woody Allen, en anglès! En principi jo havia pensat en Hollywood Ending (Un Final made in Hollywood), però el nen va proposar Deconstructing Harry (Desmontando a Harry) i com que tampoc l’he vist (de fet n’he vist molt poques, però les que he vist m’han agradat, per això estic fent la cole), doncs vaig accedir. És una anada d’olla, em va agradar molt perquè mescla diferents històries, confonent realitat i ficció… Jo coneixia la pel·lícula perquè va tenir molt bones crítiques en el seu moment (és del 97), però no sabia res de l’argument, i tampoc sabia la quantitat d’actors coneguts que hi surten! Va d’un escriptor amb moltes perversions (sexuals, bàsicament), que escriu novel·les sobre històries i personatges que s’assemblen sospitosament a ell i les seves circumstàncies. En Woody Allen interpreta a l’escriptor, però d’altres actors interpreten el seu alter ego a les novel·les. El millor, l’home desenfocat (Robin Williams)!

A les 19:30h havíem acabat de veure la peli, i vam posar TV3, estaven fent la repetició d’El Cor de la Ciutat, una sèrie ambientada al meu barri (fins ara! La temporada que ve se’n van de Sant Andreu…) que m’agrada molt i el nen també seguia des del començament, encara que aquesta temporada ha estat desenganxat, és lu que té treballar tot el dia… A les 20h es va acabar, i va començar un altre programa: Supernanny. Ens vam quedar tan flipats que fins que va acabar, a les 21h, no vam marxar a sopar. El programa és del Channel 4 britànic, i buscant-ho a Internet he descobert que també han fet una versió americana a l’ABC! El primer que sobta és la traducció, és tan correcta que en Pompeu Fabra n’estaria orgullós, però sona raríssim!

El programa començava presentant un petit dimoni que responia al nom de Charlie i tenia 2 anyets i mig. Un nen tan maco que els seus pares li deixaven fer el que volia: que no volia sopar? Doncs no sopava. Que volia menjar xuxes? Doncs li donaven xuxes. Que tirava el menjar a terra? Doncs la mare ho recollia… Uns pares modèlics, no? I si no feien cas a alguna de les peticions de l’amo de la casa, el nen xisclava fins que ho aconseguia. Després d’això, es veia una escena on una dona vestida amb traje-chaqueta sortia d’un cotxe i començava a caminar sota un paraigües. La Supernanny! L’analogia amb Mary Poppins és evident, però després de conèixer-la, s’assembla més a la senyoreta Rottenmeier.

El programa de reeducació de la Jo Frost (el nom de la supermainadera) dura 3 setmanes. El primer dia es dedica a observar, sense intervenir en res. A partir del segon dia, i durant tota la primera setmana, aplica les seves estrictes normes (en el capítol de diumenge es va traslladar a la casa de la família, no sé si això ho fa sempre). La segona setmana se’n va, i deixa deures a la família, per veure com evolucionen sense ella. La tercera setmana torna i corregeix els errors que han comès durant la segona setmana (que ella ha vist en vídeo).

La Jo va instaurar un règim dictactorial a la casa, on tothom tenia una rutina i uns horaris definits: l’hora de banyar el nen, l’hora d’adormir-lo… Fins i tot tenien un temps predefinit que havien de dedicar als seus altres 2 fills (que els pares passaven d’ells d’una manera…)!! A mesura que anava avançant la primera setmana, el nen-dimoni s’anava convertint en un nen atontat (semblava drogat). Per la segona setmana, els deures de la Jo eren que una nit la parella havia de sortir a sopar i no parlar de nens. La mare deia que no sabien de què parlarien!

Durant aquesta segona setmana, al principi semblava que se’n sortien, però un dia el pare es relaxa en l’hora d’anar a dormir (el tòpic dels pares que no serveixen com a educadors) i… en Charlie torna a ser el nen-dimoni! Quan torna la Jo, els hi fot una gran bronca als pares. És boníssim!! Al final de la tercera setmana, en Charlie torna a ser el nen drogat, i tots semblen molt feliços!

El que no sé és què haurà passat després que la supermainadera marxés definitivament. Perquè jo penso que el que passa és que el nen els hi havia perdut el respecte als pares (normal…), però l’estil Rottenmeier de la Jo feia que a ella sí que li tingués respecte (o por). En certa manera el nen em recorda al meu cosí. Ara té 11 anys, i fa gairebé 3 que no el veig (viu a Salamanca) i no sé si haurà canviat, però de petit era horrible! El pare no el renyia ni el castigava mai, perquè deia que era massa petit, i la mare es queixava del comportament del pare però al final acabava fent el mateix (és a dir, consentir-li-ho tot). Total, que el nen no tenia cap problema en pegar el pare, la mare o l’àvia… En canvi quan estava amb els meus pares (i els seus no hi eren), es comportava molt millor. Tenia les seves sortides de to, és clar, però els meus pares el posaven a ratlla… Espero que quan tingui fills sigui una mare del tipus de la meva (en aquest sentit)!

Quan va acabar el programa vam anar a sopar al xino de La Maquinista, no hi havíem estat mai. És un buffet lliure, i hi ha productes tan típics de xina com patates fregides, macarrons, formatge… I la qualitat no és una maravella (quins rollitos més dolents!), però ho havíem de provar.

Ayer fui a depilarme. Voy al mismo sitio desde hace tiempo… 10 años, nada menos!! Todo empezó cuando me cansé de tener que pasarme la cuchilla todas las semanas y que encima no me salieran pelos sino pinchos, así que después de probar uno de los primeros modelos de silk-epil y sólo conseguir depilarme un trocito de pierna (diosss, qué dolor!!), mi madre me llevó a un sitio del barrio donde depilaban a la cera: “lo pruebas, si aguantas, bien, y si no, pues ya veremos”. Y así seguimos… Después también empezó a ir mi hermana, y mi madre va al mismo sitio para tratamientos de belleza varios (lo de depilarse no, que la cera le provoca alergia, y además, tiene 4 pelos mal contados la joía!!), así que ya hay una relación como de amistad con Conxi, la dueña, y Vanessa, la chica que trabaja allí (que además es su ex-nuera), que conocen nuestra vida y nosotras algo de la suya (sobre todo de Vanessa, que habla por los codos, jeje). Ayer precisamente coincidí con mi madre!! La estaba atendiendo Vanessa, así que me tocó Conxi.

No sé por qué, salió el tema de mi hermana. A ver, resumiendo mucho (aunque la cosa es más complicada), no nos hablamos desde hace tiempo… Conxi me dijo lo que me dice siempre, que al final nos acabaremos arreglando. Yo también le dije lo de siempre, que ya he perdido la esperanza y que ha llegado un punto en que casi me da igual… Lo que me sorprendió fue su respuesta: “Al final, la sangre llama”. Me puso el ejemplo de su ex, dice que ve muy poco a su nieto (un bebé de año y pico), pero que cuando va a verlo, el niño le llama avi. Y según ella, eso es porque es sangre de su sangre.

No tenía ganas de discutir (el tema está a flor de piel últimamente, y no quería ponerme a llorar), así que no le repliqué. Pero no estoy en absoluto de acuerdo. Si el niño le llama avi es porque (por muy poco que se vean) se acuerda de su abuelo. Cuando era pequeña, sólo íbamos a ver a la familia de mi padre cada verano, por razones geográficas (viven en Béjar, Salamanca), así que veía poco a mi abuela y mis tíos y tías. Y también me acordaba de mi yaya!! Pero es que también me acordaba de los niños del pueblo, y no son de mi sangre!!

Otro ejemplo es mi abuelo (el padre de mi madre). Cuando éramos pequeñas no venía mucho por casa (y eso que pasaba parte del año en Barcelona, los 2 hermanos de mi madre también viven aquí). Desde hace unos años, viene más de visita. Pues yo lo siento, pero ese hombre para mi no significa nada.

Y es que mi madre sería mi madre aunque no me hubiese parido. Y mi hermana en estos momentos no es nada para mi, es una persona que me provoca indiferencia la mayor parte del tiempo, y un profundo dolor cuando pienso en ciertas cosas…

Releyendo el post, y si no se saben los antecedentes, parece que no tenga sentimientos, pero es que el tema es duro, y llevo unos días de bajón contenido… En estos momentos, lo único que me anima es el niño… Hoy hacemos 1 año y 2 meses, no es que celebremos los mes-aniversario por todo lo alto, pero por lo menos nos gusta vernos ese dia, así que hemos quedado para ir al Starbucks (espero que la cosa no se tuerza en el trabajo y finalmente podamos ir!!)

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!