Avui he tingut un dia bastant xof. S’ajunta un mal de cap important amb una minidepressió (l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i jo porto 22 anys ensopegant amb la meva pedra particular).

Però hi ha hagut un parell coses que m’han pujat una mica els ànims, i no vull acabar el dia sense apuntar-les:

• He rebut un paquet dels USA que no esperava que arribés tan aviat.
• En Salva va disfrutar moltíssim amb el seu regal d’aniversari.

Últimamente estoy poco escritora… Se debe a varios factores. Principalmente, no tengo mucho de qué escribir. El sábado celebramos el cumple de Salva con sus amigos (en El Italiano de Port Balís, Salva se rindió por fin al ficco! :P), le regalaron el CD de El Koala, una medalla al mejor informático (ambos regalos fakes, claro) y un maletín para ir a trabajar… pero a parte de esto, mi vida no ha tenido muchos acontecimientos.

Otra razón es que la semana pasada me cambié de ordenador en el trabajo, por fin tengo un ordenador decente (512MB de memoria) con XP! Ahora mismo el Firefox me está ocupando más de 200MB (es rarísimo, en casa no me ocupa tanto!) y ni se entera! Lo malo es que no soy administrador, así que tengo los movimientos un poco limitados. Hay dos unidades de disco, en la C:\ no puedo instalar nada pero en la D:\ sí. Y aunque para instalar determinados programas (como por ejemplo el iTunes) necesitas permisos de administrador en la C:\ (aunque quieras instalarlo en la D:\ :S), no me quejo. La razón del cambio es que alguien se fue de la empresa y nos ofrecieron su ordenador. De hecho primero se lo ofrecieron a Soso, pero estaba dudando (es que lo de estar capado es un inconveniente, aunque siempre hay ordenadores de los viejos por aquí cerca para los que sí que tenemos contraseña de administrador) y Jefe (pensando que Soso ya lo había rechazado) me lo comentó a mí… y fui más rápida. Y por qué afecta esto a mi ritmo posteador? Pues porque al tener un ordenador decente no tengo cosas pendientes de mirar en casa, y aprovecho para dejar descansar un poco mi portátil cuando no hay nada descargando en el eMule.

Y el tercer factor es precisamente debido al eMule. Últimamente me ha dado por las series, la que sigo normalmente es House como ya dije, pero también he echado mano del eMule para ver algún capítulo de Buffy que me perdí en Cuatro, o para ver los 4 o 5 capítulos de la primera temporada de Alias (ahora que me he enganchado :P) que me faltaban por ver, y seguro que tiraré de eMule cuando por alguna razón me pierda alguno en el futuro. Así que los fines de semana me pego unas maratones de series de cuidado. Hace un par de semanas decidí acabar de ver una serie que me encantaba, y que Tele5 maltrató en su momento para al final dejar olvidada a falta de emitir las dos últimas temporadas: Expediente X. De momento tengo toda la octava temporada, mañana pondré a bajar la novena, junto con el capítulo de House de hoy (el 12, ritmo de la Fox). También me he bajado el último de la séptima para ponerme en situación respecto a la desaparición de Mulder. En definitiva, la maratón de este finde se llevó el récord hasta ahora: 8 capítulos en un sólo día! Es grave, doctor?

Y la casualidad ha querido que en el Hace… de hoy de Microsiervos hubiera una referencia a la serie, que me ha llevado a un comentario en flickr y finalmente a una página donde venden el poster. Leed, leed… No veis algo raro? Lo he capturado por si desaparece algún día:

Vendido hacia fuera

Es decir, la traducción literal de sold out (agotado). Vivan los traductores automáticos!!

De todas maneras el poster mooola! (Si leéis el post de Microsiervos veréis que hay varias versiones, de hecho la que venden hacia fuera es diferente de la que ilustra este post.)

Ara ja no cal que em mossegui més la llengua, com diu el guinyol del Robinson, ya está todo el pescao vendido 😛

Primer hi ha hagut un regal fake, un dispensador de caramels PEZ, com que l’altre dia en Salva recordava aquests mítics caramels, vaig passar per una botiga de xuxes i vaig preguntar si en venien… I sí, passa que tots eren de Chicken Little.

Després el regal trampa, La Confusión II. En principi havia de ser el seu regal de Sant Jordi però estava esgotat. La setmana passada a la FNAC del Triangle em van dir que el tindrien aquesta setmana i ahir quan hi vaig trucar encara no els hi havia arribat, però… vaig trucar a la de l’Illa i sí que el tenien (per això deia que havia tingut sort), i vaig aprofitar al migdia per anar-lo a comprar.

I què amagava el regal trampa a la pàgina 26 (endevineu quants en fa :P)? El regal de debò: dues entrades pel concert d’en Bruce Springsteen a Badalona. Al final, passar-me la nit del 11 d’abril veient l’especial de House amb el mòbil enganxat a l’orella, comunicant una vegada i una altra, no va ser en va!

No tenia jo gaire clar que ell no les comprés pel seu compte, però em vaig arriscar… i vaig guanyar! Un parell de dies després em deia que quina mala sort, que s’havia enterat tard i que ja no quedaven entrades… Però vaig tenir el meu moment de pànic la setmana passada quan va dir que tenia alguna possibilitat remota d’aconseguir-ne :S

En definitiva, espero haver-li alegrat una mica el dia, que falta li feia 😉

… i no miro a ningú!

Felicitats! ;)

El d’ahir sí que va ser un Sant Jordi com cal. Vam començar per l’FNAC (malgrat era diumenge, les llibreries estaven obertes), on jo vaig trobar el meu llibre (He Dit, és clar), però en Salva estava gafe, el seu (segon volum de La Confusión, un dels mil llibres del Neal Stephenson :P) estava esgotat. Vam buscar-lo a altres botigues durant tot el dia, però no hi va haver sort. A la tarda, a la paradeta d’El Corte Inglés, va veure un llibre que li va fer gràcia: La puta feina, d’en Matthew Tree (un anglès que fa molts anys que viu a Catalunya, parla perfectament el català però amb un accent britànic molt divertit). Així que no ens en vam anar amb les mans buides!

Però entre aquestes dues compres vam passar per la plaça Universitat, on l’Andreu i companyia signaven llibres (dues hores al matí i dues a la tarda). Al matí vam arribar que faltava mitja hora perquè acabessin, i la cua era llarguíssima, així que vam anar a dinar i vam tornar-hi després. Vam provar el nou VIPS del carrer Villarroel, sabia que l’havien obert perquè tinc la targeta del Club VIPS (amb tantes visites al Starbucks de tant en quant em surt un frapuccino gratis!) i em van enviar un vale de 3 euros. Està molt bé, és molt minimalista i tenen plats nous a la carta (bé, fa temps que no hi anava, potser no són ben bé nous).

Al final, entre dinar i fer un volt buscant el llibre d’en Salva, vam tornar a la plaça Universitat mitja hora abans del segon torn de signatures, i la cua no era llarga: era infinita. A més allà a la plaça hi tocava un bon solet, i estàvem cansats, així que vaig desistir de la signatura. De fet ja en tinc dos signats, i en l’últim (fa dos anys, era el primer any que tenien carpa pròpia a la plaça Universitat) no s’hi va matar gaire. Vam tornar a casa i vam veure un parell de capítols de House (compañeros… creo que tenemos un nuevo adepto! mwahahahah!).

Durant tot el dia vaig acumular 4 roses. La primera (i la més maca), la que em va portar en Salva. Després al VIPS ens en van donar una altra (bonic detall). El Corte Inglés també en regalava una per cada compra. I l’última és potser la més graciosa. Davant de la plaça Catalunya, els de la CocaCola en regalaven… però només als homes. Anaven lligades a un cartró on posava, en lletres ben grans:

Un aplaudiment per als homes que van pel carrer amb flors a la mà.

I després més petit:

Certifiquem que la persona que porta aquesta rosa, l’ha portat amb molt d’amor pel carrer, sense importar-li les mirades alienes, amb la il·lusió d’entregar-la a la seva destinatària.

Simpàtica al·lusió a l’anunci de la tele!

M’ho vaig passar molt bé ahir, però va ser esgotador! Avui no podia amb la meva ànima, i amb tot l’aldarull de la feina (per cert què li passava avui a Blogger? És curiós que al blog de status hi apareixen explicacions, però no hi han estat durant tot el dia… serà que tampoc podien publicar?) m’ha acabat agafant mal de cap i he marxat abans cap a casa.

Después de un día agobiante vinieron dos días bastante mejores 🙂

El sábado fui a casa de Salva para llevar a cabo dos tareas para las que necesitábamos Internet. La primera era buscar casas rurales para el puente del Trabajo (29 de abril al 1 de mayo). Después de un rato de búsqueda infructuosa (todo completo), decidimos cambiar el fin de semana por el de la Segunda Pascua (el 5 de junio, no es fiesta en toda España pero al menos aquí en Catalunya sí), así que nos vamos a una casa rural en Peratallada que tiene muuuy buena pinta!

La segunda tarea era… comprar camisetas geeks! Tendremos que hacer una segunda sesión, pero por lo pronto dentro de unos días tendremos una camiseta cada uno! Cuáles serán? Sorpresa!

Después vimos Snatch, una película que me recordó en cierta manera a Ocean’s Eleven (sobre todo en la banda sonora en algunos momentos), pero mucho más gore y rara, y menos pija. Es una de estas películas con varias historias, en principio independientes pero que cada vez se van cruzando más. Es muy divertida, pero desconcertante, porque después de 20 minutos no entiendes nada. Lo que más nerviosa me ponía era la manera de hablar de Brad Pitt (su personaje es gitano y no se le entiende cuando habla). Para acabar, cenamos en el Tilt, un restaurante algo caro pero disfrutamos como niños!

Ayer pasamos el día en la Costa Brava. Después de pasear toda la mañana por Platja d’Aro, íbamos hacia Palamós cuando vimos que en Calonge había un mercado medieval, así que paramos para verlo (y de paso, Salva me enseñó la casa que tenían sus padres allí). Comimos en Palamós y después dimos una vuelta por el pueblo. A las 16:30h decidimos volver a casa para evitar posibles colas en la carretera (hoy en Catalunya es fiesta, pero muchas familias celebran La Mona… en casa).

Hoy, si mi hermana lo permite, toca sesión de cine en casa. Bueno, cine u otra cosa… lo que encontremos por ahí (es decir, por mi ordenador o el armario de los DVDs).

Bueno, ya se acaba la Semana Santa. Se me ha pasado rápido, y eso que estoy sin Internet y con una hermana puteando por ahí.

El jueves vimos Plan Oculto en La Maquinista. Fuimos a la sesión golfa, y antes cenamos en el Foster’s Hollywood… Beep! Error. Nos gusta bastante el Foster’s, y hacía tiempo que no íbamos y nos apetecía ir, pero tienen un problema: cuando hay mucha gente el servicio es nefasto. Pensábamos que al ser inicio de Semana Santa la gente estaría fuera y no tendríamos problemas, pero llegamos a las 22h y había una cola impresionante. Además, después de un rato esperando (cuando nosotros estábamos segundos), la gente empezó a ponerse nerviosa, porque había mesas vacías y no nos sentaban. La verdad, si sentarme significa que tendré que esperar más a que me atiendan, prefiero esperar de pie (no llenaban todas las mesas porque tenían poco personal).

No tuvimos mala suerte del todo (una vez sentados nos atendieron relativamente rápido), pero hubo un detalle que no me gustó nada: pedimos un postre para compartir, y nos lo sirvieron con una única cuchara. Le pedimos otra a la camarera, y después de 5 minutos seguíamos esperando, y al pasar otro camarero se la pedimos a él. Este fue más rápido, y nos trajo… una cucharilla de café! Pero lo peor fue cuando pasados otros 5 minutos (cuando ya llevábamos la mitad del postre) apareció la camarera original con una cuchara (también de café, es que no les quedaban de las normales?), y al ver que ya nos la habían traído, nos echó una mirada de asco que si las miradas mataran… A ver, chica, que han pasado 10 minutos desde que te pedimos la cuchara! Cosas como esta (a parte de que te traigan algunos platos fríos) hacen que no sea buena idea ir cuando hay mucha clientela y poco personal (en situaciones más equilibradas es mejor).

Después, Plan Oculto. He de reconocer que el día (jueves, después de una jornada de trabajo… no es que trabaje mucho, pero tuve que madrugar) y la hora (empezaba a las 0:45h) no ayudaban mucho a concentrarse en la película, que además al principio es un poco aburrida (ya sabemos que va de un atraco, hace falta tanto detalle?). Pero en general no está mal, y el final es curioso… [spoiler, selecciona el texto con el ratón para verlo: Hace que el título en inglés (Inside Man), que a priori parece aleatorio, cobre más significado.] Eso sí, el personaje de Denzel Washington es insoportable.

El viernes me levanto escuchando música (no mía, y lolailo, que odio, para más inri). Abro la puerta de mi habitación y la oigo aún más alta… Mi hermana, en el comedor, escuchando lolailo a todo volumen. Sí, en una situación normal se le pediría a la otra persona que por favor bajara el volumen, pero en este caso lo único que conseguiría sería ponerme de mala leche… y quizás que incluso subiera el volumen. Como en el comedor están además el DVD y el vídeo, no puedo ponerme la maratón de House (8 capítulos de la segunda temporada) ni ver algún programa grabado de Buenafuente, así que decidí encerrarme en mi habitación (con todas las puertas intermedias entre ésta y el comedor cerradas) y leer blogs. Beep! Error.

Llego a mi habitación, enciendo el portátil… No hay Internet. O se ha rallado el router o se ha rallado el módulo Wifi. Voy a la habitación de mi hermana (donde está el Wifi) y… ni lo uno ni lo otro. Lo que falla es la conexión entre el router y el módulo Wifi. No es la primera vez que nos da problemas, pero normalmente con apretar un poco el cable vuelve a funcionar. No fue así esta vez, supongo que se ha soltado alguno de los hilos del conector, pero no tengo herramientas para arreglarlo (si me cargo el conector, necesito otro conector y una crimpadora para unirlo al cable), así que toca esperar (a que mi padre, que está en Cunit, vuelva y vaya por su antiguo trabajo a rapiñar una crimpadora y un conector :P).

Así que el viernes me desesperé un poquito. Por suerte a mediodía se acabó El infierno de la música lolailo y mi hermana se fue por ahí, y pude hacer cosas.

Por cierto, ahora estoy conectada físicamente mediante Ethernet al router… en la salita (con la tele encendida en cualquier canal para no escuchar el lolailo que viene del comedor). Y sí, sin quererlo me ha salido otro post-rage :P

Ayer fuimos a ver V for Vendetta, y la verdad es que podríamos habernos quedado en casa, porque lo peor no es lo mala que es, es que además es aburridísima!

Antes de verlas (hablo de verlas en el cine), clasifico las películas en 3 categorías: las que me apetece ver (por ejemplo Plan Oculto, que la estrenan este miércoles), las que no me importa ver (donde entraba ésta) y las que no pienso pagar por ver (ahora no se me ocurre ninguna que estrenen próximamente). Dentro de estas últimas las hay que si me insisten, podría llegar a verlas… pero en casita, que pagar 7 euros por eso duele.

Después de verlas también hay categorías: las que te sorprenden aunque no te esperabas mucho, las que te gustan y ya te lo esperabas, las que ni fú ni fá, las que te decepcionan… y las que son mucho peores de lo que te imaginabas. La de ayer entra en la categoría “7 euros tirados a la basura”.

No quiero spoilearle la peli a nadie (que encima de lo mierda que es, si vas sabiendo el final…), aunque es bastante previsible. Pero por si acaso, si la quieres ver salta al párrafo siguiente. Dos detalles: el momento beso es patético, y la lucha final contra los secuaces de Creedy al estilo Matrix es una malísima copia (a Salva por lo visto le gustó… y Kill Bill no!! Si la lucha de los Crazy 88 es mucho mejor que esta porquería de V!).

Y eso que no tenía grandes expectativas… Si las llego a tener…

I després de la presentació, cap a Port Balís! Abans d’agafar el cotxe (l’havíem deixat al pàrquing dels meus pares), en Salva em va donar el primer regal: uns LED Throwies! És una llàstima que el vermell i el verd ja s’hagin apagat, però el taronja encara es veu una mica, i el blau i el blanc són mooolt lluminosos! Us pot semblar una xorrada, però per algú que s’acaba de comprar un rellotge lluminós i que va fer el seu PFC sobre una làmpara de LEDs, mooola!

Aquesta vegada El Italiano estava més buit que l’any passat, quan vam arribar (a les 22:40h) només hi havia dues taules ocupades (en total n’hi deu haver unes 10 :S). Vaig repetir plat, ficco (saquets de pasta farcida de pera i formatge), i em sembla que ho faré any rere any! Perquè crec que això d’anar a El Italiano es convertirà en una tradició anual. El plat d’en Salva també tenia bona pinta, 3 ravioli gegants amb 3 salses diferents. I el postre, mmm!! Només tres paraules: xocolata, vainilla, nata.

Després de sopar li va tocar el torn als regals. Un bolso taronja! M’encanta, i a més el que em va regalar fa dos Nadals ja està una mica atrotinat… Però l’important és a l’interior, i a l’interior del bolso què hi havia?

Però també és important el continent, en aquest cas un marc magnètic molt xulo. Que té la seva història! Ja vaig dir que a London havíem descobert Muji, una botiga on venen coses molt xules… Una d’aquestes coses, que vaig estar a punt de comprar però al final no ho vaig fer, en part pel preu i en part per por a que es trenqués a l’avió, era un marc magnètic. Són dues peces iguals de vidre (pesen un ou) que s’uneixen entre sí mitjançant quatre imants (que són molt potents), i a dins hi poses la foto. Doncs bé, en Salva n’ha trobat a una botiga de La Roca! Ja hi havíem entrat alguna vegada, i tenen coses per la casa (la majoria de cuina, però també altres coses) molt maques, però el marc magnètic no l’havia vist mai! I es veu que ell hi va entrar per comprar-me alguna xorradeta, va agafar un parell de coses, però de sobte va veure el marc i va saber que allò era el que m’havia de comprar. A més de pels imants, mola perquè el pots aprofitar doblement: per l’altre costat hi ha una foto de tots dos! Quan tingui temps buscaré una altra foto per substituir al val, que penjaré al suro.

Ara em tocava a mi donar-li el meu regal. Que només era un, però fet amb carinyo. La història va començar quan un dia (20 de febrer :P), avorrida a la feina, vaig estar mirant-me el seu blog, i a partir d’aquesta entrada vaig entrar a la pàgina dels Jelly Bellies, i navegant, navegant, vaig descobrir la Bean Machine. Em va encantar, però no la podia comprar perquè només enviaven productes als Estats Units… Tot d’una vaig recordar que els meus pares li havien regalat una màquina semblant (segurament no hi havia el logo de Jelly Belly, però em valia) al meu cosí feia anys, i els hi vaig preguntar on ho havien comprat. No ho recordaven, però em van dir que segurament ho trobaria a botigues de joguines. Just aleshores se n’anaven als carnavals de Tenerife, i un dia, parlant amb ells per telèfon pel tema de la càmera, em van dir que n’havien vist una. Els hi vaig dir que me la portessin, així no havia de buscar per Barcelona.

Aleshores em trobava amb un altre problema: on comprar Jelly Bellies? Vaig estar mirant webs on n’enviessin a Europa, però després d’una estona em va tornar a venir la inspiració i vaig recordar que la Betty havia dit feia temps que en venien al VIPS. Així que un dissabte (25 de febrer) vaig passar-me pel VIPS de Plaça Catalunya (l’únic de Barcelona, no?), em vaig recòrrer la botiga, i com que no els veia, vaig preguntar. Només els venien en paquets petits! Així que si volia omplir la màquina, ja podia anar comprant paquets! Vaig recòrrer un cop més a la Betty, i el dia del seu cumple (28 de febrer) li vaig enviar un mail demanant-li si des d’aleshores havia descobert algun altre lloc on en venguessin. Em va dir que ella els comprava en una botiga Sí o Sí, al carrer Ferran, i quan hi vaig poder anar (15 de març) vaig arrassar amb els Jelly Bellies (només tenen 16 sabors, però un d’ells és el Mix, una mescla de tots els sabors existents): gairebé un quilo! Clar que també vaig aprofitar per comprar-ne per mi! Crec que estan clars els meus sabors preferits. Quan vaig arribar a casa ma mare em va dir que m’havia passat, que em sobrarien Jelly Bellies per tot arreu, però la veritat és que vaig encertar completament, doncs amb la bossa que havia preparat per en Salva vaig omplir tota la màquina.

Després dels regals d’en Salva, pensava que el meu era poqueta cosa, però li va fer molta gràcia! Em sembla que dissabte va agafar un empatx de Jelly Bellies, jaja! Espero que continuem regalant-nos xorrades com aquestes per molts anys 😉

La nit va acabar amb una caipirinha al Continental, on anem gairebé sempre després de sopar.

Ahir va ser la famosa presentació del llibre.

Vam arribar allà a les 19:10h i com que no començava fins les 19:30h vam pensar en anar a prendre alguna cosa, però ja hi havia gent a l’entrada de la sala! Al final van obrir una mica més tard de les 19:30h, però la cosa no va començar fins les 20:30h. Què vam fer durant gairebé una hora? Buscar un lloc per seure (al final van ser les escales de baixada a la pista de ball), observar la gent coneguda que hi havia per allà (bàsicament actors del programa d’Antena3, però també altra gent com alguns de Dinamita, o en Godoy…), i quan vam veure que no només ells tenien una beguda a la mà i que la gent començava a atacar el càtering, nosaltres vam seguir l’exemple.

A les 20:30h per fi va sortir l’Andreu i va fer un monòleg. Vaig fer un parell de vídeos (la meva càmera només grava vídeos de fins a 30 segons), els he pujat a YouTube (1 i 2), però després del segon em va saber greu i vaig guardar la càmera, jeje. El monòleg va ser molt divertit, sobretot quan imitava el Rubianes.

Després li va tocar el torn a la banda, Muchachito Bombo Infierno. Jo no tenia ni idea de qui eren, i ho havia preguntat a en Jefe, que m’havia dit que era flamenc. Argghh!! No m’agrada gens, el flamenc, així que no tenia gaires ganes de veure’l. Però al final va estar bastant bé, jo ho classificaria més com rumba que no pas flamenc… Qualsevol grup que tingui un contrabaix i una secció de vent mereix el meu respecte. També vaig fer un parell de vídeos (1 i 2) i algunes fotos. Totes les fotos de l’event estan a Flickr.

Ens ho vam passar tan bé que ràpidament se’ns van fer les 21:30h (en teoria la festa acabava a aquesta hora però el grup continuava tocant), i en Salva i jo vam haver de marxar corrents per agafar el metro. Vam anar justets, a les 22h en punt entràvem a la L1 a Sagrera (a partir de les 22h tallaven la L1 entre Clot i Fabra i Puig per obres a Sagrera), però vam poder agafar-lo. Per què tanta pressa? Perquè ens quedava una altra celebració pendent: la del nostre segon aniversari junts. Però això (regals inclosos) serà un altre post.