Una serie de hechos que no tienen ninguna coherencia entre sí, pero sin embargo, suceden:

• El viernes pasado fue el último día de PDA en mi nuevo equipo. Con lo cual ahora son uno menos.
• Mi fecha de incorporación a este nuevo equipo es el 5 de Enero. Por qué? Mi jefa me retiene porque esta semana la mayoría sigue de vacaciones, y sólo somos tres.
• En el equipo actual no hago absolutamente nada. No hay trabajo, cero entre tres sigue siendo cero. Pero no me quejo por la fecha de incorporación porque ya me va bien, ya comenté lo mucho que me gustaba el trabajo y los compañeros del nuevo equipo.
• Esta mañana, mi jefa me ha dicho que esta tarde, si me apetece (palabras textuales), baje al nuevo, porque tienen trabajo y como en el actual no hago nada… Pero si no quiero, pues digo que tengo cosillas que hacer y ya está. Mi pregunta ha sido: “aunque sea mentira?”. Y la respuesta ha sido “sí”.
• En todo caso, mañana y pasado estaré en el nuevo, no sea que se enteren de que me estoy tocando las narices y no voy. Eso sí, dice la jefa que si me aburro o no aprendo nada, que suba.

Supongo que esta tarde bajaré, espero que al no estar PDA tendré una razón menos por la que desesperarme (y con un poco de suerte Mada está de vacaciones, jaja!).

La parte buena del día: acabo de ver un capítulo de Friends (repetido, claro). Hasta ahora lo emitían más tarde (a las 15:45h, creo) y no podía verlo (no es que tenga una hora fija para comer, la gente se va más o menos cuando quiere, pero volver de comer a las 17h me parece excesivo no?), pero a partir de hoy cambia el horario a las 14:30h (aunque ahora mismo la página de Cuatro sigue anunciando la hora antigua), y me va perfecto! Normalmente salgo de trabajar a las 13:30h, y estoy en casa de 14h a 15h, más o menos. Y pese a que los he visto mil veces, me río muchísimo con cada capítulo. Aunque el de hoy era flojillo (The One After The Superbowl, part 2, con Jean Claude Van Damme y Julia Roberts), pero también he disfrutado.

Por cierto, debe ser que me he acostumbrado a verlo en inglés (y que no lo había visto nunca en castellano), pero por qué el doblaje de Joey es tan patético? Creo que seguiré viéndolo vía emule, aunque los capítulos de la segunda temporada son difíciles de encontrar en condiciones. Por qué??

Tengo pendiente más de una entrada, pero es que me lío, me lío… y nunca me pongo a escribir!! Por ahora, una cosa surrealista que me pasó el sábado pasado (10 de Diciembre) por la tarde.

Situación: estoy viendo un bodrio de serie, Alerta Cobra. Por qué? Salva me había llamado para contarme que en esa serie había un coche dirigiéndose… a Aquisgrán!! Total, que me puse a verla (descubriendo que, efectivamente, es malísima!). El episodio se llamaba “Carrera infernal en la A-4” (la A-4 es una autopista alemana que une Colonia y Aachen), e iba de un coche donde van una tía (que es la que conduce), su sobrino (un bebé), un ejecutivo (que no sé qué pintaba, la verdad) y un ciclista que han recogido y que luego resulta que es poli (de la policía de carreteras, en la que se centra la serie). De repente se queda atascado el acelerador, no pueden frenar ni hacer nada para parar el coche y van por la autopista a 170km/h con el depósito de gasolina lleno… Ya veis la calidad de la serie, no? Yo que tenía ganas de ver Aachen por la tele! Pasaron por allí, pero a toda pastilla y apenas me dio tiempo de ver alguna Sparkasse (bueno, también uno de los típicos radares, que le hizo la fotillo de rigor a la conductora, yendo a 170km/h por el ring, normal que se la hagan no?). Por cierto, que además de malo, el capítulo tenía un fallo de guión preocupante. A ver, van por la A-4 desde Colonia hacia Aachen. Cuando la policía de carreteras se da cuenta de que no pueden frenar desalojan la autopista para que puedan seguir tirando hasta que se les acabe la gasolina. Antes de llegar a Aachen se ve que hay una curva de la muerte en la autopista, así que se les ocurre hacer cruzar el coche por el medio de la ciudad (por uno de los rings, que son calles bastante anchas). Cuando superan esa prueba, siguen por otra autopista hacia no sé qué otra ciudad, pero… si cogéis un mapa de Alemania, veréis que si vas de Colonia a Aachen y sigues recto… te vas a Holanda o Bélgica!! No hay más Alemania!!

Llegeix la resta del post »

No, de moment no sóc fan de Queen… Però és curiós com fa poc que tinc aquest disc a la llista de pendents per escoltar (passa que no és que m’entusiasmi gaire el seu estil, però bé). Per què? Tot comença amb el Buenafuente. Primer programa de la nova temporada. Jo estic a Zumaia, dormint. Bé, intentant dormir, perquè tinc un nòvio que és un solete però té un petiiiit defecte: ronca. No hi ha manera d’adormir-se, així que decideixo anar a veure el programa una estoneta (aprofitant que tenim una saleta específica per la tele, així no el molesto).

Estan fent una entrevista a Michael Bublé, de qui em vaig enamorar la primera vegada que va actuar al programa, que va cantar Feeling Good, i en qui està inspirat el personatge del programa Miguel Chiclé (fantàstic també, és un dels personatges que més m’agrada, l’Edu Soto canta molt bé i el rollito del personatge crooner+flamenc m’encanta). Després d’una estona, surt el Miguel Chiclé, cantant Crazy Little Thing Called Love, una cançó d’aquelles que havia escoltat alguna vegada, però que no sabia de qui era, jo hagués dit que d’algun cantant de Jazz o alguna cosa per l’estil, però no… Comentant-ho amb el nen em va dir que la cançó era de Queen!! Primer pensava que em prenia el pèl, no és gaire del seu estil, no? Però em va dir que Queen tenien cançons molt rares, anades d’olla, i em va posar com a exemple el disc aquest.

En realitat no volia parlar d’això, però buscant un títol per al post se m’ha ocorregut aquest i l’havia d’explicar… De què volia parlar? Doncs que ara mateix estic escrivint des de l’Opera. Fa poc que l’han fet gratuït, i m’he decidit a provar-lo. No l’havia provat abans, no ja per què fos de pagament (hi ha llocs alternatius on comprar-lo, jeje), sinò perquè el Firefox m’encanta (no només pel navegador en sí; també la filosofia de codi lliure que l’acompanya), i les extensions el fan el navegador més personalitzable que conec.

De fet el vaig descarregar fa dies, en quant em vaig enterar de la notícia (via Microsiervos, és clar). Però la instal·lació se’m penjava en el 69%… Vaig provar la versió en castellà i se’m penjava en el 66%… així que vaig abandonar. Però avui el nen ha aconseguit instal·lar-lo, i m’ha dit que no és que es pengi, és que es queda clavat una bona estona en aquell percentatge (aparentant estar penjat fins i tot a l’Administrador de Tareas) però que després continua. Un cop més, la meva impaciència m’havia guanyat la partida! Ara ja el tinc instal·lat (aquella estona podien ser ben bé un parell de minuts, ja ho podrien avisar, no?), i estic fent proves.

La primera ha estat anar a gmail, perquè havia llegit sobre problemes d’incompatibilitat amb l’Opera. Aparentment està bé, el que no m’ha agradat és que si responc un missatge des d’aquest navegador, el text citat del mail original es marca amb ‘>’, així que gmail no ho reconeix com a text citat i no ho amaga (una de les features del gmail que més m’agrada). No sé si m’explico.

Després he anat a la web d’Amena a consultar el llistat de trucades. Per què? Perquè des del Firefox no es pot consultar (dóna un error 500, em vaig passar una bona temporada sense poder consultar-ho perquè em pensava que era un error d’Amena, fins que em va donar per provar-ho al Exploter). Doncs mira, en aquest cas, minipunto per a l’Opera, perquè aquí sí que va. Update 18:02h: ja sé per què va, una gran opció anomenada “Identificarse como Internet Explorer” (o sigui que a veure si els d’Amena es posen les piles per fer una pàgina compatible amb no només l’Exploter!!)

Té de sèrie algunes de les funcionalitats que a Firefox se li poden afegir mitjançant les extensions, cosa que està bé però tampoc ho posaria com a gran avantatge, ja que per mi una de les millors coses de Firefox és lo personalitzable que és. De totes maneres, encara no he profunditzat gaire en les opcions, ja ho faré demà.

I per últim, una cosa que no m’ha agradat gaire: per escriure un post, només tinc disponible la finestra d’edició d’html (no tinc ni l’opció de l’editor WYSIWYG). Però no només això: els botons bàsics de l’editor d’html (bold, italic, url i blockquote) tampoc hi són!! Així que escriure aquest post no ha estat fàcil…

Al final ir a buscar la camiseta no resultó del todo fácil. Conseguí levantarme pronto (bien!). Busqué la dirección en el mapa de Barcelona. Ya había mirado anteriormente cómo llegar en los Ferrocarriles y sabía dónde estaba la estación: en Vía Augusta, a la altura de la Plaza de Gal·la Placídia. Desde allí y con el mapa, era fácil llegar. En este punto cometí 2 errores: no fijarme bien en el mapa y no volver a mirar qué estación era.

Yo, toda convencida de que tenía que bajarme en Sarrià, subí a los Ferrocarriles en Plaça Catalunya. Cuando anuncian “Propera parada, Gràcia” dudé un poco. “Y si fuera esta y no Sarrià?” Preferí quedarme con mi opción inicial. Total, era la siguiente parada… Me bajé en Sarrià, miré el mapa y… Vía Augusta sí, pero ni rastro de Gal·la Placídia. “Bueno, si voy bajando por Vía Augusta ya llegaré…” Ja. Fui bajando hasta que llegué a una parada de bus y miré un mapa. Me quedaba un buen rato hasta llegar a mi destino (Sarrià es la siguiente parada de Gràcia… en los trenes que no paran en las 4 paradas intermedias!). Lo peor no era el caminar, sino que me llevaría toda la mañana (les había dicho a mis padres que iría a comer a Cunit), así que bajé hasta la siguiente parada de Ferrocarriles y los volví a coger.

Una vez en Gràcia, vi 2 salidas: Gal·la Placídia y Marià Cubí. Perfecto. Tenía que coger la calle Marià Cubí, y en principio la segunda calle que me cruzara sería Dènia. Pues nada, Barcelona se empeñó en contradecirme, porque la segunda calle era… Balmes! (no dije que no me había fijado bien en el mapa?) Menos mal que me dio por seguir caminando a ver si llegaba (estaba claro que para el otro lado no era), y efectivamente, un par de calles más y llegué.

Así que ya tengo mi camiseta. Mi tesoooro! La verdad es que la camiseta está bastante bien (mejor que el programa, jeje). Por cierto, lo vi con mis padres, me hizo muchísima gracia ver en pantalla a Lluís, al Duke, a Xavi, al Prati… a Noelia, Sergi y a mi se nos veía menos, pero algo también. Eso sí, a mis padres les gustó el programa tanto como a mi: nada.

El martes ya vuelve Buenafuente!! Y yo dónde estaré? En el el País Vasco!! No sé si tendremos tele en la habitación (lo que sí sé es que hay conexión ADSL… y gratis!), pero supongo que tampoco estaremos para ver la tele, así que lo dejaré grabando. Esto me crea un problema, porque también me gustaría grabar Els 4 arreplegats (a lo mejor también salgo… por aquello que grabaron del Pepe Rubianes). Ya veré qué hago. Aunque en la web pone que el próximo invitado es Raúl Cimas, así que creo que me arriesgaré y grabaré sólo Buenafuente.

Por cierto. El día 8 hizo un año que me fui de Aachen. Snif. Y ayer hizo un año que volví a Barcelona y le di una sorpresilla a mi niño. Snif. (Nota mental: actualizar Living in Aachen, pero ya!)

Avui estava veient Jack & Jill al Plus, i el Jill i el seu company feien una festa al pis, quan ha començat a arribar la gent ha sonat Mango No. 5, de Lou Bega! Quins records, m’encantava aquesta cançó, si fins i tot em vaig comprar el disc! I com que volia parlar d’una mica de tot, vet aquí el títol del post.

El sopar de dimecres no va estar malament. Vam ser el Duke, el Prati, el Jordi, el Pere, la Lorena i un amic d’ella… Quan vam acabar ja eren passades les 12. El Prati, la Lorena i l’amic van marxar (la Lorena és de Binéfar, aquella nit es quedava a casa d’una amiga, i com no tenia claus no podia arribar-hi massa tard, l’amic no hi pintava res sense ella i el Prati és un rajat), i els altres vam anar cap a l’Ovella a prendre alguna cosa. Però per variar hi havia molta gent, així que vam acabar al bar del costat, el Drapaire.

Entre d’altres coses, vam estar parlant de coses frikis (of course, pa’ algo som Telecos!), com el Google Earth. Ja vaig fer un post friki sobre Google Maps, i és que aquests de Google sempre sorprenen. El 20 de Juliol, aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, van posar en marxa Google Moon com a homenatge. Em fa gràcia sobretot el Looking for something on Planet Earth? Bé, el cas és que jo no havia instal·lat el programa perquè no tenia espai al disc dur, però ahir vaig fer un foradet i el vaig instal·lat… És una passada!! Vaig estar fins les 2 de la matinada buscant coses!! És increïble, pots moure la Terra com vulguis!!

Ahir vaig trucar a Cal Sadurní, i tenien lloc!! Així que d’aquí a 10 dies estarem a la muntanya!! (sí, el CountdownClock ja està funcionant :P) Això si al nen no li esguerren les vacances, clar. Aquest matí he anat a comprar-me uns pantalons, perquè els únics que tinc així esportius són uns d’un xandall d’hivern, i no és plan de socarrar-me més del necessari… Amb lo rara que sóc pensava que em costaria trobar-ne uns i que acabaria agobiant-me, però en el primer lloc que he entrat, me n’he comprat uns! M’he provat 3, un d’ells la noia de la botiga deia que potser era massa petit, però la veritat és que m’anava bé. Dels altres, l’un no m’agradava com em quedava (a més, era blau cel, fosforito), i l’altre em quedava bé i m’agradava, però era blanc, i no li quedava en cap altre color (i el blanc no m’agrada, a part que s’embruta fàcilment). Així que m’he quedat els primers, uns pirates color caqui. Res, que estic contenta, feia tant de temps que no em comprava res a la primera…

Sí, ja sé que he de fer la crònica del sopar de divendres, també explicar què tal la peli de diumenge, una coseta més personal de dilluns que em posa de mala llet però comencem per Els 4 arreplegats.

El programa és obviament gravat, aquesta és l’última setmana que graven i es va començar a emetre dimarts passat, suposo que el nostre programa l’emetran cap al Setembre… Em van trucar fa temps i em van oferir un dels primers dies, però vaig preferir esperar-me perquè aquesta setmana el nen en teoria agafava vacances i així podria venir, però al final no ha pogut ser, li han tombat les vacances i esperem que la setmana que ve les comenci!!

En principi havíem de ser 10 persones, però hi va haver baixes d’última hora (a part de la del nen) i al final vam anar-hi 7. Jo vaig anar amb la Noelia i el Sergi, que viuen al costat del Campus Nord, i la resta (Prati, Duke, Lluís i Xavi) amb el cotxe del Lluís. Nosaltres vam arribar massa d’hora, ens pensàvem que hi hauria trànsit però no, i vam tenir temps per passejar per allà (es grava al mateix plató que Buenafuente, a Sant Just Desvern) i vam veure el plató on es gravava Nissaga de Poder!! Quan anàvem a l’institut, la Noelia i jo vam estar un any a la revista de l’escola, i vam anar-hi un dia a entrevistar l’Eduard Farelo (Eduard). Mentre l’esperàvem a la cafeteria vam poder parlar amb el Miquel Sitjar (Gabriel), molt simpàtic, quan va arribar va seure amb nosaltres una estona, després el van cridar perquè es vestís i es maquillés, i en acabar va tornar amb nosaltres fins que el van cridar a plató. L’Olalla Moreno (la nena mimada Laia) també es va passar per la cafeteria, va saludar el Miquel però va passar de nosaltres. També vam veure altres actors i actrius pel passadís. Ah! I la Carmeta (no sé el nom de l’actriu, el personatge era la criada dels Montsolís) em va canviar una moneda de 5 duros (estem parlant de 1996 :P) perquè la seva no li agafava la màquina de cafès!! Vaig guardar aquella moneda durant molt de temps (de fet suposo que encara deu ser al meu estoig d’aquella època, era un forat negre, res del que hi entrava en sortia mai). Finalment la gravació es va allargar més de l’esperat i l’Eduard no tenia prou temps per l’entrevista, així que ens va portar en cotxe fins a Plaça Catalunya, en el trajecte li vam fer l’entrevista. En algun lloc dec tenir guardada la cinta, jo anava de copilot aguantant la gravadora, quina gràcia!!

Jorl, com em desvio… Doncs res, que ens havien convocat a les 20:15h, o sigui que la gent va començar a arribar cap a les 20h. Els nois van arribar bastant puntuals, i vam començar a fer cua. Les portes no van obrir fins bastant més tard. Després, lo típic, ensenyar el DNI, passar pel detector de metalls (aquesta vegada ja no vaig dur la càmera, perquè quan vam anar al Buenafuente al Gener jo no sabia que no la deixaven entrar, i no em van avisar fins que ja havia de passar pel detector, així que vaig haver de deixar-la als de la productora, i amb la gentada que hi havia vaig haver d’esperar bastant per entrar), i els bocates!! Aquesta vegada eren de millor qualitat (al Gener ens van donar sandvitxos d’aquells que es compren a les màquines, només hi havia de dos tipus, però quan vaig arribar jo després de l’incident de la càmera ja només en quedaven de truita, dolentíssim!), tot i que el pa era una mica chicle, i també hi havia més varietat de begudes, fins i tot cervesa!

Vam entrar a plató a les 21:30h aproximadament, i ens van anar col·locant als sofàs. Per si no heu vist el programa, el plató representa un bar rollo cabaret, amb sofàs i tal… Però no tothom seu als sofàs, també hi ha públic a les grades!! Jo pensava que sent 7 persones ens posarien a les grades (des de casa, els sofàs semblaven per a una o dues persones com a molt), però no! Ens van posar en 2 sofàs (un de 3 persones i l’altre de 4)… a primera fila!! Jo vaig seure en un que quedava completament centrat davant de l’escenari, era blanquet i tou, diràs “què còmode!” Però no, no sabia com posar-me per no enfonsar-me… De seguida va venir la regidora (es diu Cristina, és la mateixa rastes de Buenafuente) i ens va dir que aquell sofà el necessitarien per fer una cosa al principi, així que ens demanaria que marxèssim durant uns minuts.

Van sortir els directors del programa, David Fernández i Oriol Grau (el primer fa també d’animador de públic), ens van presentar a les actrius i a l’actor… Sí, només un actor, el David Bagés (l’Amadeu de Nissaga!), el que va de cowboy. O sigui que imagino que el paper del Joan Ramon Bonet (el nou cambrer que va sortir al primer programa) no durarà gaire… I també ens van presentar els convidats… Sí, en plural, dos pel preu d’un! Santi Millán i Pepe Rubianes!! Bé, és un dir… perquè en realitat el Rubianes estava allà per gravar la coseta del principi per la que necessitaven el nostre sofà i ja està. Així que ens van fer fora (vam anar a la part del darrere, on hi ha un monitor per veure-ho, van preparar-ho tot… Havien dit que el que gravarien ara era per un altre programa, i quan vaig veure el David Bagés passar per allà li vaig preguntar per quin programa era. Em va dir que era pel programa que gravarien el dia següent (és a dir avui). No sé per què ho havien de gravar en dies diferents, però bé. Quan estaven a punt de començar a gravar, necessitaven una persona més per omplir un sofà (durant la gravació del nostre programa allà hi hauria asseguda una actriu, però en aquell trosset no tindria sentit perquè pertany a un altre programa, per això la van fer marxar), i hi vaig anar jo. Així que finalment vaig veure el trosset del Rubianes en directe. Simplement eren les 4 actrius parlant amb el Rubianes de coses com l’amor, la parella, etc.

Després van tornar a posar el sofà al seu lloc i vam tornar a seure-hi. Mentre les actrius es canviaven de roba el David Fernández (aka Gilipolles :P) ens va entretenir… Una cosa que no em va agradar és que va dir que ens tenien preparada una altra sorpreseta… l’Andreu Buenafuente!! Però era mentida. Ja m’ho imaginava que no vindria (de fet surt en el programa que emeten avui), però em va fer ràbia que fes la brometa. També van gravar el Next Coming, van haver de fer-ho 3 vegades perquè s’equivocaven o no quedava bé.

La gravació del programa es fa en fals directe, és a dir, encara que és gravat ho fan tot com si estiguessin en directe, posant la careta del programa i els vídeos, etc. No fan servir un prompter, no… sinò un megaprompter! (una tele enorme, perquè ho vegin bé des de l’escenari). El programa en sí és bastant merdeta, el tipus d’humor no m’agrada gaire i en ocasions es notava massa que llegien la pantalla, però veure’l des de dins està bastant bé. El problema és que moltes de les conyes que fan no tenen ni punyetera gràcia, així que encara que a vegades si li trobes una mínima gràcia exageres el riure per quedar bé, si no te’n fa gens, de gràcia, no tens esma ni per fer un somriure, i això les actrius ho noten… Una d’elles, l’Ota (Sílvia Abril), en el seu monòleg feia de nena hiperactiva que s’emociona per tot, i anava explicant les coses al·lucinants que li passen: va al metro, i s’obren les portes!!! Anuncien per megafonia: “Propera parada, Urgell”, el metro para, i està a la parada d’Urgell!!!!! Què fooort!! El rollo del monòleg era aquest, però com veieu, no fa cap gràcia (la primera broma vale, però un cop tot és igual ja perd tota la gràcia). Doncs la tia en veure que no rèiem anava dient: “No ho pilleu? Doncs pilleu això!” i s’aixecava la faldilla, i clar, tothom rient. Ja m’hi fixaré més, però quan ho vaig veure la setmana passada a la tele em va semblar que hi havia riures enllaunats, i si em refio del que vaig viure ahir, no hi havia riures suficients com per fer veure que ens ho estàvem passant de puta mare, així que n’hi haurien d’afegir.

En Lluís va tenir un paper estelar al programa. L’Emma (la valenciana, interpretada per la Cristina Fenollar) va fer un monòleg sobre els ligues d’estiu i havia de preguntar a algú del públic si havia lligat amb alguna sueca o alguna cosa així, i va escollir al Lluís (normal, el tenia a primera fila). Ell va respondre que havia lligat amb una polaca, ella li va preguntar si s’ho havia fet mai amb una valenciana, i quan ell va dir que no ella li va dir que això ho podrien arreglar ràpid, que es passés després pel seu camerino.

Ara, com deia, el que sí em va fer gràcia és veure-ho des de dins. Sobretot perquè en un moment l’Stanley (David Bagés) es va equivocar. Durant tot el programa, entre monòleg i monòleg, les noies anaven comentant que hi havia una noia entre el públic (l’actriu que comentava abans que jo havia ocupat el seu lloc en el trosset del Rubianes) que les mirava, i havien apostat a veure qui se la lligava (amb un petó es guanyava l’aposta). L’Stanley també s’apunta a l’aposta, i en un moment del programa (després del monòleg del Santi) està comentant amb l’Emma i la Corín (Rosa Boladeras) l’intent de la Lola (Neus Sanz)… Quan de sobte veu que la Lola efectivament s’està fent un petó amb la noia i diu: “Nenes, nenes, que em sembla que la Neus us ha guanyat l’aposta!”. No veieu res estrany? Jo tampoc ho vaig notar, de fet ningú se n’havia adonat, va ser la pròpia Neus que ho va dir: l’havia anomenat pel seu nom real, no el del personatge!! Total, que després de comprovar que efectivament havia dit Neus, van tornar a fer el diàleg des del principi (com si vinguessin del monòleg del Santi).

El millor del programa és la part final, en la que el convidat ha d’improvisar… En el primer programa (amb la Clara Segura) es tractava de respondre preguntes sense utilitzar la lletra prohibida (que anava canviant), i en el que van gravar ahir, el Santi havia d’escenificar que li demanava al seu sogre la mà de la seva filla, i les noies li anaven dient paraules que havia d’incorporar al discurs. La primera paraula va ser tampax!

A la sortida ens van repartir uns paperets per anar a buscar la samarreta a les oficines d’El Terrat, a partir del 22 d’Agost. Uns paperets molt cutres, sense segell ni número ni res, així que amb una simple fotocòpia pots tenir-ne tantes com vulguis. Tothom comentava el mateix, així que m’apuntaré al mòbil la data per anar-hi el primer dia, no sigui que em quedi sense samarreta pels trapicheos de la gent!

Normalment el nen i jo intentem anar cada cap de setmana al cine. Però aquest últim no hi havia cap pel·lícula interessant que no haguéssim vist ja, així que diumenge vam fer sessió de cine a casa. Això era molt típic a Aachen, molts diumenges ens reuníem a casa d’un de nosaltres per veure una peli. Era una mica incòmode, perquè no teníem tele als apartaments i havíem de veure-ho a la pantalla del portàtil, però estava bé.

Aquí a Barcelona també ho havíem fet alguna vegada (he vist les dues trilogies de Star Wars – excepte l’Episodio III, que la vaig veure al cine – en la pantalla de 15″ del meu portàtil!). Aleshores no teníem reproductor de DVD, mai no vaig tenir la necessitat (a casa l’única aficionada al cine sóc jo) de comprar-ne un, perquè la tele més gran que teníem era de 17″ (igual que la pantalla de l’ordinador de sobretaula). Però per Nadal els meus pares es van comprar una tele plana de 32″, així que vaig fer el pas i vaig comprar el DVD. I la cosa canvia bastant, eh?

Estic fent la col·lecció Woody Allen: m’estic baixant totes les seves pel·lícules en dual i amb els subtítols en els 2 idiomes (quan ho trobo tot, clar). Bé, ara ho tinc una mica parat perquè m’estic quedant sense espai al disc dur i l’iPod no es parla amb el portàtil… Aix, que com sempre me’n vaig del tema. Total, que em venia de gust veure una d’en Woody Allen, en anglès! En principi jo havia pensat en Hollywood Ending (Un Final made in Hollywood), però el nen va proposar Deconstructing Harry (Desmontando a Harry) i com que tampoc l’he vist (de fet n’he vist molt poques, però les que he vist m’han agradat, per això estic fent la cole), doncs vaig accedir. És una anada d’olla, em va agradar molt perquè mescla diferents històries, confonent realitat i ficció… Jo coneixia la pel·lícula perquè va tenir molt bones crítiques en el seu moment (és del 97), però no sabia res de l’argument, i tampoc sabia la quantitat d’actors coneguts que hi surten! Va d’un escriptor amb moltes perversions (sexuals, bàsicament), que escriu novel·les sobre històries i personatges que s’assemblen sospitosament a ell i les seves circumstàncies. En Woody Allen interpreta a l’escriptor, però d’altres actors interpreten el seu alter ego a les novel·les. El millor, l’home desenfocat (Robin Williams)!

A les 19:30h havíem acabat de veure la peli, i vam posar TV3, estaven fent la repetició d’El Cor de la Ciutat, una sèrie ambientada al meu barri (fins ara! La temporada que ve se’n van de Sant Andreu…) que m’agrada molt i el nen també seguia des del començament, encara que aquesta temporada ha estat desenganxat, és lu que té treballar tot el dia… A les 20h es va acabar, i va començar un altre programa: Supernanny. Ens vam quedar tan flipats que fins que va acabar, a les 21h, no vam marxar a sopar. El programa és del Channel 4 britànic, i buscant-ho a Internet he descobert que també han fet una versió americana a l’ABC! El primer que sobta és la traducció, és tan correcta que en Pompeu Fabra n’estaria orgullós, però sona raríssim!

El programa començava presentant un petit dimoni que responia al nom de Charlie i tenia 2 anyets i mig. Un nen tan maco que els seus pares li deixaven fer el que volia: que no volia sopar? Doncs no sopava. Que volia menjar xuxes? Doncs li donaven xuxes. Que tirava el menjar a terra? Doncs la mare ho recollia… Uns pares modèlics, no? I si no feien cas a alguna de les peticions de l’amo de la casa, el nen xisclava fins que ho aconseguia. Després d’això, es veia una escena on una dona vestida amb traje-chaqueta sortia d’un cotxe i començava a caminar sota un paraigües. La Supernanny! L’analogia amb Mary Poppins és evident, però després de conèixer-la, s’assembla més a la senyoreta Rottenmeier.

El programa de reeducació de la Jo Frost (el nom de la supermainadera) dura 3 setmanes. El primer dia es dedica a observar, sense intervenir en res. A partir del segon dia, i durant tota la primera setmana, aplica les seves estrictes normes (en el capítol de diumenge es va traslladar a la casa de la família, no sé si això ho fa sempre). La segona setmana se’n va, i deixa deures a la família, per veure com evolucionen sense ella. La tercera setmana torna i corregeix els errors que han comès durant la segona setmana (que ella ha vist en vídeo).

La Jo va instaurar un règim dictactorial a la casa, on tothom tenia una rutina i uns horaris definits: l’hora de banyar el nen, l’hora d’adormir-lo… Fins i tot tenien un temps predefinit que havien de dedicar als seus altres 2 fills (que els pares passaven d’ells d’una manera…)!! A mesura que anava avançant la primera setmana, el nen-dimoni s’anava convertint en un nen atontat (semblava drogat). Per la segona setmana, els deures de la Jo eren que una nit la parella havia de sortir a sopar i no parlar de nens. La mare deia que no sabien de què parlarien!

Durant aquesta segona setmana, al principi semblava que se’n sortien, però un dia el pare es relaxa en l’hora d’anar a dormir (el tòpic dels pares que no serveixen com a educadors) i… en Charlie torna a ser el nen-dimoni! Quan torna la Jo, els hi fot una gran bronca als pares. És boníssim!! Al final de la tercera setmana, en Charlie torna a ser el nen drogat, i tots semblen molt feliços!

El que no sé és què haurà passat després que la supermainadera marxés definitivament. Perquè jo penso que el que passa és que el nen els hi havia perdut el respecte als pares (normal…), però l’estil Rottenmeier de la Jo feia que a ella sí que li tingués respecte (o por). En certa manera el nen em recorda al meu cosí. Ara té 11 anys, i fa gairebé 3 que no el veig (viu a Salamanca) i no sé si haurà canviat, però de petit era horrible! El pare no el renyia ni el castigava mai, perquè deia que era massa petit, i la mare es queixava del comportament del pare però al final acabava fent el mateix (és a dir, consentir-li-ho tot). Total, que el nen no tenia cap problema en pegar el pare, la mare o l’àvia… En canvi quan estava amb els meus pares (i els seus no hi eren), es comportava molt millor. Tenia les seves sortides de to, és clar, però els meus pares el posaven a ratlla… Espero que quan tingui fills sigui una mare del tipus de la meva (en aquest sentit)!

Quan va acabar el programa vam anar a sopar al xino de La Maquinista, no hi havíem estat mai. És un buffet lliure, i hi ha productes tan típics de xina com patates fregides, macarrons, formatge… I la qualitat no és una maravella (quins rollitos més dolents!), però ho havíem de provar.

El tercer post avui, què em passa? Bé, després de fer-me un planning cara a la meva presentació i autopsicoanalitzar-me, hauria d’explicar què vam fer ahir després de la presentació d’en Jordi…

Els seus pares i els seus amics del barri van marxar, però els de la uni (Prati, Duke i jo) i la Natàlia (la nòvia del Duke) ens vam quedar prenent algo amb ell al Polimenú. Després vam anar a un altre bar (Hermanos Remon), on es va afegir en Xavi. Vam sopar allà al costat, en un japo, i després vam anar a un altre bar (Fragments), on vam jugar al mític joc de l’assassí (el de l’assassí, el policia i la puta). Bé, fa temps el Jordi ens va comentar que amb els seus amics s’havien inventat més personatges: el palestí (quan el maten s’immola, matant a un dels del seu costat) i en Carod-Rovira (que en un moment de la partida, quan ell vulgui, diu “Mans Netes!” i pacta amb l’assassí perquè només mati a una part de la gent). Ahir només vam incorporar el primer, perquè només èrem 6 jugadors i fer una partida on tothom té un paper i només hi ha una víctima normal… El millor era el Prati, quan era víctima, o l’havies de matar mil vegades perquè no s’enterava, o no sabia dissimular i es declarava mort al moment (aleshores es notava moltíssim qui era l’assassí). Què bo, gent de vint-i-pico d’anys jugant a jocs de nens.

També vam parlar de coses més serioses, com la situació laboral de cadascú. El Xavi està fent el doctorat a l’Hospital del Mar (és Teleco eh? Treballa en processat d’imatges d’ecografies). Al principi no li pagaven, ara crec que sí, però com a mínim fa una cosa que li agrada. El Prati treballa a Deloitte, però no està putejadíssim com la gent que conec que treballa a d’altres consultories (Accenture i DMR). El Duke (per cert, el Prati i el Duke es diuen Sergio, els distingim pel cognom, Prats i Duque respectivament :P) porta any i pico fent el projecte a la Universitat, aquest estiu ha d’escriure la memòria i presentarà al Setembre. Després segurament també farà el doctorat, perquè la seva actitud respecte la consultoria és com la meva: em nego a que m’explotin. A la Natàlia encara li queden uns anys per acabar la carrera (és més petita que nosaltres, tot just ha fet 20 anys). El Jordi treballa a DMR, com el nen, i també està putejat.

El Duke i la Natàlia no entenen com la gent aguanta en feines de merda, cobrant una merda i fent hores infinites (el Jordi ha comptat que amb el seu sou, treballant 12 hores al dia, surten a 4€ l’hora), sobretot van flipar quan els hi vaig parlar de la setmana horrible del nen (treballant 20 hores al dia, ja són 2€ l’hora!!). Després d’aquella setmana, el nen ha estat buscant feina a tot arreu (abans era més selectiu, però ara vol fotre el camp d’allà), de fet un dia em va dir que no renovaria, independentment de que hagués trobat una altra feina o no. Lògicament ara s’ha fet enrere d’aquesta afirmació (fruit del desgast provocat per 10 dies de treball intensiu), perquè és una feina, guanya pasta i experiència. I ara necessitarà realment els diners, perquè per fi s’ha decidit per un cotxe! And the winner is… Astra GTC!

Per cert, dimecres em van trucar d’El Terrat, per anar de públic al nou programa que faran a TV3 aquest estiu. El programa es diu “4 arreplegats”, i la noia em va explicar que hi haurà 4 actrius i 2 actors, que a cada programa i haura un convidat, que el format és de monòlegs i gags, i que tot això estarà ambientat en un bar, del que nosaltres serem els clients. Patrocinarà San Miguel? Ens donaran cervesa gratis? Té tota la pinta de ser un Còmics de Barra però en televisió. Al gener vam anar a un d’aquests espectacles a un bar de Barcelona i ens ho vam passar molt bé. En principi em va dir d’anar-hi el 13 de Juliol, però com que el nen agafa vacances l’última setmana, finalment hi anirem el 25 de Juliol. Ja he confirmat i enviat les dades, espero que aquesta vegada no passi res!

Ei! Estem a principis de mes, això vol dir que ja puc tornar a pujar fotos a flickr!! Així que he actualitzat el post del sopar amb les amigues de la setmana passada.

Aquesta nit, sopar d’ex-becaris de Sony. Quina maaandra!!

Ahir vaig anar a sopar a casa d’en Xevi, un amic del nen, a Mataró. Va estar molt bé, vam ser poquets: els amics de sempre (en Xevi, en Dani, en Christian i el nen), les amigues d’ells de l’institut (Patty i Eli), i les “nòvies aachenianes” 😛 (la Carla i jo).

A veure, que m’explico. Jo vaig arribar a Aachen l’any passat a finals de Febrer. Poc abans havia conegut al Christian i a la Carla (bé, i al Miguel Ángel, jeje), perquè ells també havien d’anar a Aachen, en Christian per fer el projecte a la Philips (com jo), i la Carla, per fer-lo a la universitat. Tots dos tenien parella… cadascú la seva! El meu primer dia a Aachen, en Christian (que havia arribat 10 dies abans) em va presentar un amic seu de la infància, amb qui havien coincidit en tot: guarderia, escola-institut, carrera (i universitat)… i projecte a Aachen!! Aquest amic portava ja 6 mesos allà, però havia de quedar-se 2 mesos més… De fet això ja ho havia explicat en el diari aachenià (a veure si actualitzo :P). Un mes més tard ell i jo començàvem a sortir junts :D, just el mateix dia que en Christian i la Carla tallaven amb les seves respectives parelles (sense tenir res a veure en cap cas amb terceres persones!). Ells van trigar una mica més en decidir-se: ara fa tot just un any… Clar que també van tenir més temps per disfrutar junts (el nen i jo, només un mes), perquè en Christian va tornar a Barcelona a finals d’Agost. Però bé, ells han estat més temps separats (amb visites ràpides, clar, però no és el mateix). Ella es va haver de quedar més temps, al Setembre tot just començava el projecte (fins aleshores havia estat fent assignatures), i ara fa una setmana que ha tornat definitivament.

Doncs això, que fa gràcia que èrem 4 aachenians, 5 Telecos (en Dani també és Teleco, fa un any estava fent el projecte a Nàpols… la setmana que ve farà un any que el nen i jo l’anàvem a visitar, jo des d’Aachen i ell des de Barcelona :D), 6 Erasmus (en Xevi, advocat, també va estar d’Erasmus a Leuven), uns ex (l’Eli i en Dani van sortir durant molt de temps), i ja en plan de conya, 2 parelles heteros, una de lesbianes (l’Eli i la Patty sempre fan broma amb això) i una de gais (és el que els hi queda, a en Dani i en Xevi, ser parella :P).

Vam sopar pa amb tomàquet, embotits i truita de patates. Per beure hi havia de tot: Lambrusco, cava, cervesa, Ballantines… El que van oblidar va ser la coca. El Ballantines que no falti (segons el Xevi, perquè a mi no m’agrada el whisky), però per la coca es van quedar sense pressupost. Igualment ens ho vam passar molt bé, vam riure molt, i tot i que es van explicar moltes anècdotes dels nens (que l’Eli i la Patty potser coneixien, però la Carla i jo no), també vam riure amb elles.

Després del sopar, el nen em va portar a casa… Jo no tinc ganes de sortir, i menys amb la calor que fa i les aglomeracions que hi hauria per Sant Joan, i si bé m’ho estava passant molt bé, i m’hagués vingut de gust anar a prendre algo, no volia partir-li la festa al nen. Preferia marxar aleshores, i així ell es despreocupava i podia beure, etc.

A veure si avui podem quedar per veure els dos capítols de Joey que ens falten per acabar la primera temporada! I una peli que tinc ganes de veure: Trabajo Basura (en anglès Office Space). La vaig descobrir en una de les meves expedicions bloggerils (quan em poso a navegar de blog en blog, no paro!), però no recordo a quin blog en parlaven, i la vaig posar a baixar a l’eMule. Em va fer gràcia l’argument (un tio que té una merda de feina i es proposa fer-ho tot malament perquè l’acomiadin), i vaig descobrir que hi sortia la Jeniffer Aniston (Rachel a Friends).

Per cert, que ara que estic veient la desena temporada de Friends en castellà, em sona molt més estrany que en anglès. A part de que m’he acostumat a les veus angleses, i ara les espanyoles em sonen rares (la de la Rachel és insoportable!!), hi ha coses que traduïdes no tenen tanta gràcia. El que més ràbia em va fer, però, és la mutilació que li van fer a la primera part de “The One in Barbados”. Es van saltar un munt d’escenes!! Imagino que va ser perquè era molt llarg i no encaixava en la mitja horeta de Canal +, però van tallar escenes molt bones! I en el capítol on Joey va de convidat al concurs Pyramid, quan està en la final amb l’altre home, una de les categories, que en l’original era Spanish words, ho han adaptat a paraules franceses (això s’entén, no quedaria gaire clar que en Joey digués “No conozco palabras españolas” :P). Res, que recomano buscar els capítols a l’eMule!!

Pensant en això, ahir li vaig comentar al nen mentre em portava cap a casa, que trobo a faltar anar a veure pel·lícules en versió original. Trobo que la meva actitud amb el cinema ha canviat: abans anava a veure pelis, i com més disfruto amb una peli és en VO; ara vaig al cine a passar l’estona. No vol dir que ho passi malament, o que no m’agradin les pelis que anem a veure (bé, algunes no m’agraden, jeje), però és diferent. Abans també hi anava sola, ara normalment vaig amb ell, i hi ha tot el ritual de les crispetes, que abans no feia. Ja dic, m’ho passo bé, però la raó no és la pel·lícula, és passar una estona amb ell. El problema és que al nen no li agraden les pelis en VO. És una cosa que jo no acabo d’entendre, perquè ell sap anglès i a Aachen es va passar 8 mesos veient pelis en anglès, amb o sense subtítols (ell diu que aleshores no tenia alternativa, però que se sent incòmode llegint subtítols, es perd l’acció). De fet aquest tema va originar la nostra única discussió en l’any i pico que portem junts :D. No sé, a veure si el puc arrossegar cap a l’Icaria algun dia!

Fa uns dies explicava molt il·lusionada que el dimecres que ve havia d’anar de públic a Buenafuente. Ara estic amb un estat d’ànim totalment diferent, que varia entre la frustració, la indignació, la impotència, la ràbia i la decepció.

M’acaben de trucar d’El Terrat. La noia m’ha dit que, en introduir les nostres dades a l’ordinador per fer les acreditacions, ha vist que la majoria del grup ja hi haviem anat al Gener. I que degut a la llista d’espera que tenen (5.000 persones!!), han adoptat la política de no permetre repetir, perquè segons ells, seria un greuge per la gent que de moment no hi ha pogut anar que jo hi anés dues vegades. I no és un greuge per mi que m’hagi deixat diners trucant al 902 (perquè hi he trucat més d’un cop, i hi hagués continuat trucant si no fos perquè el Buenafuente va dir que tenien la llista d’espera tancada), i que una persona que hi ha trucat després que jo passi per davant meu? És com si jo compro una entrada de cine per veure una pel·lícula que ja he vist, però com que hi ha molta cua, la gent que encara no l’ha vist passa per davant. Vale que en aquest cas no he comprat cap entrada, que anar al programa és gratis (bé, el maleït 902), però la pel·lícula tampoc no és cada dia la mateixa. I em sento estafada igual, perquè estic cansada de llegir al fòrum d’El Terrat a gent que repeteix. Així li he dit a la noia, i m’ha dit que això no pot ser perquè el programa informàtic els hi diu quan una persona ja hi ha anat. Doncs pensaré que hi ha gent amb enxufe.

M’ha fet molta ràbia perquè jo ja m’havia fet il·lusions, perquè havia il·lusionat als meus amics (fins i tot el nen m’havia dit que, si la feina no li ho impedia, vindria!!), perquè, tot i que la primera vegada m’ho vaig passar molt bé, els programes d’El Terrat milloren moltíssim amb el temps, i ara, després de 5 mesos i amb l’èxit que ha tingut, sé que m’ho passaria molt millor.

Li he preguntat si em podia ficar en algun tipus de llista d’espera per quan s’acabés la llei aquesta de no repetir, perquè suposo que si el telèfon no està operatiu (és a dir, la llista d’espera no augmenta) i continuen fent el programa, arribarà un dia en què necessitin més gent!! Però em sembla que, si arriba el cas, em tocarà tornar a pagar el 902. Per treure-se’m de sobre, suposo, m’ha dit que si volia, m’apuntava a la llista d’un nou programa que preparen per TV3. Jo li he dit que sí, clar, i m’ha dit que la setmana que ve em trucaran. D’aquest programa ja en parlaven a l’últim missatge d’El Clan, i jo ja hi pensava trucar, però encara no havien publicat el telèfon… Això que m’estalvio. Pel que m’ha dit, és un programa de monòlegs i sketxos, i per la informació de la web, sembla que no serà en directe.

Ara ja ho sé: si em truquen d’algun programa per anar-hi de públic, preguntaré si es pot repetir abans de fer-me il·lusions.

A tot això, el nen ahir va treballar fins tard, i avui l’han fet sortir d’un curs de formació (un curs de l’empresa, que han de fer obligatòriament) per anar a l’oficina, i déu sap els marrons que s’hi haura trobat.

Resumint, que estic d’una mala llet que no m’aguanto. Tot això passava mentre jo pujava les fotos de la nostra tornada a Aachen a flickr. Aquí les teniu (acabo d’esgotar el màxim de 3 sets a flickr… serà hora de pensar en fer un upgrade?)