Ahir celebràvem el sant de l’avi del nen, i vam anar al mateix restaurant que pel seu sant. Després, el nen i jo vam anar a casa seva a veure una peli (no feien res interessant al cinema, bé, han estrenat Torrente 3 però hi anirem aquest cap de setmana amb més gent). Vam escollir-ne una molt actual, Atrapado en el Tiempo. Ja l’havíem vist, però és una pel·lícula geek en tota regla, així que mereixia un revisionat. Per acompanyar, vam preparar unes crispetes. Però no les vam fer normals, sinò a la Víctor. I qui és en Víctor? El meu cosí d’onze anys.

Quan vam anar al poble, un dels dies el nen volia veure una peli, i com que jo em vaig endur el portàtil i la meva col·lecció de DVDs, vam posar Shrek 2 (no la vam acabar de veure, aquest nen no para quiet :S). En Víctor va voler fer crispetes, i va dir que hi posaria… sal i sucre!! Ma germana i jo li dèiem que no podia ser, però ell deia que ho feia sempre i estaven bones. Nosaltres no ens ho crèiem gaire, però com ell sempre fa el que vol (seria un bon client per a la Supernanny), no ens hi vam discutir. Doncs estan bones!! Així que vam instaurar l’empresa “Víctor y Pimas: palomiteros desde 2005″. Serà un bitxo maleducat, però quan vol és moníssim!!

Total, que ahir vam provar l’invent. El problema és que no ho vam fer amb crispetes normals (grans de blat de moro), sinò les típiques de microones, que ja porten sal. Així que només hi vam tirar sucre, però el gust era diferent… De totes maneres, estava bo. Quan parli amb el meu cosí li ho comentaré!

Ap! El nen està nerviosíssim perquè aquesta setmana li arriba el seu ibook!! (No li digueu, però jo també una mica, jeje!) Suposo que serà avui o demà, així que posarà el mode friki ON i no em farà ni cas :P. Esperem que pugui configurar l’iChat per poder continuar parlant pel Google Talk, perquè si no… que el torni a Apple!!

Bé, continuem amb les cròniques estiuenques, ara toca una mica de turisme rural. Per la Mercè de l’any passat vam anar a una casa rural a Planoles, i ens va agradar tant que per l’estiu vam repetir: Cal Sadurní.

Dilluns 08.08.2005
Vam sortir a les 10, però no vam anar directament a Planoles, sinò que vam anar a Puigcerdà. Bàsicament, per anar pel Túnel del Cadí i estalviar-nos la Collada de Toses (tinc tendència a marejar-me quan hi ha corbes, i la Collada és de les pitjors carreteres que he vist en aquest sentit).

Com que era d’hora per dinar, vam anar a fer un volt a Llívia. Però no vam baixar del cotxe. Sempre m’ha fet gràcia el concepte de Llívia, una ciutat que està en territori francès però és catalana… És com Gibraltar, però se’n parla molt menys. Em recorda a l’irreductible poblat gal d’Astèrix i Obèlix.

En tornar a Puigcerdà vam buscar un lloc per dinar. El primer que vam veure i ens va fer gràcia va ser un mexicà. Hi vam entrar, però vam tenir mala sort: els dilluns no feien dinars (encara no m’explico com és que estava obert :S). Després vam trobar un lloc que ens va fer gràcia (no per dinar-hi, era caríssim!): hi havia un menú sorpresa! Pagaves 60€ (ja he dit que era car), i entrava un entrant, un plat de carn, un de peix, postres (i no sé si em deixo alguna cosa :S), però no sabies exactament què et posarien. Ens va semblar curiós, però quina por, jo que sóc molt tiquismiquis amb el menjar no m’atreviria a fer un menú sorpresa. Finalment vam dinar en un altre lloc, un altre tipus de menú sorpresa (a fora no hi havia els plats, així que fins que no ens els va dir la cambrera no els vam poder triar), i bastant més econòmic.

Després vam passar per Alp a saludar els avis del nen, i ens van comentar que per anar fins a Planoles (en principi hauríem d’empassar-nos un tros de la Collada) hi havia una carretera alternativa amb menys corbes. Això ja ens ho havia comentat la tieta del nen l’any passat, però aleshores no vam agafar la carretera alternativa perquè no estava asfaltada. Però ara ja ho estava, així que vam anar per allà. Jo ho vaig passar millor, no em vaig marejar tant, però el nen ho va passar pitjor, perquè no és una carretera gaire bona (els carrils no estan marcats, així que has d’anar amb molt de compte a les corbes per si et trobes un cotxe de cara).

Vam arribar a Cal Sadurní a les 17:30h. L’habitació que ens van donar era més petita que la de l’altra vegada (és que aquella tenia, a part de l’habitació en sí, dues sales més, una d’elles amb cuina i tot!), però estava bastant bé. Com que estàvem cansats, ens vam posar a veure Spaceballs, encara que tots dos l’havíem vist, feia bastant de temps i no recordàvem molts gags (sobretot jo, que quan la vaig veure encara no havia vist la saga de Star Wars, en què es basa Spaceballs per fer conyes).

Amb el sopar vaig triomfar: hi havia crema de verdures i pastís de peix. No m’agraden les verdures i no suporto el peix… Però el pitjor de la nit va ser la companyia: hi havia una parella d’avis que ni ens va saludar, i que després es queixaven de que nosaltres no parlàvem!! I no en privat, no, davant nostre van xiuxiuejar “M’agradava més la parella d’ahir, com a mínim parlava” (aclariment: a Cal Sadurní els hostes mengen a la mateixa taula). Quina gent! A veure, jo sóc tímida, així que em costa establir conversa, i no sóc de les que parlo a qualsevol desconegut en el metro, etc. Però també sóc amable, és a dir, si ells haguessin dit alguna cosa, no els hagués ignorat, sinò que hagués continuat la conversa. I si nosaltres no vam parlar, vostès tampoc, senyors!! Quina ràbia que em van fer… Però el dia següent encara van passar més coses.

Dimarts 09.08.2005
L’esmorçar era tan bo com recordava: casolà, bo i variat. A part dels avis hi havia una altra parella que la nit anterior no havia pogut arribar a sopar (els que segons els avis parlaven), aquesta parella a mi també em va caure millor que els avis. Aleshores sí que van parlar, i tant que van parlar!! De coses bastant desagradables per parlar a taula, i (en la meva opinió) massa privades com per parlar-les amb desconeguts, com per exemple les operacions que li havien de fer a l’home… Per sort, ens van donar una bona notícia: marxaven!! Així que no els vam haver de suportar més.

Després vam fer una de les rutes a peu que havíem trobat a la web de Planoles: el Camí de la Sois. Vam trigar una mica més del que diu a la pàgina (3 horetes :S), en part perquè anàvem parant de tant en quant (el primer tram és mortífer!!), i en part perquè no està del tot ben explicat. Ja ens va passar l’any passat, que vam fer el Camí de la Serra de Nevà, que va arribar un punt en què no sabíem per on continuar. És que com a excursionistes som uns aficionadillos. A més, ho vaig passar fatal pels bitxos. Odio els insectes!!

Vam anar a dinar a Ventolà, a un restaurant que el nen em va ensenyar l’any passat (els seus avis els hi duien sovint, a ell i al seu germà), i que em va encantar. Vam menjar el mateix que l’altra vegada: de primer, fusta d’embotits (et porten una safata plena d’embotits i formatge, tu menges el que vulguis i després t’ho cobren a pes); i de segon, parrillada de carn. Boníssim!!

A la tarda vam veure La Maldición del Escorpión de Jade. Jo ja l’havia vist, però el nen no. És una de les pel·lícules de Woody Allen que més m’agrada. Va ser la segona que vaig veure, després de Celebrity (que no em va semblar gran cosa, la veritat). Ara estic intentant recopilar tota la seva filmografia, i així també li enganxo al nen l’afició. A ell li va encantar!

Aquesta vegada el sopar era més bo: canelons de primer (no en sóc una gran fan, però me’ls menjo), i vedella amb bolets de segon. Ara el problema vaig ser jo, que just abans de sopar em va entrar un malestar general i només vaig arribar a menjar un parell de canelons, i provar les postres. És que era sorbet de poma, no podia deixar de tastar-lo!!

A part de la parella simpàtica, hi havia una nova parella: uns ciclistes que havien arribat a mitja tarda. Aquests eren tot el contrari als avis: parlaven pels descosits, sobretot la dona!! Jo l’escoltava, i quan parava per respirar aprofitava i deia alguna cosa. És el que deia abans: si a mi em donen conversa, sóc amable i la segueixo; si no em donen conversa (jo tampoc la donaré), la culpa de que no parlem és meva i de l’altra persona, així que no pot dir que no parlo. Aix, és que els avis em van indignar :S

A la nit vam tenir sessió de pluja i trons (fortíssims, vibrava tot).

El dia 10 vam marxar de Planoles, però com que no vam tornar directament a Barcelona, ho explicaré en la propera entrega… A la muntanya!!

Bé, comencem les cròniques de l’estiu, per fascicles (sense periodicitat definida, que em conec… això sí, són gratis, no com les col·leccions dels quioscs). Començaré pels dies que vaig passar a casa del nen, a principis d’Agost.

Nota: el títol del capítol no és perquè em sentís l’enemic o res semblant, és simplement un homenatge a un programa que presentava el Pere Escobar i que m’encantava: En Camp Contrari.

Dijous 04.08.2005
El nen em va venir a buscar després de dinar, vam arribar a casa i estaven tots (els pares, els avis i el seu germà) al pati de darrere. Vam estar allà tota la tarda, xerrant, i vam sopar pa amb tomàquet, embotits, formatge…

Després vam anar amb tota la família a l’hotel Colon, on feien cocktails i hi havia un home tocant el piano. Ells ja portaven un parell de nits anant-hi, així que els havien provat tots. Jo, per no variar, em vaig demanar una Caipirinha. M’encanta!!

I això és tot el que va donar de sí el meu primer dia (o tarda!) a casa del nen.

Divendres 05.08.2005
Pel matí, el nen i jo vam anar a La Roca. A ell li encanta, perquè pot trobar roba pija a preus més baixos. A mi no tant, en part perquè les botigues són de marques cares, i encara que t’ho abarateixin, continua sent car comprar-hi, i en part perquè sempre que hi havíem anat hi havia molta gent, i això m’agobia. Aquesta vegada va ser diferent: com que hi vam anar al matí, no hi havia gairebé ningú, i vam poder comprar a gust… Em vaig comprar 3 samarretes i 2 pantalons (believe me, això no és normal en mi)!

Per dinar ens vam reunir amb la família a Mataró, i després els avis ens van ensenyar el seu pis nou (abans el nen hi vivia amb els pares i el germà, fins que es van traslladar a la casa de Sant Vicenç; ara els avis l’han redecorat per quedar-s’hi a dormir quan estiguin de visita).

En tornar a casa vam veure La Cuadrilla de los 11 (sí, sí, la de 1960). Ocean’s Eleven és una de les meves pel·lícules favorites, i feia temps que tenia ganes de veure l’original. A més té història, perquè per Nadal me la vaig baixar de l’eMule, en dual (per si no ho havia comentat: m’encanta veure pel·lícules en versió original), però l’àudio i el vídeo estaven desincronitzats, així que em vaig posar manos a la obra per sincronitzar-ho i mantenir el dual, amb el NanDub (cosí germà del VirtualDub). No va ser fàcil, perquè al principi el retard era gairebé imperceptible (però no per una perfeccionista com jo :P), però al mig de la pel·lícula hi havia com un salt i a la resta hi havia un delay àudio-vídeo… de 3 segons!! Però estic orgullosa d’haver superat aquest repte geek.

Total, que encara que jo hagués preferit veure-la en anglès, el germà del nen i la seva mare també es van apuntar a veure-la, així que la vam veure en castellà… El doblatge no em va agradar gens, té l’aire caspós de les pel·lícules espanyoles de l’època. La peli no estava malament, però m’agrada més la nova. Ara, em quedo amb el final de l’original, és més divertit… però no dóna peu a una segona part, per això quan van fer el remake el van canviar, suposo.

Després vam buscar a Internet rutes a peu pel Ripollès i La Cerdanya, on havíem d’anar dilluns següent… Jo, com sempre que tinc un ordinador davant, em poso en mode friki ON, i vaig atabalar una mica al nen amb els meus coneixements frikis sobre el Firefox, i ensenyant-li posts de Microsiervos… És molt divertit recordar això des de la perspectiva actual, perquè aleshores devia pensar: “Què pesada, un altre cop parlant dels Microsiervos”, i ara hi està enganxadíssim!!

Per sopar, vam anar… al Terramar!! Per fi, perquè era la tercera vegada que ho intentàvem. El lloc és molt maco, ja ho havia dit. I el sopar també estava molt bo, i en quantitats normals (no com aquells llocs on et posen un plat enorme i et costa trobar el menjar). La pega? És caríssim. Però una vegada a l’any et pots donar el capritxo, no? Després vam tornar al Colon… Jo vaig provar el Daiquiri, i el nen es va demanar un Mojito. El Daiquiri no estava malament, però prefereixo la Caipirinha… El problema del Mojito és que porta menta, que no m’agrada gaire (de petita m’encantava però suposo que algun dia em vaig saturar).

Dissabte 06.08.2005
Era el sant del nen (i del seu pare), i vam celebrar-ho amb tooota la família. Als avis (per part de mare) ja els coneixia d’abans (des del dia de Sant Jordi, concretament), però a la família del pare encara no (els avis, el germà del pare, la seva dona i els fills). Vam dinar en un restaurant i després vam passar la tarda a casa, al jardí. I quina casualitat, precisament el tiet del nen havia anat a sopar aquella setmana al Terramar, no una ni dos, sinò tres vegades!! Es veu que havia estat de Rodríguez, i amb un parell d’amics els hi havia donat per anar-hi, i cadascun havia pagat un dia. Clar, en 3 dies i 3 persones et dona temps a provar gairebé tota la carta!! Ja els hi van oferir el VIP i tot, jaja.

A la nit feien no sé quin partit de futbol, i el nen el va voler veure. Jo estava tan cansada que m’adormia, però el seu germà va proposar de fer un Remigio amb els seus pares, així que vam deixar al nen solet amb el futbol… Amb el germà ens picàvem bastant, en broma clar. Quan va acabar el partit el nen també es va afegir a la partida… Al final vam anar a dormir bastant tard.

Diumenge 07.08.2005
El nen i jo vam passar el matí totalment en plan geek. Feia un any, li havia comprat al seu pare (pel sant, o sigui que un any exacte) un descodificador de satèl·lit. Però no pillava gaires canals, i no sabia per què. Com que de seguida va començar a treballar, ja no va tenir més temps per preocupar-s’hi, però aprofitant que jo estava a casa seva, ens hi vam posar. No sé si ho vam arreglar gaire, però ens ho vam passar molt bé.

Vam dinar a casa, també va venir la novieta del seu germà. Després vam jugar una mica a cartes, fins que va arribar l’hora d’anar-nos-en… al cine! Vam veure La Isla al Paco Parc. Mentre feien els anuncis, jo em gratava els ulls perquè ho veia una mica borrós, però resulta que el projector no anava gaire bé i van haver de parar la projecció durant uns minuts. I sort que ho van fer, perquè veure tota la peli així hagués estat un suplici!

Després vam trobar-nos amb els pares del nen al japo de Mataró. Últimament els hi havia donat per provar cuines exòtiques i volíem ensenyar-los la japonesa. El japo de Mataró és dels que més m’agraden, a part de fer-ho molt bo, la carta és il·lustrada, així que per profans en la matèria, no vas tan a cegues per escollir un plat. A més, hi ha un cambrer (el jefe, suposo) que si vols, t’explica coses sobre els plats, com es mengen, per a què és cada cosa… Per exemple, una de les últimes vegades que hi havíem anat vam descobrir que el gingebre és per netejar la boca després de menjar sushi… Recordo que vam anar-hi el cap de setmana que el van inaugurar, i des d’aleshores ens hem fet assidus. Qui m’havia de dir fa un any, que no havia anat a un japo mai de la vida, i que no tenia ni ganes de provar el sushi (no m’agrada el peix fet, com per menjar-lo cru!), que ara m’encantaria el menjar japonès!

Bé, com sempre em desvio del tema… De primer, el nen va demanar amanida de medusa. Amb el fàstic que em fan a mi les meduses!! Jo vaig flipar amb la seva mare, ho provava tot amb una facilitat, la medusa li va encantar!! El seu pare i jo no ens vam atrevir a provar-la, però reconec que no em va resultar tan fastigós com em pensava (clar, no tenia forma de medusa)… però igualment no ho provaria. De segon vam demanar sushi i maki variats per tots. Els hi va encantar. Jo també vaig disfrutar, primer perquè m’encanta el maki, segon perquè vaig provar coses noves (el sushi de gamba, no estava malament), i tercer perquè veia disfrutar els pares amb els palillos, el menjar nou per a ells… Ojalà els meus pares fossin tan oberts a coses noves.

El nen em va portar a casa, i em vaig posar a fer la maleta. Després va passar una cosa que ja vaig explicar: se’n va anar la llum.

I en la pròxima entrega… Planoles v2.0!

No, de moment no sóc fan de Queen… Però és curiós com fa poc que tinc aquest disc a la llista de pendents per escoltar (passa que no és que m’entusiasmi gaire el seu estil, però bé). Per què? Tot comença amb el Buenafuente. Primer programa de la nova temporada. Jo estic a Zumaia, dormint. Bé, intentant dormir, perquè tinc un nòvio que és un solete però té un petiiiit defecte: ronca. No hi ha manera d’adormir-se, així que decideixo anar a veure el programa una estoneta (aprofitant que tenim una saleta específica per la tele, així no el molesto).

Estan fent una entrevista a Michael Bublé, de qui em vaig enamorar la primera vegada que va actuar al programa, que va cantar Feeling Good, i en qui està inspirat el personatge del programa Miguel Chiclé (fantàstic també, és un dels personatges que més m’agrada, l’Edu Soto canta molt bé i el rollito del personatge crooner+flamenc m’encanta). Després d’una estona, surt el Miguel Chiclé, cantant Crazy Little Thing Called Love, una cançó d’aquelles que havia escoltat alguna vegada, però que no sabia de qui era, jo hagués dit que d’algun cantant de Jazz o alguna cosa per l’estil, però no… Comentant-ho amb el nen em va dir que la cançó era de Queen!! Primer pensava que em prenia el pèl, no és gaire del seu estil, no? Però em va dir que Queen tenien cançons molt rares, anades d’olla, i em va posar com a exemple el disc aquest.

En realitat no volia parlar d’això, però buscant un títol per al post se m’ha ocorregut aquest i l’havia d’explicar… De què volia parlar? Doncs que ara mateix estic escrivint des de l’Opera. Fa poc que l’han fet gratuït, i m’he decidit a provar-lo. No l’havia provat abans, no ja per què fos de pagament (hi ha llocs alternatius on comprar-lo, jeje), sinò perquè el Firefox m’encanta (no només pel navegador en sí; també la filosofia de codi lliure que l’acompanya), i les extensions el fan el navegador més personalitzable que conec.

De fet el vaig descarregar fa dies, en quant em vaig enterar de la notícia (via Microsiervos, és clar). Però la instal·lació se’m penjava en el 69%… Vaig provar la versió en castellà i se’m penjava en el 66%… així que vaig abandonar. Però avui el nen ha aconseguit instal·lar-lo, i m’ha dit que no és que es pengi, és que es queda clavat una bona estona en aquell percentatge (aparentant estar penjat fins i tot a l’Administrador de Tareas) però que després continua. Un cop més, la meva impaciència m’havia guanyat la partida! Ara ja el tinc instal·lat (aquella estona podien ser ben bé un parell de minuts, ja ho podrien avisar, no?), i estic fent proves.

La primera ha estat anar a gmail, perquè havia llegit sobre problemes d’incompatibilitat amb l’Opera. Aparentment està bé, el que no m’ha agradat és que si responc un missatge des d’aquest navegador, el text citat del mail original es marca amb ‘>’, així que gmail no ho reconeix com a text citat i no ho amaga (una de les features del gmail que més m’agrada). No sé si m’explico.

Després he anat a la web d’Amena a consultar el llistat de trucades. Per què? Perquè des del Firefox no es pot consultar (dóna un error 500, em vaig passar una bona temporada sense poder consultar-ho perquè em pensava que era un error d’Amena, fins que em va donar per provar-ho al Exploter). Doncs mira, en aquest cas, minipunto per a l’Opera, perquè aquí sí que va. Update 18:02h: ja sé per què va, una gran opció anomenada “Identificarse como Internet Explorer” (o sigui que a veure si els d’Amena es posen les piles per fer una pàgina compatible amb no només l’Exploter!!)

Té de sèrie algunes de les funcionalitats que a Firefox se li poden afegir mitjançant les extensions, cosa que està bé però tampoc ho posaria com a gran avantatge, ja que per mi una de les millors coses de Firefox és lo personalitzable que és. De totes maneres, encara no he profunditzat gaire en les opcions, ja ho faré demà.

I per últim, una cosa que no m’ha agradat gaire: per escriure un post, només tinc disponible la finestra d’edició d’html (no tinc ni l’opció de l’editor WYSIWYG). Però no només això: els botons bàsics de l’editor d’html (bold, italic, url i blockquote) tampoc hi són!! Així que escriure aquest post no ha estat fàcil…

El gran descobriment del segle ha estat Google Talk. Tot va començar quan vaig tornar del poble. El nen m’havia enviat una invitació pel Google Talk. De fet ja es parlava d’un possible client de missatgeria de Google fa any i mig quan va treure el Gmail. Però ara ja ha sortit. Com a messenger és bastant pobre (sí, ja sé que és beta, però això a Google és marca de la casa). No permet enviar arxius (molt còmode per enviar coses mentre parles sense haver d’obrir el navegador), ni guardar les converses (molt útil per recordar esdeveniments)… Tampoc té emoticones, encara que reconeix i marca en un altre color les més típiques (🙂, 😉, 😛, 🙁, etc.), però és de Google. I com que Google dóna bon rotllo, doncs aquí el tenim, suposo que ja l’aniran millorant. A part em permet conversar amb el nen sense haver de mostrar-me online per a tots els contactes que tinc en el Messenger (que des de que vaig superar la meva addicció cada vegada em fa més mandra obrir… fins que l’altre dia vaig descobrir que se’m penjava, l’hauré de reinstal·lar… o no :P), perquè al Google Talk en tinc poquets.

Però el gran descobriment va venir l’11 de Setembre. El dia anterior vaig veure el nen online i li vaig parlar, però no em va contestar. Després resulta que qui estava a l’ordinador era el seu germà, i que per això no m’havia contestat… El dia 11 va ser ell (el germà) qui va iniciar la conversa. Estava a l’ordinador del nen perquè ell li havia robat el seu per jugar a no sé què. Vam parlar una estona, i en un moment de la conversa ell em va preguntar per què era el botonet de “Call”. Jo li vaig dir que per fer trucades de veu, però que no ho havia provat mai perquè el meu portàtil no tenia micròfon.

Quan el nen es va cansar del joc, el seu germà va recuperar l’ordinador i jo vaig poder parlar amb el nen. Ell es va repassar la conversa “per si l’havíem criticat gaire”, i quan va veure allò del micròfon, em va dir “sí que tens micròfon, el meu en té” (ell té un portàtil semblant al meu -per poc temps, ara ho explico-, els vam comprar -per separat- a la mateixa botiga i més o menys a la mateixa època). On? Vam provar a fer un Call, i jo el sentia però ell a mi no. Després de jugar una mica amb les opcions del Güindous vaig descobrir que, efectivament, el meu portàtil té micròfon (tot i que no va ser fins dilluns passat que, a la presentació del Duke, vaig veure on, perquè el del Duke sí és exactament igual al meu, els vam comprar junts)!

Així que des d’aleshores parlem cada dia una estona amb el Google Talk. Ens podem passar la tarda navegant per Internet i comentant les coses que veiem, cadascú per la seva banda, com en un mans lliures… i gratis! Aquí sí que li torno a trobar el problema dels arxius, perquè si en un moment donat ens volem enviar alguna cosa hem d’anar al mail… I quan vam voler-ho provar pel Messenger vaig descobrir que estava mort!

El nen té un portàtil Ahtec, com jo… per poc temps. S’ha comprat un altre portàtil, però no un portàtil qualsevol, no… un iBook!! Últimament està en plan monotema, buscant coses pel seu iBook, curiositats del Mac OS X… M’encanta quan es posa friki! I això que encara no el té! El va encarregar dimarts passat, així que amb una mica de sort li portaran durant aquesta setmana. Qui també està content és el seu germà, perquè en comprar un ordinador Mac i un iPod feien un descompte, així que ara li pregunta al meu nen a totes hores “on és el meu iPod?”

I el que explicaré ara em fa especial il·lusió. Crec que ja he dit que m’encanten els Microsiervos, que hi estic enganxadíssima… Fins al punt que moltes vegades al nen li comentava el que deien l’Alvy, el Nacho o el Wicho. Jo havia arribat a pensar que em feia una mica pesada, perquè semblava com si els conegués (“L’Alvy l’altre dia deia això”, etc.), i també semblava que ell no hi posava gaire atenció. Doncs l’altre dia em va sorprendre enviant-me links de Microsiervos, i trobant coses curioses… Crec que el punt ha estat descobrir que també són maqueros, jaja. El que em fa gràcia és que li ha passat una mica com a mi: al principi no els hi donava importància, sabia que existien però no els llegia regularment… però finalment s’hi ha acabat enganxant.

El nen s’està tornant més geek aquests últims dies, amb tota aquesta recerca maquera i la lectura de Microsiervos. Ahir va descobrir què era un troll. I jo li vaig enviar l’adreça d’un blog que tinc als bookmarks perquè em va fer gràcia el concepte, però no és que s’actualitzi gaire freqüentment (afortunadament!): Los troll del ciberespacio. Em va dir, en broma, “fem un blog?”. Jo vaig riure, vaig estar a punt de dir-li que ja en tinc un però no ho vaig fer. Vull que ho descobreixi ell mateix. I no deu quedar gaire, perquè ara que s’ha fet lector habitual de Microsiervos un dia o altre veurà un comentari meu, no? Jaja, quina por (quan li vaig dir que era moderadora de Comunidad Siemens va flipar una mica, pobret, té una nòvia massa friki)!

Que quan busco feina? Emmm… Pasapalabra!

Els meus amics sempre diuen que sóc friki. Jo he acabat acceptant-ho i fins i tot en el meu perfil a Blogger admeto que ho sóc. Però en realitat no sóc friki, sinò geek. Com diria l’Alejandro Sanz, “no eeeeeees lo mismoooooo”.

Friki (o freak) seria el meu amic Prati, que és raro. L’estimem tal com és, però les coses com són, no és molt normal… Jo en canvi sóc geek, perquè m’encanta la tecnologia i qualsevol cosa que hi tingui a veure, els gadgets, Internet, etc. Però en altres aspectes sóc totalment normal (espero!)

Una anècdota que acabo de recordar és quan estava a punt de marxar a Aachen. Aleshores era una addicta al Messenger (després de 6 mesos sense Internet a casa ho vaig acabar superant i ara no l’obro mai), i com que també sóc addicta als comptes enrere, vaig decidir afegir al meu nick els dies que quedaven per marxar… en binari. Això és geek. El dia que quedaven 10 dies, el meu nick era alguna cosa com “1010 days 2 go”. Al dia següent, al bar de la uni, el Jordi i el Duke reien del nick i de lo friki que era. El Prati no li veia la gràcia. “Què passa, Prati, no ho pilles?”. “Sí, que queden 10 dies perquè te’n vagis… Però per què ho poses 2 vegades, 10 10?”. Això és freak.

Tot això ve perquè divendres vaig sortir amb els Pochamen. Vam sopar a la nova casa del Duke (ara viu de lloguer en una casa prop de la dels seus pares… que són els seus llogaters), amb els seus companys de pis, que són un suec i un belga. Enmig de la conversa algú va dir que jo era friki. I clar, vale que a Espanya es confonguin els termes, però els 2 guiris s’haguessin pensat el que no era, així que vaig aclarir que jo era geek. No sé per què, però aquest terme no està tan extès aquí (només en entorns geeks, però per la gent de fora d’aquests entorns ens fica al mateix sac). Ni els meus amics coneixien la paraula geek! Jo reivindico: “no sóc com el Prati!”

I ara sí que ho reconec: aquest post m’ha quedat una mica friki (de veritat).

Bueno, ya estamos aquí. Hace ya más de una semana, pero he estado liada (para variar). Aquí va la crónica de nuestro viaje a Euskadi.

Lunes 12.09.2005
Salimos a las 6 de la mañana, y a eso de las 9:30 ya estabamos casi en Bilbao. Desde el punto de vista de los vascos, claro (“Patxi, que ya estamos en Bilbo, qué viaje más corto ahibalaostia!”). Es lo que pensamos al ver una señal de la “feria de muestras” de Bilbao… a 263 kilómetros de allí. A esa señal no le pude hacer foto, pero sí cuando sólo faltaban 215.

Llegamos a Zumaia (donde nos íbamos a alojar) hacia las 11:30, y después de dar unas cuantas vueltas gracias a la gentileza de ViaMichelin (rotondas inexistentes, giros prohibidos… qué horror!) encontramos la casa. Una chica nos lleva hasta nuestra habitación, bastante pequeñita pero bien, sin vistas al mar (ya lo sabíamos), y cuando ve al niño con el portátil le pregunta si va a trabajar con él (habíamos visto en Internet que la casa tenía conexión ADSL gratuita), nosotros decimos que sí (como buenos frikis :P), y nos dice que esa es la única habitación sin conexión. Ya es casualidad! Después de mirarlo bien, no tenía otra habitación disponible durante las tres noches que íbamos a estar (y no es que nosotros insistiéramos en lo de Internet, la mujer se preocupó ella sola!), así que… nos ofreció el apartamento!! O sea que tuvimos 2 lavabos, 2 habitaciones (sólo utilizamos una, claro :P), una peazo cocina-salón, una salita con su sofá y su tele, y un balcón con unas vistas impresionantes sobre el mar y Zumaia… a precio de habitación doble!! Nosotros flipando.

Ahora viene lo mejor: después de hacer la ficha, explicarnos 4 cosas, etc., la chica nos dice que se va a ver qué pasa con el teléfono, que no les funciona, a ver si se lo arreglan. Muy bien: tanto preocuparse por darnos una habitación con Internet y resulta que no tienen teléfono!! (no phone, no net). Y en los 3 días que estuvimos seguía estropeado, jaja. Pero kein problem, a nosotros siempre nos siguen las wireless y esta vez no fue menos, así que con un poco de malabarismos nos podíamos conectar.

Comimos en una típica taberna en Zumaia y luego nos fuimos a ver los pueblecitos de la costa. Primero paramos en Getaria, donde hay un cartel de bienvenida que hasta te da la bienvenida en català!! Allí pasó lo que tenía que pasar en cualquiera de nuestros viajes: encontrar kartoffels. Pero en este caso la Deutsche Connection no acaba aquí. Había una especie de monumento, en ese momento no sabíamos qué era, al que se podía subir para ver las vistas. Estando arriba, también había unos catalanes (es que estamos en todas partes). Había una inscripción en euskera y debajo una lista de nombres y ciudades. Parecían nombres de pescadores o marineros y sus ciudades de origen. Pues no os imagináis de dónde era uno de esos marineros… de una ciudad sin mar, precisamente. Un tal Hans era de Aachen!!

Ese día la oficina de turismo estaba cerrada (los lunes no abren, una norma estúpida como otra cualquiera: qué pasa, que los lunes no hay turistas?), así que no pudimos saber qué era, pero el jueves, antes de marcharnos, pasamos por ahí y estaba abierta, así que despejamos la duda… El monumento es a Juan Sebastián Elcano, que nació en Getaria. Y los nombres corresponden a los marineros que llegaron con él a Sanlúcar de Barrameda. Según la entrada del explorador en la Wikipedia, Hans era cañonero.

Después fuimos a Zarautz, otro pueblecito muy bonito pero demasiado masificado. Karlos Arguiñano tiene un restaurante allí, y en verano hacía algunos programas desde la playa… que es la más larga de Gipuzkoa. Hasta a mí que no me gusta la playa me venían ganas de bañarme!

Cenamos en Zumaia, y nos dimos cuenta de que en el norte la comida es… diferente. De primero pedimos una simple ensalada mixta. Un tomateee… un atún (tun turuntun)… unos espárragos… (aclaro que a mí los espárragos y el atún no es que me gusten demasiado, pero aquello estaba buenísimo!) y el Txakolí también me encantó!! (considerando que el vino blanco no me gusta…)

Martes 13.09.2005
Teníamos pensado ir a Donosti, pero miramos la previsión del tiempo (vivan las wireless!) y parecía que por allí llovería, así que cambiamos los planes y nos fuimos a Bilbo. Por la mañana estuvimos por el casco viejo, y por la tarde vimos la parte nueva: el Guggenheim, San Mamés, el K-tuin… El Guggenheim lo vimos por fuera, que el arte (y menos el moderno) no nos va… El edificio es muy guapo, pero lo que me pareció curioso es que está como entrelazado con un puente bastante cutre y viejo. Es decir, cuando hicieron el museo tuvieron que esquivar el puente feo.

Más cosas curiosas: paseando por un parque, nos hizo mucha gracia ver que en unas canastas había una inscripción prohibiendo colgarse de los aros… en kartoffel!! Y no estaba ni en castellano ni en euskera!! En una parada de autobús había un anuncio de una academia de idiomas con la frase: ¡ahibalaostia! pues. Y como en Bilbao son más chulos que nadie, los pasos de cebra los hacen en diagonal!! Para qué cruzar 2 veces la calle cuando con una vez ya llegas al sitio que te interesa, la esquina opuesta?

En fin, que Bilbao no es tan feo como todo el mundo dice (el casco viejo es bonito), pero tampoco mata. Cenamos en Getaria, una ensalada mejor si cabe que la del día anterior, y el niño se comió el mejor chuletón de buey que había probado nunca. Definitivamente, si queréis comer bien, id p’allá arriba!

Miércoles 14.09.2005
Esta vez sí que fuimos a Donosti. Por la mañana vimos el casco viejo y subimos (caminando, buf!) al Monte Urgull, donde hay unas vistas impresionantes de toda la ciudad. Comimos de pintxos en el casco viejo, hay una calle que es toda de bares, vas paseando por allí y sólo de mirar las barras llenas de platos de pintxos te entra hambre aunque no sea la hora de comer, jaja. Primero entramos en uno, pedimos un plato, nos pusimos nuestros pintxos… y cuando vamos a pagar, nos pregunta cuántos habíamos cogido!! Qué buena fe, no? Después fuimos a otro, y éste sí que se apuntó lo que cogíamos… Por cierto, una cosa que me hizo gracia es que en los bares… tenían TriNa de manzana! En los bares de Barcelona es inexistente, y en los supermercados está en vías de extinción 🙁 (tengo que decir que me encanta el TriNa de manzana? Bueno, en realidad me gusta todo lo que lleve manzana).

Después de comer fuimos a pasear por el paseo de la Concha, a lo largo de la playa de ídem. No sé si fue muy buena idea, porque pegaba un sol importante, un poco más y nos insolamos :P. Vimos por qué a la playa de la Concha se la llama así (a parte de por la forma de la bahía, claro): la forma que da el agua a la arena en la orilla.

Luego cogimos el coche y nos fuimos hacia el Monte Igeldo. Se suponía que era como el Tibidabo, una montaña con un parque de atracciones. Pero nos sorprendimos al llegar (después de una gran excursión, no estaba bien indicado y nos perdimos bastante, jaja) y ver una señal de “Toll – Peaje”. Eing? Pozí, hay que pagar por entrar al monte. En realidad el parque de atracciones es bastante cutrecillo y tiene más de feria que de parque de atracciones (pagas por cada atracción en la que te subas, por eso la entrada al parque es baratilla). Eso sí, las vistas no tienen precio.

Para acabar la tarde fuimos al peine de los vientos. Allí estuvimos un buen rato, haciendo un montón de fotos. En realidad son 3 esculturas, aunque en esta foto sólo se ve una… Y no me resisto a poner la foto que más me gusta, una silueta hecha involuntariamente…

De vuelta a Zumaia, estábamos bastante cansados y el niño quería ver el Barça–Bremen (el Bremen jugó el año pasado contra el Aachen la final de la copa de Alemania el finde de mi cumple, y lo vimos en el Chico Mendes, aix…), así que fuimos al Eroski y compramos 4 cosas para cenar (ya que teníamos cocina, había que aprovecharla un poco no?)

Jueves 15.09.2005
Antes de ir para abajo, fuimos a Zarautz porque el niño quería darse un chapuzón en el Cantábrico, luego compramos algunas cosillas (atún turuntun y Txakolí, básicamente :P) en el mercado de Zarautz, y carretera y manta!

De camino paramos a ver Pamplona. La verdad es que no tiene nada de especial, sólo vimos el casco antiguo y es bastante feo… Quizás lo único que hace gracia es ver las calles por donde pasan los toros en los Sanfermines… son estrechísimas!! Como era mediodía, todas las tiendas estaban cerradas, y el niño quería comprar Pacharán, asi que fuimos… a un Caprabo!! Me hizo gracia ver (al menos aquí en Barcelona no lo he visto, a ver si ahora he descubierto la pólvora!) que vendían packs cubata: una botella de vodka y 2 latas de fanta!!

Y eso es to, eso es to, eso es todo amigos! Si has llegado hasta aquí y no te llamas Cristina, te felicito, porque menudo megapost me ha quedado! Próximamente, las crónicas de Lady’s Summer (por entregas :P).

Editado 22.02.2006: he sustituido las fotos (estaban en Blogger) por las que acabo de subir a Flickr. El resto, en el set ¡ahibalaostia! pues

Existe vida antes de las 6 de la mañana, quién lo iba a decir… Qué sueño!!

Agur!

Al final ir a buscar la camiseta no resultó del todo fácil. Conseguí levantarme pronto (bien!). Busqué la dirección en el mapa de Barcelona. Ya había mirado anteriormente cómo llegar en los Ferrocarriles y sabía dónde estaba la estación: en Vía Augusta, a la altura de la Plaza de Gal·la Placídia. Desde allí y con el mapa, era fácil llegar. En este punto cometí 2 errores: no fijarme bien en el mapa y no volver a mirar qué estación era.

Yo, toda convencida de que tenía que bajarme en Sarrià, subí a los Ferrocarriles en Plaça Catalunya. Cuando anuncian “Propera parada, Gràcia” dudé un poco. “Y si fuera esta y no Sarrià?” Preferí quedarme con mi opción inicial. Total, era la siguiente parada… Me bajé en Sarrià, miré el mapa y… Vía Augusta sí, pero ni rastro de Gal·la Placídia. “Bueno, si voy bajando por Vía Augusta ya llegaré…” Ja. Fui bajando hasta que llegué a una parada de bus y miré un mapa. Me quedaba un buen rato hasta llegar a mi destino (Sarrià es la siguiente parada de Gràcia… en los trenes que no paran en las 4 paradas intermedias!). Lo peor no era el caminar, sino que me llevaría toda la mañana (les había dicho a mis padres que iría a comer a Cunit), así que bajé hasta la siguiente parada de Ferrocarriles y los volví a coger.

Una vez en Gràcia, vi 2 salidas: Gal·la Placídia y Marià Cubí. Perfecto. Tenía que coger la calle Marià Cubí, y en principio la segunda calle que me cruzara sería Dènia. Pues nada, Barcelona se empeñó en contradecirme, porque la segunda calle era… Balmes! (no dije que no me había fijado bien en el mapa?) Menos mal que me dio por seguir caminando a ver si llegaba (estaba claro que para el otro lado no era), y efectivamente, un par de calles más y llegué.

Así que ya tengo mi camiseta. Mi tesoooro! La verdad es que la camiseta está bastante bien (mejor que el programa, jeje). Por cierto, lo vi con mis padres, me hizo muchísima gracia ver en pantalla a Lluís, al Duke, a Xavi, al Prati… a Noelia, Sergi y a mi se nos veía menos, pero algo también. Eso sí, a mis padres les gustó el programa tanto como a mi: nada.

El martes ya vuelve Buenafuente!! Y yo dónde estaré? En el el País Vasco!! No sé si tendremos tele en la habitación (lo que sí sé es que hay conexión ADSL… y gratis!), pero supongo que tampoco estaremos para ver la tele, así que lo dejaré grabando. Esto me crea un problema, porque también me gustaría grabar Els 4 arreplegats (a lo mejor también salgo… por aquello que grabaron del Pepe Rubianes). Ya veré qué hago. Aunque en la web pone que el próximo invitado es Raúl Cimas, así que creo que me arriesgaré y grabaré sólo Buenafuente.

Por cierto. El día 8 hizo un año que me fui de Aachen. Snif. Y ayer hizo un año que volví a Barcelona y le di una sorpresilla a mi niño. Snif. (Nota mental: actualizar Living in Aachen, pero ya!)

He estado retocando la plantilla (buf, de eso hace bastante rato, que luego he escrito el post anterior, jeje).

Primero, una cosa que hacía tiempo que tenía ganas de hacer: el peek-a-boo comments hace que los comentarios puedan mostrarse o esconderse en la ventana principal. Lo tengo desde hace tiempo, pero había una cosa que no me gustaba, y es que en la página del post también tenías que hacer click para mostrar los comentarios. Y yo solita lo he arreglado!! Sin tener ni idea de html, pero vamos, he ido probando y he visto que así funciona. Mwahahahah!!

Después he vuelto a cambiar la cajita de comentarios. Y es que vi que el Consultor Anónimo ha puesto una cajita perfecta (se abre en una ventana nueva, y puedes seguir buscando cosas en el mismo dominio sin que el site:childrenatyourfeet.blogspot.com te moleste en la caja de texto). Le he quitado algunas líneas de código que me parecían un poco raras, y he visto que funciona correctamente, así que p’alante! Si en el futuro veo algún error, ya sé de dónde sacar el código fuente, jeje!

Hoy estoy prolífica, y todavía me queda por explicar la excursioncita del martes a la caza de la camiseta… A ver si me da tiempo, que luego me voy a casa del niño a acabar de perfilar las rutas, que nos vamos mañana!! Saldremos a las 6 de la mañana (apenas quedan 14 horas). Eso sí, entre peajes y gasolina nos va a salir más caro el viaje que el alojamiento!