Buf, masses emocions per un dia… Ahir vaig arribar a Cunit a les 7 de la tarda, els meus pares no hi eren. Quan van tornar ens vam discutir. La cosa va començar per la punta de l’iceberg (el fet de que m’obliguin a anar-hi), i van acabar sortint tots els problemes de l’últim any. Avui n’hem tornat a parlar, més calmadament, però encara hi ha punts de desacord… No sé, de moment no ho tinc gens clar, però vull arreglar les coses i crec que en part haver tret tota la merda ens anirà bé.

El problema és que volia ser dolenta però no ho sóc, s’han molestat més del que em pensava amb el fet de que vagi a casa del nen i em sap greu. Jo pensava que passarien del tema però s’han quedat amb el missatge superficial (que prefereixo estar a casa d’uns desconeguts a estar amb ells) sense entendre el de veritat (que per mi em quedaria a Barcelona, però si les opcions són estar en un poblet on m’avorreixo des d’on he de perdre 4 hores per anar a Mataró, o estar en un poblet on probablement també m’avorriré però la distància que em separarà del nen serà d’un passadís, em quedo amb aquesta última opció).

I és que segons ells, jo no els hi he donat gaires opcions, però jo crec que qui no han donat opcions són ells, perquè dir-me: “Nos vamos a Cunit, el lunes que viene te vas tú” no és una invitació a la negociació precisament… Que si el nen treballa, jo no tinc cap problema en quedar-me a passar la setmana i venir a Barcelona el cap de setmana… Si la setmana passada ma mare em deia que podia venir de tant en quant, i si se’m feia tard quedar-me a dormir, però tornar a Cunit al dia següent, ara el meu pare diu que no passa res si em quedo a passar el cap de setmana a Barcelona… Crec que les coses canvien bastant, d’aquesta manera… Ells diuen que sóc egoista perquè només penso en el que vull. Jo crec que els egoistes són ells perquè m’organitzen la vida segons la seva. És a dir, ells prefereixen passar l’estiu a Cunit, diuen que he d’entendre que ells estan millor allà, ma mare dorm millor, a Barcelona se li inflen les cames amb la calor, etc. Però si això ho entenc, i no els obligo a estar aquí! Ells sí que em volen obligar a estar allà… per un concepte de família que no acabo d’entendre. Els pares dels meus amics se’n van de vacances i no obliguen als seus fills a anar-se’n amb ells (parlo de gent de la meva edat, és clar), tenen cases o apartaments on hi pasen l’estiu i els fills es queden a Barcelona… Però els meus no, pels meus si estem separats per 70km ja no som una família. Jo crec que si no som una família no és per això, el problema ve de tot l’últim any…

Demà me n’aniré a casa del nen, ara no li diré que no, però no sé si ha estat una bona idea… Dilluns anirem cap a Planoles, dimecres a casa dels avis del nen, divendres tornarem cap aquí, em quedaré el cap de setmana… Els hi he dit als pares que intentaria anar-hi la setmana del 15… El nen encara estarà de vacances, aquesta tarda li he dit que podria venir amb mi… Perquè enmig de la discussió d’ahir vaig dir una cosa de la que em penedeixo, perquè encara que no em falta raó, vaig fer mal als meus pares… i no sóc tan dolenta.

Els hi vaig dir que no tenia ganes de portar al nen una altra vegada a casa, primer perquè no em semblava bé el que feien obligant-me a anar-hi, i segon perquè no saben tractar la gent. Són una mena d’incompetents socials. A casa no estem acostumats a rebre convidats… Els meus pares tenen amics i tal, però com diu ella “cada uno en su casa”, només s’ha trencat aquest lema amb la Mucha (una amiga de ma mare que ara viu a Galícia), que quan èrem petites (ella també tenia una filla un any més gran que jo i un fill bastant més petit) anàvem sovint a dinar a casa seva o a la inversa. I clar, si no et relaciones amb la gent no saps tractarla. Jo he heretat una mica aquesta incompetència, però intento superar-ho. La meva època a Aachen em va anar bé, perquè vaig fer d’amfitriona de sopars moltes vegades, i el fet de viure molt a prop d’altres de la colla (al mateix edifici!) feia que entréssim i sortíssim de les cases dels altres contínuament, improvisséssim un sopar a casa de l’un o de l’altre, etc.

Doncs això, que és veritat però no ho hauria d’haver dit, perquè estava enfadada… I que si ve el nen a Cunit potser ho passo una mica malament per les coses que els meus pares faran o deixaran de fer, però espero que així s’arreglin una mica les coses… No sé, ja dic que estic bastant confosa… Ara no hi vull pensar, ja em menjaré el cap quan torni de la Cerdanya.

Els meus pares encara no han donat senyals de vida, estic per passar al plan B i no dir-los res dels meus plans, a veure si es dignen a trucar-me… D’aquí a uns minuts me n’aniré cap allà, a veure què diuen en veure’m. El que està clar és que demà me’n torno, mwahahah!!

Per cert, ja vaig aconseguir la maleta!! Entre la merda de dia que va fer ahir (quan vaig sortir de casa queien 4 gotes, però després es va posar a ploure més) i l’odissea de transport, vaig perdre com 3 hores, però ha valgut la pena!! És ben maca eh?

Dissabte havíem d’anar amb el nen al restaurant pijo que volíem anar l’altre dissabte. Aquesta vegada vam pensar que seria millor reservar, i quan el nen va trucar, li van dir que tenien lloc, però que hauria de trucar més tard. Per què? Perquè potser feia mal temps, i si plovia haurien de moure la gent de la terrassa a dins (és lu que té, la terrassa és maca però si plou, res de res), i no ens volia fer la reserva per si de cas.

Al final vam anar a sopar a La Pèntola, a Mataró, que també està molt bé. Així alimentem el desig d’anar al Terramar (el lloc pijo), jeje. A l’hora de les postres, jo ja estava molt plena i no volia res, però el nen va demanar “Baba al limoncello”, sense tenir ni idea de què era, jeje. Per provar! Com que sempre ens barallem per qui paga, li vaig dir que si no li agradava, pagava ell, i si li agradava, pagava jo. La meva idea era que no podia estar gaire dolent, i que no valia que em digués que estava molt dolent però en canvi s’ho acabés tot… així que acabaria pagant jo (és que l’última vegada havia pagat ell!). Però quan va provar allò, va fer una cara de fàstic… Jo no m’ho creia, així que ho vaig provar… Argghhh! No sé què era, però estava banyat en licor de limoncello (i a mi que no m’agraden els licors a les postres…), fastigós. Total, que el nen se’n va sortir amb la seva. Després vam anar a casa d’en Dani, també hi era en Christian. Vam estar-hi una estona i després vam anar cap a l’Ugly. Aquesta vegada, afortunadament, no hi havia el m.a., jeje.

Diumenge a la tarda el nen havia de fer coses de la feina, així que vam quedar per sopar. Però… Situació: estic dormint com una mona, sona el telèfon, la melodia de Friends (és el nen, fijo :P), em desperto com puc, obro el llum, miro el despertador… 18:17. On estic? Contesto el telèfon, el nen pregunta si m’ha despertat, li dic que sí i li pregunto l’hora… Les 6 i quart, em diu. Joder! I el despertador apagat! Situació surrealista. Sort que m’ha trucat per confirmar que quedàvem, perquè si no ho arriba a fer no em desperto! Volíem anar al Santa Clara, un mexicà, però en arribar… estava tancat (estem gafes!). Així que vam anar al japo.

Aquest matí he anat als basars del port de Barcelona a comprar una maleta. Ja n’havia mirat l’altre dia a La Maquinista la setmana passada, però com solen ser més barates al port, hi he anat a fer una ullada. Problema: durant tot l’Agost no hi ha servei de Metro entre Fabra i Puig i Clot. Així que per fer un trajecte de mitja horeta amb un transbordament (a Urquinaona), he trigat 1 hora fent 3 transbordaments (a Fabra i Puig he agafat el bus especial que va a Clot, a Clot un altre cop el Metro i a Urquinaona el canvi a la L4). Total, per res, perquè a la botiga on fa any i mig vaig comprar la meva maleta gran no tenien gaire varietat de maletes de quatre rodes (el nen en té una, són realment còmodes, es porten completament en vertical i no has d’aguantar el pes), de fet també tenien la Samsonite que havia vist a La Maquinista… 30€ més cara. Així que he perdut dues horetes per no res… Tot tornant he passat per La Maquinista a comprar la Samsonite, i l’home que hi havia davant meu, que venia a canviar una maleta, s’ha endut l’última del tamany que jo volia. Scheiße! La noia ha trucat a una altra botiga a preguntar si la tenien, i bingo! Els hi quedava una blava i una grisa. Jo la preferia vermella (com la gran), però és igual, em quedaré la grisa (la blava és horrible, és un blau molt chillon)… Me la guardaran tot el dia, ara hi aniré. És a la botiga de Glòries, o sigui que torna a tocar odissea de transport… Quin pal!

Demà ja toca marxar cap a Cunit (de moment no han trucat per esbroncar-me, jeje), però dimecres torno. Ja vaig acceptar la invitació dels pares del nen per anar-hi a passar el cap de setmana. A més, possiblement després dels 2 dies a Planoles ens quedarem un parell de dies més a casa dels avis del nen a Puigcerdà, així que els dies de llibertat van augmentant!! Ap! Aquest dissabte és el sant del nen, i m’ha convidat al dinar familiar, així que coneixeré la resta de la seva família, quina por!!

Avui estava veient Jack & Jill al Plus, i el Jill i el seu company feien una festa al pis, quan ha començat a arribar la gent ha sonat Mango No. 5, de Lou Bega! Quins records, m’encantava aquesta cançó, si fins i tot em vaig comprar el disc! I com que volia parlar d’una mica de tot, vet aquí el títol del post.

El sopar de dimecres no va estar malament. Vam ser el Duke, el Prati, el Jordi, el Pere, la Lorena i un amic d’ella… Quan vam acabar ja eren passades les 12. El Prati, la Lorena i l’amic van marxar (la Lorena és de Binéfar, aquella nit es quedava a casa d’una amiga, i com no tenia claus no podia arribar-hi massa tard, l’amic no hi pintava res sense ella i el Prati és un rajat), i els altres vam anar cap a l’Ovella a prendre alguna cosa. Però per variar hi havia molta gent, així que vam acabar al bar del costat, el Drapaire.

Entre d’altres coses, vam estar parlant de coses frikis (of course, pa’ algo som Telecos!), com el Google Earth. Ja vaig fer un post friki sobre Google Maps, i és que aquests de Google sempre sorprenen. El 20 de Juliol, aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, van posar en marxa Google Moon com a homenatge. Em fa gràcia sobretot el Looking for something on Planet Earth? Bé, el cas és que jo no havia instal·lat el programa perquè no tenia espai al disc dur, però ahir vaig fer un foradet i el vaig instal·lat… És una passada!! Vaig estar fins les 2 de la matinada buscant coses!! És increïble, pots moure la Terra com vulguis!!

Ahir vaig trucar a Cal Sadurní, i tenien lloc!! Així que d’aquí a 10 dies estarem a la muntanya!! (sí, el CountdownClock ja està funcionant :P) Això si al nen no li esguerren les vacances, clar. Aquest matí he anat a comprar-me uns pantalons, perquè els únics que tinc així esportius són uns d’un xandall d’hivern, i no és plan de socarrar-me més del necessari… Amb lo rara que sóc pensava que em costaria trobar-ne uns i que acabaria agobiant-me, però en el primer lloc que he entrat, me n’he comprat uns! M’he provat 3, un d’ells la noia de la botiga deia que potser era massa petit, però la veritat és que m’anava bé. Dels altres, l’un no m’agradava com em quedava (a més, era blau cel, fosforito), i l’altre em quedava bé i m’agradava, però era blanc, i no li quedava en cap altre color (i el blanc no m’agrada, a part que s’embruta fàcilment). Així que m’he quedat els primers, uns pirates color caqui. Res, que estic contenta, feia tant de temps que no em comprava res a la primera…

Ahora que estoy más tranquilita, quiero comentar los acontecimientos del lunes.

Antecedentes: ya he dicho en alguna ocasión que mis padres tienen una casa en Cunit. La compraron en 1999, creo… O sea que yo ya estaba un poco crecidita como para apetecerme irme allí cada fin de semana y hacer amigos (vale, también soy un poco asocial :P). Antes, mis padres eran unos firmes detractores del concepto de segunda residencia, decían que preferían visitar sitios nuevos a ir siempre al mismo sitio. Y eso hacíamos, teníamos un remolque e íbamos de camping, cada verano a un sitio diferente… Hasta que repetimos, en un camping de Cubelles (el pueblo de al lado de Cunit). A mis padres les gustó la zona y cambiaron sus principios por una casa bien mona. En ese momento me hizo gracia, de hecho les ayudé a elegir la casa, y la casa me encanta, pero a mi no me gusta la zona. Yo soy de ciudad, en un pueblo me aburro. Así que pasar los veranos allí significa estar todo el día pegada a la tele, pasando el rato… Alguien pensará, “pues ves a la playa!”, pero hay un pequeeeño inconveniente: no me gusta nada la playa. Soy animal acuático, sí, pero de piscina, odio la incomodidad de la arena y el calor agobiante de la playa.

Llegeix la resta del post »

… engineer!!

Res, que aquest matí he anat a pagar el títol. 155€!!

Hi havia molta gent, estem en període de matrícula (per cert, m’agrada el disseny de la carpeta d’aquest any, llàstima que ja no sóc estudiant, era tot un ritual el de criticar el disseny de la carpeta de cada any, el súmmum va ser la carpeta evax, em vaig negar a utilitzar-la!!). El que més m’ha sorprés és veure un novatillo que anava… amb la seva mare!! I ella li anava dient al nen en quin grup s’havia de matricular, què havia de fer, etc. Senyora, que té 18 anys!! Ma mare no va venir amb mi el primer dia de matrícula (de fet, els meus pares s’hi han passejat poc, pel Campus Nord), i encara que aleshores em va fer pànic, me n’alegro, que arriba un moment en que un ha de fer les coses per sí solet.

Aquesta nit, sopar amb els Pochamen (no, no tornaré a explicar la història :P)

Diumenge vam veure Primer a casa del nen, com ja vaig comentar. Crec que és la primera vegada que no entenc absolutament res d’una peli. I no vaig ser l’única, el nen tampoc no va pillar res. A d’altres pelis rares com Memento o Cube (molt recomanables, per cert), et podies perdre detalls que pillaves quan les veies per segona o tercera vegada, però la idea en general l’agafaves, però en aquesta… Crec que el problema és que dóna massa coses per sabudes, ens vam perdre en una explicació matemàtica que va massa ràpid (avís a qui la vulgui veure: l’explicació sobre el punt A i el punt B és important, si no ho enteneu no cal que perdeu el temps amb la resta de la peli). Ahir vaig estar buscant explicacions per Internet, i vaig trobar un enllaç interessant: Primer Visual Timeline. Explica les línies temporals que hi ha a la pel·lícula. He aconseguit entendre les 3 primeres, però amb la quarta les coses es compliquen bastant… Potser amb aquesta informació m’animo a tornar a veure la peli algun dia… o no!

Després vam anar a sopar… a l’italià que no vam poder dissabte. I aquesta vegada vam tenir més sort! Ens va agradar molt, tenen molts tipus de pasta que no es veuen en altres llocs. La cambrera ens va dir que els plats de pasta eren d’uns 450g, així que millor demanar-ne un per a tots dos. Vam demanar Orecchietti, una pasta en forma d’orelles (vaig descobrir-la a Aachen! La venien en el súper belga, el DelHaize), boníssim!

Drive my Car era una de les cançons de la primera època dels Beatles que m’encantava!

Com ja vaig dir, el nen ja té cotxe nou. Dissabte em va venir a buscar, vam estar toquetejant tot els botonets… Em va comentar que no sabia com posar el Random en el reproductor de CDs, i com que no tenia el manual (el del concessionari li havia dit que estava a la guantera però un cop va arribar a casa no l’hi va trobar, només hi havia el manual resumit que no val per res) vaig començar a provar combinacions, navegar pels menús… Quan deixaves apretat el botó CD durant uns segons apareixia “Random OFF” a la pantalla, així que vaig pensar que en aquell moment s’hauria de prémer un altre botó per activar-ho… Però va ser el nen qui va descobrir quin botó s’havia de prémer: el mateix (és a dir, mantenir apretat “CD” durant uns segons fins que aparegués l’estat actual del Random, i aleshores tornar-lo a prémer i consecutivament apareixien els diferents modes: apagat, tot el cd, o l’àlbum actual). Vaja parell de frikis!!

Per celebrar que ja tenia cotxe i que jo ja era enginyera, em volia dur a un restaurant que li havien recomanat els seus pares, un lloc pijo i caríssim (90€ em va dir que havien pagat els seus pares!). Quan vam arribar ens van dir que ho tenien ple, però a veure si aquesta setmana reservem i hi anem, que no sé com estarà el menjar però el lloc era molt xulo!

El nen estava obstinat en sopar en un lloc car, a l’alçada de la celebració, i vam anar a un de Mataró. Tenia la carta a la porta, me la vaig estar mirant i… no hi havia res que m’agradés (sóc rareta amb el menjar, què hi farem). La següent opció era un italià que havien obert feia poc, però quan vam passar per davant de la porta vam veure moltíssima gent esperant-se a dins així que també ho vam desestimar. Allà al costat hi ha un japonès on hi anem bastant sovint que ens agrada molt, i normalment ens donen taula de seguida encara que no reservem. Però dissabte no era el nostre dia, en teníem per mitja hora ben bé. Tot i que havíem quedat d’hora (a les 20:30h a casa meva a Barcelona), després del tour que havíem fet pels restaurants ja s’havia fet tard i es feia difícil que trobéssim lloc en un altre restaurant, així que vam optar per la solució fàcil: el xino (just davant del japo). Ja veus, volíem un lloc de categoria i vam acabar al xino!! Després de sopar vam anar a prendre alguna cosa a un bar de la platja. M’encanta perquè a Mataró hi ha molts bars a la platja, està molt bé.

Divendres vam fer un revival aachenià… Vam ser-hi gairebé tots: en Christian, el Miguel (va venir des de Biarritz!), l’Àlex, lo Ricard (amb la seva nòvia, Carla), en Cristóbal (en viatge relámpago des de Mallorca amb la seva nòvia Elisa), el nen i jo. Faltava la Carla d’en Christian, que tenia unes amigues americanes de visita i van anar per lliure, però després ens vam reunir amb elles, i el Josep, que estava molt cansat (és tot un dormilega). Menys en Christian (que era de la meva generació) i les nòvies del Ricard i el Cristóbal (que no són Telecos), la resta eren de la generació anterior a la meva, és a dir, van estar a Aachen des de Setembre de 2004 fins a Març de 2005 (més o menys, el nen per exemple s’hi va estar un parell de mesos més, això va donar-nos oportunitat de conèixe’ns :D).

Vam sopar a El Rodizio Grill, un buffet lliure que està bastant bé. Vam agafar un dels menús de grup… que inclou un aperitiu inicial de Caipirinha! Molt adient perquè, encara que no ho sembli, és una beguda bastant típica de la nostra època aacheniana, jo de fet la vaig provar per primera vegada allà.

Després de sopar, en Christian va trucar a la Carla i ella li va dir que eren a Santaló, ell va proposar d’anar-hi però només teníem un cotxe (el d’en Christian) i a aquelles hores (poc abans de les 2h) agafant el metro trigaríem massa en arribar (o no arribaríem), així que l’altra Carla i en Ricard van anar a casa seva (el Christian els hi va dur) i van agafar-ne el seu, així ja tots aniríem en cotxe. La resta vam esperar-los a un bar a prop del restaurant. Quan van tornar, els plans canviaven. La Carla (quin embolic de Carlas!) havia tornat a trucar a en Christian i li havia dit que a Santaló no hi havia ambient, així que anaven cap al Born. Doncs cap al Born!

Anàvem passejant pel Passeig del Born buscant un bar on hi hagués lloc per seure, però no hi havia manera. A més, ja eren prop de les 3 del matí i els bars estaven a punt de tancar… Al final vam agafar unes begudes i vam anar a seure a unes escales. Vaig estar parlant amb l’Àlex, ell fa poc que va anar a Los Angeles i vam estar comparant LA i NYC. Després d’una estona, un borratxo va seure al costat nostre i ens va preguntar si pensàvem que els Estats Units eren el millor país del món. Ens vam quedar parats, però ell va continuar dient xorrades, no sé què dels polítics, de l’Esglèsia… Vam continuar amb la conversa, passant d’ell.

La Carla es va reunir amb nosaltres i vam anar, segons elles, a un bar que no tancava fins tard. En realitat era una discoteca (per llei els bars han de tancar a les 3), quan hi vam entrar eren les 4 i ens hi vam estar fins les 5 i algo. El lloc era una mica antro, però la música no estava malament… Recordo que quan estava sonant I was made for lovin’ you li vaig dir al nen: “Com mola la música, no?” Ell es va pensar que ho deia irònicament, perquè em va dir: “Escolta, que a mi m’agrada!” Fa gràcia perquè precisament d’aquesta cançó tinc una versió dels M Clan, un dels meus grups favorits… La versió pertany al disc d’El Jueves, Versión Imposible 2. I és que a mi m’agraden moltíssim les versions, una versió ben feta m’encanta, i els M Clan, a part de fer bona música, també fan unes versions brutals (de fet tinc ganes de veure actuant el grup de versions de Carlos Tarque). Ara, una versió mal feta és un pecat. I un exemple (encara que no vingui a cuento) és la destrossa que van fer a Operación Triunfo amb This Love. No sé qui eren els que la cantaven perquè normalment no veig el programa, ho vaig pillar en un zapping, però era tan horrible que ho vaig treure de seguida, li treia tota la gràcia a la cançó (que m’encanta, per altra banda)!! Dissabte mentre sopàvem li vaig deixar escoltar al nen la versió dels M Clan i li va agradar molt, té un aire jazzero molt xulo…

Bé, com deia, a les 5 i pico vam marxar de la discoteca i vam anar cap als cotxes. La Carla i amigues anaven pel seu compte, nosaltres els teníem aparcats darrere la Catedral, vam haver de caminar una estona més. Un cop allà, ens va costar decidir-nos a separar-nos! El Ricard i la Carla portarien el Cristóbal i l’Elisa a l’aeroport (l’avió sortia a les 7:40h), i de pas deixarien l’Àlex a casa (viu a Sants); el Miguel agafaria un tren cap a Cambrils (on viuen els seus pares, ja que ha baixat de França què menys que visitar-los!); i en Christian em portaria a mi a casa i després al nen (tots dos són de Mataró… bé, el nen viu en un poblet d’allà al costat). Al final no vam marxar d’allà fins a les 6 i pico. Per anar a casa meva, vam fer servir el GPS del cotxe d’en Christian, és tan friki!! Encara que no era gaire difícil, només havíem d’agafar la Ronda Litoral…

Sí, ja sé que he de fer la crònica del sopar de divendres, també explicar què tal la peli de diumenge, una coseta més personal de dilluns que em posa de mala llet però comencem per Els 4 arreplegats.

El programa és obviament gravat, aquesta és l’última setmana que graven i es va començar a emetre dimarts passat, suposo que el nostre programa l’emetran cap al Setembre… Em van trucar fa temps i em van oferir un dels primers dies, però vaig preferir esperar-me perquè aquesta setmana el nen en teoria agafava vacances i així podria venir, però al final no ha pogut ser, li han tombat les vacances i esperem que la setmana que ve les comenci!!

En principi havíem de ser 10 persones, però hi va haver baixes d’última hora (a part de la del nen) i al final vam anar-hi 7. Jo vaig anar amb la Noelia i el Sergi, que viuen al costat del Campus Nord, i la resta (Prati, Duke, Lluís i Xavi) amb el cotxe del Lluís. Nosaltres vam arribar massa d’hora, ens pensàvem que hi hauria trànsit però no, i vam tenir temps per passejar per allà (es grava al mateix plató que Buenafuente, a Sant Just Desvern) i vam veure el plató on es gravava Nissaga de Poder!! Quan anàvem a l’institut, la Noelia i jo vam estar un any a la revista de l’escola, i vam anar-hi un dia a entrevistar l’Eduard Farelo (Eduard). Mentre l’esperàvem a la cafeteria vam poder parlar amb el Miquel Sitjar (Gabriel), molt simpàtic, quan va arribar va seure amb nosaltres una estona, després el van cridar perquè es vestís i es maquillés, i en acabar va tornar amb nosaltres fins que el van cridar a plató. L’Olalla Moreno (la nena mimada Laia) també es va passar per la cafeteria, va saludar el Miquel però va passar de nosaltres. També vam veure altres actors i actrius pel passadís. Ah! I la Carmeta (no sé el nom de l’actriu, el personatge era la criada dels Montsolís) em va canviar una moneda de 5 duros (estem parlant de 1996 :P) perquè la seva no li agafava la màquina de cafès!! Vaig guardar aquella moneda durant molt de temps (de fet suposo que encara deu ser al meu estoig d’aquella època, era un forat negre, res del que hi entrava en sortia mai). Finalment la gravació es va allargar més de l’esperat i l’Eduard no tenia prou temps per l’entrevista, així que ens va portar en cotxe fins a Plaça Catalunya, en el trajecte li vam fer l’entrevista. En algun lloc dec tenir guardada la cinta, jo anava de copilot aguantant la gravadora, quina gràcia!!

Jorl, com em desvio… Doncs res, que ens havien convocat a les 20:15h, o sigui que la gent va començar a arribar cap a les 20h. Els nois van arribar bastant puntuals, i vam començar a fer cua. Les portes no van obrir fins bastant més tard. Després, lo típic, ensenyar el DNI, passar pel detector de metalls (aquesta vegada ja no vaig dur la càmera, perquè quan vam anar al Buenafuente al Gener jo no sabia que no la deixaven entrar, i no em van avisar fins que ja havia de passar pel detector, així que vaig haver de deixar-la als de la productora, i amb la gentada que hi havia vaig haver d’esperar bastant per entrar), i els bocates!! Aquesta vegada eren de millor qualitat (al Gener ens van donar sandvitxos d’aquells que es compren a les màquines, només hi havia de dos tipus, però quan vaig arribar jo després de l’incident de la càmera ja només en quedaven de truita, dolentíssim!), tot i que el pa era una mica chicle, i també hi havia més varietat de begudes, fins i tot cervesa!

Vam entrar a plató a les 21:30h aproximadament, i ens van anar col·locant als sofàs. Per si no heu vist el programa, el plató representa un bar rollo cabaret, amb sofàs i tal… Però no tothom seu als sofàs, també hi ha públic a les grades!! Jo pensava que sent 7 persones ens posarien a les grades (des de casa, els sofàs semblaven per a una o dues persones com a molt), però no! Ens van posar en 2 sofàs (un de 3 persones i l’altre de 4)… a primera fila!! Jo vaig seure en un que quedava completament centrat davant de l’escenari, era blanquet i tou, diràs “què còmode!” Però no, no sabia com posar-me per no enfonsar-me… De seguida va venir la regidora (es diu Cristina, és la mateixa rastes de Buenafuente) i ens va dir que aquell sofà el necessitarien per fer una cosa al principi, així que ens demanaria que marxèssim durant uns minuts.

Van sortir els directors del programa, David Fernández i Oriol Grau (el primer fa també d’animador de públic), ens van presentar a les actrius i a l’actor… Sí, només un actor, el David Bagés (l’Amadeu de Nissaga!), el que va de cowboy. O sigui que imagino que el paper del Joan Ramon Bonet (el nou cambrer que va sortir al primer programa) no durarà gaire… I també ens van presentar els convidats… Sí, en plural, dos pel preu d’un! Santi Millán i Pepe Rubianes!! Bé, és un dir… perquè en realitat el Rubianes estava allà per gravar la coseta del principi per la que necessitaven el nostre sofà i ja està. Així que ens van fer fora (vam anar a la part del darrere, on hi ha un monitor per veure-ho, van preparar-ho tot… Havien dit que el que gravarien ara era per un altre programa, i quan vaig veure el David Bagés passar per allà li vaig preguntar per quin programa era. Em va dir que era pel programa que gravarien el dia següent (és a dir avui). No sé per què ho havien de gravar en dies diferents, però bé. Quan estaven a punt de començar a gravar, necessitaven una persona més per omplir un sofà (durant la gravació del nostre programa allà hi hauria asseguda una actriu, però en aquell trosset no tindria sentit perquè pertany a un altre programa, per això la van fer marxar), i hi vaig anar jo. Així que finalment vaig veure el trosset del Rubianes en directe. Simplement eren les 4 actrius parlant amb el Rubianes de coses com l’amor, la parella, etc.

Després van tornar a posar el sofà al seu lloc i vam tornar a seure-hi. Mentre les actrius es canviaven de roba el David Fernández (aka Gilipolles :P) ens va entretenir… Una cosa que no em va agradar és que va dir que ens tenien preparada una altra sorpreseta… l’Andreu Buenafuente!! Però era mentida. Ja m’ho imaginava que no vindria (de fet surt en el programa que emeten avui), però em va fer ràbia que fes la brometa. També van gravar el Next Coming, van haver de fer-ho 3 vegades perquè s’equivocaven o no quedava bé.

La gravació del programa es fa en fals directe, és a dir, encara que és gravat ho fan tot com si estiguessin en directe, posant la careta del programa i els vídeos, etc. No fan servir un prompter, no… sinò un megaprompter! (una tele enorme, perquè ho vegin bé des de l’escenari). El programa en sí és bastant merdeta, el tipus d’humor no m’agrada gaire i en ocasions es notava massa que llegien la pantalla, però veure’l des de dins està bastant bé. El problema és que moltes de les conyes que fan no tenen ni punyetera gràcia, així que encara que a vegades si li trobes una mínima gràcia exageres el riure per quedar bé, si no te’n fa gens, de gràcia, no tens esma ni per fer un somriure, i això les actrius ho noten… Una d’elles, l’Ota (Sílvia Abril), en el seu monòleg feia de nena hiperactiva que s’emociona per tot, i anava explicant les coses al·lucinants que li passen: va al metro, i s’obren les portes!!! Anuncien per megafonia: “Propera parada, Urgell”, el metro para, i està a la parada d’Urgell!!!!! Què fooort!! El rollo del monòleg era aquest, però com veieu, no fa cap gràcia (la primera broma vale, però un cop tot és igual ja perd tota la gràcia). Doncs la tia en veure que no rèiem anava dient: “No ho pilleu? Doncs pilleu això!” i s’aixecava la faldilla, i clar, tothom rient. Ja m’hi fixaré més, però quan ho vaig veure la setmana passada a la tele em va semblar que hi havia riures enllaunats, i si em refio del que vaig viure ahir, no hi havia riures suficients com per fer veure que ens ho estàvem passant de puta mare, així que n’hi haurien d’afegir.

En Lluís va tenir un paper estelar al programa. L’Emma (la valenciana, interpretada per la Cristina Fenollar) va fer un monòleg sobre els ligues d’estiu i havia de preguntar a algú del públic si havia lligat amb alguna sueca o alguna cosa així, i va escollir al Lluís (normal, el tenia a primera fila). Ell va respondre que havia lligat amb una polaca, ella li va preguntar si s’ho havia fet mai amb una valenciana, i quan ell va dir que no ella li va dir que això ho podrien arreglar ràpid, que es passés després pel seu camerino.

Ara, com deia, el que sí em va fer gràcia és veure-ho des de dins. Sobretot perquè en un moment l’Stanley (David Bagés) es va equivocar. Durant tot el programa, entre monòleg i monòleg, les noies anaven comentant que hi havia una noia entre el públic (l’actriu que comentava abans que jo havia ocupat el seu lloc en el trosset del Rubianes) que les mirava, i havien apostat a veure qui se la lligava (amb un petó es guanyava l’aposta). L’Stanley també s’apunta a l’aposta, i en un moment del programa (després del monòleg del Santi) està comentant amb l’Emma i la Corín (Rosa Boladeras) l’intent de la Lola (Neus Sanz)… Quan de sobte veu que la Lola efectivament s’està fent un petó amb la noia i diu: “Nenes, nenes, que em sembla que la Neus us ha guanyat l’aposta!”. No veieu res estrany? Jo tampoc ho vaig notar, de fet ningú se n’havia adonat, va ser la pròpia Neus que ho va dir: l’havia anomenat pel seu nom real, no el del personatge!! Total, que després de comprovar que efectivament havia dit Neus, van tornar a fer el diàleg des del principi (com si vinguessin del monòleg del Santi).

El millor del programa és la part final, en la que el convidat ha d’improvisar… En el primer programa (amb la Clara Segura) es tractava de respondre preguntes sense utilitzar la lletra prohibida (que anava canviant), i en el que van gravar ahir, el Santi havia d’escenificar que li demanava al seu sogre la mà de la seva filla, i les noies li anaven dient paraules que havia d’incorporar al discurs. La primera paraula va ser tampax!

A la sortida ens van repartir uns paperets per anar a buscar la samarreta a les oficines d’El Terrat, a partir del 22 d’Agost. Uns paperets molt cutres, sense segell ni número ni res, així que amb una simple fotocòpia pots tenir-ne tantes com vulguis. Tothom comentava el mateix, així que m’apuntaré al mòbil la data per anar-hi el primer dia, no sigui que em quedi sense samarreta pels trapicheos de la gent!