El sábado comenté que por la noche había quedado con los de la uni, pero aún no he explicado nada de ello!!

El niño al final no vino, pero le perdono porque estaba muy rallado ;). Fuimos a tomar algo a La Maquinista, y me explicó que en el trabajo lo tenían bastante puteado, que seguramente tendría otra Semana Fantástica… En principio tiene que entregar algo el 22 de Julio y él empieza las vacaciones el 25, durante 3 semanas… Realmente las que le interesan son la del 25 (son Les Santes, las fiestas de Mataró) y la primera de Agosto (el 6 es su santo, ahora ya podéis descubrir cómo se llama, jeje!), y pidió una tercera adyacente a estas 2, le dieron la siguiente. Por eso retrasé la fecha de volver a la tele hasta el 25. Pero es posible que la fecha de entrega se retrase (se quedaría sin vacaciones?). Cuando le preguntó a su jefe si sus vacaciones seguían en pie, él (que no es uno de los más cabrones de la empresa) le respondió: “Si no te vas de vacaciones, será por tu bien”. Así, tal como suena. A ver, puedo aceptar quedarme sin vacaciones, lo que no puedo aceptar de ninguna de las maneras es que encima me digan que es por mi bien… Casi mejor que le hubiesen dicho “Pues te jodes, pringao“. Imagino que vale, le fastidiarán los días que él tenía previsto, pero esas vacaciones acabará disfrutándolas no? Aunque no lo tengo muy claro, porque de momento no hay indicios de que vaya a poder recuperar, ya no las horas extras que hizo en la Semana Fantástica (parezco publicidad de ECI, con lo poco que me gusta!!), sino los 3 días festivos (dos sábados y un domingo) que trabajó durante esa semana (que en realidad fue más de una semana, 10 días exactamente).

No conseguí convencerle de que saliera para animarse. Yo entiendo que no quisiera venir con mis amigos, no los conoce mucho y es posible que se rallara, y más teniendo en cuenta de que ya venía rallado… Pero le dije que saliera con sus amigos y tampoco hubo manera, lo que quería era buscar curro como loco en infojobs e ir a dormir pronto.

Bueno, yo sí que salí aunque se me habían quitado un poco las ganas… Habíamos quedado a las 23:30h en el Pitilingorri, pero como yo hacía año y medio que no iba y no me acordaba muy bien de dónde estaba, quedé con Jordi a la salida del metro (Drassanes) para ir juntos. Yo quería quedar a las 23:20h, pero él me dijo: “El Duke siempre llega tarde!”, y como es cierto, quedamos a las 23:30h. Yo estaba allí a la hora, puntualísima como siempre (siempre que el transporte me lo permita, claro, que a esas horas no es raro tener que esperar 10 minutos por un metro…), pero él no había llegado. A los 5 minutos salía del metro Pere, un compañero de la uni al que hacía tiempo que no veía. No pertenecemos precisamente al mismo círculo de amigos, pero a veces hemos salido juntos, e incluso el año pasado, cuando yo estaba en Aachen y él en Bruselas, vino de visita un fin de semana. Pues nada, yo le paro y le saludo, le pregunto cómo está y qué hace… Y me dice: “Pues me parece que voy al mismo sitio que tú”. Jaja, el Duke le había llamado y se había apuntado a la fiesta!! Le dije que si quería que esperara conmigo a Jordi, que seguro que el Duke todavía no había llegado.

5 minutos después, llegaron el Prati y su novia. La historia de estos era mejor: habían ido hacia el bar, pero no lo habían encontrado, y adentrándose en las calles del Gòtic se habían perdido! Pues nada, esperaos con nosotros… Un poco más tarde aparecían el Duke, Natalia, Xavi y un amigo de ellos. Quién falta? Jordi!! Que llegó unos 20 minutos tarde. Así que al final fuimos todos juntos hacia el Pitilingorri, y menos mal que fuimos todos juntos…

El Pitilingorri tiene 2 entradas. Una de ellas, la que siempre utilizamos, es a través de una calle estrecha. Llegamos allí y… En esa callecita hay una alfombra roja!! Miramos hacia arriba, a ver si nos hemos equivocado de bar, y en el cartel pone “Fusion”, en letras blancas y con fondo fucsia. Hay un tío delante dando flyers, al ver nuestras caras nos dice: “Es un bar nuevo, lo hemos abierto hace un par de semanas… Con estos flyers os darán un xupito gratis”. Nos tomamos el xupito y nos vamos no? Es increíble, la última vez que fui al Pitilingorri fue justo antes de irme a Aachen, nos lo pasamos muy bien como siempre, y no sabía que ese bar, año y medio después, dejaría de existir, y que aquella vez sería la última!! Snif snif. Por si alguien no conoce el Gòtic, aquí hay 2 tipos de bares: los guarros y los que están llenos de guiris. El Pitilingorri era de los primeros (aunque no era de los más guarros, pero sí que era auténtico), el Fusion es de los segundos…

Total, que salimos de allí por patas. Nos fuimos hacia La Posada, otro bar de por allí donde dejan fumar porros. Éste sí es guarro, el camarero se metió 2 rallas de coca delante nuestro!! Se ve que los de la mesa de al lado nuestra eran conocidos suyos, porque se sentó un rato con ellos… De repente el Duke me dice: “Se ha metido una ralla?” Y después de un rato me dice: “Pues sí, ahora se acaba de meter otra!” Yo no lo vi, pero lo que sí que vi fue la cara del tío (y los ojos inyectados en sangre) cuando se iba… Nos pedimos unas jarras de cerveza y unos cuantos empezamos a jugar al duro (hubo 2 o 3 que no se apuntaron, qué sosos!), nos fuimos animando… Nos bebimos 7 jarras de litro entre 6 personas, así que ya os podéis imaginar cómo íbamos (los que fumaron, peor, jeje). El amigo de Xavi y el Duke había pillado una buena el día anterior, así que él no bebió, se pidió una coca-cola, se la sirvieron en un vaso de Cutty Sark, muy bonito… Y yo volví a las andadas (inciso: ya va a hacer 2 meses que volvimos a Aachen, no me puedo creer lo rápido que pasa el tiempo!), y me lo quedé. Ahí va la prueba:

Al final nadie salió de fiesta, todos nos fuimos a casa. Ya eran más de las 2, así que tocaba pillar Nit Bus, un taxi o ir a patita. Yo opté por la primera opción, no hay pasta y mi casa queda un pelín lejos, además en el estado en el que iba no la hubiese encontrado (creo que ni aún estando sobria). Podía coger el N9 en Drassanes o subir caminando hasta Plaça Catalunya, donde paran todos (me van bien el N3 y el N9). Yo hubiese subido con los demás hasta Plaça Catalunya, así íbamos charlando y se nos iba bajando un poco el alcohol, pero Jordi (al que le van bien el N9 y algún otro, creo) prefería esperar al N9, así que me quedé con él (así de paso iba acompañada buena parte del trayecto). El bus tardó unos 15 minutos, y justo cuando llegamos a Plaça Catalunya también lo hacían los otros, que habían subido caminando… Y nada, llegué a casa y a dormirla!

Ja està, és oficial!! En dues setmanes seré Enginyera de Telecomunicació!! Justament el mateix dia que els meus pares faran 25 anys de casats (ooohh…), el 20 de Juliol.

Aquest matí he aconseguit llevar-me d’hora i he anat al CPET a buscar les còpies de la memòria. L’enquadernació és pofezioná, sembla un llibre, però a la portada només hi posa “Projecte Final de Carrera” i l’escola (ETSETB), i hi ha un requadre on s’ha d’enganxar una etiqueta que posi (a boli!!) el nom de l’autor, el títol, l’any i el director de projecte. A més, en una de les còpies (la que es queda a la biblioteca), hi posen un full a omplir per l’estudiant, també a boli: nom, títol, director de projecte, paraules clau i resum (d’unes 1000 paraules). És bastant cutre, ja ho és que hi hagi una pàgina escrita amb bolígraf, però que a la portada hi hagi una pegatina…

Després he anat a veure el ponent, que m’ha dit que primer havia d’omplir el full interior. M’ha signat el full de reserva d’aula i el de conformitat de lectura (com que ell ja havia llegit la memòria, ja podia signar-lo). He anat al bar, m’he pres un cafè i l’he omplert. Quan he tornat al seu despatx ja no hi era (m’havia dit que tenia una reunió), així que he anat a veure el president del tribunal, que és del mateix departament. Li he donat una còpia, jo pensava que em diria que ja la llegiria, però m’ha fet passar i seure, hi ha donat una ullada i m’ha preguntat algunes coses… De bon rotllo, eh? Que aquest home em cau molt bé. De fet després m’ha dit que si volia em signava ja el full de conformitat, que per això m’havia fet les preguntes i s’ho havia mirat per sobre.

El pitjor és que hem descobert un error molt lleig a la memòria. Ha mirat l’índex i ha dit: “Però si la majoria són apèndixs!!” A mi m’ha estranyat aquesta frase, és cert que gairebé la meitat de la memòria són apèndixs (unes 50 pàgines respecte unes 70 de contingut real) però no és la majoria… No hi he donat més importància, però després buscava les conclusions i no les trobava. Li he dit que estaven a la pàgina seixanta-i-algo, però m’ensenya l’índex i diu: “Aquí posa a la 37” (vale, per això deia allò dels apèndixs). El problema és del putu Word, que agafa els títols per confeccionar l’índex, però de vegades es ralla i a partir d’un cert punt marca que tot està a la mateixa pàgina, i li has de donar a actualitzar marcadors perquè és posi bé. I això se’m va escapar, ja és mala sort… Li he explicat i m’ha dit que no passa res, que si de cas m’imprimeixi una còpia bona per mi.

He sortit d’allà molt xafada, fa molta ràbia que després de tanta feina al final se t’escapi algun error tonto però tan visible. Però se m’ha acudit que, donat que no vaig imprimir les 3 còpies a la vegada, sinò que ho vaig fer a poc a poc i d’una en una, era possible que alguna còpia estigués bé. Bingo! Les dues restants estaven perfectes (en aquest sentit, és clar, potser després apareixen més errors tontos, jeje), afortunadament. He deixat una d’elles a la bústia del ponent i he anat cap al D4 a veure el Temible. Anava pensant que sort que la còpia dolenta l’havia donat a un profe de bon rotllo, que si li arribo a donar al Temible la caguem (no crec que fos tan comprensible amb els errors del Word)!!

He picat a la porta i he entrat, ell ha mirat cap a mi amb cara d’estranyat, li he dit el meu nom, s’ha quedat amb la mateixa cara, li he dit que venia per la presentació del projecte, aleshores m’ha recordat i s’ha aixecat de la cadira. Li he donat la memòria, li he preguntat si li anava bé la nova data (no m’havia respost al mail) i m’ha dit que sí. La seva actitud ha estat bastant de menyspreu. Primer m’ha preguntat, en veure el títol del projecte (Brightness and colour control of a LED lamp), si jo era d’Enginyeria Electrònica o de Telecos. Li he dit que de Telecos, però que havia fet el projecte en el departament d’electrònica de Philips. “¿Y lo hizo en el extranjero? ¿Le sirvió de algo? ¿Cómo es que tiene que presentar aquí?” Li he explicat la normativa de l’escola, que diu que si el fas a una empresa a l’estranger has de presentar a la universitat d’origen. M’ha dit “Pero a ver, de todo esto, ¿usted qué ha hecho?” Jo he pensat que si no es llegia la memòria i no sabia de què anava, per molt que li expliqués què havia fet, no entendria res… Però he decidit ser diplomàtica i li he explicat per sobre. Ja em volia despatxar, i jo li he preguntat si em podria escriure un mail quan ho hagués llegit, perquè m’hauria de signar el full de conformitat. Per sort m’ha dit que si volia ja m’ho signava, així que no l’hauré de tornar a veure fins el dia D! En general m’ha fet sentir bastant incòmoda, però per fi he superat la primera trobada amb ell!!

Tot seguit he anat a donar el full de reserva, ja signat pel ponent, al B3… on hi havia el mateix Catet de dilluns (What are the chances?!?!). Ha agafat l’agenda, m’he assegurat que el meu nom estava posat al dia 20 de Juliol, s’ha mirat i remirat el full (tampoc hi havia tantes coses!!), i finalment m’ha posat el segell i n’ha fet còpies per ells (l’original me l’he quedat jo). Després he baixat a secretaria a preguntar què n’havia de fer, del full de conformitat (recordem que jo pensava que era necessari per fer la reserva, però segons el Catet no, ell mai no havia vist aquell paper). M’han dit que s’ho quedaven ells, per tant ara ja no he de tornar per allà fins el dia D (per cert, el CD ja me l’han donat avui al CPET).

Ara fa una estona el nen m’ha donat una altra bona notícia: li han donat la pujada i… 3 graons! No es plan d’explicar ara tot el sistema consultoril de sous i nivells, però diré que cada any els hi fan uns reviews que segons com vagin els hi pugen un nombre de graons (cada graó implica més sou i més responsabilitats), normalment són 2 però depén del rendiment. Segons la visió pessimista del meu nòvio, tal com anaven les coses, deia que només li pujarien 1… i mira, 3!! Això no vol dir que comenci a creure en la consultoria, però com a mínim li han agraït tot el que ha fet…

A veure si aquesta tarda ens podem veure, de moment hem quedat a les 20:15h, així que espero que no em truqui per dir-me que no pot! De fet, havíem parlat aquest matí, li he dit la data definitiva i oficial i m’ha felicitat i hem quedat, i quan ha trucat aquesta tarda em pensava que era per dir-me que no podia, però quan he contestat i li he notat la veu de content he vist que no 😀

I no puc acabar sense dir…

only 13 days 23 hours 34 minutes to present my thesis!!

Ayer (domingo, que con tanto desorden del sueño ya no sé en qué día vivo) fuimos con el niño a ver La Guerra de los Mundos. Fuimos a La Maquinista, y antes vino a casa a echarle un vistazo a la presentación. Yo encuentro que a veces está demasiado recargada, pero es que si le quito efectos, me parece muy sosa… A él en general le gustó, me dio algunos consejillos, sobre todo para las diapositivas infumables de fórmulas… Pero hubo una cosa que le gustó mucho, mi proactivity particular.

La cosa viene de su presentación. A mi me gustó mucho, de hecho tengo su powerpoint y en él me he basado, tanto en la plantilla (que es una de las oficiales de Philips) como en algunos items que utiliza (por ejemplo las transiciones entre las diapositivas de índices, están muy conseguidas). Pero si había un punto álgido en su presentación era el proactivity. En una de las diapositivas, después de soltar todo el rollo que había escrito, que venía a decir que era necesario ser proactivo, la palabra proactivity aparecía letra a letra, cayendo desde arriba de todo como si alguien las lanzara… Bueno, lo he subido a iespana por si alguien tiene curiosidad…

[proactivity.pps (78kB)]

Era una ida de olla, pero impactaba. Si toda la presentación hubiera tenido efectos de ese estilo (el del proactivity se llama susurro) hubiese resultado muy recargada, pero como en general era equilibrada, quedó muy bien. Desde entonces, la palabra proactivity la utilizamos para referirnos a idas de olla que se hacen para ir de sobrao.

Pues mi proactivity está en un par de diapositivas explicando la necesidad de un byte de sincronismo. Lo he subido también a iespana, se trata de enviar datos entre dos dispositivos (unidad de control y DSP), y explicar qué pasa cuando se pierde uno de los datos (el cuadro azul que desaparece, jeje).

[my proactivity.pps (166kB)]

Lo hice ayer por la mañana, y cuando acabé pensé que era demasiado recargado, pero al niño le encantó. La verdad es que es una sobrada impresionante, pero queda muy chulo. Vamos, que estoy orgullosa de mi creación 😀

Le voy tomando el puntillo a esto del PowerPoint eh?

Uff, masses coses per explicar… Si de cas comencem per les oficials. La presentació cada cop s’apropa més, i els plans que feia divendres passat han canviat… a millor. Continuem amb els títols de cançons (es nota que m’agraden els Beatles?), i és que aquesta nit ha estat llarga…

Ahir a la tarda el nen em va ajudar amb la presentació, i després vam anar al cine i a sopar. Quan vaig tornar a casa em vaig posar a fer els canvis a la memòria del projecte (ja ho havia dit, sóc procrastinadora :P). Després (ja estem a la matinada, no recordo l’hora però devien ser la 1 o les 2, com a mínim!) el vaig passar a PDF i vaig començar a imprimir-lo. Havia comprat un parell de cartutxos de tinta (un de negre i un de color), perquè segons l’indicador de la impressora, el negre estava a 1/3 i el de color estava gairebé acabant-se.

Ho vaig imprimir de poques pàgines en poques pàgines, perquè així anava comprovant que tot s’imprimís bé (més que res per vigilar quan s’acabava el cartutx de color)… I el primer problema que em vaig trobar és que algunes pàgines amb gràfics fets amb Visio sortien malament, amb les lletres desplaçades (una cosa raríssima!). Si no s’hagués vist gaire passava, però és que quedava fatal, les lletres dels gràfics enmig del text, inacceptable. Vaig veure que el problema no estava en la impressió, sino en el PDF. No sé per què, en passar-ho a PDF feia aquestes coses rares… Més increïble és que encara q l’origen dels gràfics era Visio, al document de Word representava que eren imatges, no documents de Visio! Vull dir que quan feies doble clic et sortia la pàgina de configuració d’imatge (tamany, posició, etc.), no l’editor de Visio!

Vaig provar de tot, vaig remoure les opcions de l’Acrobat, però no hi va haver manera. Direu, “doncs imprimeix-la des del Word!”, i sí, és el que vaig fer, però igualment necessitava un PDF vàlid, ja que amb la memòria s’ha d’entregar un CD amb el PDF.

La impressió de les tres còpies també va costar bastant, més que res en temps. És que són 124 fulls de res, la meva memòria, i tenint en compte que són 3 còpies i que alguns fulls els vaig haver de tornar a imprimir… A més, abans de passar-me a imprimir des del Word, vaig descobrir més errors d’impressió… que sí eren deguts a la impressora. No sé per què, però a partir d’un moment va començar a imprimir les cometes, els guions, els apòstrofs i alguns símbols més, com a quadrets (el quadret típic de quan no tens el tipus de lletra). Des del Word, en canvi, s’imprimien bé, i entre això i el Visio, doncs vaig canviar de document. Al final el cartutx de color continua al mateix nivell mínim, no vaig haver de canviar-lo, i el negre (que sí vaig canviar), està aproximadament a 2/3. Tenint en compte que vaig imprimir uns 400 fulls, i posant que hagués gastat un cartutx complet de negre (que val 20€), cada full (indiferent si és a color o en negre) m’ha costat 5 cèntims, quina diferència amb els 5€ que hauria hagut de pagar al CPET per cada còpia a color! Sort que tinc una bona impressora (HP5652, abans teníem una Canon dolentíssima!)

Al final per el problema del PDF vaig fer un apanyo. Per convertir definitivament els gràfics de Visio en imatges normals, vaig fer captures de pantalla de tots els gràfics i vaig inserir les imatges resultants (guardades en *.bmp) en el Word, enlloc dels gràfics. D’aquesta manera per fi van ser imatges de veritat.

A tot això, ja eren… les 7 o les 8 del matí!! Sí, amigos (com diria el Cimas :P): no he dormit en tota la nit.

Després d’enllestir-ho tot (gravar el CD per dur el PDF, repassar les còpies i empaquetar-les perquè no es fessin malbé, etc.) he anat cap al Campus Nord. Primer de tot he anat al CPET, i allà m’han donat una bona notícia: en un parell de dies ho tindran (bé, les enquadernacions, el CD diuen que segurament trigarà més, però no corre pressa, fins la presentació no l’he d’entregar)!! Seguidament, cap al B3 (l’edifici de Telecos), a matricular-me del projecte. A la noia li ha costat bastant, no sé per què ha trigat tant. Li he remarcat que l’havia fet a empresa i a l’estranger i voilà! Preu final: 155€!

Abans de pagar, i ja que estava allà, vaig anar al primer pis a fer la reserva d’aula. Allà m’ha atès un tio que semblava sortit d’una espanyolada. Per començar, m’ha tret els papers que duia a la mà (el de la matrícula i el de conformitat de lectura) i m’ha dit que no els havia vist mai. Li he dit que volia reservar aula per presentar el PFC, m’ha preguntat que quina aula volia reservar i jo “la de presentacions, no?” (que és on es fan les lectures de projectes!), ha tret una agenda i m’ha preguntat quin dia, jo li he dit que el 21 de Juliol, si era possible, a la tarda. Busca a l’agenda i troba una pàgina amb un 21 (de Juliol? D’aquest any?), en blanc (és a dir, disponible :D). Quan em pregunta l’hora, li dic que presentaré a les 17h, per tant vull reservar de 16h a 18h. Em mira, mira l’agenda, mira el sostre… 3 minuts després em diu “reservaràs un altre dia per fer una presentació de prova?”, jo contesto que no… Em mira, mira l’agenda, mira el sostre… 3 minuts més tard, diu “aleshores, el 21 de 16:30h a 17:30h, no?”. Eing? Li dic que mitja hora abans em sembla poc per preparar-ho tot, i diu “ah, sí perdona, m’he equivocat… de 16h a 18h”. Ara ens entenem… No sap ni què ha de posar a l’agenda, marca les hores i es va fixant en una altra reserva que hi ha a la pàgina del costat per anar copiant els items: nom, motiu de la reserva (lectura de PFC), nom del ponent, telèfon… El millor de tot és que quan estava omplint això, sense tenirne ni idea, crida un altre tio (que semblava tan perdut com ell) per dir-li “veus? Ara poses això aquí, i això…” Però a qui vol ensenyar!!

Quan acaba, em dona un full per fer la reserva oficial, que l’ha de signar el meu ponent. M’explica què he de posar a cada espai (no calia, sé llegir), i ell mateix posa la data: 21/07/06. Com? Sí, no sap ni en quin any vivim. A veure, que a tots ens ha passat que els primers mesos de l’any ens equivoquem i en posar la data escrivim l’any anterior, però això de que a meitat de l’any posis el següent no ho havia vist mai! Mentrestant, arriba una altra tia que li diu que si vol el relleva. Em dona la impressió de que la que normalment porta això de les reserves és ella, i que ell està a l’oficina fent un altre tipus de feina, però ella devia estar esmorçant i per això m’ha atès ell.

Surto d’allà i me’n vaig cap a La Caixa a pagar la matrícula. Hi ha una sucursal a La CUP, el centre comercial del campus. Només entrar a La CUP (són 3 minuts o menys caminant des del B3) em truquen d’un número estrany, d’aquests de centraleta amb moltes xifres. Contesto, i em diuen “Cristina? Sí, mira, et truco del B3, que acabes de venir a reservar aula… És que el 21 l’aula no està disponible… Ha de ser aquest dia o ho pots canviar?” El que jo deia, no sé de quin any, mes o aula era l’agenda, i no anava desencaminada quan pensava que era ella la que hi entenia. Li dic que si el 20 està lliure i em diu que sí, així que quedem que el 20 a la mateixa hora. Ara queda confirmar amb els professors si els va bé (el Temible segur, va ser ell qui va proposar el 19-20-21; el ponent també, vaig parlar-hi dijous i li anaven bé els 3 dies; el que em podria fallar era el president, que fa un mes que no en sé res).

Finalment he pagat la matrícula i he tornat a casa… A dormir (sort que no feia gaire calor). M’he llevat a les 18h i he escrit 3 mails, un a cada membre del tribunal, per informar-los la nova data (i confirmar si els hi va bé) i de que dimecres els hi donaré la memòria. No sé què pensarà el Temible, perquè aquest matí m’havia respost a un mail que vaig enviar la setmana passada informant de que avui reservaria aula pel 21, i ara li canvio la data… Que es foti. L’únic que m’ha contestat, de moment, és el president, i diu que el 20 li va bé, així que jo crec que la cosa està bastant encaminada!!

Ara sí, actualitzem marcadors:

only 15 days 18 hours 49 minutes to present my thesis!!

Ayer fui a cenar con algunos ex-compañeros de cuando estaba en Sony. Era una cena de ex-becarios, algunos (los más veteranos) siguen allí como trabajadores normales, otros (los más nuevos) ya no (ahora no cogen a nadie). Fuimos 10, pero yo sólo conocía a 3 de haber trabajado con ellos (a los demás sólo los había visto en la cena de Navidad), uno de ellos es Jordi (a este ya le conozco demasiado :P) y los otros dos son del grupo de exbecarios-trabajadores. Me daba mucho palo ir, pero al final no estuvo tan mal.

Cenamos en El Caliu de Sants, y luego fuimos a tomar algo al Original’s. Allí la camarera fue lo peor. Jordi fue a sacar dinero y me dijo que le pidiera un vodka con limón, bueno, un Moskovskaya con limón. Para empezar le pedí una Estrella para mí. “No tenemos, sólo San Miguel” (leer en plan muuuy borde). Y yo “pues vale, una San Miguel”. Y enseguida pasa de mí. Cuando conseguí que volviera a hacerme caso, le pedí el Moskovskaya y se me quedó mirando… Se lo repetí… Se lo pensó… “Ah, vodka”. Y yo “sí, Moskovskaya con limón”. Se lo pensó… “Ah, vodka con limón”. Ya la dejé por imposible. Lo bueno es que cuando acabó de tomar nota a la gente, me volvió a mirar como preguntándome qué quería!! Pero si le había pedido 2 veces!!

Después de un rato trajo las bebidas, afortunadamente no se equivocó (aunque ya no sé, ni lo pregunté, si el vodka era Moskovskaya o no). Había una promoción de Ballantines, con una consumición te daban una tarjetita para ir a un stand del bar a que te dieran un regalo. Dos personas habían pedido Ballantines. A la primera, la camarera la localizó rápido porque fue a la última que sirvió la bebida. Pero no recordaba quién era el otro que había pedido Ballantines, al otro lado de la mesa… Fue para allá y preguntó quién había pedido Ballantines. Los chicos estaban manteniendo una conversación y no se enteraron de la pregunta, y la tía, agitando la tarjetita volvió a decir, esta vez muuuy borde (como con impaciencia): “Que quién me ha pedido Ballantines!!” Esto no es normal, las veces que he ido al Original’s han sido bastante amables, pero esta tía era todo lo contrario, vaya elementa!

Estoy pensando que vía google me van a venir muchos borrachos, juas juas, si ya he visto en las estadísticas búsquedas del poema del cocktail…

Después de un rato empezaron a pensar dónde irían después. Yo ya me desmarqué y dije que no salía, imagino que pensarían que no me apetecía salir con ellos pero realmente es que no me apetece ir de discotecas (desde que volví de Aachen me agobian bastante, he llegado incluso a marearme, y con estos calores paso). Me estaré haciendo mayor? Así que a las 2 menos algo (el metro lo cierran a las 2) me fui a casita.

Ya me contará Jordi esta noche si al final hicieron algo ayer o no. Han quedado los de la uni para ir de fiesta. Yo iré con ellos a tomar algo al Pitilingorri (conocido en el mundo entero!! :P), un bar del Gòtic. La ruta imagino que será Pitilingorri-Enfants, pero como ya he dicho, de discos paso. Espero que venga el niño. La verdad es que se ha relacionado poco con mis amistades, en cambio casi todos los fines de semana cenamos como mínimo un día con sus amigos de Mataró. Yo no tengo ningún problema en salir con sus amigos (a uno de ellos, Christian, también lo considero mi amigo, hemos sido vecinos durante 6 meses :P), de hecho antes también iba con ellos de fiesta, a Manaus–Privat, hasta que me cansé de discotecas 😛 (de todas maneras, aunque siguiera saliendo de fiesta, me va más el estilo Enfants que el de Manaus), pero me gustaría que de vez en cuando él hiciera lo mismo.

Bueno, voy a ponerme con la memoria, que he de cumplir el planning!

Por cierto, no sé qué pasa con Blogger, ha desaparecido el cajón de búsqueda del editor de posts! Con lo útil que era…

El tercer post avui, què em passa? Bé, després de fer-me un planning cara a la meva presentació i autopsicoanalitzar-me, hauria d’explicar què vam fer ahir després de la presentació d’en Jordi…

Els seus pares i els seus amics del barri van marxar, però els de la uni (Prati, Duke i jo) i la Natàlia (la nòvia del Duke) ens vam quedar prenent algo amb ell al Polimenú. Després vam anar a un altre bar (Hermanos Remon), on es va afegir en Xavi. Vam sopar allà al costat, en un japo, i després vam anar a un altre bar (Fragments), on vam jugar al mític joc de l’assassí (el de l’assassí, el policia i la puta). Bé, fa temps el Jordi ens va comentar que amb els seus amics s’havien inventat més personatges: el palestí (quan el maten s’immola, matant a un dels del seu costat) i en Carod-Rovira (que en un moment de la partida, quan ell vulgui, diu “Mans Netes!” i pacta amb l’assassí perquè només mati a una part de la gent). Ahir només vam incorporar el primer, perquè només èrem 6 jugadors i fer una partida on tothom té un paper i només hi ha una víctima normal… El millor era el Prati, quan era víctima, o l’havies de matar mil vegades perquè no s’enterava, o no sabia dissimular i es declarava mort al moment (aleshores es notava moltíssim qui era l’assassí). Què bo, gent de vint-i-pico d’anys jugant a jocs de nens.

També vam parlar de coses més serioses, com la situació laboral de cadascú. El Xavi està fent el doctorat a l’Hospital del Mar (és Teleco eh? Treballa en processat d’imatges d’ecografies). Al principi no li pagaven, ara crec que sí, però com a mínim fa una cosa que li agrada. El Prati treballa a Deloitte, però no està putejadíssim com la gent que conec que treballa a d’altres consultories (Accenture i DMR). El Duke (per cert, el Prati i el Duke es diuen Sergio, els distingim pel cognom, Prats i Duque respectivament :P) porta any i pico fent el projecte a la Universitat, aquest estiu ha d’escriure la memòria i presentarà al Setembre. Després segurament també farà el doctorat, perquè la seva actitud respecte la consultoria és com la meva: em nego a que m’explotin. A la Natàlia encara li queden uns anys per acabar la carrera (és més petita que nosaltres, tot just ha fet 20 anys). El Jordi treballa a DMR, com el nen, i també està putejat.

El Duke i la Natàlia no entenen com la gent aguanta en feines de merda, cobrant una merda i fent hores infinites (el Jordi ha comptat que amb el seu sou, treballant 12 hores al dia, surten a 4€ l’hora), sobretot van flipar quan els hi vaig parlar de la setmana horrible del nen (treballant 20 hores al dia, ja són 2€ l’hora!!). Després d’aquella setmana, el nen ha estat buscant feina a tot arreu (abans era més selectiu, però ara vol fotre el camp d’allà), de fet un dia em va dir que no renovaria, independentment de que hagués trobat una altra feina o no. Lògicament ara s’ha fet enrere d’aquesta afirmació (fruit del desgast provocat per 10 dies de treball intensiu), perquè és una feina, guanya pasta i experiència. I ara necessitarà realment els diners, perquè per fi s’ha decidit per un cotxe! And the winner is… Astra GTC!

Per cert, dimecres em van trucar d’El Terrat, per anar de públic al nou programa que faran a TV3 aquest estiu. El programa es diu “4 arreplegats”, i la noia em va explicar que hi haurà 4 actrius i 2 actors, que a cada programa i haura un convidat, que el format és de monòlegs i gags, i que tot això estarà ambientat en un bar, del que nosaltres serem els clients. Patrocinarà San Miguel? Ens donaran cervesa gratis? Té tota la pinta de ser un Còmics de Barra però en televisió. Al gener vam anar a un d’aquests espectacles a un bar de Barcelona i ens ho vam passar molt bé. En principi em va dir d’anar-hi el 13 de Juliol, però com que el nen agafa vacances l’última setmana, finalment hi anirem el 25 de Juliol. Ja he confirmat i enviat les dades, espero que aquesta vegada no passi res!

Ei! Estem a principis de mes, això vol dir que ja puc tornar a pujar fotos a flickr!! Així que he actualitzat el post del sopar amb les amigues de la setmana passada.

Aquesta nit, sopar d’ex-becaris de Sony. Quina maaandra!!

Com ja vaig dir, ahir en Jordi presentava el projecte. Van venir fins i tot alguns de la Sony (el seu tutor de projecte, un altre del mateix grup, el nou becari que el substitueix… i un japo! Suchiya San). Al final de la presentació, en el torn de preguntes, el president del tribunal es va passar una mica preguntant xorrades, el tio no havia pillat res. Li van posar un 9, el seu tutor de Sony (que va estar present a la deliberació) ens va comentar que si no hagués estat pel gilipolles aquell hagués tret més nota. No és que sigui gaire útil, la nota, perquè que jo sàpiga no te la demanen enlloc, és més qüestió d’orgull personal… Però jo millor que calli, que amb el meu desparpajo parlant en públic i tenint un element tan desagradable al tribunal, no espero gaire nota.

A la presentació hi va haver molta gent: alguns amics de la universitat, els de la Sony, amics del barri… i els seus pares! Els meus pares no vindran a la meva presentació (ni perquè ells vulguin ni perquè jo els deixi), no sé què hi pintarien, no entendrien res (ma mare menys, que ni tan sols entén l’anglès, idioma en què estan les diapositives :P)… Al cap i a la fi, la presentació ve a ser com l’últim examen de la carrera, i que jo sàpiga no convidem als pares als exàmens, no? Una altre cosa que em va sobtar és que el pare anava fent fotos sense cap rubor… L’argument és el mateix: ens fem fotos mentre fem exàmens? A part d’això, el flaix suposo que ha de distreure’t!! A la meva presentació prohibiré les càmeres de fotos i els telèfons amb càmera, com a les pelis de Hollywood, jeje!

Jo tinc pànic escènic, no m’agrada parlar ni actuar en públic. Sona una mica estrany venint d’una persona que va estudiar fins a 7è de Piano, però és veritat. Sempre estudiava quan no hi havia ningú a casa, odiava quan havia de fer audicions, em posava molt nerviosa a les audicions… Crec que tot això ve perquè tinc por a equivocar-me. Ja sé que quan més nerviós et poses, més fàcil és equivocar-se, però no ho puc evitar. Si per mi fos, a la meva presentació només hi seria present el tribunal (o ni ells :P). Però tinc assumit que els meus amics vindran, el nen (si a la feina el deixen) també… Ja m’he acostumat a la idea, però no em congratula gens.

Sembla que la cosa rutlla. Encara no és oficial, però en principi el dia 21 de Juliol em convertiré en Enginyera de Telecomunicacions!

Primer de tot, uns aclariments respecte el post anterior:

• El meu ponent no va respondre al mail, però ahir vaig poder parlar amb ell després de la presentació d’en Jordi. Em va comentar les correccions que havia fet de la memòria.
• El profe maleït sí que va respondre, al dia següent.

Le deseo comentar que me va bien entre el 19 y el 21 de Julio por la tarde. Antes será difícil.

Per tenir tan poca disponibilitat, no podia dir-ho abans? Sort que els dies que pot són aquests, que si només pogués del 5 al 7 de Juliol ja l’hem cagat!!

• Ahir el Jordi em va dir que només va pagar el 25% de la matrícula, per haver fet el projecte en una empresa. Així que està clar, com a mi em vulguin cobrar els 500€ van llestos!! Perquè jo l’he fet a l’estranger… i en una empresa!!

El planning a partir d’ara serà:

• Aquest cap de setmana: corregiré la memòria i (espero :P) retocaré la presentació.
• Diumenge 3/07: abans d’anar al cine (La Guerra de los Mundos), el nen vindrà a casa per donar-me un cop de mà amb el powerpoint (no és adorable? :D)
• Dilluns 4/07: portaré la memòria al CPET per enquadernar-la (crec que l’imprimiré a casa, perquè 5€ per una pàgina a color em sembla exagerat, i són 3 còpies de cent-i-pico pàgines!), em matricularé (creuem els dits pel 25%) i faré la pre-reserva d’aula (la reserva oficial només es pot fer amb les signatures dels profes, quan hagin llegit la memòria). En principi en 3 dies ho haurien de tenir (és el màxim legal), però espero que triguin com a molt una setmana.
• Dilluns 11/07: suposant que ja tinc les 3 còpies de la memòria ben enquadernades i maques, aniré a entregar-les als professors del tribunal.
• Dilluns 18/07: em poso aquesta data límit per demanar als profes que em signin el paperet per fer la reserva final d’aula.
• Dijous 21/07: presentació, a les 17h a l’aula de presentacions!

Ja aniré comentant si es compleix aquest planning :P. De moment, el CountdownClock ja està en marxa!!

only 20 days 3 hours 16 minutes to present my thesis!!

Ahir a la nit vaig acabar el powerpoint de la presentació. Aplaudiments, please! Bé, vaig acabar una versió presentable, tot i que encara m’agradaria canviar un parell de coses (com unes diapositives infumables plenes de fòrmules, o uns gràfics una mica cutres), però almenys ja tinc alguna cosa.

Així que aquest matí he enviat un parell de mails. El primer, al meu ponent, que fa gairebé 3 setmanes que li vaig entregar la memòria del projecte perquè en fes les correccions pertinents i encara no ha donat senyals de vida. El segon, al professor maleït, que fa dues setmanes em va dir que la setmana següent em diria les dates que li anaven bé, i encara estic esperant. Cap dels dos m’ha contestat de moment.

El cas és que la perspectiva ha canviat… Ara, com que tot s’ha endarrerit (també ha estat culpa meva per no donar-los pressa per contestar, però ells bé que s’han columpiat), les dates de presentació es limiten a la setmana del 18 al 22 de Juliol, perquè encara m’he de matricular dels crèdits del projecte (la matrícula s’ha de fer com a mínim 15 dies abans de la presentació), he de reservar l’aula (i confiem en que no hi hagi gaire gent volent presentar ara, és convenient fer-ho amb certa antelació), he d’imprimir les còpies de la memòria (i sense la versió definitiva és bastant difícil :P). Que per què no m’he matriculat encara? Doncs perquè la matrícula és vàlida durant l’any acadèmic, és a dir, que si finalment per qualsevol cosa no puc presentar abans del 8 de Setembre (tenint en compte que a l’Agost tot està tancat), hauria de tornar a matricular-me. I són uns 500€ (36 crèdits), no fotem!!

Ara he recordat una cosa en la que també he estat una mica gafe. Abans, si havies fet el projecte fora, hi havia un important descompte en la matrícula (el nen, que va presentar el Juny de l’any passat, va pagar menys de 100€, crec), cosa totalment lògica si tenim en compte que un estudiant que fa el projecte fora té més despeses durant el desenvolupament del projecte que no pas un que el fa aquí. Però no sé per què, ara aquest avantatge ha desaparegut, així que a pagar-ho tot! Em queda el consol de que en això no hi tinc cap culpa, encara que no hagués ajornat la presentació por los tiempos de los tiempos, hauria hagut de pagar igual, perquè la nova normativa és de Setembre de l’any passat, just quan jo tornava d’Aachen.

En Jordi per fi presenta aquest dijous… Una bona oportunitat per parlar amb el meu ponent, perquè també és el d’en Jordi (es va copiar :P), ja li he dit en el mail, jeje.

No sé per què encara no s’ha publicat l’anterior entrada (de vegades es veu a l’instant, però la majoria d vegades triga una estona, no ho entenc…), així que quan es publiquin, hi haurà 2 posts seguits.

Continuo agobiadeta, però millor… Una cosa que m’ha fet molta ràbia és que s’ha trencat un imant que vaig portar de New York. Tenia el típic logo IloveNY, amb aigua a dins i purpurina, i una poma que s’anava movent. Era una pinça, així podies penjar-hi notes, etc.

No és que l’hagi utilitzat gaire, però un dels meus rituals de turista és comprar un imant per la nevera, a ser possible, original (és a dir, no el típic normalet que és un imant i prou). De Londres vaig portar, quan hi vaig anar fa 3 anys i mig, un imant-obridor d’ampolles. D’Amsterdam (fa 2 anys i mig), un amb un molí d’herba que girava de veritat… En condicions normals suposo que no m’hagués afectat tant que s’hagués trencat, però avui… És que a més no és una cosa que diguis “és igual, ja en compraràs un altre”, perquè New York no està precisament aquí al costat!

Bé, què hi farem… Si m’he posat a escriure és perquè tot navegant (com sempre, de link en link, de pàgina en pàgina… m’hi puc passar tota la tarda!) he trobat una cosa que m’ha fet molta gràcia: Aachen!! L’altre dia escrivint el post sobre Google Maps vaig intentar buscar-ho, però entre que encara no hi ha imatges per qualsevol punt i que les imatges d’aquella zona no estan a tanta resolució com les de Barcelona, no ho vaig trobar. Espero que en un futur hi hagi imatges més concretes, així veuré la Westbahnhof, casa meva, la Philips… És que no puc negar-ho, sóc una friki. Això com a mínim m’ha aixecat una mica els ànims :D