Ayer piloté un Airbus A320. Y no lo estrellé, puedo probarlo!

Salva trabaja en una compañía aérea, y en la cena de navidad de empresa le tocó una sesión en simulador de vuelo, a la que podía ir acompañado, así que fuimos los 2.

La sesión era en el CAE de El Prat (donde practican los pilotos de Vueling :P). Estuvimos hora y media en el simulador (nos contaron que cada hora en simulador cuesta 500€ :S), con el jefe de pilotos de Volotea y uno de los pilotos. El jefe de pilotos nos dijo que cada cacharro de estos cuesta 10 millones de dólares, y que solo el visor (la “pantalla” por la que parece que ves el paisaje) cuesta 1 millón, y este lo acababan de cambiar así que se veía de lujo. Y es una reproducción exacta de la cabina de un A320 (curiosamente, Volotea no trabaja con este modelo de avión, solo tienen Boeing 717), no hay ninguna diferencia en lo que ve un piloto/copiloto (en la parte de atrás sí que hay un ordenador que gestiona las condiciones de vuelo, y botones para activar/desactivar el simulador, cuando está desactivado hay una pasarela para salir y cuando se activa la pasarela se levanta para independizar el simulador de “tierra firme”).

Primero el jefe de pilotos nos hizo una demostración de vuelo: despegamos desde la pista 25R de El Prat, seguimos un poco hacia el sur, dimos media vuelta por el mar y fuimos a buscar la misma pista 25R para aterrizar. Unos 10 minutitos en total. Luego le tocó el turno a Salva de hacer lo mismo, y finalmente a mí. Y como decía, no lo estrellé!

[aquí va el vídeo de mi vuelo, cuando a YouTube le dé por acabar de procesarlo… mientras tanto, podéis ver el despegue en Instagram]

Cabe decir que quien programaba las rutas era obviamente el jefe de pilotos, nosotros solo manejábamos el sidestick (el A320 no tiene “volante” sino un joystick en el lateral) para llevar al avión a donde nos pedía el “director de vuelo” (el ordenador que traduce lo que le dice el plan de vuelo en “hacia dónde hay que ir”, es lo que se ve a la izquierda en el vídeo, el círculo azul y marrón), y en despegue y aterrizaje, la aceleración, frenos y dirección de las ruedas. Es complicado, no me quiero ni imaginar teniendo que hacer todo lo demás xD

Después nos fuimos a sobrevolar París de noche (de esto no hay vídeo porque mi 5C se quedó sin espacio xD). Yo despegué del Charles de Gaulle, estuvimos un rato buscando la Torre Eiffel, sin éxito, cedí los mandos a Salva, entonces la encontramos y Salva hizo un par de pases al lado de la torre, también vimos la Notre Dame, fue muy gracioso… y entonces Salva aterrizó (qué rabia, a mí me gustó más aterrizar que despegar, y solo aterricé una vez :P).

Como sobraban 5min, el otro piloto se puso a los mandos e hizo un vuelo rápido por Barcelona… lástima no haber podido grabarlo, se nota la experiencia (a pesar de estar acostumbrado a los 717 de Volotea, supongo) porque lo llevaba mucho mejor… de hecho a medio vuelo el jefe de pilotos le anuló uno de los motores y el tío aterrizó con un solo motor sin despeinarse!

Una experiencia muy divertida para terminar el año :)

Desde casa, con la calefacción a tope, no puedo dejar de explicar mi batallita de ayer, como ya han hecho otros.

La mañana empezó como cualquier otra. Con lluvia, pero nada raro. Salva había decidido ir en tren (trabaja en un polígono industrial de El Prat, y el transporte público hasta allí es engorroso, así que muchos días va en coche), así que nos despedimos en Plaça Catalunya, yo salí de la Renfe y cogí el FGC hacia el Cliente (en un polígono industrial de Sant Cugat… por suerte, las oficinas del Cliente están al lado de la estación de FGC). Como siempre, escuchando algún podcast y jugando a algún juego… hasta que a la altura de La Floresta me dio por levantar la vista del iPhone, y vi que nevaba. Qué ilusión!

Al llegar al Cliente seguía nevando, y los jardines del recinto del Cliente tenían una fina capa de nieve, que aún dejaba entrever el verde de la hierba. Bonito. En la sala donde trabajo (que hasta el lunes pasado compartíamos con el CallCenter principal de la compañía, unas 40 personas, pero que fue trasladado a otro edificio y ahora sólo ocupamos 9 personas de informática y telefonía, con lo que cualquier conversación entre dos personas se convierte en comunitaria a los 2 segundos) las actitudes eran diversas: desde la completa ilusión de uno de los de telefonía (que lamentaba que las chicas del CallCenter estuvieran tan lejos porque si no saldría con ellas a tirarles bolas de nieve), hasta la negatividad de una de las de informática (que no vino, siempre que nieva o amenaza con nevar se niega a salir de casa), pasando por la impuntualidad (debida a los problemas en la carretera), la neutralidad (mira cómo llueve! A ver si para un poco!) y el cachondeo (vamos reservando habitación en el Novotel de aquí al lado?) de otros.

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Avui fa quatre anys que ens coneixem. Tu i en Christian vau ser les primeres cares conegudes (en Christian més, perquè ja havíem quedat a la universitat uns dies abans, a tu només t’havia vist en fotos, en el desaparegut blog de l’Àlex Martínez) en aquella terra estranya a la que havia arribat tot just feia unes hores (el meu primer viatge en avió en solitari). Ens vam conèixer en aquell apartament buit i trist que havia de ser casa meva durant 6 mesos (no tenia ni un estri de cuina! Per sort amb el temps i la vostra ajuda vaig poder fer-lo més acollidor), tu eres l’amic pessimista d’en Christian i jo en la meva timidesa no vaig parlar gaire.

L’Àlex i tu vau fer-me sentir com a casa en el meu primer sopar de diumenge al Pallas, vau ser els primers en dir-me friki en terres alemanyes, tot pels meus coneixements sobre els mòbils Siemens (no en va, vaig desbloquejar-ne bastants en aquella època), i em vau tractar com un més, tot i ser l’única noia.

Dies després, vas recordar mentre t’afaitaves que havíem coincidit en una assignatura a la carrera (Emissors i Receptors): tu seies a l’última fila, jo sempre a la penúltima, i en el descans, després de la primera hora de classe, els meus amics i jo marxàvem cap al bar. Ho sento, jo no me’n recordo, però m’agrada saber que tu sí. Va arribar la meva primera Eighties Party, el viatge a Berlin (jo pensava que no et queia gens bé!), i una nit al Barco de Chanquete amb un Pasapalabra al Kino Zwei’99. I després d’aquella nit màgica, moltes altres vivències, però no va ser el mateix aquells quatre mesos sense tu.

Qui m’anava a dir que quatre anys més tard em despertaria cada dia al teu costat!

Sóc feliç :-)

Hoy es mi fake-cumple. Como el año pasado ya expliqué de qué va esto, no me repetiré 😛

Pero hoy también he recibido una felicitación vía e-card 🙂

El año pasado no hubo e-card, Salva y yo estábamos regresando de un viaje revival. Snif, hace un año que no piso Aachen :'( Las fotos del viaje están en el set Zu Aachen Zurück de Flickr (por cierto, el nuevo Organizr mooola!), no sé por qué no está enlazado en la crónica del viaje :S

Este finde subí algunas fotos de un viaje también muy especial… Qué pasa si metemos a 6 personajes en una Touran y salimos de Aachen rumbo Berlín? El resultado se llama Berlín, la Odisea (la odisea en sí es la primera parte, Aachen-Berlín en 13 horas *, si os interesa la historia completa, Salva escribió una crónica para la web de Christian).

* Ya le he encontrado un fallo al Organizr! Coges un grupo de fotos, y puedes cambiarles la fecha en la que fueron tomadas (taken)… pero no puedes hacer lo mismo con la fecha en la que fueron subidas a Flickr (posted)! Sí, lo puedes hacer individualmente (como antes), pero ya que se ponían con la batch edition de fechas… podían haberlo hecho con los dos tipos de fechas! Lo digo porque la visualización de las fotos de un set se hace por el orden que tú quieras (yo el set de Aachen lo tengo ordenado por date taken), pero las fotos correspondientes a una tag se visualizan por date posted… En fins, que la miniserie Aachen-Berlín en 13 horas empieza con la foto de Joan (ahí si seguís el orden del set Aachen ya veréis la historieta cronológicamente).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

… to me!!

L’any passat vaig tenir un cumple deliciós. Estava a Aachen, i el nen feia tot just 3 setmanetes que havia tornat a Barcelona. Hi va haver una confusió, i ell en principi es pensava que jo feia els anys el 17 de Maig, així que em va enviar una e-card i un mail preciosos… Quan li vaig dir que encara faltaven deu dies, em va dir que tranquil·la, que ja em tornaria a enviar una altra e-card…

No ho va fer. Em vaig passar tot el dia a la Philips donant-li a F5 per veure si rebia algun mail, però no. Em va estranyar, no creia que se n’hagués oblidat, però no molava… Va donar la casualitat de que aquell dia em vaig haver de quedar fins tard (normalment sortia a les 17h) per fer una demo a uns visitants, i vaig arribar a casa a les 19h. En Christian va passar per casa i va dir “Mira què t’he portat”. I qui va aparèixer? El nen!! Dient “Passava per aquí…” Jo estava que no m’ho podia creure… Vam fer un gran sopar a casa meva (unes 15 persones en 20m2, tot un récord) i després vam anar a una festa al meu local favorit, la Westbahnhof.

Sempre m’ha fet il·lusió fer anys. Suposo que quan em faci més gran em farà més pal, però ara m’encanta. El que no m’agrada d’aquest any són els anys que faig, 24. Imagino que la crisi vindrà l’any que ve, que estaré a meitat de camí dels 30, o quan faci els 30… Però el número 24 no m’agrada. Ara ve lo friki 😛

El meu número preferit és el 7. Per què? A part de que també era el número preferit de una de les meves mestres de primària favorites (ara que fan la setmana de TV3 dedicada als mestres…), m’agrada perquè és un nombre primer. Adoro la perfecció dels nombres primers, que no es poden dividir per cap altre número (a part d’ell mateix i l’u, és clar). És com si sorgissin del no res. El 6 saps d’on surt, de multiplicar 2 i 3, però el 7… d’on surt, el 7? Una altra raó perquè aquest sigui el meu número preferit (i no el 2, el 3 o el 5, que van abans :P) és que no té llei de divisibilitat, per saber si un número es pot dividir per 7 no et queda altra cosa que fer la divisió.

Odio els nombres parells, perquè es detecten fàcilment, mirant l’última xifra ja saps si un número és divisible per 2. Els divisibles per 3 ja m’agraden una mica més, perquè la llei de divisibilitat és divertida: sumes les xifres i si el resultat és divisible per 3, el número també ho és. El 5 no està tan malament, els seus múltiples són rodons, encara que també són detectables a simple vista. Però bé, on es posi un 7, un 11 (la llei de divisibilitat també era graciosa, la recordeu?) o un 13…

De petita m’encantaven les matemàtiques (oh sorpresa!), precisament aquella profesora em donava aquesta matèria, entre d’altres (segur que li agradava el 7 per la mateixa raó que a mi). Les mates em van agradar fins que vaig fer càlcul, a primer de carrera (arggh!!). Fins i tot vaig participar en 4 concursos El Cangur (des de primer de BUP fins a COU), i vaig estar a punt de fer-ho en la Olimpiada Matemàtica (no vaig poder perquè el mateix dia tenia un concert de Coral… sí, també estudiava música al Conservatori).

L’edat que tenia ahir (bé, encara la tinc, vaig nèixer a les 20:30!!) m’agrada molt, perquè el 23 és un nombre primer. Avui en faig 24, un número horrible!! Què hi ha més soso que el resultat de multiplicar 2 x 2 x 2 x 3? És parell per triple partida!! Com a mínim, li trec un partit a això de no poder pausar la meva vida: espero que aquest any passi ben ràpid!!

I per acabar, analitzem la meva data de naixement: 27.05.1981. El 27 està bé, ja que conté un 7 (tot número que contingui un 7 mereix un respecte), i a més és una potència perfecta (només té un factor, el 3). El 5 és primer, i com ja he dit, m’agrada perquè és rodó. Us heu parat a factoritzar el 1981? Els factors primers d’aquest número són el 283… i el 7. Si és que el 7 em persegueix!!

Havia promès un post friki, no? Ho he aconseguit?

P.S. Què faig desperta a aquestes hores? Havia de fer-li de pinxe a ma mare, estem fent un pastís per diumenge (prometo foto).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard… Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la “Renania del Norte-Westfalia”, com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005

Ens vam llevar a les 5:30h del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45h que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l’àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11h, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada pel viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s’anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Hola!! He estat bastant ocupada aquestes últimes setmanes. Per fi he acabat d’escriure la memòria del meu projecte final de carrera. Des de que vaig tornar d’Aachen, al setembre, l’havia tocat bastant poquet. De fet només em quedava escriure la introducció (un exercici bàsicament de copy-paste), les conclusions, i donar una repassada a tot en general, però sempre em guanyava la mandra i ho deixava “per l’endemà” (i l’endemà es convertia en demà passat, etc.). Sí, sóc una procrastinadora (no sé si existeix aquesta paraula en català…). No ho puc evitar, i mira que ho intento!

Però per fi, fa un parell de setmanes vaig posar-m’hi de debó, perquè vaig pensar que si no, no em donaria temps a presentar abans de l’estiu i a veure, quedaria moooolt lleig presentar al setembre, representaria que he trigat un any i mig a fer aquesta merda de projecte!! Bé, potser hauria d’explicar una mica de què va… Jo estava al departament d’electrònica dels laboratoris de recerca de la Philips d’Aachen, en un grup que es dedicava a investigar noves formes d’il·luminació. El meu projecte en principi tractava de generar llum blanca a partir de la mescla de LEDs de diferents colors (els primaris: vermell, verd, blau i àmbar), però al final ho vam estendre a la generació de qualsevol color, per tant el que jo vaig implementar és un sistema que permetia a l’usuari controlar la lluminositat i color d’un prototipus de làmpara fet amb 64 LEDs. S’ha entès?

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Els catalans celebrem avui la diada de Sant Jordi. Aquesta festivitat s’ha exportat a la resta d’Espanya i al món, després de la declaració del 23 d’abril com a dia internacional del llibre. Però per nosaltres és també el dia dels enamorats.

Jo tinc el nen malaltó, així que aquest any també ens perdrem l’ambient de Sant Jordi. Llàstima, m’agrada moltíssim passejar per Barcelona aquest dia.

Sembla que estiguem gafats, perquè l’any passat, el nostre primer Sant Jordi, també estàvem separats. Un mes abans (encara no estàvem junts, però tots dos estudiàvem a Aachen), havia decidit venir a Barcelona aquell cap de setmana, aprofitant que el mateix dia de Sant Jordi es celebrava la Greska, la gran festa universitària de Telecos. Qui m’havia de dir que poc després m’enamoraria!!

D’aquí a una estona aniré a veure’l, i per fi coneixeré la seva àvia, de qui me n’ha parlat molt (i bé!).

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Avui fa un any q vaig marxar cap a Aachen. Un nom q potser aleshores no em deia gaire (poc abans havia après q es pronunciava “áhen”, amb la ‘h’ aspirada, i no amb la ‘ch’, o ‘k’, com algun dels meus amics s’entestava a pronunciar – oi prati?), però q ara em porta a la ment molts records. Em va costar situar-ho a un mapa, sobretot degut a q en els mapes espanyols q jo tenia, el nom estava en castellà: Aquisgrán. Sí, noi, això de traduir els noms no és un bon costum… Els francesos li diuen Aix-la-Chapelle, i els holandesos, Aken (coi, si al final el prati serà holandès, entre els productes tipics d’Holanda i la manera de pronunciar-ho…)

Llegeix la resta del post »