Arxius de February, 2006

Al final la crisi nerviosa de divendres passat em va afectar més del que em pensava. A la nit vaig anar a sopar amb en Salva a un italià de Mataró (és una de les causes de que anem tan sovint al japo, perquè estan molt a prop i sempre que volem anar a l’italià està ple i acabem al japo, però aquesta vegada havíem reservat), i la cambrera em va rallar. Trobo que el que va fer no va estar bé, però em va afectar massa. Que què va passar? Doncs que a l’hora de demanar el postre, enlloc de portar-nos la carta ens va explicar tots els postres que tenien. No és que no m’agradi que m’ho expliqui (tot i que és una mica de bar de menú, que quan acaba de dir-te els postres ja no recordes els primers que t’ha dit), el que no em va agradar és que es va quedar allà mentres decidíem (a veure, normalment et porten la carta i et deixen uns minuts perquè te la miris i decideixes què menjaràs no?) i fins i tot va insistir en un postre en especial (un que l’havia sentit a demanar a uns altres i m’havia agradat el nom, però quan la cambrera ens va explicar què era, va dir dos ingredients que a mi no m’agraden gaire; en Salva es pensava que em faria gràcia i com que ella hi insistia…), que va ser el que al final vam triar i que òbviament a mi no em va agradar.

Però bé, no volia parlar de la cambrera, sinò de la Mada. Un aclariment per entendre del tot la Madaria és que a la nostra empresa, els telèfons són de la forma 93 xx yyyyy, on xx és un número comú a tots els de Barcelona, i yyyyy és l’extensió (per tant entre l’empresa ens truquem al yyyyy). Quan truques a l’exterior no s’oculta el número, i tots els del meu equip compartim el mateix telèfon. Cal remarcar també que la Mada rep trucades de l’exterior en el nostre telèfon. Ara ho entendreu.

Sin rastro
Situació: s’ha passat dos dies (dimarts i dimecres) sense venir i sense trucar (jo ahir ja començava a patir per ella). Però avui ja ha vingut. Arriba el Jefe (tard, com sempre) i li pregunta què li havia passat.

– Com és que no has vingut aquests dies?
– Tenia febre.
– És que et vaig estar trucant al mòbil però no l’agafaves…
– És que l’he perdut.
– I per què no vas trucar?
– Vaig trucar a la Claudia.
– Ah, doncs aquí no en sabíem res. La propera vegada truca’m a mi, que així no estarem preocupats…
– És que no em sé el telèfon. [cómorr?]
– Home… és l’extensió…
[ah oh eh] És igual, que no me’l sé.

A veure, que l’extensió si se la sap, al telèfon mateix la posa. I el número complet també, només se li ha d’afegir el 93 xx i (bravo Watson) si la truquen… és que l’ha hagut de donar!

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa

Continuem (i finalitzem) la crònica de London. La primera part està aquí.

Diumenge 05.02.2006
El dia va començar amb un parell de decepcions. Primer vam anar al Hyde Park a veure els speakers al Speakers Corner. Diumenge es el dia per excel·lència! Arribem allà i no hi ha ningú. Hi havia més gent com nosaltres, i algú va preguntar a una tia d’un dels puestos típics de menjar què passava i ella va dir que avui no hi havia speakers. Pos vaja!

Així que anem cap a Notting Hill. Havíem deixat la visita del Portobello Market pel diumenge perquè pensàvem que seria el dia més concorregut… però es veu que no. Estava desèrtic, no hi havia pràcticament paradetes al carrer, només algunes de les botigues estaven obertes… Una llàstima, perquè feia molt bon temps, fins hi tot havia sortit el sol! Res a veure amb quan hi vaig anar fa quatre anys, que plovia i no ho vam disfrutar gaire. On sí que vam disfrutar, sobretot en Salva, és en una de les botigues d’antiguitats que hi ha al principi de Portobello Road. Una botiga especialitzada en plaques (tipus plaques de matrícula, de noms de carrers, etc.), hi havia absolutament de tot! Ell es va comprar aquesta, està molt bé però és enooorme! Jo al final no en vaig comprar cap, vaig veure la d’Abbey Road però estava com oxidada per fer-la semblar antiga i no m’agradava (al final em vaig acabar comprant una que semblava més nova – i a més era més petita – a una botiga de souvenirs a Piccadilly Circus).

Després vam anar a complir els desitjos pijos d’en Salva: obtenir una bossa de Selfridges (es va comprar una funda de CDs a la secció de Muji) i visitar Harrods (aquí ja no calia comprar res per tenir-ne la bossa perquè ja hi havíem comprat Jelly Belly’s el dissabte). A en Salva li va agradar molt Selfridges (és semblant a Harrods però més modern), i a mi també, passa que tot era una mica car (hi havia bolsos molt macos, però a preus prohibitius!). En canvi Harrods no m’agrada gaire, ho trobo massa recarregat tot (les escales són molt rococó).

Per dinar vam anar a un lloc on tots dos ja havíem estat: a un Deep Pan Pizza. És un buffet lliure de pizza i pasta, dels llocs més assequibles a London (he dit que tot està caríssim per allà?). Jo hi havia anat a sopar fa quatre anys, però la història d’en Salva és més divertida. Fa nou anys ell va anar de viatge de final de curs a London, i un dia van anar a sopar a un Deep Pan Pizza. Però es veu que aleshores el buffet només era als migdies, així que es van quedar timats. I al dia següent van anar-hi al migdia i es van venjar arrasant amb el menjar, quina cara se’ls hi devia quedar als del local!

Després de dinar vam anar a la zona de la City. Vam passejar per la vora del Thames des del Tower Bridge fins al Millenium Bridge. A la zona del Tower Bridge hi havia un mapamundi a terra que tothom podia trepitjar (en principi posava que t’havies de treure les sabates però ningú no ho feia). Ens va fer gràcia i ens vam fer un parell de fotos, cadascú en un punt del planeta. Endevineu!

Barcelona! New York!

El Millenium Bridge em va encantar, és molt modern. Quan vaig anar a London fa quatre anys estava tancat per problemes d’estabilitat de l’estructura (quina por!), així que no l’havia vist. Quan hi vam arribar estàvem fets pols. Eren passades les 17h, així que vam descansar mirant com s’anava fent fosc.

Millenium Bridge

I què fas un diumenge a les 18h quan s’ha fet de nit, no hi ha botigues obertes (els diumenges tanquen a les 18h) i estàs tan cansat que et costa caminar? Doncs anar a l’hotel a descansar. Com que a més estàvem plens del dinar (tot i que jo no vaig provar la pizza, em vaig dedicar a les amanides i la pasta!), vam decidir comprar uns entrepans i beguda a l’estació d’Euston i sopar a l’hotel.

A les 19h aproximadament vam tenir un sustu important. Estàvem tranquil·lament a l’hotel veient la tele (feien “Who wants to be a millionaire?”, si aquí el Sobera allarga massa el temps per donar la resposta correcta i es fa pesat, el presentador de la versió britànica és tot el contrari, no hi dóna gens d’emoció!) quan de sobte va començar a sonar una alarma. En principi pensàvem que venia de la nostra habitació (era un so fortíssim!) però després vam pensar que segurament era l’alarma antiincendis de l’hotel, vam treure el cap al passadís i vam veure una altra parella igual que nosaltres, i vam anar cap al hall de l’hotel. Un cop allà vam trobar més gent, però ningú no donava cap explicació (i l’alarma continuava sonant). Van passar uns minuts i l’alarma va deixar de sonar, la gent va començar a tornar cap a les habitacions i nosaltres vam fer el mateix. Ens vam quedar sense cap explicació, això sí.

Dilluns 06.02.2006
De bon matí vam anar a la Muji de Covent Garden (dissabte havia vist unes xinxetes que no vaig comprar, però no les havia trobat en cap altra Muji), però no obrien fins les 10:30h (eren les 10h tocades). Així que per fer temps vam anar al Covent Garden a veure si hi havia l’home dels rellotges en espiral… però no hi era (£30 que m’estalvio). De totes maneres encara estaven muntant el mercat així que potser venia més tard… Tòrnavem a la Muji que eren les 10:45h però hi havia un cartell a la porta que posava que degut a dificultats tècniques no podrien obrir en l’horari habitual, i que obririen al més aviat possible. Està clar que no era el meu dia.

Vam passejar per les botigues de souvenirs de la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus, era el dia de les compres de regals. També vam anar fins a Carnaby Street, un carreró molt petit però ple de botigues, entre elles… una Muji! Hi vaig buscar les xinxetes però no les tenien, així que per comprar alguna cosa (encara no ha quedat clar que m’encanta aquesta botiga?) vaig comprar un minillapis (per fer Sudokus, jeje). En Salva va voler entrar en la botiga de Puma, i va ser la seva perdició. Perquè tot li agradava (a mi també)! Al final es va acabar comprant una samarreta. A mi me’n va agradar una altra (amb la paraula London dibuixada amb els carrers de la ciutat, inclòs Carnaby Street, és clar), i quan vaig veure la versió de noia se’m van il·luminar els ulls, però no hi havia cap que m’anés bé 🙁

Vam acabar el matí descansant en un Starbucks prop de Piccadilly Circus. I vam dinar en un altre sushi-bar, YO! Sushi, aquest és més fashion que el Kulu Kulu i tenia més varietat de menjar, estava tot boníssim! Ja m’agradaria trobar algun restaurant d’aquest tipus a Barcelona! Després de dinar encara ens sobrava una mica de temps així que en Salva em va obligar a tornar al Covent Garden a veure si havia arribat l’home dels rellotges… però no. En canvi la Muji ja estava oberta i vaig poder comprar les xinxetes.

A les 15h estàvem a l’hotel recollint les maletes, i vam agafar el metro cap a Liverpol Street, on vam agafar de nou el Stansted Express. A l’aeroport ens van fer pagar per 5kg d’excés d’equipatge (gairebé el preu del bitllet!), però vam fer el check in bastant ràpid. Vam tenir sort perquè ens va tocar els números 63 i 64 (a Ryanair no t’assignen seient a l’avió sinó un número, com més aviat arribes més baix, i a la porta d’embarcament s’han de fer dues cues: de l’1 al 65, que entren abans, i la resta, que entren després). A les 17:30h ja havíem passat els controls de seguretat i vam anar cap a la porta. Estàvem els primers de la cua, i la veritat és que l’aeroport de Stansted està millor organitzat que el de Girona, com a mínim vam poder fer la cua asseguts en seients. En teoria l’hora d’embarcament era les 18h perquè l’avió sortia a les 18:40h, però fins a les 18:20h la porta va estar deserta. Quan per fi va venir una dona de la companyia i va anunciar que embarcaríem en breu, tothom es va posar dret, però poc després va desaparéixer i no va tornar a dir res més… fins les 18:50h, que vam poder embarcar per fi (sense cap explicació eh?). En Salva i jo vam anar directes cap a la part de darrere de l’avió (a la de davant s’hi solen posar els pares amb nens, que embarquen directament sense fer la cua), i no sé per què no vam seure a l’última fila sinó a la penúltima, però la vam encertar perquè l’última és d’emergència i no et deixen dur cap bossa a sobre durant l’enlairament i l’aterratge.

A l’avió es va muntar un pollo impressionant. Unes dones anaven carregadíssimes d’equipatge de mà i com que van arribar de les últimes, no trobaven lloc als compartiments de l’avió. Així que li van dir a un dels assistents de vol que les ajudés, que era problema d’ell el col·locar l’equipatge. L’home els va dir que no, que el problema era d’elles. A més van tenir la mala sort que els hi va tocar a l’última fila (sí, la d’emergència) i per molt que l’assistent els ho va explicar, no hi va haver manera que entenguessin que en aquella fila no podien dur les bosses a sobre. Després van venir més assistents i ho van arreglar, primer intentant comprimir les bosses dels altres passatgers en els compartiments per posar-hi les de les dones (cosa que va aixecar protestes entre els altres passatgers, totalment lògiques en la meva opinió), i finalment col·locant les bosses en espais buits de compartiments de la part de davant de l’avió (solució que no va agradar gaire a les dones, que estaven indignades amb la companyia). Una d’elles va seure al meu costat durant l’enlairament (no ho entenc perquè al costat de la seva amiga a l’última fila hi havia un lloc lliure, de fet quan es va apagar el senyal del cinturó va anar a seure-hi i s’hi va quedar la resta del vol, inclòs l’aterratge), i jo patia per si es posava a donar-me conversa parlant de la companyia (perquè a veure, en la meva opinió, si vas carregat de bosses intenta arribar una mica d’hora no? Si arribes amb l’hora justa, després no et queixis que no hi caben!), però per sort no ho va fer.

Al final vam sortir a les 19:20h i vam arribar a Girona a les 22h (tornem a GMT+1). Aquí també va passar una cosa que em va fer gràcia. Lo típic: l’avió aterra i es dirigeix lentament cap a la zona d’aparcament. Els assistents diuen que estiguis assegut i no et treguis el cinturó fins que no s’apagui el senyal. Tot i així, la majoria de gent ja se’l treu, i quan l’avió para, de seguida tothom s’aixeca per agafar ràpidament les seves bosses i sortir al més aviat possible. I això és el que va passar. Però de sobte sentim:

Please remain seated until the signal goes off. This is not a bus!

Què fort no? Quan finalment la senyal es va apagar, va començar la carrera per sortir d’allà com més ràpid millor. No sé per què tanta pressa, les maletes no van començar a sortir fins a les 22:30h! I això quan comences el viatge, vale, però quan estàs cansadíssim i tens unes ganes infinites d’arribar a casa i deixar-te caure sobre el llit (i pensant que al dia següent has d’anar a treballar), mata molt! Per sort no vam haver d’esperar gaire (excepte aquesta mitja hora infernal amb la cinta transportadora parada) i vam sortir cap a fora, on ens esperaven els meus pares que ens van portar cap a casa.

———————–

I aquí s’acaba la crònica londinenca, oh… Totes les fotos del viatge (bé, totes no, una selecció) estan al set London, baby! del meu compte de Flickr.

Ayer me disponía a realizar una presentación ante mis queridos padres: las fotos de nuestro viaje a London (la segunda parte de la crónica está aún por llegar). Ya las había grabado en un DVD peró pensé que desde el iPod (conectándolo a la tele, claro) quedaría más bonito (mi DVD es un pelín lento y no se ve tan bien, dejando a parte que me quedaría sin los bonitos efectos de transición :P).

La única manera que tengo de pasar fotos al iPod es desde iTunes (recordemos que no puedo disfrutar de iPhoto como otros, ya que uso PC), y la verdad es que es bastante limitado. Sólo se pueden sincronizar las fotos de una única carpeta (y todas sus subcarpetas, de las que puedes elegir cuáles quieres y cuáles no).

Bueno pues a mí se me ocurrió la feliz idea de crear en el propio iPod (en modo disco duro) una carpeta llamada Fotos y sincronizar iTunes con esa carpeta, de manera que si ahora quiero poner las fotos de London, las copio a esa carpeta y automáticamente se sincronizan para poder verlas, si mañana quiero añadir las fotos de Euskadi pues lo mismo, etc. Este es el resultado que obtengo al sincronizar con la carpeta Fotos:

iTunes Fotos

Debo aclarar en este punto que dentro de la carpeta 2006-02 – London hay subcarpetas, una por día (éste es el árbol de directorios). Pues iTunes se carga por completo esta organización. Un único álbum. Esto no sería mayor problema (incluso podría ser una ventaja, en lugar de 4 presentaciones, una) si no fuera por cómo quedan ordenadas estas subcarpetas. En orden alfabético inverso! Es decir, primero aparecen las fotos del día 6 (en orden cronológico), después las del día 5 (ídem), seguidamente las del 4 y finalmente las del 3. Cómorr??

Total, que al final he tenido que sincronizar con la carpeta 2006-02 – London para separarlo en 4 álbumes, pero esto me fastidia la idea feliz de la carpeta Fotos para todo. Así queda al final:

iTunes London

Otra cosa que me molesta sobremanera es que de vez en cuando iTunes no me reconoce el iPod como photo, es decir, no me muestra en las opciones del iPod las relacionadas con este elemento (sincronización de fotos y portadas de álbumes). Y apelando a la Ley de Murphy, me ha vuelto a pasar ahora mismo cuando he conectado el iPod para obtener las capturas de pantalla de este post. Suerte que basta con desconectar y volver a conectar (a veces son necesarias varias iteraciones)! Una solución muy típica del equipo de The IT Crowd 😉

Doncs sense més dilació, allà va la crònica londinenca (la primera part).

Divendres 03.02.2006
Vaig dormir a casa d’en Salva per poder sortir ben d’hora cap a l’aeroport de Girona (l’avió sortia a les 9:40h GMT+1), ens hi va dur la seva mare. L’avió va sortir més o menys a l’hora, i vam arribar a Stansted cap a les 11h (GMT). D’allà directes al tren (havíem comprat els bitllets a l’avió, ens estalviàvem £1, wow!) cap a Liverpol St. Allà, una odissea per comprar la Travelcard: vam fer una cua per una màquina automàtica que acceptava targetes, però en arribar ens va costar que llegís les nostres. En Salva al final va aconseguir comprar el seu bitllet, però jo no (vam tornar-ho a provar amb la seva targeta però tampoc), així que vam haver de fer una altra cua per les guixetes normals.

Al final arribàvem a l’hotel prop de les 14h. El temps just per deixar les coses i anar a menjar alguna cosa a Euston (l’estació de metro – i tren – més propera). En Salva va poder provar el típic Fish ‘n Chips i jo, com que no m’agrada el peix (excepte el cru :P), vaig acabar menjant una hamburguesa del Burger King.

Per la tarda vam anar a fer un volt per la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus. Em vaig comprar uns llibres d’Agatha Christie (una petita tradició meva) a Charing Cross, el típic carrer de les llibreries (per cert, és curiosa la manera tan natural en què abreugen els angloparlants, al metro per exemple posava Charing +).

Piccadilly Circus

També vam passejar per Oxford Street i Regent Street. Vam entrar a Forbidden Planet, una botiga molt friki, venen tot tipus d’objectes relacionants amb Star Wars i altres sèries i pel·lícules frikis. Però vam resistir la temptació i no vam comprar res… On no vam resistir la temptació va ser a Muji. Tot va començar amb els puzzle-motllos (estic pendent de que ma mare vulgui fer unes galetetes per estrenar-los, prometo fotos!). Els va trobar en Salva a la planta de baix, on ens pensàvem que només hi havia roba però resulta que també coses de cuina. Però després vam tornar a dalt, on hi havia xorradetes d’escriptori… Jo vaig acabar, apart dels motllos, amb un estoig i uns bolis de colors (inclós el taronja!)… i en Salva es va emportar New York en una bossa!

A Regent Street vam visitar la Apple Store. Vaig poder veure i toquetejar els nous iPod de 5a generació i em va cridar l’atenció un detall: a les presentacions de fotos tenen més transicions que la meva! La que més m’agrada és la del cub, que també està a Keynote. Però em fa ràbia, perquè segur que també es podria posar aquesta transició als iPod de 4a generació amb una firmware nova… però no ho faran.

A tot això, ja se’ns havia fet de nit. Vam decidir tornar a la zona de Piccadilly. En un moment que estàvem parats mirant el mapa (com veieu no és gaire detallat) va passar un tio (suposo que borratxo), mentre venia cap a nosaltres va dir “Hello, girls!” i quan es va parar davant nostre “… and boy!” i va pirar.

Vam sopar al Kulu Kulu, un sushi-bar. És molt curiós, jo era reticent a anar a un lloc on el menjar ve per una cinta giratòria, suposo que per la meva primera experiència en un japonès (era un buffet lliure amb cinta giratòria, però la qualitat era pèssima), però la veritat és que aquest estava bastant bé. Tu vas agafant plats de la cinta (n’hi ha de diversos dibuixets, i d’això depèn el preu), i al final sumen els plats de cada tipus i pagues. Ens vam atipar de nigiri i de maki, i a més boníssim! Per acabar el dia vam anar a prendre una cervesa en un típic Irish Pub (com l’Ugly Mug, però de veritat, jeje!).

Dissabte 04.02.2006
Abbey Road
Vam començar el dia anant a visitar Abbey Road, amb el famós pas de zebra que creuaven els Beatles en el disc del mateix nom que el carrer. També hi ha els estudis de gravació, i en el mur hi ha pintades de fans dels Beatles. Ah… però què pensàveu? Que no havia creuat el pas de zebra? Pooozi!

El pas de zebra d'Abbey Road

Després vam anar cap al London Eye. En arribar la cua per pujar-hi ens va espantar, però vam comprar les entrades igualment. Jo estava ralladíssima perquè ja era gairebé l’hora de dinar i ens esperàvem com a mínim una hora de cua, i a London les hores de llum són escasses… I em va donar per preguntar-li a la que ens va vendre els tickets el temps aproximat d’espera a la cua. De 10 a 15 minuts, em va dir. I era veritat! Així que vam pujar a una de les càpsules i vam poder veure London des de l’aire.

Una maqueta? (2)

Després vam anar a dinar, a en Salva li venia de gust anar a un Steak House que havia vist el dia anterior. Per fora tenia pinta del típic americà guarro però en realitat era molt pijo (amb cambrer que et va preguntant cada dos per tres si tot va bé, inclós). Això sí, els bistecs eren mastodòntics! I les hamburgueses també!

Havent dinat vam anar cap al Covent Garden. A l’Apple Market em vaig enamorar d’un rellotge que donava l’hora amb una espiral, n’hi havia de diferents tipus i a mi em va agradar un que tenia l’esfera taronja! Però eren cars i en Salva em va convèncer de no comprar-lo… També vam visitar la Muji de Covent Garden, però no hi vaig comprar res… de moment!

Vam agafar el DLR per anar cap al Royal Observatory de Greenwich. Allà vam apurar les últimes hores de llum, i ens vam fer les típiques fotos al meridià.

La parelleta al meridià

Vam tenir dues annècdotes curioses aquella tarda. La primera, al Starbucks de Greenwich. Vaig demanar dos frapuccinos de caramel (n’hi ha amb base de cafè o de crema, però si no ho especifiques, o bé t’ho pregunten, o bé se sobreentén que el vols de cafè), i em van preguntar si els volia amb nata per sobre (allà sempre ho demanaven, no sé perquè, el frapuccino de caramel en teoria ja va amb nata), jo vaig dir que sí, és clar. Vaig esperar una estona però no venien els frapuccinos, i vaig veure que una noia n’estava fent dos… però amb base de crema! La pobre noia devia ser nova, i suposo que no va entendre la nota de la tia de la caixa (cream… on the top!). Total, que ens vam haver d’esperar una estona però una altra noia ens va fer uns frapuccinos boníssims!

La segona annècdota va passar al DLR de tornada. L’estació de Cutty Sark és coberta, però la majoria no ho són. Quan vam arribar a l’andana de Cutty Sark, vam veure que faltava un minut pel proper tren, i 18 minuts pel següent! “Hem tingut sort”, vam pensar. Doncs no gaire. Agafem el DLR, però un parell de parades després ens anuncien per megafonia que haurem de baixar en la propera parada perquè tenim un tren darrere nostre. No sé què deu voler dir exactament darrere nostre, perquè no vam veure un tren nou en almenys 20 minuts. I no ens van informar absolutament de res. No sabíem exactament on èrem (només el nom de la parada: Mudchute) ni cap altra manera de sortir d’allà… I endevineu! A l’aire lliure, pelant-nos de fred! Fins i tot l’altra gent que anava en el mateix tren anava comentant que ens havien timat. El millor va ser l’atac de riure que ens va entrar a en Salva i a mi (no histèric) quan un noi va seure al nostre costat, va obrir una bossa, va treure un panet, el va obrir, i hi va ficar… patates fregides! Sí, un bocata de fries.

Amb tant retard vam arribar a Harrods a les 19:05h. Tancaven a les 19h. Mala sort eh? El Hall of Food estava obert fins les 21h, i hi vam anar a fer una ullada. Vam acabar comprant Jelly Belly’s, què bons estan!

Vam tornar a l’hotel a recarregar la bateria de la càmera i vam descobrir que l’endoll del lavabo (l’únic que ens servia, els altres eren massa raros) només funcionava si deixàvem el llum encés. Vam sopar a Leicester Square (jo un kebab i en Salva una pizza) i com que estàvem cansats vam tornar a l’hotel. A més, feien una sèrie al Channel 4 de la que en Salva havia vist un anunci en un diari i que tenia bona pinta: The IT Crowd (o Crew? 😉 ).

1 year
Aquest blog ja ha complert un anyet! L’onze de febrer de 2005 estava avorrida a la Sony i em vaig obrir un compte a Blogger. Aquell dia només vaig fer un post tipus Hello World. Però no va ser fins un temps després que em vaig posar a escriure regularment.

No posaré un resum d’aquest primer any de vida del blog perquè ja ho vaig fer en finalitzar el 2005, però sí que he fet una cosa per celebrar-ho: comprar un compte flickr pro!

Ara em posaré a pujar les fotos de London, i pròximament, la crònica del viatge!

Aquest matí he tingut una crisi nerviosa. Bé, la crisi nerviosa la tenia la Mada, però me l’ha encomanat a base de riure escandalosament (ella, no jo; jo cridava internament).

Porta un temps que riu sola. Però no és de tant en tant, nooo! Cada dia, contínuament! Al principi em feia pena, i més quan em vaig enterar que s’havia separat (ha estat al gener perquè quan jo vaig entrar a l’equip encara estava amb el marit), la cosa va anar així.

La separació
Situació: el Jefe++ va tenir un fill el 5 de gener. Des d’aleshores havia estat de baixa per paternitat o alguna cosa de l’estil i no va tornar fins la setmana passada (ahir va tornar a marxar i no sabem quan tornarà, però això és una altra història). A la tarda va venir a on estem nosaltres a saludar i preguntar com anava tot.

Jefe++: Què tal per aquí?
Jefe: Bé
Cris: Bé
Mada: Bé, molt bé [comença a riure]. [5 segons després] Jo m’he separat però no passa res [més riure]
Jefe++: [cara de circumstàncies] Ho sento.
Mada: [el riure cada cop és més escandalós] Tranquil, no passa res!
Jefe++: [ja no sap quina cara posar] Dona, em sap greu.
Mada: [ja no diu res, només riu]

El riure d’aquella conversa era el típic riure nerviós de “vull fer veure que no passa res però sí que passa!”

———————–

Doncs això, que al principi em feia pena… i me’n continua fent, aquesta dona té una depressió de cavall. Però ara em provoca ansietat a mi, i se’m fa difícil d’aguantar. Aquest matí s’ha passat gairebé una hora rient, i rient, i rient… I a mi se m’anava fent un nus al cor, i tenia ganes de cridar-li “vols callar ja!”, però no ho he fet.

La bona notícia és que no sóc l’única que s’estressa de sentir-la riure. Aquest matí el Txe li ha fotut un parell de mirades assassines en plan “a veure, que estem treballant, no a risoteràpia”, però ella ha passat d’ell i ha continuat amb el seu concert. Després s’ha perfumat (perquè aquesta és una altra: de tant en tant es va posant colònia, i queda tota l’oficina perfumada) i ha marxat no sé on. El Txe ha aprofitat per desfogar-se amb un noi que treballa a una taula aquí a prop, en plan “perquè no tinc tranxilium, que si no li fotia en vena”, “no és normal tirar-se 45 minuts rient sol mirant una pantalla”. Jo he callat, el meu sistema nerviós estava descansant. El Jefe no hi era, per variar.

Després d’una estona ha tornat la Mada, i ha continuat rient. En Txe no ha pogut més.

[de molt bon rotllo] Mada, seria possible que riguessis cap endins?
– No, no puc, ho sento. [entre riures]
– O posa el mute, és que portes tres quarts d’hora rient i no em puc concentrar.
[riure boig]

Quan ha anat a esmorçar, he tingut una conversa amb el Jefe i una altra noia. I m’he enterat que una de les principals raons per les quals no li veiem gaire el pèl al Jefe (no està al seu lloc a menys que tingui feina, sempre està parlant amb algú, o el que sigui) és que no suporta sentir-la riure tot el dia. La noia deia que no sap qui ha de prendre la decisió, si ella mateixa o algú de dalt, però la Mada no hauria d’estar treballant aquí. No és bo per la seva salut mental ni per la nostra. Es veu que en una reunió que van fer fa poc en la que van reduir l’equip (aquí la cosa està mu mala!), el Jefe++ es va quedar flipant quan va dir els que es quedaven i la Mada va començar a riure. Perquè clar, els que treballem més o menys amb ella la coneixem, però ell que no hi tracta gaire (i a més quan va marxar a principis de gener ja era una tia rara però mitjanament normal – com a mínim no tenia aquests atacs de riure estúpids -, i ara torna i se la troba així, descontrolada… doncs xoca) no sap com reaccionar.

A mi ja gairebé ni em parla. Ha passat de ser la meva amiga de l’ànima, d’estar-me tot el dia a sobre, a passar de mi completament i gairebé ni saludar-me. No sóc l’única, a l’altra noia amb qui hem estat parlant el Jefe i jo també li passa. Es veu que fa un temps es van distanciar, i un dia la Mada la va agafar i li va començar a cridar que què li havia fet, que per què no li parlava, que ja n’hi havia prou, etc. I ara la noia prefereix no preguntar-li per què ara no li parla ella.

No sé, tot plegat és complicat, però pel bé de la meva estabilitat mental espero que agafi la baixa.

Madaries anteriors | mails i macarrons

Hoy volviendo a casa en metro me ha pasado una cosa curiosa. Iba tranquilamente haciendo mi Sudoku cuando por fin he podido sentarme (en la mayoría de líneas del metro de Barcelona la distribución de asientos es de 2×2) y… las tres otras personas sentadas en el departamento (curiosamente todas mujeres) estaban haciendo Sudokus!

Per què hi ha gent que no se’n recorda de tu fins que necessita alguna cosa?

Tinc un compte a hotmail que faig servir per registrar-me a webs i tal, per no emmerdar el de gmail, i de tant en tant hi entro per netejar-lo una mica (i perquè no em caduqui, és bastant útil com a receptor de spam, jeje). Avui ha estat un d’aquests dies, i m’he trobat amb un mail d’una amiga de la que feia gairebé un any que no en sabia res (i l’última vegada que ens vam veure va passar bastant de mi). I és clar, em demanava un favor… Un favor que sé que pot aconseguir d’una altra persona amb qui té més relació, i que no té cap sentit que em demani a mi.

No penso contestar. El mail el va escriure fa un parell de setmanes (ja he dit que només hi entro de tant en tant, a aquest compte), per tant ja deu haver suposat que no li contestaré. Però m’he indignat.

Look who’s got a brand new Flickr account! So you can see there some of the photos we took in London. But there will be more in my account… when I find some time. He is faster, but I am more meticulous 😉

Ok, ok, I’m done with the English posts… hopefully!

Hi people, we just came back from London. We arrived yesterday, actually, but it was so late and I was so tired that I went directly to bed.

But blogosphere didn’t stop this weekend, so this morning I had over 300 posts pending in my Bloglines! I managed to reduce them to 100 posts, I will have some work tomorrow!

I promise there will be a complete chronicle (as usual :P), but there are some headlines:

  • I love Muji! Betty wrote about this shop a while ago, and guess what! I already have the puzzle cookies cutter set! I can’t wait to have my puzzle shaped cookies!! They’re opening a new shop here in Barcelona, by the way.
  • The weather was great, I think these four days have been the longest period without rain in London! We even got a sunny Sunday!
  • On Saturday at the hotel, we watched a new series in Channel 4: The IT Crowd. It turned out to be really funny, and what a coincidence, it was mentioned today at Microsiervos!

And that’s all for now. I hope I can write a real chronicle soon. And don’t worry, it will be in Spanish… or Catalan, who knows! Hold on!