Bueno, ya se acaba la Semana Santa. Se me ha pasado rápido, y eso que estoy sin Internet y con una hermana puteando por ahí.

El jueves vimos Plan Oculto en La Maquinista. Fuimos a la sesión golfa, y antes cenamos en el Foster’s Hollywood… Beep! Error. Nos gusta bastante el Foster’s, y hacía tiempo que no íbamos y nos apetecía ir, pero tienen un problema: cuando hay mucha gente el servicio es nefasto. Pensábamos que al ser inicio de Semana Santa la gente estaría fuera y no tendríamos problemas, pero llegamos a las 22h y había una cola impresionante. Además, después de un rato esperando (cuando nosotros estábamos segundos), la gente empezó a ponerse nerviosa, porque había mesas vacías y no nos sentaban. La verdad, si sentarme significa que tendré que esperar más a que me atiendan, prefiero esperar de pie (no llenaban todas las mesas porque tenían poco personal).

No tuvimos mala suerte del todo (una vez sentados nos atendieron relativamente rápido), pero hubo un detalle que no me gustó nada: pedimos un postre para compartir, y nos lo sirvieron con una única cuchara. Le pedimos otra a la camarera, y después de 5 minutos seguíamos esperando, y al pasar otro camarero se la pedimos a él. Este fue más rápido, y nos trajo… una cucharilla de café! Pero lo peor fue cuando pasados otros 5 minutos (cuando ya llevábamos la mitad del postre) apareció la camarera original con una cuchara (también de café, es que no les quedaban de las normales?), y al ver que ya nos la habían traído, nos echó una mirada de asco que si las miradas mataran… A ver, chica, que han pasado 10 minutos desde que te pedimos la cuchara! Cosas como esta (a parte de que te traigan algunos platos fríos) hacen que no sea buena idea ir cuando hay mucha clientela y poco personal (en situaciones más equilibradas es mejor).

Después, Plan Oculto. He de reconocer que el día (jueves, después de una jornada de trabajo… no es que trabaje mucho, pero tuve que madrugar) y la hora (empezaba a las 0:45h) no ayudaban mucho a concentrarse en la película, que además al principio es un poco aburrida (ya sabemos que va de un atraco, hace falta tanto detalle?). Pero en general no está mal, y el final es curioso… [spoiler, selecciona el texto con el ratón para verlo: Hace que el título en inglés (Inside Man), que a priori parece aleatorio, cobre más significado.] Eso sí, el personaje de Denzel Washington es insoportable.

El viernes me levanto escuchando música (no mía, y lolailo, que odio, para más inri). Abro la puerta de mi habitación y la oigo aún más alta… Mi hermana, en el comedor, escuchando lolailo a todo volumen. Sí, en una situación normal se le pediría a la otra persona que por favor bajara el volumen, pero en este caso lo único que conseguiría sería ponerme de mala leche… y quizás que incluso subiera el volumen. Como en el comedor están además el DVD y el vídeo, no puedo ponerme la maratón de House (8 capítulos de la segunda temporada) ni ver algún programa grabado de Buenafuente, así que decidí encerrarme en mi habitación (con todas las puertas intermedias entre ésta y el comedor cerradas) y leer blogs. Beep! Error.

Llego a mi habitación, enciendo el portátil… No hay Internet. O se ha rallado el router o se ha rallado el módulo Wifi. Voy a la habitación de mi hermana (donde está el Wifi) y… ni lo uno ni lo otro. Lo que falla es la conexión entre el router y el módulo Wifi. No es la primera vez que nos da problemas, pero normalmente con apretar un poco el cable vuelve a funcionar. No fue así esta vez, supongo que se ha soltado alguno de los hilos del conector, pero no tengo herramientas para arreglarlo (si me cargo el conector, necesito otro conector y una crimpadora para unirlo al cable), así que toca esperar (a que mi padre, que está en Cunit, vuelva y vaya por su antiguo trabajo a rapiñar una crimpadora y un conector :P).

Así que el viernes me desesperé un poquito. Por suerte a mediodía se acabó El infierno de la música lolailo y mi hermana se fue por ahí, y pude hacer cosas.

Por cierto, ahora estoy conectada físicamente mediante Ethernet al router… en la salita (con la tele encendida en cualquier canal para no escuchar el lolailo que viene del comedor). Y sí, sin quererlo me ha salido otro post-rage :P

Aquest migdia ha vingut la Mada. No m’ho esperava. M’ha preguntat com és que estava tan soleta, li he dit que el Jefe i l’altre noi estan de vacances…

En un primer moment no he sabut com reaccionar, però li he preguntat com es trobava, i com és que havia vingut. M’ha dit que estava millor, que s’estava medicant, i que venia a buscar les seves coses. No he gosat preguntar-li si marxa definitivament o com que la baixa serà llarga prefereix tenir les seves coses amb ella, però suposo que és això últim.

Jo l’he vist molt més tranquila. Com ha dit ella:

Intentant ser feliç.

És el que intentem tots, no?

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa | sin rastro | missing

Fa uns quants anys tenim integració tarifària a Barcelona. Això vol dir que amb un mateix bitllet pots agafar metro, bus i trens (tant Renfe com FGC). Representa que si dins d’un marge horari (hora i quart en els títols d’una zona) agafes diferents mitjans de transport, només pagaràs un bitllet. O sigui, que pots agafar el metro, tres autobusos i després un tren (encara que això requeriria un itinerari peculiar), però si després del tren tornes a agafar el metro, et marcaria un segon viatge.

Ara fa més d’un any es van començar les obres de l’intercanviador de la Sagrera (a l’enllaç entre la L1 i la L5 que hi ha ara s’hi afegiran la nova L9 i el TGV), que s’estan duent a terme en diferents fases, que com sempre, impliquen certes incomoditats tant pels conductors (talls de trams de la Meridiana) com pels que viatgem en transport públic (el transbordament a l’estació de la Sagrera es fa pel carrer enlloc dels habituals passatges subterranis). Però en moments de menor afluència de viatgers (com l’estiu passat i aquesta Setmana Santa), tanquen completament l’estació i les adjacents. Ara mateix no hi ha servei de metro entre Fabra i Puig i Clot (L1), tot i que hi ha un servei especial d’autobusos entre aquestes estacions, que fa parades equivalents a les del metro (Sagrera i Navas).

Què passa quan ajuntem aquests dos fenòmens? Doncs que comencem a veure incoherències. M’explico. Estic cansada de sentir per megafonia que el metro està tallat, blablabla, que hi ha un servei d’autobusos, però que podem fer servir mitjans alternatius per moure’ns per Barcelona, com la Renfe entre Fabra i Puig i Plaça Catalunya, o entre Clot i Sant Andreu. Jo cada dia provo itineraris alternatius (avui per exemple, anava cap al metro quan ha passat un 40, un bus que em deixa a prop de la feina; en circumstàncies normals no l’hagués agafat perquè dóna molta volta, però amb el metro tallat he trigat més o menys el mateix, però estalviant-me dos transbordaments), i ahir se’m va acudir un altre.

Nota al marge: el meu trajecte habitual és Torras i Bages – Marina, 7 parades sense transbordaments. Amb el metro tallat, implica: metro Torras i Bages – Fabra i Puig, 2 parades; bus especial Fabra i Puig – Clot, 3 parades; metro Clot – Marina, 2 parades.

Doncs ahir vaig pensar: Sant Andreu – Clot amb metro (1 parada fins a Fabra i Puig) i bus especial venen a ser 20 minuts, però en tren (Renfe línia C2) només són 5 minuts. Podria fer metro Torras i Bages – Sant Andreu, 1 parada; Renfe Sant Andreu – Clot, 1 parada; metro Clot – Marina, 2 parades. Però clar, això implicaria entrar dues vegades al metro, cosa que en principi la integració tarifària no permet. Però com que des de la megafonia ens encoratgen tan amablement a buscar aquests itineraris alternatius, vaig pensar que potser durant aquesta setmana ho permetrien. Què il·lusa! Ho vaig preguntar a una treballadora del metro i em va dir que no. Aleshores perquè ens insten tant a anar amb Renfe? Sort que només són 10 dies (dels quals 4 són laborables, i en queda un i mig)!

Jo continuo inventant-me itineraris (l’òptim com heu vist està descartat per la incoherència de TMB), així no m’avorreixo (ja ho faig prou a la feina, que aquesta setmana estic soleta i no tinc ningú amb qui parlar, i tot i així el meu Bloglines no para de crèixer :S). El millor camí és el que faig a la tarda (sempre el mateix), com que en Salva treballa aquí a prop el vinc a buscar i anem junts cap al Clot (caminant), així m’estalvio un transbordament (aquí sí, agafo el tren fins a Sant Andreu i després un bus que passi per allà o el metro) i el més important, passem una estoneta junts.

Buf, porto 3 posts seguits a la categoria Rage, però que consti que no estic de mal humor eh?

Cuatro, ese gran canal. Que recupera series y programas que marcaron nuestra infancia. Que programa grandes series americanas actuales. Que permite que vea por enésima vez (y muy a gusto) Friends…

Un momento. Friends? No, eso no es del todo correcto. Empezaron emitiéndola a las 15:45h, de lunes a viernes, así que me perdí (esto es un decir, porque las he visto más de una vez) las primeras temporadas, hasta que hace un tiempo la pasaron a las 14:20h, justo después de Buffy (estoy viendo la 6a temporada, que Canal+ emitió cuando yo estaba en Aachen). Justo a esa hora llego yo a casa para comer, así que aprovechaba para verla. Tardé un tiempo en enterarme que también la daban los sábados a las 15:35h (los lunes notaba que me había perdido algo, pero como a veces los viernes no podía verla porque hago horario intensivo…).

Total, para qué? Para que en Semana Santa, Cuatro ponga patas arriba su parrilla y la devuelva a su horario original (supongo que sólo por esta semana). Ya que la iba siguiendo, programé el vídeo para no perderme estos (supuestamente) cuatro capítulos (según el teletexto: 15:40h-16h, después hay cine). Este mediodía quería aprovechar media horita para verlo y me puse el de ayer… que resulta que no fue uno, sino 3 (durante el primero, salía un letrerito que decía: “seguro que te has quedado con ganas de Friends… pues seguidamente, dos capítulos más”), y como lógicamente no programo el vídeo para tres horas, pues a la mitad del segundo se cortó. Lo primero que he pensado es que a lo mejor tuvieron que modificar a última hora la parrilla por algún asunto de actualidad, así que he mirado el teletexto para ver si hoy también iba a ser así. Y me he quedado tranquila al ver Friends: 15:40h-16h. Sólo un capítulo… o no. Porque ahora veo en la página de Cuatro que la película no empezaba hasta las 16:40h. Es decir, hoy han vuelto a dar 3 capítulos. Miro la programación de mañana, y sólo pone uno. Ya me lo imagino, mañana emitirán 3 otra vez.

Tonterías de estas dan mucha rabia. Que se pasen por el forro la ley que dice que deben anunciar su programación con 11 días de antelación ya es el pan nuestro de cada día, pero que encima te tomen el pelo desde su propio teletexto y página web…

Lo del lapsus de ayer en uno de los capítulos de House ya es para morirse de la risa (por no llorar). Los más votados fueron los que iban en cabeza toda la semana: los dos primeros (la teoría de un compañero de trabajo mío, que creo acertada, es que mucha gente debió engancharse tarde a la serie y quería ver los primeros capítulos), y Tres Historias (supongo que en parte porque es el mejor, y en parte porque también hubo gente que se lo perdió por el partido de Champions). Pero en lugar del segundo (Paternidad), el becario (lo de becario no es peyorativo, de hecho yo lo he sido, es que es lo que más comenta la gente indignada en los comentarios del blog de series) va y pone Historias, que irónicamente había quedado tercero en la clasificación… por la cola (y personalmente, quizás sea el que menos me ha gustado). Hoy han actualizado el post:

Amigos, ayer ‘los duendes de la tele’ nos jugaron una mala pasada. Lo sentimos.
Os recompensaremos.

Duendecillos, maaalos! A ver cuál será la recompensa! Por cierto que el material especial que pusieron antes de la maratón de capítulos me supo a poco. Y la verdad, ni siquiera sé qué hacía yo delante de la tele si puedo ver los capítulos siempre que quiera. Incluso me quedé hasta casi la una viendo Tres Historias por tercera vez (las dos primeras en un mismo día)!

Los humanos somos seres extraños.

Ayer fuimos a ver V for Vendetta, y la verdad es que podríamos habernos quedado en casa, porque lo peor no es lo mala que es, es que además es aburridísima!

Antes de verlas (hablo de verlas en el cine), clasifico las películas en 3 categorías: las que me apetece ver (por ejemplo Plan Oculto, que la estrenan este miércoles), las que no me importa ver (donde entraba ésta) y las que no pienso pagar por ver (ahora no se me ocurre ninguna que estrenen próximamente). Dentro de estas últimas las hay que si me insisten, podría llegar a verlas… pero en casita, que pagar 7 euros por eso duele.

Después de verlas también hay categorías: las que te sorprenden aunque no te esperabas mucho, las que te gustan y ya te lo esperabas, las que ni fú ni fá, las que te decepcionan… y las que son mucho peores de lo que te imaginabas. La de ayer entra en la categoría “7 euros tirados a la basura”.

No quiero spoilearle la peli a nadie (que encima de lo mierda que es, si vas sabiendo el final…), aunque es bastante previsible. Pero por si acaso, si la quieres ver salta al párrafo siguiente. Dos detalles: el momento beso es patético, y la lucha final contra los secuaces de Creedy al estilo Matrix es una malísima copia (a Salva por lo visto le gustó… y Kill Bill no!! Si la lucha de los Crazy 88 es mucho mejor que esta porquería de V!).

Y eso que no tenía grandes expectativas… Si las llego a tener…

I després de la presentació, cap a Port Balís! Abans d’agafar el cotxe (l’havíem deixat al pàrquing dels meus pares), en Salva em va donar el primer regal: uns LED Throwies! És una llàstima que el vermell i el verd ja s’hagin apagat, però el taronja encara es veu una mica, i el blau i el blanc són mooolt lluminosos! Us pot semblar una xorrada, però per algú que s’acaba de comprar un rellotge lluminós i que va fer el seu PFC sobre una làmpara de LEDs, mooola!

Aquesta vegada El Italiano estava més buit que l’any passat, quan vam arribar (a les 22:40h) només hi havia dues taules ocupades (en total n’hi deu haver unes 10 :S). Vaig repetir plat, ficco (saquets de pasta farcida de pera i formatge), i em sembla que ho faré any rere any! Perquè crec que això d’anar a El Italiano es convertirà en una tradició anual. El plat d’en Salva també tenia bona pinta, 3 ravioli gegants amb 3 salses diferents. I el postre, mmm!! Només tres paraules: xocolata, vainilla, nata.

Després de sopar li va tocar el torn als regals. Un bolso taronja! M’encanta, i a més el que em va regalar fa dos Nadals ja està una mica atrotinat… Però l’important és a l’interior, i a l’interior del bolso què hi havia?

Però també és important el continent, en aquest cas un marc magnètic molt xulo. Que té la seva història! Ja vaig dir que a London havíem descobert Muji, una botiga on venen coses molt xules… Una d’aquestes coses, que vaig estar a punt de comprar però al final no ho vaig fer, en part pel preu i en part per por a que es trenqués a l’avió, era un marc magnètic. Són dues peces iguals de vidre (pesen un ou) que s’uneixen entre sí mitjançant quatre imants (que són molt potents), i a dins hi poses la foto. Doncs bé, en Salva n’ha trobat a una botiga de La Roca! Ja hi havíem entrat alguna vegada, i tenen coses per la casa (la majoria de cuina, però també altres coses) molt maques, però el marc magnètic no l’havia vist mai! I es veu que ell hi va entrar per comprar-me alguna xorradeta, va agafar un parell de coses, però de sobte va veure el marc i va saber que allò era el que m’havia de comprar. A més de pels imants, mola perquè el pots aprofitar doblement: per l’altre costat hi ha una foto de tots dos! Quan tingui temps buscaré una altra foto per substituir al val, que penjaré al suro.

Ara em tocava a mi donar-li el meu regal. Que només era un, però fet amb carinyo. La història va començar quan un dia (20 de febrer :P), avorrida a la feina, vaig estar mirant-me el seu blog, i a partir d’aquesta entrada vaig entrar a la pàgina dels Jelly Bellies, i navegant, navegant, vaig descobrir la Bean Machine. Em va encantar, però no la podia comprar perquè només enviaven productes als Estats Units… Tot d’una vaig recordar que els meus pares li havien regalat una màquina semblant (segurament no hi havia el logo de Jelly Belly, però em valia) al meu cosí feia anys, i els hi vaig preguntar on ho havien comprat. No ho recordaven, però em van dir que segurament ho trobaria a botigues de joguines. Just aleshores se n’anaven als carnavals de Tenerife, i un dia, parlant amb ells per telèfon pel tema de la càmera, em van dir que n’havien vist una. Els hi vaig dir que me la portessin, així no havia de buscar per Barcelona.

Aleshores em trobava amb un altre problema: on comprar Jelly Bellies? Vaig estar mirant webs on n’enviessin a Europa, però després d’una estona em va tornar a venir la inspiració i vaig recordar que la Betty havia dit feia temps que en venien al VIPS. Així que un dissabte (25 de febrer) vaig passar-me pel VIPS de Plaça Catalunya (l’únic de Barcelona, no?), em vaig recòrrer la botiga, i com que no els veia, vaig preguntar. Només els venien en paquets petits! Així que si volia omplir la màquina, ja podia anar comprant paquets! Vaig recòrrer un cop més a la Betty, i el dia del seu cumple (28 de febrer) li vaig enviar un mail demanant-li si des d’aleshores havia descobert algun altre lloc on en venguessin. Em va dir que ella els comprava en una botiga Sí o Sí, al carrer Ferran, i quan hi vaig poder anar (15 de març) vaig arrassar amb els Jelly Bellies (només tenen 16 sabors, però un d’ells és el Mix, una mescla de tots els sabors existents): gairebé un quilo! Clar que també vaig aprofitar per comprar-ne per mi! Crec que estan clars els meus sabors preferits. Quan vaig arribar a casa ma mare em va dir que m’havia passat, que em sobrarien Jelly Bellies per tot arreu, però la veritat és que vaig encertar completament, doncs amb la bossa que havia preparat per en Salva vaig omplir tota la màquina.

Després dels regals d’en Salva, pensava que el meu era poqueta cosa, però li va fer molta gràcia! Em sembla que dissabte va agafar un empatx de Jelly Bellies, jaja! Espero que continuem regalant-nos xorrades com aquestes per molts anys 😉

La nit va acabar amb una caipirinha al Continental, on anem gairebé sempre després de sopar.

Ahir va ser la famosa presentació del llibre.

Vam arribar allà a les 19:10h i com que no començava fins les 19:30h vam pensar en anar a prendre alguna cosa, però ja hi havia gent a l’entrada de la sala! Al final van obrir una mica més tard de les 19:30h, però la cosa no va començar fins les 20:30h. Què vam fer durant gairebé una hora? Buscar un lloc per seure (al final van ser les escales de baixada a la pista de ball), observar la gent coneguda que hi havia per allà (bàsicament actors del programa d’Antena3, però també altra gent com alguns de Dinamita, o en Godoy…), i quan vam veure que no només ells tenien una beguda a la mà i que la gent començava a atacar el càtering, nosaltres vam seguir l’exemple.

A les 20:30h per fi va sortir l’Andreu i va fer un monòleg. Vaig fer un parell de vídeos (la meva càmera només grava vídeos de fins a 30 segons), els he pujat a YouTube (1 i 2), però després del segon em va saber greu i vaig guardar la càmera, jeje. El monòleg va ser molt divertit, sobretot quan imitava el Rubianes.

Després li va tocar el torn a la banda, Muchachito Bombo Infierno. Jo no tenia ni idea de qui eren, i ho havia preguntat a en Jefe, que m’havia dit que era flamenc. Argghh!! No m’agrada gens, el flamenc, així que no tenia gaires ganes de veure’l. Però al final va estar bastant bé, jo ho classificaria més com rumba que no pas flamenc… Qualsevol grup que tingui un contrabaix i una secció de vent mereix el meu respecte. També vaig fer un parell de vídeos (1 i 2) i algunes fotos. Totes les fotos de l’event estan a Flickr.

Ens ho vam passar tan bé que ràpidament se’ns van fer les 21:30h (en teoria la festa acabava a aquesta hora però el grup continuava tocant), i en Salva i jo vam haver de marxar corrents per agafar el metro. Vam anar justets, a les 22h en punt entràvem a la L1 a Sagrera (a partir de les 22h tallaven la L1 entre Clot i Fabra i Puig per obres a Sagrera), però vam poder agafar-lo. Per què tanta pressa? Perquè ens quedava una altra celebració pendent: la del nostre segon aniversari junts. Però això (regals inclosos) serà un altre post.

Ja tinc les entrades per la festa de presentació de l’He Dit! Hi he anat avui després de la feina. És a la sala Luz de Gas de Barcelona, quan anava a agafar el bus hi he passat per davant, és com una galeria de botigues que a sobre posa Luz de Gas, però jo no he vist l’entrada del local en sí. Espero que demà ho trobem…

Després he anat a l’Òptica (ja és la quarta vegada), perque ahir em va trucar la noia que m’havia atès l’última vegada (la tercera, la segona ja sabem com va ser), per dir-me que tenien nous models d’ulleres de pasta vermelles (tot i que de D&H no tenien res nou). Però tot i que era veritat (tenien molta varietat), no me n’ha agradat cap (sí, sóc rareta, algú ho dubtava?). Aleshores li he parlat de les famoses D&H al noi que m’estava atenent, però no sabia quines eren. Per casualitat just darrere del mostrador on m’ha atès hi havia les grogues que són bastant semblants i li he dit que eren d’aquell estil, les ha agafat per mirar la referència a veure si així en trèiem alguna informació i… una altra casualitat! A la taula de la dreta hi havia la noia que m’havia atès la primera vegada (tanquem el cercle :P), que se’n recordava de mi i de les ulleres (serà un cas de serendípia?), i sort que ha posat l’orella a la nostra conversa i finalment s’hi ha ficat! Li he preguntat si quan li tornessin a arribar me’n podria guardar unes i trucar-me perquè vingués. És que em sap greu anar-hi tants cops (a part del temps que hi perdo) i que no m’agradi res del que m’ensenyin (avui he vist uns 20 models diferents i cap m’ha fet el pes!). Així que s’ha apuntat el meu telèfon i he marxat. No he caigut en preguntar-li el nom, però confio en què trucarà. Algun dia!

Ahir vaig trucar al restaurant “El Italiano” de Port Balís. És on en Salva i jo vam celebrar el nostre primer aniversari junts, i em va agradar molt, tant el lloc (és petitet, elegant però sense ser pijo, i tampoc és gaire car), com el menjar (vaig prendre una pasta farcida de pera i gorgonzola… mmm!! Endevineu que prendré demà :P), com els amos (ell és italià, ella crec que és anglesa… em sembla que no hi ha cap espanyol). I hem pensat (bé, ho vaig suggerir jo :P) celebrar-hi el nostre segon aniversari. El cas és que ja hi havia trucat diumenge, però em va contestar un noi que no parlava gaire bé el castellà i em va dir (o això vaig entendre) que els amos no hi eren i que havia de trucar dimecres a les 22h o a les 23h… Eing?

Total, que ahir hi vaig tornar a trucar, però em sembla que em va atendre el mateix pinxo. La conversa, literalment, va ser la següent (s’ha de tenir en compte també la dificultat d’entendre’l a ell):

– [Cris] Hola buenas noches, quería reservar una mesa para este viernes.
– [Pinxo] Qué día?
– El viernes.
– Qué día?
– [vocalitzant mooolt] EL VIER-NES.
– Qué día?
– EL SIE-TE.
– Ah… [pensa] mmm… eso… eso es el viernes no?
– Sí… [gilipolles?]
– Para qué hora?
– Las diez y media.
– Para cuántos?
– Para dos.
– A qué nombre?
– Cristina Gómez.
– Qué?
– CRIS-TI-NA GÓ-MEZ.
– Cristina, vale, hasta el viernes, adiós.

I penja. Jo espero arribar demà a les 22:30h i tenir taula!

El meu Firefox sempre té com a mínim 3 tabs obertes (a la feina en tinc dues més, el gmail i el Bloglines), amb 3 blogs (o 2 i mig :P): Resistance is Futile, Microsiervos i Microsiervos DC. No sé, tinc aquesta mania, com moltes d’altres: no tancar el Firefox a menys que sigui necessari (a la feina és molt més sovint del que voldria, però a casa el puc tenir obert durant dies!), tenir els programes en guiri (igual que també taggejo i titulo en anglès)…

La qüestió és que aquest migdia a Microsiervos DC he vist que l’Alvy havia deixat un comentari a un post del Javi Moya sobre un test de mecanografia, i com que jo fa poc vaig trobar una web similar però en anglès, doncs he volgut provar aquesta.

A la feina no he pogut accedir al blog d’en Javi Moya (em donava un error 403 – Forbidden), així que he hagut d’esperar a tornar a casa. He fet la prova d’un minut perquè estava començant Aquí no hay quien Viva i no volia distreure’m més del necessari. Primer he provat el fragment de Rinconete y Cortadillo, i aquí està el resultat:

He millorat amb la novela de la señora Cornelia, i més amb la de la española inglesa. I al final he confirmat la meva teoria de què en castellà, millor que en anglès, perquè en la dels Tigers in the Wild he baixat dels 400. Oh :(

Estan bé aquestes xorradetes… A mi almenys em relaxa escriure a l’ordinador, i si no ho creieu pregunteu-li a en Salva, que ahir va rebre un mail quilomètric on em desfogava de l’agòbio que portava.

Eso es lo que pasé anoche. Si Blogger y mi mierdaPC lo permiten, allá va el relato de un sueño surrealista (en cursiva, el sueño propiamente dicho; en letra regular, lo referente al MundoReal™).

Empiezo en una reunión con mis amigas de toda la vida, incluida Noelia (con la que sólo yo tengo relación, las demás y ella perdieron el contacto hace tiempo), jugando a “cromos de picar” con sobres de cartas. Le pregunto a Noelia qué tal le va con su chico y una ANI me dice que está con una chica. Eing? Pero no me habías dicho la última vez que quedamos (hace un mes, ella tiene novio desde hace más de dos años) que estabas saliendo con un hondureño? Ella me responde que sí, pero que ahora está saliendo con la novia del hondureño.

Pensáis que el sueño es raro? Buf, no habéis oído ni la mitad.

Llegeix la resta del post »