I després de la presentació, cap a Port Balís! Abans d’agafar el cotxe (l’havíem deixat al pàrquing dels meus pares), en Salva em va donar el primer regal: uns LED Throwies! És una llàstima que el vermell i el verd ja s’hagin apagat, però el taronja encara es veu una mica, i el blau i el blanc són mooolt lluminosos! Us pot semblar una xorrada, però per algú que s’acaba de comprar un rellotge lluminós i que va fer el seu PFC sobre una làmpara de LEDs, mooola!

Aquesta vegada El Italiano estava més buit que l’any passat, quan vam arribar (a les 22:40h) només hi havia dues taules ocupades (en total n’hi deu haver unes 10 :S). Vaig repetir plat, ficco (saquets de pasta farcida de pera i formatge), i em sembla que ho faré any rere any! Perquè crec que això d’anar a El Italiano es convertirà en una tradició anual. El plat d’en Salva també tenia bona pinta, 3 ravioli gegants amb 3 salses diferents. I el postre, mmm!! Només tres paraules: xocolata, vainilla, nata.

Després de sopar li va tocar el torn als regals. Un bolso taronja! M’encanta, i a més el que em va regalar fa dos Nadals ja està una mica atrotinat… Però l’important és a l’interior, i a l’interior del bolso què hi havia?

Però també és important el continent, en aquest cas un marc magnètic molt xulo. Que té la seva història! Ja vaig dir que a London havíem descobert Muji, una botiga on venen coses molt xules… Una d’aquestes coses, que vaig estar a punt de comprar però al final no ho vaig fer, en part pel preu i en part per por a que es trenqués a l’avió, era un marc magnètic. Són dues peces iguals de vidre (pesen un ou) que s’uneixen entre sí mitjançant quatre imants (que són molt potents), i a dins hi poses la foto. Doncs bé, en Salva n’ha trobat a una botiga de La Roca! Ja hi havíem entrat alguna vegada, i tenen coses per la casa (la majoria de cuina, però també altres coses) molt maques, però el marc magnètic no l’havia vist mai! I es veu que ell hi va entrar per comprar-me alguna xorradeta, va agafar un parell de coses, però de sobte va veure el marc i va saber que allò era el que m’havia de comprar. A més de pels imants, mola perquè el pots aprofitar doblement: per l’altre costat hi ha una foto de tots dos! Quan tingui temps buscaré una altra foto per substituir al val, que penjaré al suro.

Ara em tocava a mi donar-li el meu regal. Que només era un, però fet amb carinyo. La història va començar quan un dia (20 de febrer :P), avorrida a la feina, vaig estar mirant-me el seu blog, i a partir d’aquesta entrada vaig entrar a la pàgina dels Jelly Bellies, i navegant, navegant, vaig descobrir la Bean Machine. Em va encantar, però no la podia comprar perquè només enviaven productes als Estats Units… Tot d’una vaig recordar que els meus pares li havien regalat una màquina semblant (segurament no hi havia el logo de Jelly Belly, però em valia) al meu cosí feia anys, i els hi vaig preguntar on ho havien comprat. No ho recordaven, però em van dir que segurament ho trobaria a botigues de joguines. Just aleshores se n’anaven als carnavals de Tenerife, i un dia, parlant amb ells per telèfon pel tema de la càmera, em van dir que n’havien vist una. Els hi vaig dir que me la portessin, així no havia de buscar per Barcelona.

Aleshores em trobava amb un altre problema: on comprar Jelly Bellies? Vaig estar mirant webs on n’enviessin a Europa, però després d’una estona em va tornar a venir la inspiració i vaig recordar que la Betty havia dit feia temps que en venien al VIPS. Així que un dissabte (25 de febrer) vaig passar-me pel VIPS de Plaça Catalunya (l’únic de Barcelona, no?), em vaig recòrrer la botiga, i com que no els veia, vaig preguntar. Només els venien en paquets petits! Així que si volia omplir la màquina, ja podia anar comprant paquets! Vaig recòrrer un cop més a la Betty, i el dia del seu cumple (28 de febrer) li vaig enviar un mail demanant-li si des d’aleshores havia descobert algun altre lloc on en venguessin. Em va dir que ella els comprava en una botiga Sí o Sí, al carrer Ferran, i quan hi vaig poder anar (15 de març) vaig arrassar amb els Jelly Bellies (només tenen 16 sabors, però un d’ells és el Mix, una mescla de tots els sabors existents): gairebé un quilo! Clar que també vaig aprofitar per comprar-ne per mi! Crec que estan clars els meus sabors preferits. Quan vaig arribar a casa ma mare em va dir que m’havia passat, que em sobrarien Jelly Bellies per tot arreu, però la veritat és que vaig encertar completament, doncs amb la bossa que havia preparat per en Salva vaig omplir tota la màquina.

Després dels regals d’en Salva, pensava que el meu era poqueta cosa, però li va fer molta gràcia! Em sembla que dissabte va agafar un empatx de Jelly Bellies, jaja! Espero que continuem regalant-nos xorrades com aquestes per molts anys 😉

La nit va acabar amb una caipirinha al Continental, on anem gairebé sempre després de sopar.

Ahir va ser la famosa presentació del llibre.

Vam arribar allà a les 19:10h i com que no començava fins les 19:30h vam pensar en anar a prendre alguna cosa, però ja hi havia gent a l’entrada de la sala! Al final van obrir una mica més tard de les 19:30h, però la cosa no va començar fins les 20:30h. Què vam fer durant gairebé una hora? Buscar un lloc per seure (al final van ser les escales de baixada a la pista de ball), observar la gent coneguda que hi havia per allà (bàsicament actors del programa d’Antena3, però també altra gent com alguns de Dinamita, o en Godoy…), i quan vam veure que no només ells tenien una beguda a la mà i que la gent començava a atacar el càtering, nosaltres vam seguir l’exemple.

A les 20:30h per fi va sortir l’Andreu i va fer un monòleg. Vaig fer un parell de vídeos (la meva càmera només grava vídeos de fins a 30 segons), els he pujat a YouTube (1 i 2), però després del segon em va saber greu i vaig guardar la càmera, jeje. El monòleg va ser molt divertit, sobretot quan imitava el Rubianes.

Després li va tocar el torn a la banda, Muchachito Bombo Infierno. Jo no tenia ni idea de qui eren, i ho havia preguntat a en Jefe, que m’havia dit que era flamenc. Argghh!! No m’agrada gens, el flamenc, així que no tenia gaires ganes de veure’l. Però al final va estar bastant bé, jo ho classificaria més com rumba que no pas flamenc… Qualsevol grup que tingui un contrabaix i una secció de vent mereix el meu respecte. També vaig fer un parell de vídeos (1 i 2) i algunes fotos. Totes les fotos de l’event estan a Flickr.

Ens ho vam passar tan bé que ràpidament se’ns van fer les 21:30h (en teoria la festa acabava a aquesta hora però el grup continuava tocant), i en Salva i jo vam haver de marxar corrents per agafar el metro. Vam anar justets, a les 22h en punt entràvem a la L1 a Sagrera (a partir de les 22h tallaven la L1 entre Clot i Fabra i Puig per obres a Sagrera), però vam poder agafar-lo. Per què tanta pressa? Perquè ens quedava una altra celebració pendent: la del nostre segon aniversari junts. Però això (regals inclosos) serà un altre post.

Ja tinc les entrades per la festa de presentació de l’He Dit! Hi he anat avui després de la feina. És a la sala Luz de Gas de Barcelona, quan anava a agafar el bus hi he passat per davant, és com una galeria de botigues que a sobre posa Luz de Gas, però jo no he vist l’entrada del local en sí. Espero que demà ho trobem…

Després he anat a l’Òptica (ja és la quarta vegada), perque ahir em va trucar la noia que m’havia atès l’última vegada (la tercera, la segona ja sabem com va ser), per dir-me que tenien nous models d’ulleres de pasta vermelles (tot i que de D&H no tenien res nou). Però tot i que era veritat (tenien molta varietat), no me n’ha agradat cap (sí, sóc rareta, algú ho dubtava?). Aleshores li he parlat de les famoses D&H al noi que m’estava atenent, però no sabia quines eren. Per casualitat just darrere del mostrador on m’ha atès hi havia les grogues que són bastant semblants i li he dit que eren d’aquell estil, les ha agafat per mirar la referència a veure si així en trèiem alguna informació i… una altra casualitat! A la taula de la dreta hi havia la noia que m’havia atès la primera vegada (tanquem el cercle :P), que se’n recordava de mi i de les ulleres (serà un cas de serendípia?), i sort que ha posat l’orella a la nostra conversa i finalment s’hi ha ficat! Li he preguntat si quan li tornessin a arribar me’n podria guardar unes i trucar-me perquè vingués. És que em sap greu anar-hi tants cops (a part del temps que hi perdo) i que no m’agradi res del que m’ensenyin (avui he vist uns 20 models diferents i cap m’ha fet el pes!). Així que s’ha apuntat el meu telèfon i he marxat. No he caigut en preguntar-li el nom, però confio en què trucarà. Algun dia!

Ahir vaig trucar al restaurant “El Italiano” de Port Balís. És on en Salva i jo vam celebrar el nostre primer aniversari junts, i em va agradar molt, tant el lloc (és petitet, elegant però sense ser pijo, i tampoc és gaire car), com el menjar (vaig prendre una pasta farcida de pera i gorgonzola… mmm!! Endevineu que prendré demà :P), com els amos (ell és italià, ella crec que és anglesa… em sembla que no hi ha cap espanyol). I hem pensat (bé, ho vaig suggerir jo :P) celebrar-hi el nostre segon aniversari. El cas és que ja hi havia trucat diumenge, però em va contestar un noi que no parlava gaire bé el castellà i em va dir (o això vaig entendre) que els amos no hi eren i que havia de trucar dimecres a les 22h o a les 23h… Eing?

Total, que ahir hi vaig tornar a trucar, però em sembla que em va atendre el mateix pinxo. La conversa, literalment, va ser la següent (s’ha de tenir en compte també la dificultat d’entendre’l a ell):

– [Cris] Hola buenas noches, quería reservar una mesa para este viernes.
– [Pinxo] Qué día?
– El viernes.
– Qué día?
– [vocalitzant mooolt] EL VIER-NES.
– Qué día?
– EL SIE-TE.
– Ah… [pensa] mmm… eso… eso es el viernes no?
– Sí… [gilipolles?]
– Para qué hora?
– Las diez y media.
– Para cuántos?
– Para dos.
– A qué nombre?
– Cristina Gómez.
– Qué?
– CRIS-TI-NA GÓ-MEZ.
– Cristina, vale, hasta el viernes, adiós.

I penja. Jo espero arribar demà a les 22:30h i tenir taula!

El meu Firefox sempre té com a mínim 3 tabs obertes (a la feina en tinc dues més, el gmail i el Bloglines), amb 3 blogs (o 2 i mig :P): Resistance is Futile, Microsiervos i Microsiervos DC. No sé, tinc aquesta mania, com moltes d’altres: no tancar el Firefox a menys que sigui necessari (a la feina és molt més sovint del que voldria, però a casa el puc tenir obert durant dies!), tenir els programes en guiri (igual que també taggejo i titulo en anglès)…

La qüestió és que aquest migdia a Microsiervos DC he vist que l’Alvy havia deixat un comentari a un post del Javi Moya sobre un test de mecanografia, i com que jo fa poc vaig trobar una web similar però en anglès, doncs he volgut provar aquesta.

A la feina no he pogut accedir al blog d’en Javi Moya (em donava un error 403 – Forbidden), així que he hagut d’esperar a tornar a casa. He fet la prova d’un minut perquè estava començant Aquí no hay quien Viva i no volia distreure’m més del necessari. Primer he provat el fragment de Rinconete y Cortadillo, i aquí està el resultat:

He millorat amb la novela de la señora Cornelia, i més amb la de la española inglesa. I al final he confirmat la meva teoria de què en castellà, millor que en anglès, perquè en la dels Tigers in the Wild he baixat dels 400. Oh :(

Estan bé aquestes xorradetes… A mi almenys em relaxa escriure a l’ordinador, i si no ho creieu pregunteu-li a en Salva, que ahir va rebre un mail quilomètric on em desfogava de l’agòbio que portava.

Eso es lo que pasé anoche. Si Blogger y mi mierdaPC lo permiten, allá va el relato de un sueño surrealista (en cursiva, el sueño propiamente dicho; en letra regular, lo referente al MundoReal™).

Empiezo en una reunión con mis amigas de toda la vida, incluida Noelia (con la que sólo yo tengo relación, las demás y ella perdieron el contacto hace tiempo), jugando a “cromos de picar” con sobres de cartas. Le pregunto a Noelia qué tal le va con su chico y una ANI me dice que está con una chica. Eing? Pero no me habías dicho la última vez que quedamos (hace un mes, ella tiene novio desde hace más de dos años) que estabas saliendo con un hondureño? Ella me responde que sí, pero que ahora está saliendo con la novia del hondureño.

Pensáis que el sueño es raro? Buf, no habéis oído ni la mitad.

Llegeix la resta del post »

O cómo estropear un capítulo genial.

Esta noche termina la primera temporada de House en Cuatro, con los capítulos 21 y 22, Tres Historias y Luna de Miel. Yo ya los vi hace un par de semanas y ya dije que me habían encantado, sobre todo Tres Historias (de hecho lo vi dos veces, una en castellano y otra en inglés). Y hoy me entero de que ese capítulo ganó un Emmy al mejor guión de serie dramática en 2005. Ahora tengo los 6 primeros de la segunda temporada esperándome en mi salón, pero me temo que tendrán que esperar hasta Semana Santa (otra maratón de House, bien!).

Este fin de semana vi el anuncio del episodio en Cuatro y me quedé a cuadros, porque directamente explicaba la trama. Así que si sigues la serie pero todavía no lo has visto, no sigas leyendo (nota: la primera vez que redacté este post fue a las 19h y lo perdí por culpa de un tal Murphy, cuando por fin publique esto probablemente ya haya empezado, así que supongo que no habrá de qué preocuparse).

En el anuncio aparece la escena donde Foreman, junto a sus compañeros en la clase de diagnóstico de House, exclama: “Es cierto… Es House!”. Es decir, en una frase desvela lo que los guionistas pretendían que no viéramos hasta que ellos quisieran (o sea, hasta que Foreman pronuncia esa frase en el capítulo).

Pero si vamos a la sinopsis en la web de Cuatro la cosa empeora.

House debe varios favores a la doctora Lissa Cuddy, la directora del hospital. Uno de los profesores se ha puesto enfermo y él debe sustituirle en su clase. House, siempre controvertido, no dejará a ninguno de sus alumnos indiferente. Tres historias sobre dolores de pierna aunque sólo uno de ellos es mortal. El caso es mucho más cercano de lo que parece porque House no es el médico, es el paciente. Es la historia de cómo House perdió la movilidad en su pierna.

La negrita es mía, y reduce el capítulo a la nada. Porque si me piden que resuma el capítulo en un par de frases, lo puedo hacer así si mi audiencia ya ha visto el capítulo, pero si no, se lo estropeo completamente. Es como si cuando El Sexto Sentido llegó a los cines se hubiera promocionado tal que así (si no la has visto, por muy improbable que sea a estas alturas, sáltatelo):

Bruce Willis interpreta a un psicólogo infantil que muere a manos de uno de sus pacientes. Un niño que puede ver a los muertos será su último caso, en el que se ayudarán mutuamente.

Qué gracia tiene ver la película después de leer esto?

En Vaya Tele son más sutiles, pero a Antonio Toca se le escapa algo en sus sugerencias semanales:

En Cuatro (21:55 h.), el doctor House cierra la primera temporada. Este doctor al que se adora por su forma de ser y de decir las cosas, nos desvelará parte de su complejo pasado, incluido el motivo de su dolencia y su adicción a los calmantes. No habrá que esperar mucho a la 2ª temporada, los nuevos episodios los empezarán a emitir el día 18.

Nuevamente las negritas son mías. Es un pequeño detalle, de esos que si no te fijas, ves el capítulo tan ricamente y sólo cuando pasa lo que pasa recuerdas “ostras, esto es lo que comentaban en Vaya Tele!”.

En Blog de cine (parezco la publicista de Weblogs SL :P), en cambio, hacen en mi opinión un post perfecto: explica detalladamente la estructura de los capítulos de House (puede parecer repetitiva, pero cada capítulo tiene su punto diferente) y simplemente indica que precisamente este episodio no cumple el patrón. Y comentan el cameo de Carmen Electra (muy divertido).

A través de Blog de cine llego a mundoplus.tv, donde encuentro quizás la mejor sinopsis, y sin spoilers (el artículo es de febrero porque corresponde a la fecha en que se emitió por la Fox):

En este episodio House debe varios favores a la Doctora Lissa Cuddy, la decana del hospital. Uno de los profesores se ha puesto enfermo y House debe sustituirle en su clase. House, siempre controvertido, no dejará a ninguno de sus alumnos indiferente. Además conoceremos a un personaje del pasado de Gregory House y que formará parte del reparto de la serie a partir de la segunda temporada que FOX estrenará el próximo 21 de febrero.

Las negritas son mías de nuevo, e indican lo que creo que es un buen avance, que crea expectativa (no los dejará indiferentes, un personaje del pasado) pero no dice explícitamente nada.

Estos son sólo algunos ejemplos de lo que me he encontrado hoy por ahí. En definitiva, que menos mal que ya había visto el episodio en cuestión, porque si no a estas alturas ya no tendría gracia verlo.

Por cierto, ya está disponible en la web de Cuatro una encuesta para votar el capítulo que más te guste, la semana que viene harán un especial con los tres más votados y más contenidos de este genial doctor. Yo ya tengo claro por cuál votaré: Tres Historias (1×21). Aunque si hay que votar más de uno, mi Top3 lo completan No RCP (1×09) y Desintoxicación (1×11).

Actualizado 22:04h: efectivamente hay que votar 3 capítulos, yo ya lo he hecho! Y de momento se emitirían el Piloto (no puedo creer que tenga más votos que Tres Historias, quizás sea que la mayoría de gente que ha votado todavía no lo haya visto), Tres Historias y Paternidad. A ver qué pasa de aquí al lunes, que es cuando se cierra la votación.

Estava buscant la versió subtitulada del vídeo The Internet is for Porn per enviar-ho als meus amics (és molt divertit), i com que recordava que ho havia vist a TecnoChica ho he buscat allà (i efectivament, hi era).

També hi he trobat un joc per determinar la velocitat d’escriptura amb el teclat (és a dir les lletres i paraules per minut): TyperA. I el meu ego m’ha demanat provar-ho. Perquè jo escric bastant ràpid, quan vaig fer el típic curset de mecanografia (many years ago) ja em deien que se’m donava bé (també hi influïa que estudiava piano i tenia -bé, encara tinc- certa agilitat als dits).

Hi ha dues modalitats: frases (has d’escriure les frases que apareixen en pantalla, la prova dura 2 minuts) i paraules (paraules independents, aquesta prova dura 1 minut). També pots escollir diferents idiomes, però malauradament entre aquests no està el castellà (ni el català :P). Així que jo he escollit l’anglès. I el meu ego no s’ha sentit defraudat! La primera vegada que hi he jugat (en la modalitat de frases) no he fet cap captura, però crec que eren 387 pulsacions. La segona vegada ho he fet una mica pitjor, però no està malament, i he guardat la prova: 371 pulsacions per minut (el 19% dels usuaris que ho han provat ho ha fet millor que jo). Després ho he provat amb les paraules (també en anglès), i el resultat m’ha sorprès a mi mateixa: 410 pulsacions per minut!! I només el 7% ho ha fet millor.

Crec recordar que quan vaig acabar el curset tenia 200 pulsacions, així que no està malament. A més, suposo que si ho pogués provar en castellà o català, milloraria bastant.

Supera-ho! ;)

No tenemos tele en casa!!

En el edificio donde vivo hay 3 portales y 5 escaleras (A-B, C-D y E, yo vivo en la A). Cuando lo construyeron pusieron una única antena receptora de televisión, pero poco después nuestra comunidad (es decir, la A-B) decidió poner una antena independiente, ya que si ya es difícil ponerse de acuerdo para modificar cualquier cosa dos escaleras (40 pisos), con cinco sería imposible.

Ahora los que se quedaron con la comunitaria (C-D y E) han decidido cambiarla. Esta mañana los técnicos han quitado la vieja y esta tarde pondrán la nueva. Pero al cortar los cables de la vieja… Boom! Sin antena todo el edificio. Los de C-D y E no deberían extrañarse, pues es lo que en principio tenía que pasar, pero nosotros? Nosotros tenemos antena independiente! Pues sí, pero parece que la tenemos de adorno y que todos estos años hemos seguido recibiendo la señal de la ex-comunitaria. Un hurra por los técnicos que nos instalaron la antena!

Todo esto cuando precisamente esta tarde hay reunión de vecinos de nuestra comunidad, y yo había estado insistiendo a mi padre en que sacaran el tema de La Sexta, que todavía no vemos porque no hemos puesto el adaptador correspondiente. Además, desde que cambiaron la frecuencia del 3/24 (canal de noticias de Televisió de Catalunya) tampoco lo vemos.

Como seguro que es imposible que hoy mismo venga algún técnico a arreglar nuestra antena, mi padre está moviendo hilos a ver si podemos recibir la señal de la nueva de manera provisional hasta que nos lo arreglen. De momento me he perdido el capítulo de hoy de Buffy (y el de Friends, pero éste lo he visto más veces, jeje), lo tendré que buscar por el eMule. Pero no soy yo la más preocupada por no tener tele (al menos nos queda Internet!!), mi padre no para de ir de aquí para allá, intentando contactar con nuestro administrador, nuestro presidente, el administrador de las otras escaleras, los técnicos… Vaya obsesión! :P

Y hoy he tenido tres de golpe. Allá van, en orden cronológico.

Primera sorpresa: pelimetal (el que me descubrió el truco de los auriculares) se ha pasado por aquí. Habla de la garantía del iPod, que según Apple es de un año pero según la ley española deberían dar dos años. Yo nunca lo he tenido muy claro, y en mi caso, al haber comprado mi iPod en USA, aún es más confuso. Pero espero no tener ningún problema, porque parece que hay gente con 4G’s que sí los están teniendo, como pelimetal (hay más información en el topic que enlaza en su comentario o en el de Macuarium que se enlaza desde allí). Yo todavía no he instalado la última actualización de firmware (que parece ser que es la que causa las muertes de iPods), me la bajé justo antes de ir a London pero no la instalé, porque con la actualización anterior tuve un problema de lectura del iPod (tuve que restaurarlo) y no quería arriesgarme a perder las fotos que hiciera en London (me llevé el Camera Connector). Total, que no la instalé antes, y ahora ya se me había olvidado (al final tendré suerte de ser procrastinadora). Salva creo que sí la instaló y de momento que yo sepa su iPod sigue vivo, así que a lo mejor es algo aleatorio, pero yo de momento me quedaré con el firmware que tengo.

Segunda sorpresa: esta necesita una explicación anterior. Ayer en TeleMonegal (un programa de crítica de tele en BTV presentado por Ferran Monegal, crítico de tele de El Periódico) pasaron un corte de Vaya Semanita en el que se parodiaba una posible reunión del gobierno con ETA. Hoy me he encontrado con ese vídeo en Escolar.net, y he ido a YouTube a ver si encontraba la parodia que hicieron en Polònia (gran programa de sátira política de TV3; para los de fuera de Catalunya, es como Mire Usté, de hecho el equipo es el mismo, pero mucho más mordaz… parece mentira que esté hecho desde una tele pública), en la que Acebes (Bruno Oro) decía que había dos líneas de investigación en cuanto a la tregua de ETA y que estaban seguros de que no había sido ETA sino Al Qaeda, y que quien dijera lo contrario era un miserable. Buenísimo!

No he encontrado el gag de Polònia, pero en la portada de YouTube me he encontrado con la sorpresa: otra reescenificación de The battle of wits de La Princesa Prometida! Esta vez no está tan lograda, pero también tiene mérito porque un único actor hace de Man in Black y Vizzini. Creo que le sale mejor este último, por cierto.

Tercera sorpresa: hace un rato me han llamado para una entrevista. No tengo ni idea de para qué, porque la web de la empresa en cuestión está hecha en flash y no da mucha información, y la oferta de Infojobs tampoco es muy descriptiva (para que os hagáis una idea, en los campos Descripción de la oferta, Requisitos mínimos y Requisitos deseados, pone lo mismo, que buscan telecos para proyectos informáticos), pero bueno, iremos a ver qué tal.

Hola Xavi!! Estic bé 😉

Suposo que tinc sort, perquè generalment per molt que m’emborratxi l’endemà no tinc ressaca. A la meva vida he patit aquest efecte secundari d’una nit etílica dues vegades. La primera va ser a Aachen, després d’una festa hawaiana on em vaig prendre jo soleta una ampolla de Martini amb cocacola (era una festa de les que t’has de portar la beguda, i ho havia mesclat prèviament a casa). La festa va ser un dijous (8 de Juliol de 2004 per ser exactes), i l’endemà vaig haver d’anar a la Philips. Em volia morir del mal de cap. Però vaig aguantar estoicament allà (no com en Christian que no va durar ni una hora :P).

La segona l’estic patint ara mateix. Ahir vaig sopar amb en Xavi, en Duke, en Jordi i un company de departament d’en Duke, el David (que casualment coneix l’Àlex, aachenià que va acabar treballant amb en Salva a DMR, el món és un mocador). Vam anar a un lloc que es diu Porto Plata però tothom coneix com Wilson’s per l’amo. La filosofia del local ja és un clar indicatiu de com acabaria la nit: preu tancat, i barra lliure de menjar, sangria i cervesa. Amb cubata final inclòs.

No faré una crònica de la nit perquè no estic en condicions (a més, de moment no tinc tots els detalls, els vaig recordant a poc a poc :P), però el resum seria: Wilson’s -> Pumuku -> Enfants -> Plataforma. Ja pujaré algunes fotos (encara no les he vist, però vam esgotar la targeta de memòria, o sigui que n’hi deu haver unes quantes), si són Aptas para todos los públicos.