Igual que hice el año pasado, hoy toca repaso anual. Y este año con más razón, porque quizás el año pasado fue de transición (aunque acabé la carrera), pero este ha sido bastante importante (nuevo trabajo, amigos, ordenador… I’ll tell you in a minute!). Con ustedes, el 2006 para Lady Madonna.

Llegeix la resta del post »

Tenía pensado hacer una crónica de las mías, pero Salva ya ha hecho un resumen muy bueno de lo que ha dado de sí el fin de semana, así que eso que me ahorro.

Sé que me voy a repetir, a mí misma y a todos los demás que ya han dicho algo sobre el tema, pero me ha sorprendido gratamente el buen rollo que ha habido entre todos, parecía que nos conociéramos de toda la vida y apenas nos habíamos visto por primera vez! Es genial conocer gente con tus mismas aficiones, que no te mira raro por hablar de ordenadores, series, blogs y otras cosas frikis… porque a ellos también les gusta! La verdad es que yo tengo suerte con Salva, porque ambos somos muy parecidos (él además tiene suerte de que a mí no me guste ir de compras, porque me sé de un par que se cobrarán el SIMO mediante dicha actividad :P) y nos soltamos frases y coñas frikis continuamente, pero viendo la cantidad de frikadas que soltó Pedro en los viajes a y desde el hotel, seguidos de un “esto no lo puedo decir en Elche, compréndeme!”, me pongo a pensar y yo tampoco me imagino diciéndole a ninguna de mis amigas que he abandonado el Pastafarismo porque creo en los Dioses de Kobol.

El sábado fue divertido ver un making off en directo de Applecast.es (saldrá esta semana? :P), no lo fue tanto tener que pagar dos veces la entrada porque la letra pequeña no era lo suficientemente clara, pero mira, una anécdota más que contar. Me hizo gracia sorprenderme cuando Juan Carlos sacó su móvil y vi que tenía el mismo que yo. Pero si le pedí consejo a él sobre los reinicios antes de comprarlo! Otra cosa sorprendente, aunque no tiene nada que ver, fue este cartel en la estación de Chamartín. Com a casa!

La tarde del domingo pasó volando, en el Starbucks hablando de Macs y ordenadores en general, los dos Pedros (Cuxtom y Aznar) estuvieron muy habladores, fue un buen coloquio, muy instructivo. A las 18h los de Levante se fueron a coger el tren, la reunión se disolvió, pero aún nos quedamos Salva, Hugo (por cierto genial la minitarjeta naranja, gracias!), Marina y yo en la puerta del Starbucks a charlar un rato, de todo un poco… y enseguida se nos fue una hora más!

Por la noche, cenamos con Laia, me hizo mucha ilusión verla después de tanto tiempo. Es una amiga mía que vive en Madrid desde hace ya dos años, es periodista y la creadora del palabro “cansamiento” (es lo que tiene ser bilingüe, que a veces te sale el catanyol).

Y el lunes, después de patearnos la mitad de Madrid, retraso en el aeropuerto. Por aburrimiento me dio por probar a mirar el correo desde Opera Mini (lo había instalado en el móvil hacía tiempo, pero no sé por qué no me conectaba), y funcionó! Luego probé la aplicación de Gmail, es mucho más chula y más compacta visualmente (en Opera Mini me costaba saber de quién era cada mail). No sé lo que me cobrará Vodafone por la tontería (además estuve visitando las primeras crónicas de algunos, aunque el sistema anti-spam no me permitió dejar ningún comentario), pero fue un experimento curioso.

Ayer por la noche, corriendo a gastar la tarjeta regalo de iTunes que nos dio Pedro Aznar (caducaba ayer). Antes, me di una pasada por los blogs de los asistentes a la quedada y me gustó la idea del otro Pedro, comprar canciones que me recuerden al fin de semana. La primera fue Fun, de Smash Mouth. Fue muy bueno porque no la había escuchado nunca y no sabía cómo escuchar una muestra de audio en la iTunes Store (se nota que no había comprado nunca? Después lo descubrí), así que la compré a ciegas, porque el título era una buena definición del fin de semana. Y está bien! La segunda, una canción de hace unos años que me gustaba bastante, Coffee & TV, de Blur. Ese café me recuerda al Starbucks, y esa TV a la pasión que compartimos Marina y yo por las series de la tele.

He creado un set en Flickr con las fotos que hice. Estoy pensando en abrir un grupo para tener las fotos de todos en el mismo sitio, pero de momento he visto pocas fotos subidas… A ver si os animáis!

Os dejo con la esencia de lo que han dicho sobre la quedada (al final me he enrollado, imaginad si me hubiera puesto a hacer una crónica en serio!):

Esta misma tarde he conocido a unos cuantos bloggers en una quedada de buenrollismo maquero chachi del amor (creo que de esta espiral ya no salgo).

En definitiva, un fin de semana bastante bueno. Del que me quedo con la reunión y la sensación de que al igual que dice Pedro Aznar, merece la pena tener un blog sólo por la gente que llegas a conocer.

Los blogs están para aprender y conocer gente.

Esto hay que repetirlo… menos lo de beber café del SIMO.

Pero sin duda, lo mejor del finde ha sido conocer a los bloggers con los que día a día compartes la blogosfera… […] Sin duda, la razón para tener un blog es un finde como éste.

En resumen una quedada genial, que espero que repetiremos algún día, pues nos lo pasamos en grande.

Fue simplemente genial como estar comentando en un montón de blogs a la vez con gente que tiene ideas muy parecidas a las tuyas y que opina muchas cosas como tú.

Como siempre, después de un viajecito se acumulan los posts en el lector de feeds, las crónicas quedan pendientes y el blog, abandonado.

Lo de los feeds no hay más manera de arreglarlo que con paciencia (ahora mismo tengo 570, pero durante el día no los puedo consultar mucho, entre que a veces cae Alesti y que también hay que trabajar un poco…). La crónica en este caso me la ahorraré porque ha sido básicamente un viaje de relax (además, con un bebé de mes y medio se va a otro ritmo… el que marca la niña :P). Además, Salva ya ha comentado 4 cosas del viaje en su blog.

Este blog seguirá abandonado hasta que encuentre algo de tiempo, así que de momento he subido las fotos a Flickr (día 9, día 10, día 11) para abrir boca. Pero hay que destacar unas cuantas: el pueblo y la calle donde vive Cristóbal, la piscina donde he disfrutado como una enana (así estoy, con un dolor de oídos impresionante… pero que me quiten lo bailao!), y sobre todo, su niña. Más mona…

Ya mira a la cámara y todo! La verdad es que no me imaginaba que un bebé de tan poco tiempo pudiera ser tan despierto, porque esta niña hacía cada monería…

Me voy a dormir, que mañana entro a las 8. Uy, si tengo pendiente de contar la larga historia del horario… Algún día :S

Com que no tinc gaires ganes de fer una crònica completa, i menys per entregues (al final de l’any passat se’m van quedar penjades la visita a Cunit i el viatge al poble del meu pare, si és que sóc una procrastinadora total), simplement faré un resum en aquest post del que han donat de sí les dues setmanes de vacances que demà ja s’acaben.

El dia 5 començaven les vacances, i a la tarda me’n vaig anar a casa d’en Salva a passar uns dies. Vam celebrar el seu sant i el del seu pare (que es diuen igual, tradició familiar), que és el dia 6 però a la família li anava millor celebrar-ho dissabte. El dia estava ennuvolat però ens va deixar berenar a fora, la gent va marxar quan ja era fosc i nosaltres a mig sopar vam haver d’entrar a dins perquè començava a ploure fort.

Diumenge no vam fer res especial, en Salva i jo vam estar una estona mirant blogs, cadascú amb el seu portàtil, un altre cop la pluja ens va fer entrar a dins a mig dinar, i per la tarda vam veure alguns capítols de House. Aquesta vegada vam poder sopar en pau.

Dilluns era el dia de la Keynote Al matí vam anar a la Caixa Catalunya per arreglar lo de MacSales, i tot i que al principi semblava impossible, al final ho vam solucionar. Al migdia, la pluja no ens va esguerrar el dinar però sí una abella pesada (i amb el pànic que els hi tinc!). I a la tarda, mentre jo guanyava a l’Escoba al seu germà, en Salva feia el friki a la seva habitació. Jo m’hi vaig sumar poc abans de la presentació, i em vaig tornar esquizofrènica amb tanta tab oberta
Dimarts vam pujar a la Cerdanya. Vam passar un parell de nits en una casa rural a Prats. El dia 8 vam dinar al mexicà de Puigcerdà, i quan sortíem es va posar a ploure i vam haver de tornar a la casa, ens vam passar la tarda veient capítols de House. Dimecres dia 9 vam tornar a Castellar de N’Hug a comprar un croissant gegant com el de l’any passat, i vam veure una paperera descol·locada. A la tarda vam visitar l’ermita de Sant Salvador, des d’on es veu la Cerdanya. Després vam veure més capítols de House (en Salva estava enganxadíssim!), ens vam quedar en el 21 (la segona part d’Euphoria, per mi un dels millors).

Dijous 10 vam canviar d’hotel, vam anar a casa dels avis d’en Salva a Alp (allà a prop). Vam anar a fer un volt per Puigcerdà, i de pas vam passar per la botiga del tiet d’en Salva perquè ens diguessin a quina hora teníem l’excursió en quad. A la tarda vam fer l’excursió, aquesta vegada no ens hi va acompanyar la Paula (la cosina d’en Salva) perquè tenia una mena de conjuntivitis, així que vam anar-hi amb el guia i prou. Va estar molt bé, llàstima que hi havia moltíssima pols perquè no havia plogut gens, i clar, jo que anava segona em menjava la pols que aixecava el quad del guia, però en Salva es menjava la pols de tots dos! De totes maneres, el millor és que ja tenim la nostra primera foto en quad.

Després, en Salva no va poder aguantar més i vam veure els tres capítols que ens quedaven de House. El capítol final li va encantar. Hem fet unes bones maratons, amb aquesta segona temporada! Llàstima que jo no em podré aguantar per la tercera i segurament me la baixaré en anglès, però en Salva es voldrà esperar a la versió doblada (no és tan amic de la versió original com jo, i això que també parla anglès!). Vam sopar a casa dels tiets (està just al costat de la casa dels avis, en el mateix terreny).

Divendres vam anar a Andorra. Primer, a Caldea, que jo no hi havia anat mai. Està prou bé, hi ha una gran piscina interior i una altra exterior (les llacunes), que estan comunicades (és a dir pots passar de dins a fora sense sortir de l’aigua). L’aigua està a la temperatura adequada, és a dir no passes fred quan t’hi fiques ni quan en surts. El millor ha de ser anar-hi a l’hivern i estar a la piscina exterior, perquè fa fred però tu ni te n’enteres perquè estàs a l’aigua. En Salva em va dir que una vegada que hi havien anat els seus pares els hi havia nevat, i era tot molt bonic. També hi ha jacuzzis, banyeres d’hidromassatge, saunes, una sala de vapor (jo no hi vaig poder estar més de 10 segons, no podia respirar!), i uns banys romans (amb una piscina a 36º i una altra a 14º, representa que t’has de ficar a la de 36º, que està calenta al principi però és molt agradable, i després a la de 14º, que està congelada; jo només vaig poder ficar-me a la de 14º una vegada). A la llacuna exterior hi ha un passadís de corrent, és molt divertit, tu ni et mous i la corrent et porta, i també un cercle que no és d’hidromassatge però està ple de bombolles, això va ser el que més em va agradar.

Després vam anar a dinar (a l’Escalé, per variar), i vam passejar per les botigues, preguntant preus de mòbils Jo m’havia obsessionat amb el SL75, i en Salva amb el LG Chocolate, i és increïble la variació de preus que hi ha entre botigues i la poca diferència que hi ha amb els preus a Barcelona (o inclús diferència negativa). El SL75 valia 350€ al lloc més car i 275€ al més barat (a Barcelona 250€!), i el Chocolate, 400€ al més car i 300€ al més barat (a Barcelona, 350€). Total, que no em vaig comprar cap mòbil. Però sí que vaig veure el rellotge líquid de Júlia.

Quan vam tornar a casa dels avis (ens havien deixat les claus perquè els havien convidat a Planoles a menjar cargols), vam veure Código 46, que teníem pendent des de fa temps (jo me la vaig baixar perquè la vaig veure recomanada a Microsiervos, i un dia la vam intentar veure a l’iBook d’en Salva però hi fallaven alguns còdecs i no vam poder) però no ens va agradar gens a cap dels dos.

Dissabte vam tornar a Prats, a visitar a una cosina de la mare d’en Salva, i ens vam passar la resta del dia a casa, l’avi Josep, en Salva i jo, jugant al dòmino, a les cartes i a l’Scrabble, i l’àvia Fernanda llegint revistes. I diumenge 13, després d’esmorçar, vam baixar cap a Sant Vicenç. Em vaig quedar a dinar i a sopar a casa d’en Salva. El dinar va ser accidentat, perquè una abella (sí, un altre cop) es va obsessionar amb el meu plat i no marxava d’allà.

Per la tarda vam veure Piratas del Caribe, per poder veure la segona part. El germà i la mare d’en Salva també s’hi van apuntar, així que la vam veure al menjador. En Salva ja l’havia vist i li havia agradat molt (per això hem d’anar a veure la segona), però al seu germà i a mi no ens va agradar gens (i a tots dos ens tocarà veure la segona :S). Després vam jugar una estona a cartes, primer a la Pocha i després al Mus. Amb la de temps que feia que no jugava a cap dels dos jocs… M’encanten!

Dilluns vam anar a la Roca a que li arreglessin les ulleres a en Salva, i després a la Phone House de Mataró Parc. I dimarts 15, cap a Cunit! Però no vam sortir de casa en els dos dies que en Salva es va quedar (va marxar el 16 després de sopar), perquè sempre estava plovent (dimarts va caure una… també vam haver d’acabar de sopar dins, i això que el porxo és cobert!). Es va donar un fet insòlit, i és que els meus pares van acceptar jugar a la Pocha (en quant a cartes, els treus del Tute o l’Escoba i no volen jugar a res). Bé, un altre fet insòlit va ser veure el meu pare jugant a l’Escoba (no li agrada gens… la veritat és que és un joc bastant avorrit), serà que ma mare l’està domesticant
En Salva va tornar sol el dimecres, jo em vaig quedar a dormir. Pensava tornar dijous o divendres, però em vaig assabentar que ma germana hi anava el dijous, i em vaig decidir per marxar dijous :P. Al matí va fer bon temps, però a la tarda, just quan pensava marxar per agafar el tren, es va posar a ploure ben fort. Per sort vaig poder agafar el següent tren.

I fin de les vacances! Ara ens queda un cap de setmana (el de l’Onze de Setembre) a Mallorca amb el Cristòbal, l’Elisa i la petita Carla, i molt més endavant, un altre cap de setmana a Madrit (al SIMO, hi anem del 10 al 13 de novembre).

El Bloglines continua cridant-me perquè llegeixi els 482 posts pendents (no hi ha manera de baixar la xifra :S) però ja n’hi ha prou de lectura, ara toca escriure una mica. Així que allà va la crònica de 4 dies a la Costa Brava.

Divendres 02.06.06
Vam arribar a Ca l’Aliu cap a les 12h, i tot i que quan vam fer la reserva per telèfon ens van preguntar quina habitació volíem i ens va donar la número 3, la senyora de la casa ens va ensenyar un parell perquè decidíssim. Però ens vam enamorar del lavabo de la primera, i ens la vam quedar. És la C (no surt a la web :S). Tota la casa és molt maca, té un pati on vam poder esmorçar tots els dies i a més la nostra habitació estava una mica retirada de la resta. Les fotos de la casa i la nostra habitació les vaig fer diumenge, estan a Flickr amb el tag Ca l’Aliu.

Després de deixar les coses a l’habitació, vam sortir a donar una volta pel poble. Peratallada és molt maco, tot el centre és peatonal (només hi entren els cotxes dels veïns), amb sól de pedra. Passejant pels voltants sentíem olor a fum, vam suposar que era algun pagès cremant herbes però potser no era el millor dia per cremar res (feia mooolt de vent)… després vam veure cotxes de guàrdies forestals, així que sí que devia ser un petit incendi… però res greu, pel que sembla.

Vam dinar allà, i després vam anar a Pals. El poble està bastant separat de la costa, primer vam anar a les platges però eren això, platges. No hi havia ni passeig marítim, ni cap altra forma de vida sense banyador. Després vam anar cap al poble, que també és molt maco, tipus Peratallada amb carrers empedrats.

El més curiós de Pals és la Vending Machine que tenen… a l’esglèsia! Venen ciris, és clar.

El següent destí va ser Torroella de Montgrí, on vam entrar a una botiga de joguines… a fotografiar un Lego. Finalment vam anar a Palau Sator, vam donar un volt pel poble i en Salva va trucar a en Xevi, amb qui havíem de quedar per l’endemà per anar a la platja, i en saber que estàvem a Palau Sator (en Xavi es coneix molt bé la zona perquè els seus pares tenien un apartament a Calella) ens va recomanar un restaurant, el Racó de l’Era. Però no teníem gaire gana, així que vam tornar a Peratallada on al migdia havíem vist una pizzeria.

Vam arribar-hi cap a les 21:15h, i ens van dir que ho tenien ple, i que fins a les 22:15h res. Vam demanar que ens apuntessin i vam anar a la nostra habitació a veure un capítol de House. El sopar va estar bastant bé, sobretot un carpaccio de tonyina amb guacamole… boníssim!!

Dissabte 03.06.06
Després d’esmorzar (molt bo, per cert) vam anar al poble a veure si podiem comprar un diari… Ni a en Salva ni a mi ens agrada gaire la platja, havíem de tenir alguna cosa amb què entretenir-nos! Però a Peratallada no hi havia cap papereria, així que vam haver d’esperar fins arribar a Calella. Allà en Salva va agafar El Mundo Deportivo, i jo hagués agafat un llibre de Sudokus (els meus me’ls havia deixat a Barcelona) si no fos perquè no tenia llapis. Al final vaig acabar agafant… El Jueves! És la primera vegada que me’l compro, però entre això, un diari (que amb el pringue de la sorra, l’aigua, la crema i la tinta del propi diari… quin fàstic! He dit que odio la platja?) o una revista piji, doncs preferia El Jueves.

Vam arribar a la platja cap a les 12:20h. La pitjor hora per prendre el sol, més considerant que era el nostre primer (i últim? :P) dia de platja i que som bastant blanquets. Però jo (crec que per primera vegada en la meva vida) vaig ser conscient del perill i em vaig posar crema… diverses vegades. Així que els danys només van arribar a la marca de la part de darrere del biquini a l’esquena (molt poquet, a la nit em feia mal però al dia següent ja no), i no van afectar les cames

Una hora més tard van arribar en Xevi i en Christian, i després de les salutacions de rigor en Salva i jo vam còrrer cap a l’aigua, ja no aguantàvem més sota el sol! L’aigua estava congelada, però un cop dins t’aclimataves i s’hi estava molt bé (en Salva em sembla que no opina el mateix… és que jo sóc animal d’aigua!). Després d’una estona vam sortir perquè hi havia una medusa!! Els hi tinc pànic (bàsicament per això no m’agrada la platja: a la sorra m’agobio amb la calor, i a l’aigua m’agobio amb els possibles bitxos que em pugui trobar), però era la primera vegada que veia una medusa en directe.

Després va arribar en Dani (venia amb la moto) i molt més tard (cap a les 14h), les pijis. Les pijis són 4 ties (una va estudiar amb en Xevi i les altres són amigues d’ella, crec) mooolt pijas (osea).

A les 14:50h es va acabar el meu martiri (després de la primera medusa en van treure d’altres, jo no em vaig tornar a banyar) i vam anar cap a Llofriu, on en Xevi havia reservat taula per les 15:30h. Vam menjar una paella (en Dani va ser la nota discordant amb una fideuà), estava bastant bona. L’espectacle el va donar en Xevi, que es va beure mitja ampolla de vi (sort que ell no conduïa). Una perla: en Christian i ell parlaven sobre la feina, a l’oficina d’en Xevi hi havia entrat una noia nova i a ell li havia tocat presentar-la a tothom.

- [Christian] I què tal, la nova?
- [Xevi] Bé, normal… Una pija, vés.

En Christian, en Salva i jo ens vam mirar estupefactes, però en Xevi no es va adonar del que acabava de dir… i les pijis tampoc.

Vam acabar de dinar a les 17h, les pijis i en Dani van marxar (ell cap a Mataró, elles cap a la platja), i com que en Xevi volia anar a una botiga de Girona, hi vam anar tots quatre (en Xevi, en Christian, en Salva i jo). Girona estava plena de paradetes, però vam anar directes a la botiga que buscava en Xevi. Allà hi havia roba bastant maca, però caríssima!! En Xevi va sortir d’allà amb una samarreta de 50€ (tot i que també se’n va emprovar una de 150€ :S), i en Christian amb una de 84€. Després, ells van baixar cap a Mataró i nosaltres vam donar un volt per Girona. Ens vam trobar amb la germana del Joan (un aachenià… que encara està allà!), la Isabel, a qui vam conèixer quan va visitar el seu germà a Aachen, el món és mooolt petit! (bé, la Isabel i els seus pares viuen a Girona, no és tan estrany trobar-nos-la allà :P)

Vam tornar a casa a donar-nos una dutxa i vam sopar al Racó de l’Era, el restaurant que ens havia recomanat en Xevi a Palau Sator. Després vam anar a un bar de Peratallada on havíem vist que feien caipirinhes, les caipirinhes a la Peratallada de les que parlava ahir: gel picat, trossos de llima i molt de rom… Per què posar-hi sucre? Jo no em vaig poder acabar la meva.

Diumenge 04.06.06
Vam fer una petita parada a Ullastret, un poble molt petit, i després vam anar cap a L’Escala.

Vam dinar a una trattoria i després vam menjar uns gelats boníssims! Era la primera vegada que tastava el gelat de poma i… li hauré de dir a ma mare que aprengui a fer-ne, perquè era deliciós!

L’últim destí del dia abans de tornar cap a la casa va ser Begur. Estàvem fets pols, entre el cansament i la calor, i vam passar la resta de la tarda a la nostra habitació, mirant capítols de House.

Després d’un parell de capítols vam sortir al pati a prendre la fresca, però poc després va arribar un grupet de gent que se’ns van asseure al costat i parlaven molt alt, així que vam sortir a donar un volt pel poble. No vam sopar, perquè estàvem molt plens del dinar, però vam anar a prendre alguna cosa al bar de les caipirinhes a la Peratallada… van trigar moltíssim a atendre’ns!! Després vam veure un altre capítol de House, i a dormir!

Dilluns 05.06.06
Volíem comprar embotits a una botiga del poble, però estava tancada (jo tenia entès que la Segona Pasqua era una festa autonòmica, però en Christian em va dir que no, que era festa local a molts llocs però no a tota Catalunya). Al final vam parar a Calonge, on els pares d’en Salva tenien una casa, a comprar embotits on sempre en compraven els seus pares. Vaig comprar una botifarra dolça, que no havia tastat mai (és com la botifarra normal, però amb sucre enlloc de sal), i vam veure el rètol del ciber del que parlava l’altre dia.

Vam dinar a Platja d’Aro, en un lloc (Friends) que ens havien recomanat els pares d’en Salva (hi havien anat a sopar dissabte), amb una decoració una mica kitsch i uns cambrers que no parlaven gaire castellà ni català (eren holandesos), però el menjar estava bastant bé. També a Platja d’Aro vam visitar la secció de joguines d’uns magatzems, on hi havia Legos de Star Wars (però no la X-Wing que volia en Salva)… i un cap parlant de Darth Vader (només feia la respiració típica del Vader… molaria el I am your father!).

Després de dinar vam tornar cap a casa per evitar problemes a la carretera. I vam fer bé, perquè vam trigar només una horeta, a les 17h estàvem a casa.

———————–
Les fotos estan amb el tag Costa Brava, o per dies, les de divendres, dissabte, diumenge i dilluns.

Continuem (i finalitzem) la crònica de London. La primera part està aquí.

Diumenge 05.02.2006
El dia va començar amb un parell de decepcions. Primer vam anar al Hyde Park a veure els speakers al Speakers Corner. Diumenge es el dia per excel·lència! Arribem allà i no hi ha ningú. Hi havia més gent com nosaltres, i algú va preguntar a una tia d’un dels puestos típics de menjar què passava i ella va dir que avui no hi havia speakers. Pos vaja!

Així que anem cap a Notting Hill. Havíem deixat la visita del Portobello Market pel diumenge perquè pensàvem que seria el dia més concorregut… però es veu que no. Estava desèrtic, no hi havia pràcticament paradetes al carrer, només algunes de les botigues estaven obertes… Una llàstima, perquè feia molt bon temps, fins hi tot havia sortit el sol! Res a veure amb quan hi vaig anar fa quatre anys, que plovia i no ho vam disfrutar gaire. On sí que vam disfrutar, sobretot en Salva, és en una de les botigues d’antiguitats que hi ha al principi de Portobello Road. Una botiga especialitzada en plaques (tipus plaques de matrícula, de noms de carrers, etc.), hi havia absolutament de tot! Ell es va comprar aquesta, està molt bé però és enooorme! Jo al final no en vaig comprar cap, vaig veure la d’Abbey Road però estava com oxidada per fer-la semblar antiga i no m’agradava (al final em vaig acabar comprant una que semblava més nova - i a més era més petita - a una botiga de souvenirs a Piccadilly Circus).

Després vam anar a complir els desitjos pijos d’en Salva: obtenir una bossa de Selfridges (es va comprar una funda de CDs a la secció de Muji) i visitar Harrods (aquí ja no calia comprar res per tenir-ne la bossa perquè ja hi havíem comprat Jelly Belly’s el dissabte). A en Salva li va agradar molt Selfridges (és semblant a Harrods però més modern), i a mi també, passa que tot era una mica car (hi havia bolsos molt macos, però a preus prohibitius!). En canvi Harrods no m’agrada gaire, ho trobo massa recarregat tot (les escales són molt rococó).

Per dinar vam anar a un lloc on tots dos ja havíem estat: a un Deep Pan Pizza. És un buffet lliure de pizza i pasta, dels llocs més assequibles a London (he dit que tot està caríssim per allà?). Jo hi havia anat a sopar fa quatre anys, però la història d’en Salva és més divertida. Fa nou anys ell va anar de viatge de final de curs a London, i un dia van anar a sopar a un Deep Pan Pizza. Però es veu que aleshores el buffet només era als migdies, així que es van quedar timats. I al dia següent van anar-hi al migdia i es van venjar arrasant amb el menjar, quina cara se’ls hi devia quedar als del local!

Després de dinar vam anar a la zona de la City. Vam passejar per la vora del Thames des del Tower Bridge fins al Millenium Bridge. A la zona del Tower Bridge hi havia un mapamundi a terra que tothom podia trepitjar (en principi posava que t’havies de treure les sabates però ningú no ho feia). Ens va fer gràcia i ens vam fer un parell de fotos, cadascú en un punt del planeta. Endevineu!

El Millenium Bridge em va encantar, és molt modern. Quan vaig anar a London fa quatre anys estava tancat per problemes d’estabilitat de l’estructura (quina por!), així que no l’havia vist. Quan hi vam arribar estàvem fets pols. Eren passades les 17h, així que vam descansar mirant com s’anava fent fosc.

I què fas un diumenge a les 18h quan s’ha fet de nit, no hi ha botigues obertes (els diumenges tanquen a les 18h) i estàs tan cansat que et costa caminar? Doncs anar a l’hotel a descansar. Com que a més estàvem plens del dinar (tot i que jo no vaig provar la pizza, em vaig dedicar a les amanides i la pasta!), vam decidir comprar uns entrepans i beguda a l’estació d’Euston i sopar a l’hotel.

A les 19h aproximadament vam tenir un sustu important. Estàvem tranquil·lament a l’hotel veient la tele (feien “Who wants to be a millionaire?”, si aquí el Sobera allarga massa el temps per donar la resposta correcta i es fa pesat, el presentador de la versió britànica és tot el contrari, no hi dóna gens d’emoció!) quan de sobte va començar a sonar una alarma. En principi pensàvem que venia de la nostra habitació (era un so fortíssim!) però després vam pensar que segurament era l’alarma antiincendis de l’hotel, vam treure el cap al passadís i vam veure una altra parella igual que nosaltres, i vam anar cap al hall de l’hotel. Un cop allà vam trobar més gent, però ningú no donava cap explicació (i l’alarma continuava sonant). Van passar uns minuts i l’alarma va deixar de sonar, la gent va començar a tornar cap a les habitacions i nosaltres vam fer el mateix. Ens vam quedar sense cap explicació, això sí.

Dilluns 06.02.2006
De bon matí vam anar a la Muji de Covent Garden (dissabte havia vist unes xinxetes que no vaig comprar, però no les havia trobat en cap altra Muji), però no obrien fins les 10:30h (eren les 10h tocades). Així que per fer temps vam anar al Covent Garden a veure si hi havia l’home dels rellotges en espiral… però no hi era (£30 que m’estalvio). De totes maneres encara estaven muntant el mercat així que potser venia més tard… Tòrnavem a la Muji que eren les 10:45h però hi havia un cartell a la porta que posava que degut a dificultats tècniques no podrien obrir en l’horari habitual, i que obririen al més aviat possible. Està clar que no era el meu dia.

Vam passejar per les botigues de souvenirs de la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus, era el dia de les compres de regals. També vam anar fins a Carnaby Street, un carreró molt petit però ple de botigues, entre elles… una Muji! Hi vaig buscar les xinxetes però no les tenien, així que per comprar alguna cosa (encara no ha quedat clar que m’encanta aquesta botiga?) vaig comprar un minillapis (per fer Sudokus, jeje). En Salva va voler entrar en la botiga de Puma, i va ser la seva perdició. Perquè tot li agradava (a mi també)! Al final es va acabar comprant una samarreta. A mi me’n va agradar una altra (amb la paraula London dibuixada amb els carrers de la ciutat, inclòs Carnaby Street, és clar), i quan vaig veure la versió de noia se’m van il·luminar els ulls, però no hi havia cap que m’anés bé

Vam acabar el matí descansant en un Starbucks prop de Piccadilly Circus. I vam dinar en un altre sushi-bar, YO! Sushi, aquest és més fashion que el Kulu Kulu i tenia més varietat de menjar, estava tot boníssim! Ja m’agradaria trobar algun restaurant d’aquest tipus a Barcelona! Després de dinar encara ens sobrava una mica de temps així que en Salva em va obligar a tornar al Covent Garden a veure si havia arribat l’home dels rellotges… però no. En canvi la Muji ja estava oberta i vaig poder comprar les xinxetes.

A les 15h estàvem a l’hotel recollint les maletes, i vam agafar el metro cap a Liverpol Street, on vam agafar de nou el Stansted Express. A l’aeroport ens van fer pagar per 5kg d’excés d’equipatge (gairebé el preu del bitllet!), però vam fer el check in bastant ràpid. Vam tenir sort perquè ens va tocar els números 63 i 64 (a Ryanair no t’assignen seient a l’avió sinó un número, com més aviat arribes més baix, i a la porta d’embarcament s’han de fer dues cues: de l’1 al 65, que entren abans, i la resta, que entren després). A les 17:30h ja havíem passat els controls de seguretat i vam anar cap a la porta. Estàvem els primers de la cua, i la veritat és que l’aeroport de Stansted està millor organitzat que el de Girona, com a mínim vam poder fer la cua asseguts en seients. En teoria l’hora d’embarcament era les 18h perquè l’avió sortia a les 18:40h, però fins a les 18:20h la porta va estar deserta. Quan per fi va venir una dona de la companyia i va anunciar que embarcaríem en breu, tothom es va posar dret, però poc després va desaparéixer i no va tornar a dir res més… fins les 18:50h, que vam poder embarcar per fi (sense cap explicació eh?). En Salva i jo vam anar directes cap a la part de darrere de l’avió (a la de davant s’hi solen posar els pares amb nens, que embarquen directament sense fer la cua), i no sé per què no vam seure a l’última fila sinó a la penúltima, però la vam encertar perquè l’última és d’emergència i no et deixen dur cap bossa a sobre durant l’enlairament i l’aterratge.

A l’avió es va muntar un pollo impressionant. Unes dones anaven carregadíssimes d’equipatge de mà i com que van arribar de les últimes, no trobaven lloc als compartiments de l’avió. Així que li van dir a un dels assistents de vol que les ajudés, que era problema d’ell el col·locar l’equipatge. L’home els va dir que no, que el problema era d’elles. A més van tenir la mala sort que els hi va tocar a l’última fila (sí, la d’emergència) i per molt que l’assistent els ho va explicar, no hi va haver manera que entenguessin que en aquella fila no podien dur les bosses a sobre. Després van venir més assistents i ho van arreglar, primer intentant comprimir les bosses dels altres passatgers en els compartiments per posar-hi les de les dones (cosa que va aixecar protestes entre els altres passatgers, totalment lògiques en la meva opinió), i finalment col·locant les bosses en espais buits de compartiments de la part de davant de l’avió (solució que no va agradar gaire a les dones, que estaven indignades amb la companyia). Una d’elles va seure al meu costat durant l’enlairament (no ho entenc perquè al costat de la seva amiga a l’última fila hi havia un lloc lliure, de fet quan es va apagar el senyal del cinturó va anar a seure-hi i s’hi va quedar la resta del vol, inclòs l’aterratge), i jo patia per si es posava a donar-me conversa parlant de la companyia (perquè a veure, en la meva opinió, si vas carregat de bosses intenta arribar una mica d’hora no? Si arribes amb l’hora justa, després no et queixis que no hi caben!), però per sort no ho va fer.

Al final vam sortir a les 19:20h i vam arribar a Girona a les 22h (tornem a GMT+1). Aquí també va passar una cosa que em va fer gràcia. Lo típic: l’avió aterra i es dirigeix lentament cap a la zona d’aparcament. Els assistents diuen que estiguis assegut i no et treguis el cinturó fins que no s’apagui el senyal. Tot i així, la majoria de gent ja se’l treu, i quan l’avió para, de seguida tothom s’aixeca per agafar ràpidament les seves bosses i sortir al més aviat possible. I això és el que va passar. Però de sobte sentim:

Please remain seated until the signal goes off. This is not a bus!

Què fort no? Quan finalment la senyal es va apagar, va començar la carrera per sortir d’allà com més ràpid millor. No sé per què tanta pressa, les maletes no van començar a sortir fins a les 22:30h! I això quan comences el viatge, vale, però quan estàs cansadíssim i tens unes ganes infinites d’arribar a casa i deixar-te caure sobre el llit (i pensant que al dia següent has d’anar a treballar), mata molt! Per sort no vam haver d’esperar gaire (excepte aquesta mitja hora infernal amb la cinta transportadora parada) i vam sortir cap a fora, on ens esperaven els meus pares que ens van portar cap a casa.

I aquí s’acaba la crònica londinenca, oh… Totes les fotos del viatge (bé, totes no, una selecció) estan al set London, baby! del meu compte de Flickr.

Doncs sense més dilació, allà va la crònica londinenca (la primera part).

Divendres 03.02.2006
Vaig dormir a casa d’en Salva per poder sortir ben d’hora cap a l’aeroport de Girona (l’avió sortia a les 9:40h GMT+1), ens hi va dur la seva mare. L’avió va sortir més o menys a l’hora, i vam arribar a Stansted cap a les 11h (GMT). D’allà directes al tren (havíem comprat els bitllets a l’avió, ens estalviàvem £1, wow!) cap a Liverpol St. Allà, una odissea per comprar la Travelcard: vam fer una cua per una màquina automàtica que acceptava targetes, però en arribar ens va costar que llegís les nostres. En Salva al final va aconseguir comprar el seu bitllet, però jo no (vam tornar-ho a provar amb la seva targeta però tampoc), així que vam haver de fer una altra cua per les guixetes normals.

Al final arribàvem a l’hotel prop de les 14h. El temps just per deixar les coses i anar a menjar alguna cosa a Euston (l’estació de metro - i tren - més propera). En Salva va poder provar el típic Fish ‘n Chips i jo, com que no m’agrada el peix (excepte el cru :P), vaig acabar menjant una hamburguesa del Burger King.

Per la tarda vam anar a fer un volt per la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus. Em vaig comprar uns llibres d’Agatha Christie (una petita tradició meva) a Charing Cross, el típic carrer de les llibreries (per cert, és curiosa la manera tan natural en què abreugen els angloparlants, al metro per exemple posava Charing +).

També vam passejar per Oxford Street i Regent Street. Vam entrar a Forbidden Planet, una botiga molt friki, venen tot tipus d’objectes relacionants amb Star Wars i altres sèries i pel·lícules frikis. Però vam resistir la temptació i no vam comprar res… On no vam resistir la temptació va ser a Muji. Tot va començar amb els puzzle-motllos (estic pendent de que ma mare vulgui fer unes galetetes per estrenar-los, prometo fotos!). Els va trobar en Salva a la planta de baix, on ens pensàvem que només hi havia roba però resulta que també coses de cuina. Però després vam tornar a dalt, on hi havia xorradetes d’escriptori… Jo vaig acabar, apart dels motllos, amb un estoig i uns bolis de colors (inclós el taronja!)… i en Salva es va emportar New York en una bossa!

A Regent Street vam visitar la Apple Store. Vaig poder veure i toquetejar els nous iPod de 5a generació i em va cridar l’atenció un detall: a les presentacions de fotos tenen més transicions que la meva! La que més m’agrada és la del cub, que també està a Keynote. Però em fa ràbia, perquè segur que també es podria posar aquesta transició als iPod de 4a generació amb una firmware nova… però no ho faran.

A tot això, ja se’ns havia fet de nit. Vam decidir tornar a la zona de Piccadilly. En un moment que estàvem parats mirant el mapa (com veieu no és gaire detallat) va passar un tio (suposo que borratxo), mentre venia cap a nosaltres va dir “Hello, girls!” i quan es va parar davant nostre “… and boy!” i va pirar.

Vam sopar al Kulu Kulu, un sushi-bar. És molt curiós, jo era reticent a anar a un lloc on el menjar ve per una cinta giratòria, suposo que per la meva primera experiència en un japonès (era un buffet lliure amb cinta giratòria, però la qualitat era pèssima), però la veritat és que aquest estava bastant bé. Tu vas agafant plats de la cinta (n’hi ha de diversos dibuixets, i d’això depèn el preu), i al final sumen els plats de cada tipus i pagues. Ens vam atipar de nigiri i de maki, i a més boníssim! Per acabar el dia vam anar a prendre una cervesa en un típic Irish Pub (com l’Ugly Mug, però de veritat, jeje!).

Dissabte 04.02.2006

Vam començar el dia anant a visitar Abbey Road, amb el famós pas de zebra que creuaven els Beatles en el disc del mateix nom que el carrer. També hi ha els estudis de gravació, i en el mur hi ha pintades de fans dels Beatles. Ah… però què pensàveu? Que no havia creuat el pas de zebra? Pooozi!

Després vam anar cap al London Eye. En arribar la cua per pujar-hi ens va espantar, però vam comprar les entrades igualment. Jo estava ralladíssima perquè ja era gairebé l’hora de dinar i ens esperàvem com a mínim una hora de cua, i a London les hores de llum són escasses… I em va donar per preguntar-li a la que ens va vendre els tickets el temps aproximat d’espera a la cua. De 10 a 15 minuts, em va dir. I era veritat! Així que vam pujar a una de les càpsules i vam poder veure London des de l’aire.

Després vam anar a dinar, a en Salva li venia de gust anar a un Steak House que havia vist el dia anterior. Per fora tenia pinta del típic americà guarro però en realitat era molt pijo (amb cambrer que et va preguntant cada dos per tres si tot va bé, inclós). Això sí, els bistecs eren mastodòntics! I les hamburgueses també!

Havent dinat vam anar cap al Covent Garden. A l’Apple Market em vaig enamorar d’un rellotge que donava l’hora amb una espiral, n’hi havia de diferents tipus i a mi em va agradar un que tenia l’esfera taronja! Però eren cars i en Salva em va convèncer de no comprar-lo… També vam visitar la Muji de Covent Garden, però no hi vaig comprar res… de moment!

Vam agafar el DLR per anar cap al Royal Observatory de Greenwich. Allà vam apurar les últimes hores de llum, i ens vam fer les típiques fotos al meridià.

Vam tenir dues annècdotes curioses aquella tarda. La primera, al Starbucks de Greenwich. Vaig demanar dos frapuccinos de caramel (n’hi ha amb base de cafè o de crema, però si no ho especifiques, o bé t’ho pregunten, o bé se sobreentén que el vols de cafè), i em van preguntar si els volia amb nata per sobre (allà sempre ho demanaven, no sé perquè, el frapuccino de caramel en teoria ja va amb nata), jo vaig dir que sí, és clar. Vaig esperar una estona però no venien els frapuccinos, i vaig veure que una noia n’estava fent dos… però amb base de crema! La pobre noia devia ser nova, i suposo que no va entendre la nota de la tia de la caixa (cream… on the top!). Total, que ens vam haver d’esperar una estona però una altra noia ens va fer uns frapuccinos boníssims!

La segona annècdota va passar al DLR de tornada. L’estació de Cutty Sark és coberta, però la majoria no ho són. Quan vam arribar a l’andana de Cutty Sark, vam veure que faltava un minut pel proper tren, i 18 minuts pel següent! “Hem tingut sort”, vam pensar. Doncs no gaire. Agafem el DLR, però un parell de parades després ens anuncien per megafonia que haurem de baixar en la propera parada perquè tenim un tren darrere nostre. No sé què deu voler dir exactament darrere nostre, perquè no vam veure un tren nou en almenys 20 minuts. I no ens van informar absolutament de res. No sabíem exactament on èrem (només el nom de la parada: Mudchute) ni cap altra manera de sortir d’allà… I endevineu! A l’aire lliure, pelant-nos de fred! Fins i tot l’altra gent que anava en el mateix tren anava comentant que ens havien timat. El millor va ser l’atac de riure que ens va entrar a en Salva i a mi (no histèric) quan un noi va seure al nostre costat, va obrir una bossa, va treure un panet, el va obrir, i hi va ficar… patates fregides! Sí, un bocata de fries.

Amb tant retard vam arribar a Harrods a les 19:05h. Tancaven a les 19h. Mala sort eh? El Hall of Food estava obert fins les 21h, i hi vam anar a fer una ullada. Vam acabar comprant Jelly Belly’s, què bons estan!

Vam tornar a l’hotel a recarregar la bateria de la càmera i vam descobrir que l’endoll del lavabo (l’únic que ens servia, els altres eren massa raros) només funcionava si deixàvem el llum encés. Vam sopar a Leicester Square (jo un kebab i en Salva una pizza) i com que estàvem cansats vam tornar a l’hotel. A més, feien una sèrie al Channel 4 de la que en Salva havia vist un anunci en un diari i que tenia bona pinta: The IT Crowd (o Crew? ).

Ya que a los periódicos y los informativos les da estos días por resumir el año en noticias, vamos a hacer lo propio no?

Quizás este año no haya sido tan significativo en mi vida como lo fue el año pasado: pasar 6 meses fuera de casa, viviendo sola en un país extranjero, hacer nuevos amigos (especialmente difícil para una chica tímida) que durante esos 6 meses fueron mi familia, enamorarme y ser correspondida (y todavía dura!), mi primer trabajo de lo mío (aunque sólo fuera el PFC y al final resultara que era una mierda)… Fue fantástico.

Pero este año tampoco ha estado mal. Me hubiese gustado empezar el 2006 (se aceptan rimas :P) con una nueva plantilla made by Cris, pero me temo que no podré tenerla acabada… Ya tengo una idea bastante definida de lo que quiero, y de momento ya le estoy dando unos meneos para conseguirlo (tengo algo interesante pero un maldito espacio en blanco en la cabecera que no sé de dónde ha salido me trae por el camino de la amargura :S). En definitiva, que ahí va el 2005 para Lady Madonna.

Llegeix la resta del post »

Ja he trobat alguna cosa a fer! Una crònica més de l’estiu (ages ago :S). Estàvem a Planoles no?

Dimecres 10.08.2005
Després d’esmorçar, fer les maletes i pagar, vam anar cap a Castellar de N’Hug, on ens havien dit que venen uns croissants gegants. El camí tenia moltes corbes, però va valer la pena. Us presento el croissant gegant (la mà és d’en Salva, per comparar):

I ens va durar un parell de dies, menjant-ne tots! Total, que vam arribar a Alp a les 12:30. A part dels avis, també hi havia en Pere, el germà d’en Salva. Vam jugar al dòmino una estona i després vam dinar.

Per la tarda vam veure La Búsqueda en el meu portàtil. No està mal, és entretinguda. Després vam continuar jugant, primer a La Buti i després al Scrabble (no hi havia jugat mai!). I a la nit, al Parxís. Tot un dia de jocs de taula. Potser algú pensa que és avorrit, però a mi m’encanta jugar a aquests jocs (menys al parxís, és molt llarg i me’n canso ràpid), potser és perquè a casa meva no els hi agrada gaire (als meus pares no els pots treure del Tute o la Escoba, que no volen jugar a una altra cosa, i ma germana sempre ha estat una punyetera) i mai no he tingut amb qui jugar a aquests jocs (ara semblo el Calimero, jaja!).

Dijous 11.08.2005
Vam anar a fer un volt per Puigcerdà. Vam entrar a un quiosc i vaig veure un llibret d’un passatemps que s’estava posant de moda però que a mi de moment no m’havia atret gaire… Us sona el Sudoku? Doncs aquest va ser el Dia Zero de la meva afició, jaja. El dia estava plujós així que vam tornar ràpid a casa (a jugar, jeje). A la tarda vam jugar al Mus (com ho trobo a faltar dels temps de la Universitat), en Salva i jo contra el Pere i l’avi Josep. Vam guanyar nosaltres, però en Salva i jo ens vam enfadar… i jo tenia raó!! Jeje, què competitius som… A veure, resulta que estàvem en l’etapa de descartes, i tots havíem dit mus (és a dir que volíem descartar-nos), i quan li toca el torn a en Salva de descartar-se, diu que està servit. Cómorr?? Aleshores no has de dir mus, has de tallar!! Ell deia que sempre havia jugat així, i que es podia fer, per ajudar al company a que millorés les cartes… però clar, també ajudes als contrincants!! A part d’il·lògic, he trobat un parell d’enllaços on s’explica clarament que això no es pot fer (a menys que sigui mus vist, clar, però no era el cas):

El jugador -mano- iniciará el juego, manifestando: Si desea jugar con sus 4 cartas iniciales, sin ir al descarte, en cuyo caso dirá: -No hay Mus-. O si prefiere mejorar su juego inicial, yendo al descarte de alguna o de todas sus cartas, en cuyo caso dirá -Mus-. […] Si el jugador que da las cartas, al hacer la distribución inicial en cada juego parcial, descubre una de éstas inadvertidamente, hay -Mus visto- obligado, pudiendo quedarse -servido- quien lo desee, sin ir al descarte, pero si uno o más jugadores quedan -servidos-, no podrá haber un segundo descarte.

La palabra mus va a indicar, después de cada reparto de cartas, que uno desea descartarse de todas o al menos de una carta porque no las considera bastante buenas para jugar y desea recibir otras tantas. […] Si durante el reparto se descubriera accidentalmente una carta, habrá mus visto; en este caso los jugadores podrán descartarse de todas o de ninguna de las cartas.

Mwahahahah! (amb carinyo )

Després vam jugar al parxís de 6 jugadors (però només èrem nosaltres 4), que és encara més llarg i avorrit que el normal. Així que vaig abandonar a la meitat i em vaig posar a fer Sudokus. Cap a les 19h en Salva i jo vam anar a fer una excursió en quads. Jo només ho havia fet una vegada, per la Mercè de l’any passat, i m’ho havia passat de conya. Aquesta vegada el recorregut va ser una míca més difícil (i més divertit!), vam anar per Guils, per camins amb corbes, desnivells, obstacles… Ens van acompanyar, com l’altra vegada, un monitor i la cosina d’en Salva (que també és monitora). El pitjor de l’excursió és com et queden les mans d’encarcarades d’anar agafat al manillar, però és mooolt divertit!

Vam anar a sopar a una hípica prop d’allà, amb tota la família per celebrar el sant de la tieta d’en Salva (els tiets són els que tenen la botiga). Allà vaig provar el típic Trinxat de La Cerdanya, però no em va agradar gaire (col i patata bullida, puaj!). En tornar a casa, abans d’anar a dormir, vam jugar una estoneta al dòmino, però jo vaig desenvolupar la capacitat de fer Sudokus en paral·lel, jeje!

Divendres 12.08.2005
Vam anar a Andorra a fer un volt. Vam anar-hi tots 5 (els avis, en Pere, en Salva i jo) amb el cotxe d’en Salva, i allà ens vam separar i vam quedar per dinar. En Salva s’havia de comprar un carregador pel mòbil perquè el seu l’havia oblidat a Cal Sadurní. També vam estar mirant GPS’s, ja que semblaven molt més barats que per aquí, i en Salva va estar a punt de comprar-se’n un. Però quan per fi (després de dinar) vam anar a la botiga on l’havíem vist més barat, el venedor va vendre-li la moto de que aquell era molt car i que en tenia un altre molt millor i més econòmic, i que a més pel que ell volia necessitaria una antena exterior… Total, que en Salva es va rallar i no va comprar res. Jo al final sí que vaig comprar un DVD, que és el que compro sempre… el d’Ocean’s Twelve. Bé, i també vam comprar coses típiques d’Andorra: formatges i xocolata!!

De tornada, vam parar a Martinet a comprar el sopar: pizza (semblant a l’empanada gallega) i coca de xocolata. mmm!! Després de sopar vam veure Cellular, una pel·lícula molt dolenta però d’aquelles que t’ho passes bé veient-la a casa amb més gent, criticant-la (com Transporter, la vam veure a Aachen i ens ho vam passar molt bé).

Dissabte 13.08.2005
Ens vam llevar bastant tard, i vam anar tots 5 a passejar per Puigcerdà i després a dinar… al mexicà que dilluns estava tancat. Tot estava boníssim!!

Cap a les 17:30h vam sortir d’Alp, en Pere també va baixar amb nosaltres. Vam arribar a Mataró cap a les 19:30h, i poc després van arribar els seus pares, acabaven de comprar un DVD gravador. Vam sopar i després van veure no-sé-quin partit de futbol, jo em vaig posar a fer Sudokus. En Pere es fotia amb l’Espanyol per picar-me (no sé per quina estranya raó - digue-li estranya raó, digue-li Salva - es pensa que sóc de l’Espanyol, quan en realitat a mi no m’agrada gens el futbol! De fet l’únic partit sencer que he vist va ser el Barça-Madrid de l’any passat, i em vaig avorrir bastant!), i en Salva em picava dient que “tenia cara de número” (i tu de pilota! jaja). Després del partit em va dur a casa.

———————–

Doncs bé, fins aquí la tercera crònica (ja era hora no?). En la propera entrega l’escenari es trasllada… a Cunit!

Editat 19.08.2006, 13:21h: al final no hi va haver una quarta entrega, només dir que en Salva s’ho va passar prou bé a Cunit (o això espero). Aprofito per canviar la foto del croissant, que l’acabo de pujar a Flickr.

Bé, continuem amb les cròniques estiuenques, ara toca una mica de turisme rural. Per la Mercè de l’any passat vam anar a una casa rural a Planoles, i ens va agradar tant que per l’estiu vam repetir: Cal Sadurní.

Dilluns 08.08.2005
Vam sortir a les 10, però no vam anar directament a Planoles, sinò que vam anar a Puigcerdà. Bàsicament, per anar pel Túnel del Cadí i estalviar-nos la Collada de Toses (tinc tendència a marejar-me quan hi ha corbes, i la Collada és de les pitjors carreteres que he vist en aquest sentit).

Com que era d’hora per dinar, vam anar a fer un volt a Llívia. Però no vam baixar del cotxe. Sempre m’ha fet gràcia el concepte de Llívia, una ciutat que està en territori francès però és catalana… És com Gibraltar, però se’n parla molt menys. Em recorda a l’irreductible poblat gal d’Astèrix i Obèlix.

En tornar a Puigcerdà vam buscar un lloc per dinar. El primer que vam veure i ens va fer gràcia va ser un mexicà. Hi vam entrar, però vam tenir mala sort: els dilluns no feien dinars (encara no m’explico com és que estava obert :S). Després vam trobar un lloc que ens va fer gràcia (no per dinar-hi, era caríssim!): hi havia un menú sorpresa! Pagaves 60€ (ja he dit que era car), i entrava un entrant, un plat de carn, un de peix, postres (i no sé si em deixo alguna cosa :S), però no sabies exactament què et posarien. Ens va semblar curiós, però quina por, jo que sóc molt tiquismiquis amb el menjar no m’atreviria a fer un menú sorpresa. Finalment vam dinar en un altre lloc, un altre tipus de menú sorpresa (a fora no hi havia els plats, així que fins que no ens els va dir la cambrera no els vam poder triar), i bastant més econòmic.

Després vam passar per Alp a saludar els avis del nen, i ens van comentar que per anar fins a Planoles (en principi hauríem d’empassar-nos un tros de la Collada) hi havia una carretera alternativa amb menys corbes. Això ja ens ho havia comentat la tieta del nen l’any passat, però aleshores no vam agafar la carretera alternativa perquè no estava asfaltada. Però ara ja ho estava, així que vam anar per allà. Jo ho vaig passar millor, no em vaig marejar tant, però el nen ho va passar pitjor, perquè no és una carretera gaire bona (els carrils no estan marcats, així que has d’anar amb molt de compte a les corbes per si et trobes un cotxe de cara).

Vam arribar a Cal Sadurní a les 17:30h. L’habitació que ens van donar era més petita que la de l’altra vegada (és que aquella tenia, a part de l’habitació en sí, dues sales més, una d’elles amb cuina i tot!), però estava bastant bé. Com que estàvem cansats, ens vam posar a veure Spaceballs, encara que tots dos l’havíem vist, feia bastant de temps i no recordàvem molts gags (sobretot jo, que quan la vaig veure encara no havia vist la saga de Star Wars, en què es basa Spaceballs per fer conyes).

Amb el sopar vaig triomfar: hi havia crema de verdures i pastís de peix. No m’agraden les verdures i no suporto el peix… Però el pitjor de la nit va ser la companyia: hi havia una parella d’avis que ni ens va saludar, i que després es queixaven de que nosaltres no parlàvem!! I no en privat, no, davant nostre van xiuxiuejar “M’agradava més la parella d’ahir, com a mínim parlava” (aclariment: a Cal Sadurní els hostes mengen a la mateixa taula). Quina gent! A veure, jo sóc tímida, així que em costa establir conversa, i no sóc de les que parlo a qualsevol desconegut en el metro, etc. Però també sóc amable, és a dir, si ells haguessin dit alguna cosa, no els hagués ignorat, sinò que hagués continuat la conversa. I si nosaltres no vam parlar, vostès tampoc, senyors!! Quina ràbia que em van fer… Però el dia següent encara van passar més coses.

Dimarts 09.08.2005
L’esmorçar era tan bo com recordava: casolà, bo i variat. A part dels avis hi havia una altra parella que la nit anterior no havia pogut arribar a sopar (els que segons els avis parlaven), aquesta parella a mi també em va caure millor que els avis. Aleshores sí que van parlar, i tant que van parlar!! De coses bastant desagradables per parlar a taula, i (en la meva opinió) massa privades com per parlar-les amb desconeguts, com per exemple les operacions que li havien de fer a l’home… Per sort, ens van donar una bona notícia: marxaven!! Així que no els vam haver de suportar més.

Després vam fer una de les rutes a peu que havíem trobat a la web de Planoles: el Camí de la Sois. Vam trigar una mica més del que diu a la pàgina (3 horetes :S), en part perquè anàvem parant de tant en quant (el primer tram és mortífer!!), i en part perquè no està del tot ben explicat. Ja ens va passar l’any passat, que vam fer el Camí de la Serra de Nevà, que va arribar un punt en què no sabíem per on continuar. És que com a excursionistes som uns aficionadillos. A més, ho vaig passar fatal pels bitxos. Odio els insectes!!

Vam anar a dinar a Ventolà, a un restaurant que el nen em va ensenyar l’any passat (els seus avis els hi duien sovint, a ell i al seu germà), i que em va encantar. Vam menjar el mateix que l’altra vegada: de primer, fusta d’embotits (et porten una safata plena d’embotits i formatge, tu menges el que vulguis i després t’ho cobren a pes); i de segon, parrillada de carn. Boníssim!!

A la tarda vam veure La Maldición del Escorpión de Jade. Jo ja l’havia vist, però el nen no. És una de les pel·lícules de Woody Allen que més m’agrada. Va ser la segona que vaig veure, després de Celebrity (que no em va semblar gran cosa, la veritat). Ara estic intentant recopilar tota la seva filmografia, i així també li enganxo al nen l’afició. A ell li va encantar!

Aquesta vegada el sopar era més bo: canelons de primer (no en sóc una gran fan, però me’ls menjo), i vedella amb bolets de segon. Ara el problema vaig ser jo, que just abans de sopar em va entrar un malestar general i només vaig arribar a menjar un parell de canelons, i provar les postres. És que era sorbet de poma, no podia deixar de tastar-lo!!

A part de la parella simpàtica, hi havia una nova parella: uns ciclistes que havien arribat a mitja tarda. Aquests eren tot el contrari als avis: parlaven pels descosits, sobretot la dona!! Jo l’escoltava, i quan parava per respirar aprofitava i deia alguna cosa. És el que deia abans: si a mi em donen conversa, sóc amable i la segueixo; si no em donen conversa (jo tampoc la donaré), la culpa de que no parlem és meva i de l’altra persona, així que no pot dir que no parlo. Aix, és que els avis em van indignar :S

A la nit vam tenir sessió de pluja i trons (fortíssims, vibrava tot).

El dia 10 vam marxar de Planoles, però com que no vam tornar directament a Barcelona, ho explicaré en la propera entrega… A la muntanya!!