Ja he trobat alguna cosa a fer! Una crònica més de l’estiu (ages ago :S). Estàvem a Planoles no?

Dimecres 10.08.2005
Després d’esmorçar, fer les maletes i pagar, vam anar cap a Castellar de N’Hug, on ens havien dit que venen uns croissants gegants. El camí tenia moltes corbes, però va valer la pena. Us presento el croissant gegant (la mà és d’en Salva, per comparar):

I ens va durar un parell de dies, menjant-ne tots! Total, que vam arribar a Alp a les 12:30. A part dels avis, també hi havia en Pere, el germà d’en Salva. Vam jugar al dòmino una estona i després vam dinar.

Llegeix la resta del post »

Estic com una sopa…

Ahir vaig tenir una lluita amb mi mateixa. Em trobava fatal, i no tenia ganes de sortir de casa, i en Salva em va dir que ja ens veuríem diumenge (avui surt ell de festa, boys only… de totes maneres tampoc no estic per festes). Però no mola, tenia moltes ganes de veure’l, aixi que vaig decidir anar a sopar amb ell, encara que estigués fatal. Però…

Quan va arribar l’hora de marxar, em vaig aixecar de la cadira i vaig veure què malament que estava. Així que vaig tornar a canviar d’opinió. Això d’estar enamorada i refredada no és gaire compatible!! A veure si aquesta tarda em trobo millor i podem quedar una estona, I wanna see him!!

De moment no estic gaire millor… I no sé què fer, estic més avorrida… A la tele no fan res, aquesta setmana no hi ha hagut Buenafuente o sigui que no tinc programes per veure, ahir no tenia absolutament res a fer a la feina i em va donar temps a llegir-me tot Internet, així que ja me’l sé de memòria… I per això vinc a explicar les penes al blog 😛

Hace algo más de un mes (exactamente el 17 de Octubre), redistribuimos los muebles de mi habitación. La historia es un poco complicada, pero resumiendo, no tenía escritorio en mi habitación (cuando vinimos a vivir aquí, en 1990, mi hermana y yo dormíamos en la misma habitación y hacíamos los deberes en la salita… hasta que tanto horarios como intereses e inquietudes empezaron a diverger y a hacer difícil la convivencia, a ella la trasladaron a la hasta entonces habitación de jugar, y yo me quedé con la habitación original, pero seguía estudiando en la salita), y por diversas circunstancias la cosa ha seguido así… hasta ahora. Como digo, el 17 de Octubre redistribuimos los muebles para hacer sitio para un escritorio delante de la ventana. Todavía se me hace raro dormir en el otro lado de la habitación!!

Mis padres y yo fuimos al Ikea para ver si encontrábamos algún escritorio decente que fuera más o menos a medida, pero no hubo manera. Al final, compramos una cajonera en el Ikea y la mesa la hizo mi padre. Así que poco a poco hemos ido fabricando mi nuevo espacio. Tuvimos suerte: la señal Wireless llega perfectamente desde la habitación de mi hermana (desde la salita, donde estaba antes el Access Point, no llegaba, menos mal que en la habitación de mi hermana había conexión Ethernet!), si llegamos a tener que pasar un cable Ethernet por toda la casa… Una cosa que será una chorrada pero siempre había querido tener (y ahora por fin tengo) es un corcho para colgar fotos, postales, notas, etc. Cuando trabajaba en la salita pegaba cosas con celo en el estante de al lado, pero no era lo mismo, jaja.

Y el último detalle llegó el lunes!! Necesitaba una lámpara, Salva también, y pensamos en regalarnos una mutuamente por Navidad. Fuimos a El Corte Inglés a mirar qué había, y a él le gustó una blanca (a juego con su iBook :P). A mi no me gustaba mucho, pero poco después vi una que sí me gustó: la misma, pero en azul! Él me retó a comprarnos la misma, él la blanca y yo la azul… y yo acepté el reto. Me encanta!! Y además cuando llegué a casa vi que hacía juego con la cajonera!

Finalmente, mi escritorio ha quedado así (las cortinas rosas ya estaban ahí, cortesía de mi madre, y la papelera del Rey León también tiene años, la tenía en la salita… no puedo creer que un día comprara una papelera del Rey León :S):

[yo_ya_me_entiendo] Ayer fue un día de esos que vas riendo por la calle (aunque te duela horrores la garganta), y hoy ha pasado una cosa curiosa (que entra dentro de las casualidades imposibles *), pero de momento no puedo explicar nada. Mwahahahah! [/yo_ya_me_entiendo]

* Uooo! Y hablando de casualidades imposibles, el sábado en la fiesta de cumpleaños de Dani me enteré de que alguien más estaba en proceso de entrevistas con la consultora de Cris… Carla! Aunque de momento no me han llamado, y la verdad es que no me hago ilusiones…

Normalmente no hablo de política en el blog, pero hace poco encontré un texto muy interesante y que suscribo al 100%. Y de él he tomado el título. Lo escribió Andreu Buenafuente en su diario. Vale, a este hombre lo admiro profesionalmente, pero precisamente una de las cosas que más me gustan es que en su trabajo reparte las bromas, burlas, etc., entre todos los partidos políticos, no tiene un sesgo como el nuevo CQC (al menos en la primera temporada, ahora no lo veo nunca). Y me ha gustado leer un escrito tan sensato (en general suele escribir cosas interesantes).

Espero no violar ningún copyright, pero me apetece guardar tanto el enlace como el contenido en mi diario. Así que allá va:

Soy Catalán ( Pásalo )
Martes, 1 de noviembre de 2005 – 17:59h.

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto, llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, como si no hubiera temas importantes. Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces en lugar de informadores. Predisponen en lugar de servir las noticias.

Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra “debate”, por “crisis” o “debacle nacional”. La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del “chiringito”. Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el “chiringuito” nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de éso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que “tenemos un problema”. Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos. Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu.

Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada sirve ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.
¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progresos aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Actualización 8.11.2005: parece ser que no soy nada original, en la blogosfera el tema ha dado para mucho. Hay opiniones para todos los gustos!

L’entrevista d’ahir no va anar malament… I això que ahir em trobava fatal: marejos, vertigen… No sé què em passava, si menjava alguna cosa millorava però al cap d’una estona estava igual.

En Dani ja és al Japó. Va marxar aquest dimarts, i dimecres passat vam fer el sopar de comiat… el de veritat :P. Vam anar a un japonès, com no!! Vam ser poquets, menys que a l’assaig de sopar, però va estar bé. El japo està a prop de l’ex-feina d’en Salva. De moment no ha escrit res al blog, suposo que encara estarà adaptant-se…

Per una part li tinc una mica d’enveja (però de la sana, ojalà pogués tornar a marxar… a Aachen o a on sigui!!), i per l’altra part l’admiro. Perquè marxa a un país on no només l’idioma és difícil i totalment diferent al nostre (amb l’alemany ja passava, però almenys les lletres són iguals que les nostres!!), sinò que la cultura és completament diferent. Els japonesos són raros (occidentalment parlant :P), i a més, parlen un anglès ben difícil… sé de què parlo, em vaig passar 6 mesos tractant amb ells a Sony (la primera vegada que vaig parlar amb un, vaig pensar que havia oblidat tot el meu anglès perquè no entenia res, després vaig veure que el problema era seu :P). Per cert, que fa poc vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha gent que parla Spanglish, també existeix l’Engrish (el màxim exponent és el famòs AYBABTU, que jo com a no-jugona tampoc no coneixia fins fa poc)!! Curiós el que es troba per Internet no?

Fa poc vam tornar a anar al japo de Mataró. És molt bo perquè hi anem tant que quan hi entrem ja somriuen. Ens haurien de fer el VIP, jeje. Aquesta última vegada, en demanar les postres, ja no vam demanar ni la carta (jo sempre demano el mateix i en Salva ja ho tenia decidit…), la cambrera va flipar. Un dia hi hem d’anar i demanar sense mirar ni la carta, jaja! Per cert que l’últim descobriment gastronòmic que hem fet ha estat la Tempura. Ara de segon sempre demanem Tempura i Sushi (Nigiri o Maki, amb el Sashimi no puc). Sempre dic el mateix: l’únic lloc on menjo peix i verdura és al japo, i m’encanta!!

I avui hi ha un altre sopar en honor d’un altre Dani… aquesta vegada el meu company de feina, que dimarts fa 25 anys. Si avui no em torno a marejar hi aniré!

Acabo de fer una cosa ben friki… però no puc dir res, mwahahahah!!

Demà tinc una segona entrevista amb la sòcia de l’empresa de la Cris (ergo al final va ser que sí :P). Però d’això ja en parlaré…

Avui fa 2 anys que vaig rebre un mail que va provocar un gran canvi en la meva vida. Què filosòfic no? A veure, que m’explico. Aquest mail era d’un tal Bernd Ackermann, i em deia que la meva sol·licitud per fer el PFC als laboratoris de Philips a Aachen havia estat acceptada. Ara s’entén millor oi? 😉

Bé, per si no ho havíeu notat, sóc bona per les dates. I m’agrada recordar aquests aniversaris aparentment absurds. I pensar “Què feia jo fa X anys?”. Doncs fa 2 anys saltava d’alegria per casa meva, marxaria a l’estranger a fer el projecte!! Era una idea que tenia des de feia temps, però va ser gràcies a la Silvia que m’ho vaig plantejar de veritat (ara ve quan me’n vaig del tema :P).

Com dic, sempre havia volgut fer-ho, però per les típiques pors (viure sola sense la mama que t’ho fes tot, estar sola en un país estranger, haver de parlar en anglès a la feina…) havien fet que no busqués gaire informació sobre el tema, i que ho deixés bastant de banda. Un dia (12 de Febrer de 2003, però aquí he fet trampa perquè ho he mirat a la meva col·lecció d’entrades de cine :P) la Silvia i jo vam quedar per prendre alguna cosa i no sé per què va sorgir la idea d’anar al cine. Vam anar a l’Heron City a veure The Ring, i li vaig comentar aquest somni impossible. Ella em va animar, fent-me veure les coses positives, i va ser a partir d’allà que em vaig moure. Encara em quedaven 2 quadrimestres per acabar les assignatures, però igualment vaig anar a les reunions informatives per la gent que volia marxar al Setembre, per anar-me informant (mmm… ara em pregunto, hi hauria en Salva per allà? Ell va marxar al Setembre…). Així que: moltes gràcies, Silvia!!

Per l’Octubre-Novembre de 2003 ja van començar a fer les reunions informatives per la gent que volíem marxar al Febrer, i vaig fer les sol·licituds per la Intranet, etc. I l’1 de Desembre rebia el mail d’en Bernd. Vaig esperar-me un dia per respondre-li sense posar-li massa emoció :P.

El dia 9 de Desembre vaig rebre un altre mail, d’un tal Christian. Em deia que li havia demanat el meu mail a la responsable de Relacions Internacionals de l’escola, perquè ell també anava a Aachen, i que estaria bé que ens coneguéssim, ja que conviuríem durant 6 mesos… Digueu-me tonta, però no m’havia parat a pensar en contactar amb altres companys. També em deia que pel pont de la Constitució havia anat a veure un amic seu que estava allà, i que ja m’explicaria més coses de la Philips, d’Aachen i de tot plegat. Endevineu qui era l’amic? Premi per qui hagi pensat en en Salva!! Recordo que pel messenger me’l va descriure com una mica exagerat i pessimista… quanta raó!! 😉

I per si encara no ha quedat clar que la vida està plena de casualitats, quan em va donar la web de l’Alex i vaig anar a mirar les fotos d’aquell pont, a qui em trobo el primer? Al Martí Jofre, un amic de la Universitat. Ell i la Vanessa, una altra companya, havien anat a visitar l’Alex, i per una altra banda, en Christian (i la que aleshores era la seva nòvia), en Xevi i en Dani (el que treballa amb mi), havien anat a visitar a en Salva. Doncs avui en Dani m’ha explicat que la Vanessa va treballar durant un temps en l’empresa on estem.

I ja que ens posem amb les casualitats, recordo un dia que sortíem de dinar a la Kantine de la Philips, anava parlant amb en Christian i en Salva (tot això abans de que hi hagués res entre nosaltres), i en Salva va i em diu: “Aquest matí, afaitant-me, he recordat que tu anaves a la mateixa classe d’Emissors que jo, seies a la penúltima fila amb els teus amics, davant de nosaltres, i sempre marxàveu a segona hora. Però portaves el cabell més llarg no?”. A veure, sabíem que havíem anat a la mateixa classe perquè coincidien dates i professors, però a mi no em sonava de res (de fet els Pochamen i jo no hi anàvem gaire, a aquella classe, va ser el començament de la Pocha i el mus :P). I estàvem asseguts l’un darrere de l’altre!!

I si canvio de feina? Doncs no ho sé.

La germana d’una amiga meva, que també ha fet Telecos, treballa en una petita consultora (no, si al final resultarà que aquesta és l’única sortida decent per un enginyer de Telecos :S), i fa uns mesos li vaig donar el CV per què el donés a la seva empresa. Ara estan fent un procés de selecció i divendres vaig anar a fer la primera entrevista. De fet, hi havia d’anar divendres de la setmana passada, però no em trobava gaire bé i ho vaig deixar per un altre dia…

Abans d’anar-hi vaig parlar amb la Cris (la germana de la meva amiga, la Silvia) a veure què m’explicava. Abans quan parlava amb ella o amb la Silvia m’explicava que hi estava bé, allà, que no era una consultora típica, que en ser una empresa tan petita el funcionament és diferent a les grans consultores, etc. Ara no m’ho va pintar tan bé. Suposo que també va exagerar els aspectes negatius perquè imagino que li sabria greu que deixés la feina que tinc ara per això i que després no em convencés. Coses negatives (a grosso modo):

• Està lluny, com a una hora i 10 minuts de casa. Això implica quedar-se a dinar allà. Segons em va dir la Cris, normalment mengen de carmanyola. No m’agrada gens menjar de carmanyola, i menys fer-ho contínuament. I pel que vaig veure aquest divendres, per la zona no hi ha gaires restaurants, així que sembla l’única opció. Vale, és una tonteria, però on estic ara puc venir a dinar a casa cada dia (aka menjar be, aka estalviar pasta).
• Hi ha 2 seccions, en una es dediquen a dissenyar i desenvolupar projectes (consultoria pròpiament dita), i en l’altra a optimitzar factures telefòniques d’empreses. La Cris està en aquesta última, espera que properament la canviïn a l’altra, perquè porta mig any i ja està cremada.
• Paguen més, però no gaire més tampoc, que on estic ara. El problema és que el contracte serà de pràctiques durant 2 anys, i el sou en aquests 2 anys està fixat, per tant en el segon any estaria a l’alçada salarial d’un consultor de primer any.

No sé, amb la pèrdua de qualitat de vida que significaria treballar tan lluny, la possibilitat que em toqués treballar en la mateixa secció que la Cris, potser la diferència econòmica no em compensava. Així que vaig anar a l’entrevista amb la idea de no agafar-ho. Tal com va definir-ho la Cris, “no és una feina per tota la vida”, així que per continuar buscant una feina decent, millor em quedo on estic que em resulta més còmode.

El problema d’aquest raonament és que no està clar el futur (com a mínim el més immediat) a on estic ara. Fins al 31 de Desembre hi ha contracte (per això em van agafar, no perquè hi hagués gaire feina perquè no n’hi ha), però més enllà ja no se sap, tot són especulacions. Entre la compra de la companyia, el fet que el jefazo (que tenia molt bon rotllo amb la gent de la consultora) acaba de marxar de C (o D, ja no ho tinc clar :P) i que el nou jefazo no sabem de quin rotllo va, si no hi ha feina potser decideix prescindir de l’equip. També hi ha la possibilitat de què l’equip es mantingui però amb menys gent… I a veure, si han de prescindir d’algú de qui ho faran? De l’última que ha arribat, perquè és la que menys controla els detalls de funcionament de l’equip i de la feina.

Tot això, que consti, m’ho vaig plantejar abans d’anar a l’entrevista. Després, el segon raonament va prendre més força. A més, el tio es va saber vendre, i tot i que és possible que em toqui al departament de la Cris, sempre es pot canviar (ella diu que li van posar per escrit que com a molt al cap d’un any la canviarien, i sembla ser que compliran abans de temps). També em va parlar d’una oferta econòmica més interessant que la que m’havia dit la Cris (contracte de pràctiques per 2 anys igualment, però el sou només està fixat en el primer any, i és més alt del que em va dir). Continua sent un conyàs anar fins allà (i sobretot menjar de carmanyola), però també penso que hi ha molta gent de fora de Barcelona que ve aquí a treballar i sobreviuen (en Salva entre ells), i que tampoc em moriré…

L’entrevista va anar bé, ara hem quedat que em trucarà la setmana que ve per veure si hi estic interessada, aleshores hauré de fer una altra entrevista amb un dels socis fundadors. Aix, que m’he deixat el més important: parlar de l’empresa!!

És una consultoria petita (unes 40 persones), la va fundar un matrimoni de Telecos fa 10 anys. En principi semblaria que no poden tenir gaire negoci en ser una empresa tan petita, però el boca-orella els hi funciona meravellosament!! Tenen les oficines en una mansió enorme, està molt bé. Però el que més em va sorprendre és que no tenen pàgina web! La Cris em va dir que els hi va tan bé el boca-orella que no necessiten tenir web per promocionar-se. Però de tota manera, que una empresa del món de les Telecomunicacions no tingui pàgina web en ple segle XXI, sorprèn una mica no? Una cosa positiva és que en un món on sovint es confon Telecos amb informàtica (la feina que faig ara és més d’informàtic que de Teleco, i és bastant habitual), aquesta empresa sí que fa aquesta diferenciació i fa coses més telequils.

Però bé, prou d’especulacions, que com al final no m’agafin… De moment, a esperar que em truqui. Depenent del dia diria que sí o que no, estic feta un embolic… Però avui diria que sí.

Continuarà…

Ayer empecé a escribir un post sobre mi jefa. Lo tengo a medias, pero creo que no voy a terminarlo. No lo borraré, pero lo guardaré para mi. Más que nada porque para entender la realidad de las circunstancias debía explicar mucho background y se iba a convertir en el post más largo de la historia de este blog. Y también porque el bajón ya se me ha pasado, y aunque no daba nombres ni nada tampoco quiero hablar de la gente por una tontería.

La cosa es que el viernes tuve el primer desencuentro con mi jefa. Ya me habían puesto en antecedentes sobre su doble cara, sus aires de grandeza y sus bajezas… y también lo había visto con mis propios ojos en su actitud con otras personas… pero cuando te toca a ti te duele igual que si no te hubiesen avisado o no lo hubieras visto.

Lo peor es que la cosa no fue para tanto, pero desde que pasó (además viniendo de una semana de tranquilidad y buen rollo) hasta que me fui a casa y pude explotar, pasaron unas 3 horas en las que me estuve comiendo la cabeza, y luego estuve toda la tarde rallada. Además, mis padres se iban a Cunit con lo que no pude desahogarme con nadie…

Pero bueno, supongo que la vida es así y que gente imbécil te la encuentras en todas partes, y lo que tengo que pensar es que no voy a estar ahí mucho tiempo y que tengo que aguantarla lo mejor que pueda.

Por cierto que hay dos cosas que me han hecho sentir un poco mejor:

• Ayer fui a cenar con Salva. Al final de la noche ya me animé un poco, pero al principio estaba en plan negativo y todo lo veía mal. Él me preguntó qué podía hacer para ayudarme, que si quería me multiplicaba por -1. En ese momento no le reí la gracia pero… es un friki!! (y me encanta 😉 )
• Esta noche me han llamado mis padres para preguntar qué tal estaba. Me ha sorprendido!! Al final resultará que la gente cambia.

Somebody’s been watching me…

Ara que no em sent (està veient el fungol), he de dir que m’ha descobert. El nen En Salva 😉 Espero que t’agradi la meva alterlife.

Bé doncs, a veure si guanya el Barça. Petons!

Una de les coses que trobo a faltar de la Universitat és la revista de l’escola: Distorsió (la pàgina té molt poc contingut, potser el més interessant és la secció Què és Distorsió?, que per cert, no és un wiki tal com diuen en l’enllaç :S). El dia que veies els cartells per tot el Campus Nord anunciant la propera sortida d’un nou número ja esperaves amb ganes. Es portaven molta conya, la gent de Distorsió.

Una de les seccions més emblemàtiques de la revista són els Bocamolls: frases curioses dites pels professors (principalment, encara que també hi havia de tant en tant algun Bocamoll d’algun alumne), ja sigui per gracioses, simpàtiques, desafortunades o simplement lapsus. Hi havia alumnes que es dedicaven a anar apuntant en una llibreta les ficades de pota del professor de torn (una cosa que tots hem fet a l’escola, a l’institut… però això ja era un nivell professional :P) i després enviar-les a la revista. El millor era que alguns professors ja sabien que tenien certa tendència a dir Bocamolls i, per tant, sortir a la secció pertinent, i quan en deien un, acabaven amb una frase del tipus “i espero que això no surti a Distorsió”… que també acabava inclòs en el propi Bocamoll.

Aquest Octubre, quan vaig anar al Fòrum, hi havia un stand dels de Distorsió on venien números antics de la revista. Jo fa any i mig que no hi estudio, a l’escola, però em va fer gràcia comprar l’últim número, el de Maig de 2005. A la secció de Bocamolls s’hi troben perles com aquestes:

Assignatura: Economia
Professor: Dr. J.M. Calvet
Data: 14 d’Abril de 2005
Morir-se és molt desagradable, però a més a més és molt car.

Assignatura: Elements de CAD
Professor: C. Nogués
Data: 3 de Maig de 2005
Un ejemplo de extrusión: cuando acabamos de comer vamos al lavabo y nos ponemos en cuclillas. Haremos fuerza y si uno no va sueltecito -no tiene diarrea- lo que ha salido, eso es EXTRUSIÓN.

Assignatura: CiSE IV
Professor: Joan Olmos
Data: 5 de Maig de 2005
Veureu que aquí ens donen una fòrmula del marge de pull-in diferent de la que tenim als apunts. Com que les dues són falses, tant per tant, farem servir aquesta.

Assignatura: Criptografia
Professor: Melús
Data: 21 d’Abril de 2005
Voy a marcarlo en rojo o en verde, como Uds. quieran llamarlo.

No sé, suposo que té més gràcia si has fet Telecos a l’ETSETB (tot i que he intentat escollir les que siguin menys tècniques i/o regionals), i si coneixes el professor en qüestió, perquè t’imagines dient el Bocamoll.

I a què ve aquest revival estudiantil? Doncs a que des de la setmana passada els meus pares diuen Bocamolls… A veure, cap d’ells és català: ma mare és d’Ourense i mon pare de Salamanca. Tots dos entenen el català, el meu pare el parla una mica però ma mare no s’hi atreveix. Jo a casa sempre he parlat l’idioma que m’ha donat la gana: castellà, català, anglès… i des de fa un any també dic cosetes en alemany (en plan saludar, dir kein problem, etc.). Sí, bé, sóc una mica rara 😛 (no heu notat un cert desvari lingüístic en aquest blog?)

Doncs ara els meus pares van i, parlant en castellà, diuen catalanades!! Així que allà van, in Bocamolls’ Style:

Progenitor: Pare
Data: 7 de Novembre de 2005
Sabías que el Barça guanyó ayer?

Progenitor: Mare
Data: 8 de Novembre de 2005
Puedes contar, la de gente que pedirá esos pisos! (parlant dels pisos que faran al davant de casa, la meitat de protecció oficial… i adaptant la típica expressió catalana Pots comptar)

Progenitor: Mare
Data: 8 de Novembre de 2005
Los pisos para la gente grande… (sí, sí, la gent gran = la gente grande)

Bé, i fins aquí la primera entrega de Mum & Dad’s Bocamolls. Espero que n’hi hagin més, perquè Déu n’hi Do com vam riure!!