Ahir vaig anar a veure el meu tutor de projecte. Li vaig donar la memòria del projecte, perquè se la llegís i em digués les correccions a fer. Aprofitant que anava al Campus Nord, vaig quedar amb una amiga que viu allà al costat (la que em va regalar la base dock). Lo seu té delicte, viu a 2 passes del campus amb el nòvio, ell estudia allà i ella treballa des de fa un parell de setmanes al Nexus, un edifici del campus.

Vam estar prenent algo al Polimenú, i em va dir que per Sant Joan se’n van a Santiago de Compostela.

Jo hi vaig estar fa 3 anys amb els pares, i estàvem comentant la quantitat de merchandaising del Camí de Santiago que hi ha allà, quan per la Plaça del Mig va passar una noia amb una samarreta típica que venen allà (a la foto no s’aprecia perquè és molt petita, però representa que la fletxa marca el camí cap a Santiago). Primera casualitat.

Després vam anar a fer un volt per la Diagonal. Anàvem parlant sobre Buenafuente, un programa que ens agrada molt. Jo sóc seguidora d’El Terrat des de fa bastants anys. La Cosa Nostra era un programa mític, llàstima que va acabar sobtadament el 1999. El 2002, quan va començar Una Altra Cosa (el retorn de l’Andreu Buenafuente a la tele), vaig anar de públic al segon programa amb aquesta noia (a La Cosa Nostra va ser impossible, tenien una llista d’espera interminable). Ens ho vam passar molt bé (encara que en aquells moments ho feien en fals directe, és a dir que ho gravaven el dia abans, i no té tanta gràcia), però tot i que vam continuar trucant per tornar-hi, no ho vam aconseguir.

Per aquest nou programa ens va passar una cosa semblant: com que estic apuntada a El Clan, vaig rebre un missatge per apuntar-me a anar a la gravació del programa pilot. No em van trucar per això, però després sí que em van trucar per anar-hi un altre dia, així que el dimarts 25 de Gener vam anar-hi uns quants amics. Ens ho vam passar de conya, no hi va haver pausa publicitària (recordem que en els inicis del programa, els dimarts el programa era curtet i sense pausa), així que va ser una horeta i quart de riure continuat… Així que vaig decidir trucar al menys un cop al mes per tornar a anar-hi. Vaig trucar al Febrer, al Març… A l’Abril ja no, perquè l’Andreu va dir al programa que gràcies a la gent que havia trucat, i que ho sentia però ja tenien ple durant tota la temporada…

Total, que anàvem per la Diagonal comentant els millors moments del programa, i lo bé que ens ho havíem passat quan vam anar-hi de públic, quan em va sonar el mòbil… Eren d’El Terrat!! Ho vaig saber abans d’agafar-lo, perquè m’havia guardat el número a l’agenda quan m’havien trucat al gener, però em semblava tan surrealista que no vaig reaccionar en aquell moment.

Hola, te llamo de El Terrat, en referencia a una llamada que hiciste para asistir de público al programa Buenafuente, de Antena 3. Tenemos plazas para el día 22 de Junio, la convocatoria es a las 22:30…

Sí, em van parlar en castellà. Suposo que ho fan perquè el programa és estatal, i en principi no saben si parlen amb algú de Catalunya o no (que sempre hi ha gent disposada a venir a Barcelona per fer de públic). En canvi, a plató, quan van sortir l’Andreu i el David Fernández (el mític gilipolles, ara Zuluaga) a escalfar el públic, ho van fer en català, com si continuessin a TV3. Per cert, que al Gener vam tenir el privilegi d’assistir en directe a l’estrena estatal del Follonero!!

Doncs res, que m’encanten les casualitats. Tot just després de la trucada, vam veure un home amb una samarreta del programa (samarreta que per cert, tindrem repetida :P). Així que ja he posat en marxa una altra vegada (la tenia parada des del meu aniversari) la meva extensió megafriki del Firefox: Countdown Clock, així que puc dir que queden 12 dies, 3 hores i 28 minuts pel gran dia :P

Per cert, que avui és l’aniversari del meu pare, felicitats pare!! I també fa un anyet que el meu nen és enginyer, felicitats wapíssim!!

Ayer fui a depilarme. Voy al mismo sitio desde hace tiempo… 10 años, nada menos!! Todo empezó cuando me cansé de tener que pasarme la cuchilla todas las semanas y que encima no me salieran pelos sino pinchos, así que después de probar uno de los primeros modelos de silk-epil y sólo conseguir depilarme un trocito de pierna (diosss, qué dolor!!), mi madre me llevó a un sitio del barrio donde depilaban a la cera: “lo pruebas, si aguantas, bien, y si no, pues ya veremos”. Y así seguimos… Después también empezó a ir mi hermana, y mi madre va al mismo sitio para tratamientos de belleza varios (lo de depilarse no, que la cera le provoca alergia, y además, tiene 4 pelos mal contados la joía!!), así que ya hay una relación como de amistad con Conxi, la dueña, y Vanessa, la chica que trabaja allí (que además es su ex-nuera), que conocen nuestra vida y nosotras algo de la suya (sobre todo de Vanessa, que habla por los codos, jeje). Ayer precisamente coincidí con mi madre!! La estaba atendiendo Vanessa, así que me tocó Conxi.

No sé por qué, salió el tema de mi hermana. A ver, resumiendo mucho (aunque la cosa es más complicada), no nos hablamos desde hace tiempo… Conxi me dijo lo que me dice siempre, que al final nos acabaremos arreglando. Yo también le dije lo de siempre, que ya he perdido la esperanza y que ha llegado un punto en que casi me da igual… Lo que me sorprendió fue su respuesta: “Al final, la sangre llama”. Me puso el ejemplo de su ex, dice que ve muy poco a su nieto (un bebé de año y pico), pero que cuando va a verlo, el niño le llama avi. Y según ella, eso es porque es sangre de su sangre.

No tenía ganas de discutir (el tema está a flor de piel últimamente, y no quería ponerme a llorar), así que no le repliqué. Pero no estoy en absoluto de acuerdo. Si el niño le llama avi es porque (por muy poco que se vean) se acuerda de su abuelo. Cuando era pequeña, sólo íbamos a ver a la familia de mi padre cada verano, por razones geográficas (viven en Béjar, Salamanca), así que veía poco a mi abuela y mis tíos y tías. Y también me acordaba de mi yaya!! Pero es que también me acordaba de los niños del pueblo, y no son de mi sangre!!

Otro ejemplo es mi abuelo (el padre de mi madre). Cuando éramos pequeñas no venía mucho por casa (y eso que pasaba parte del año en Barcelona, los 2 hermanos de mi madre también viven aquí). Desde hace unos años, viene más de visita. Pues yo lo siento, pero ese hombre para mi no significa nada.

Y es que mi madre sería mi madre aunque no me hubiese parido. Y mi hermana en estos momentos no es nada para mi, es una persona que me provoca indiferencia la mayor parte del tiempo, y un profundo dolor cuando pienso en ciertas cosas…

Releyendo el post, y si no se saben los antecedentes, parece que no tenga sentimientos, pero es que el tema es duro, y llevo unos días de bajón contenido… En estos momentos, lo único que me anima es el niño… Hoy hacemos 1 año y 2 meses, no es que celebremos los mes-aniversario por todo lo alto, pero por lo menos nos gusta vernos ese dia, así que hemos quedado para ir al Starbucks (espero que la cosa no se tuerza en el trabajo y finalmente podamos ir!!)

Lo que son las cosas, hace unas semanas se me agolpaban los posts y no tenía tiempo de escribirlos, pero ahora no tengo muchas cosas que contar… Todo sigue igual, la presentación sin acabar (aunque bastante avanzada, voy poquito a poco que no me quiero agobiar). El tiempo me sigue pasando igual de rápido, pero no lo entiendo: si no hago nada!!

El jueves quedé con unos amigos de la universidad. Yo los llamo los Pochamen (y en ese grupo aparecen tanto en mi Messenger como en el móvil :P), porque cuando en tercero de carrera empezamos a hacer campana para ir al bar (yo hasta tercero era una saaanta!!), nos dedicábamos a jugar a la Pocha. Son 3 chicos: Jordi y 2 Sergios (Duke y Prati). Es lo que tiene estudiar Telecos, que las chicas somos un bien escaso, jaja. También he conocido a algunas chicas en mi época universitaria, pero siempre me he llevado mejor con los chicos. Tiene gracia: hice EGB en un colegio (ya desaparecido) que hasta el año anterior al que entré yo era femenino, así que en mi clase había pocos chicos (empezaron 6, creo, y acabaron 2 o 3 :S); al entrar en el instituto (con más chicos, se supone), me relacionaba más con las chicas (sobre todo con las que venían de mi mismo colegio) que con los chicos, me daba cosa; pero ahora tengo más feeling, en general, con los chicos!! Debe ser que tengo mentalidad masculina (soy un poco rarita, no cumplo muchos de los tópicos asociados a las chicas, no me gusta ir de compras, por ejemplo), como me salió en un test que hice hace tiempo, de un libro plagado de tópicos, según el libro yo soy lesbiana (o transexual, ahora no recuerdo) sólo por tener una mentalidad tópicamente asociada al hombre: práctica, poco sexto sentido, etc. De momento, I’m pleased to be a woman (menos en esos días, jeje), y obviamente me gustan los tíos (concretamente uno :$)

Cómo me disperso, no? Bueno, decía que el jueves quedé con los Pochamen. Como siempre, quedamos en el Polimenú, el bar de la uni (el Campus Nord tiene 3 escuelas: la de telecos, la de caminos y la de informática, y nosotros somos los únicos que no tenemos bar propio, así que consideramos el Polimenú un poco nuestro… también porque fue el escenario de nuestras campanas :P). El Duke está haciendo el proyecto final de carrera en la universidad, así que le pillaba cerca. El Prati llegó un poco más tarde, está trabajando en Deloitte (una consultoría un poco gafe, tenían oficinas en las Torres Gemelas de Nueva York y en el edificio Windsor de Madrid :P). Jordi es el más pringao, trabaja en DMR (como el niño, pero el niño trabaja en cliente y Jordi en la oficina, así que normalmente no se ven), en un proyecto chungo, que hasta ha tenido que ir a trabajar un par de veces en fin de semana (aunque pensándolo bien, casi es mejor que lo del niño, que muchos fines de semana se queda programando… pero desde casa, así que no cuenta como día trabajado, grrr!!). Cuando llegó Jordi, ya nos cerraban el Polimenú, así que fuimos a tomar algo por ahí.

Después fuimos a casa de Jordi a que se cambiara (iba con el traje), cogimos su coche y vinimos a La Maquinista (creo que es la primera vez que hacemos algo en mi barrio, como no está céntrico nunca quieren venir, dicen que es la periferia – aunque es mentira!! :P). Cenamos en el Pasta City, y el Prati ya hizo una de sus pratadas. De primero, queríamos pedir una ensalada para compartir entre los 4, y otro aperitivo, también para compartir. Al final nos decidimos por los palitos de mozzarella, que venían 4 en el plato, así uno para cada uno… Total, que llegó el camarero, y qué pide el Prati (como siempre, en su mundo)? 4 palitos de mozzarella!! Yo enseguida le dije al camarero que sólo uno, pero no me debió entender, porque nos trajo los 4 platos… Pero bueno, como el cliente siempre tiene la razón, al final sólo nos hicieron comer uno 😛

Mientras esperábamos que nos vinieran a tomar nota, me dio por mirar el móvil, y tenía una perdida del niño. Salí a llamarlo, y me dijo que se le estaba acabando la batería, que me había escrito un mail (respondiendo a uno que le envié yo porque no sabía nada de él desde el domingo) con malas noticias: el viernes no podríamos quedar porque tenía una cena con los amigos de la universidad, y el finde le tocaba programar a saco, así que… pi pi pi, pi pi pi. Fin de la batería :S

Otro amigo de la universidad, Lluís, se suponía que estaba con la novia viendo una obra de teatro en el Paral·lel, y que cuando acabara (a las 23h o así) vendría con nosotros a tomar algo, así que como al acabar de cenar él todavía no había dado señales de vida (supusimos que todavía estaba en el teatro porque tenía el móvil apagado), fuimos por el Paral·lel para tomar algo por ahí mientras esperábamos. En el camino dejamos al Prati (aix, esta gente que trabaja, que quiere ir prontito a casa :P). Al final, Lluís no dijo nada, pero estuvimos los 3 (Duke, Jordi y yo) tomando unas cervezas y lamentándonos de la mierda de futuro que tenemos :S

Llegué a casa a las 2h y pico, y fui a mirar el mail del niño. Me daba las malas noticias y me explicaba lo bien que se lo pasó en el concierto de Bruce Springsteen (sí, el fue uno de los 8.000 afortunados, junto con su hermano!!)

Ayer por la mañana me llamó, y me dijo que aunque tiene mucho curro este finde, espera que nos podamos ver. Yo no entiendo cómo el año pasado podíamos aguantar semanas sin vernos (nuestro récord: 25 días), porque ahora que llevo 6 días lo echo mucho de menos…

Bueno, para no tener nada que contar, cómo me enrollo, no? Sorry, sorry.

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Avís: post monotemàtic (com els meus regals :P)

Per començar el dia, quan encara estava dormint, el nen em va enviar un missatge per felicitar-me. Em va fer molta gràcia perquè em felicitava pels meus 23+1!!

Al matí vaig quedar amb la Noelia… Aquí comença el monotema: em va regalar el dock connector per la iPod. El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser provar-ho, les fotos a la tele es veuen mooolt bé!!

Al migdia vaig quedar per dinar amb el nen. En teoria els divendres fa horari intensiu, però com sempre a la consultoria, una cosa és la teoria i una altra, la realitat. Però bé, va poder fer una excepció. En principi, havíem d’anar a dinar i després ell anava a comprar-me el regal (pobre, no té temps per res), de fet aquesta era l’excusa per marxar “d’hora” de la feina. Però es veu que s’havia pogut escapar algun dia aquesta setmana per comprar-ho, perquè ja m’ho va donar al migdia… Era un “traveler kit” per l’iPod, amb moltes cosetes: cables retràctils USB i Firewire, auriculars retràctils, adaptador pel k7 del cotxe (sí, això ja comença a ser una mica obsolet, però igualment em fa il·lusió, sempre n’he volgut tenir un :P), carregador pel cotxe, i un splitter per poder enxufar-hi 2 auriculars. Però mentre baixàvem per Rambla Catalunya, em va donar un altre regal: el camera connector!! Això serveix per descarregar les fotos de la càmera digital en l’iPod, així ja no ens haurem d’emportar cap portàtil quan anem de viatge, perquè tindrem 30gb (bé, 60gb si comptem la meva i la del nen :P) de disc dur!!

[el post continua, eh? exploters? com la majoria dels meus posts :S]

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

… to me!!

L’any passat vaig tenir un cumple deliciós. Estava a Aachen, i el nen feia tot just 3 setmanetes que havia tornat a Barcelona. Hi va haver una confusió, i ell en principi es pensava que jo feia els anys el 17 de Maig, així que em va enviar una e-card i un mail preciosos… Quan li vaig dir que encara faltaven deu dies, em va dir que tranquil·la, que ja em tornaria a enviar una altra e-card…

No ho va fer. Em vaig passar tot el dia a la Philips donant-li a F5 per veure si rebia algun mail, però no. Em va estranyar, no creia que se n’hagués oblidat, però no molava… Va donar la casualitat de que aquell dia em vaig haver de quedar fins tard (normalment sortia a les 17h) per fer una demo a uns visitants, i vaig arribar a casa a les 19h. En Christian va passar per casa i va dir “Mira què t’he portat”. I qui va aparèixer? El nen!! Dient “Passava per aquí…” Jo estava que no m’ho podia creure… Vam fer un gran sopar a casa meva (unes 15 persones en 20m2, tot un récord) i després vam anar a una festa al meu local favorit, la Westbahnhof.

Sempre m’ha fet il·lusió fer anys. Suposo que quan em faci més gran em farà més pal, però ara m’encanta. El que no m’agrada d’aquest any són els anys que faig, 24. Imagino que la crisi vindrà l’any que ve, que estaré a meitat de camí dels 30, o quan faci els 30… Però el número 24 no m’agrada. Ara ve lo friki 😛

El meu número preferit és el 7. Per què? A part de que també era el número preferit de una de les meves mestres de primària favorites (ara que fan la setmana de TV3 dedicada als mestres…), m’agrada perquè és un nombre primer. Adoro la perfecció dels nombres primers, que no es poden dividir per cap altre número (a part d’ell mateix i l’u, és clar). És com si sorgissin del no res. El 6 saps d’on surt, de multiplicar 2 i 3, però el 7… d’on surt, el 7? Una altra raó perquè aquest sigui el meu número preferit (i no el 2, el 3 o el 5, que van abans :P) és que no té llei de divisibilitat, per saber si un número es pot dividir per 7 no et queda altra cosa que fer la divisió.

Odio els nombres parells, perquè es detecten fàcilment, mirant l’última xifra ja saps si un número és divisible per 2. Els divisibles per 3 ja m’agraden una mica més, perquè la llei de divisibilitat és divertida: sumes les xifres i si el resultat és divisible per 3, el número també ho és. El 5 no està tan malament, els seus múltiples són rodons, encara que també són detectables a simple vista. Però bé, on es posi un 7, un 11 (la llei de divisibilitat també era graciosa, la recordeu?) o un 13…

De petita m’encantaven les matemàtiques (oh sorpresa!), precisament aquella profesora em donava aquesta matèria, entre d’altres (segur que li agradava el 7 per la mateixa raó que a mi). Les mates em van agradar fins que vaig fer càlcul, a primer de carrera (arggh!!). Fins i tot vaig participar en 4 concursos El Cangur (des de primer de BUP fins a COU), i vaig estar a punt de fer-ho en la Olimpiada Matemàtica (no vaig poder perquè el mateix dia tenia un concert de Coral… sí, també estudiava música al Conservatori).

L’edat que tenia ahir (bé, encara la tinc, vaig nèixer a les 20:30!!) m’agrada molt, perquè el 23 és un nombre primer. Avui en faig 24, un número horrible!! Què hi ha més soso que el resultat de multiplicar 2 x 2 x 2 x 3? És parell per triple partida!! Com a mínim, li trec un partit a això de no poder pausar la meva vida: espero que aquest any passi ben ràpid!!

I per acabar, analitzem la meva data de naixement: 27.05.1981. El 27 està bé, ja que conté un 7 (tot número que contingui un 7 mereix un respecte), i a més és una potència perfecta (només té un factor, el 3). El 5 és primer, i com ja he dit, m’agrada perquè és rodó. Us heu parat a factoritzar el 1981? Els factors primers d’aquest número són el 283… i el 7. Si és que el 7 em persegueix!!

Havia promès un post friki, no? Ho he aconseguit?

P.S. Què faig desperta a aquestes hores? Havia de fer-li de pinxe a ma mare, estem fent un pastís per diumenge (prometo foto).

Tengo que ponerme a preparar la presentación, pero me da mucho palo porque me bloqueo y no me sale nada coherente (como siempre digo, mi proyecto es una mierda, y no veo la manera de venderlo bien :S). Así que para desestresar, voy a acabar las crónicas de New York, que ya toca :$.

Jueves 24.03.2005

Por la mañana fuimos al Empire State Building. Esto ya nos ocupó casi toda la mañana, porque hay que hacer varias colas interminables. Primero compras las entradas (primera cola), después vuelves a hacer cola para entrar. Luego tomas el primer ascensor (otra cola), que te lleva hasta el piso 80 en aproximadamente un minuto!! Para tomar el segundo ascensor hay que hacer otra cola. Este te lleva al observatorio del piso 86. Desde allí, las vistas de la ciudad son impresionantes. Hay otro observatorio en el piso 102, pero debido al mal tiempo del día anterior, estaba cerrado, así que no pudimos subir (mirándolo por el lado positivo, nos ahorramos una cola!). Pese a que estaba nublado, la visibilidad era buena (en el cartel ponía 15 millas, unos 25 km).

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard… Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la “Renania del Norte-Westfalia”, com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005

Ens vam llevar a les 5:30h del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45h que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l’àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11h, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada pel viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s’anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Llegeix la resta del post »

Mañana me voy a Aachen!! Pero antes me gustaría seguir con las crónicas de New York (la semana que viene hará 2 meses que nos fuimos, snif snif), así que vamos con ello.

Martes 22.03.2005

Teníamos prevista una excursión de éstas organizadas. Se llama Contrastes (o Panoramas Americanos alrededor de Manhattan) y nos la habían recomendado mucho. En parte escogimos esta porque es una oportunidad de ver los otros barrios de Nueva York (normalmente cuando la gente habla de Nueva York suele referirse al barrio más conocido, Manhattan, donde están los típicos rascacielos… el resto de barrios son otro mundo), y es difícil verlos pateando. La realidad es que te pasean en un autobús por Harlem, El Bronx, Queens y Brooklyn, y apenas te bajas del autobús. A mi no me gustó mucho por esto, parecía que éramos los ricos que nos paseábamos por las zonas pobres, en plan safari. Al menos el guía era simpático y nos explicó algunos datos graciosos e interesantes. Por ejemplo, una muestra del Spanglish que se habla en El Bronx: “Le has echado la vacuna a la carpeta?”, que quiere decir “Le has pasado el aspirador a la alfombra?”.

Llegeix la resta del post »

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada ;-) ]

Hola!! He estat bastant ocupada aquestes últimes setmanes. Per fi he acabat d’escriure la memòria del meu projecte final de carrera. Des de que vaig tornar d’Aachen, al setembre, l’havia tocat bastant poquet. De fet només em quedava escriure la introducció (un exercici bàsicament de copy-paste), les conclusions, i donar una repassada a tot en general, però sempre em guanyava la mandra i ho deixava “per l’endemà” (i l’endemà es convertia en demà passat, etc.). Sí, sóc una procrastinadora (no sé si existeix aquesta paraula en català…). No ho puc evitar, i mira que ho intento!

Però per fi, fa un parell de setmanes vaig posar-m’hi de debó, perquè vaig pensar que si no, no em donaria temps a presentar abans de l’estiu i a veure, quedaria moooolt lleig presentar al setembre, representaria que he trigat un any i mig a fer aquesta merda de projecte!! Bé, potser hauria d’explicar una mica de què va… Jo estava al departament d’electrònica dels laboratoris de recerca de la Philips d’Aachen, en un grup que es dedicava a investigar noves formes d’il·luminació. El meu projecte en principi tractava de generar llum blanca a partir de la mescla de LEDs de diferents colors (els primaris: vermell, verd, blau i àmbar), però al final ho vam estendre a la generació de qualsevol color, per tant el que jo vaig implementar és un sistema que permetia a l’usuari controlar la lluminositat i color d’un prototipus de làmpara fet amb 64 LEDs. S’ha entès?

Llegeix la resta del post »