En realidad los dos posts anteriores los he escrito porque ya que me ponía a bloggear, qué menos que explicar qué ha sido de mí estos últimos días!!

Porque lo que me ha traído a Blogger ha sido esto (vaciando un poco mi Bloglines, que hasta ahora marca 196 posts, he dado con uno de los posts de Hace… de Microsiervos, a través del cual he llegado al set de Historia visual de Microsiervos). No ves nada raro en la foto? En la barra lateral del blog? En el apartado Sobre mí? No te suena esa frase?

Hola. Mi nombre es Iñigo Montoya. Tú mataste a mi padre. Prepárate a morir.

Sí. Es la frase. Salva, la vemos esta tarde? 😛

Ja tinc les entrades per la festa de presentació de l’He Dit! Hi he anat avui després de la feina. És a la sala Luz de Gas de Barcelona, quan anava a agafar el bus hi he passat per davant, és com una galeria de botigues que a sobre posa Luz de Gas, però jo no he vist l’entrada del local en sí. Espero que demà ho trobem…

Després he anat a l’Òptica (ja és la quarta vegada), perque ahir em va trucar la noia que m’havia atès l’última vegada (la tercera, la segona ja sabem com va ser), per dir-me que tenien nous models d’ulleres de pasta vermelles (tot i que de D&H no tenien res nou). Però tot i que era veritat (tenien molta varietat), no me n’ha agradat cap (sí, sóc rareta, algú ho dubtava?). Aleshores li he parlat de les famoses D&H al noi que m’estava atenent, però no sabia quines eren. Per casualitat just darrere del mostrador on m’ha atès hi havia les grogues que són bastant semblants i li he dit que eren d’aquell estil, les ha agafat per mirar la referència a veure si així en trèiem alguna informació i… una altra casualitat! A la taula de la dreta hi havia la noia que m’havia atès la primera vegada (tanquem el cercle :P), que se’n recordava de mi i de les ulleres (serà un cas de serendípia?), i sort que ha posat l’orella a la nostra conversa i finalment s’hi ha ficat! Li he preguntat si quan li tornessin a arribar me’n podria guardar unes i trucar-me perquè vingués. És que em sap greu anar-hi tants cops (a part del temps que hi perdo) i que no m’agradi res del que m’ensenyin (avui he vist uns 20 models diferents i cap m’ha fet el pes!). Així que s’ha apuntat el meu telèfon i he marxat. No he caigut en preguntar-li el nom, però confio en què trucarà. Algun dia!

Ahir vaig trucar al restaurant “El Italiano” de Port Balís. És on en Salva i jo vam celebrar el nostre primer aniversari junts, i em va agradar molt, tant el lloc (és petitet, elegant però sense ser pijo, i tampoc és gaire car), com el menjar (vaig prendre una pasta farcida de pera i gorgonzola… mmm!! Endevineu que prendré demà :P), com els amos (ell és italià, ella crec que és anglesa… em sembla que no hi ha cap espanyol). I hem pensat (bé, ho vaig suggerir jo :P) celebrar-hi el nostre segon aniversari. El cas és que ja hi havia trucat diumenge, però em va contestar un noi que no parlava gaire bé el castellà i em va dir (o això vaig entendre) que els amos no hi eren i que havia de trucar dimecres a les 22h o a les 23h… Eing?

Total, que ahir hi vaig tornar a trucar, però em sembla que em va atendre el mateix pinxo. La conversa, literalment, va ser la següent (s’ha de tenir en compte també la dificultat d’entendre’l a ell):

– [Cris] Hola buenas noches, quería reservar una mesa para este viernes.
– [Pinxo] Qué día?
– El viernes.
– Qué día?
– [vocalitzant mooolt] EL VIER-NES.
– Qué día?
– EL SIE-TE.
– Ah… [pensa] mmm… eso… eso es el viernes no?
– Sí… [gilipolles?]
– Para qué hora?
– Las diez y media.
– Para cuántos?
– Para dos.
– A qué nombre?
– Cristina Gómez.
– Qué?
– CRIS-TI-NA GÓ-MEZ.
– Cristina, vale, hasta el viernes, adiós.

I penja. Jo espero arribar demà a les 22:30h i tenir taula!

A la vida et trobes gent estúpida, i jo aquesta tarda me n’he trobat un bon exemplar. Però comencem pel principi.

Pels volts de Nadal vaig pensar en comprar-me unes ulleres. Les que duc ara (a la foto) m’agraden i encara estan bé, però ja tenen 5 anys i em venia de gust un canvi, unes taronges o vermelles… Vaig començar a mirar preus de muntures i em vaig espantar: una mitjana de 150€. I després venien els vidres! Com que aleshores no sabia el meu futur laboral immediat vaig desistir. Així que quan vaig saber que finalment sí que continuaria tenint feina aquest any, vaig reprendre la idea. Però mentalitzada que em gastaria uns 300€ com a mínim.

La setmana passada vaig quedar amb una amiga que viu a prop del Campus Nord, i vaig aprofitar per anar a L’Òptica Universitària, que és on vaig comprar les actuals, a veure què hi havia. Em van ensenyar unes quantes i n’hi va haver unes que em van agradar molt. Les òptiques universitaries tenen fama de ser més barates, però no m’esperava tant, amb aquella muntura em gastaria menys de 100€ (ulleres completes)! Però aleshores no les vaig encarregar, primer perquè sóc indecisa per a tot i com que no anava amb la intenció de comprar doncs no ho podia fer en aquell moment, i segon perquè no duia les meves ulleres a sobre i no hagués sabut quin tipus de vidre escollir.

Una vegada exposada la situació, avancem fins a aquesta tarda. En Salva m’ha acompanyat a l’òptica a encarregar les ulleres (així les podia veure i dir-me si li agradaven… i si no li agradaven jo podia deprimir-me :P). M’han revisat la vista i han comprovat que no m’ha augmentat la graduació en aquests 5 anys (2 dioptries de miopia en l’ull esquerre i res en el dret), i m’han passat a una taula on ha vingut un noi a ensenyar-me muntures. En un principi no he demanat per aquelles sinò que he dit que m’ensenyessin muntures de pasta vermelles, i el noi me n’ha portat unes quantes… però no les meves. Me les he anat provant, però no hi ha hagut cap que em fes el pes (només unes estèticament, però semblaven bastant nyiguinyagui), així que li he dit: “Mira, que vaig venir la setmana passada a veure més o menys què hi havia i em van agradar unes de la marca DiH que tenien la patilla així ampla…” M’ha interromput: “Ja sé quines dius. És que se’ns han acabat”. Mi gozo en un pozo.

Però ell ha continuat dient-me que si em van agradar hauria d’haver-les comprat la setmana passada, que s’esgoten ràpid. Sí home, m’ha de dir ell quan he de comprar les ulleres. Ha intentat que em quedés alguna de les que m’havia ensenyat (ja li he dit que no m’havia agradat cap), m’ha venut com una oferta el preu dels vidres que m’havien donat l’altre dia com un pressupost normal (donada la meva graduació)… i de sobte, venen dues dones i se’n va amb elles a atendre-les a la taula del costat, dient-me que estaven abans. Sí mira, si estaven abans doncs no haver començat a despatxar-me. No he dit res perquè pensava que seria un moment, però han estat uns 5-10 minuts.

Quan ha tornat li he tornat a dir que no me n’agradava cap, i ell m’ha deixat parada quan m’ha dit, amb to de retret: “És que demanes una cosa molt concreta, tenim molts més models però clar, si només vols ulleres vermelles i de pasta…” A veure, seré jo qui decidiré com seran les ulleres que em compri no? Li he preguntat si tornarien a tenir aquell model i no m’ha contestat clarament, m’ha dit que si la marca en tornava a fer sí que en tindrien, però ha desviat ràpid el tema i ha dit: “Ara suposo que també tindrem nou gènere. (jo he intentat tornar al tema d’aquelles) Fa dos mesos que les teníem!” No, si la culpa serà meva per no saber que les ulleres que m’agradaven portaven dos mesos esperant-me. No l’he enviat a la merda en aquell moment perquè realment m’agradaven aquelles i espero poder comprar-les finalment (i a més són molt més barates que a altres puestos, no ens enganyem).

Després d’una estona intentant esbrinar quan els hi entraria gènere nou (per saber-ho, més que res no hi aniré cada setmana per trobar-me els mateixos models que ara), en què ell em deia que cada 3 setmanes els hi arriben nous models (sí, sí, cada tres setmanes, però quan!), he aconseguit fer-li arribar el missatge i m’ha dit que truqués de tant en tant per enterar-me. I he tornat a casa igual que vaig sortir. Bé, no, més cabrejada.

Com a mínim en Salva ha vist unes ulleres semblants a aquelles (de la mateixa marca, però grogues), per fer-se una idea de com eren, i sembla que li han agradat!

Normalmente el proceso de pedido en un Starbucks (pongamos que te llamas Cristina y quieres un frapuccino de caramelo :P) sería el siguiente:

– [Cris] Un frapuccino de caramelo con base de café.
– [Camarera] De qué tamaño?
– Mediano. [a veces lo pido mediano, a veces pequeño]
– Tu nombre?
– Cristina.

Pero hoy me ha sorprendido un ligero cambio en el guión.

– [Cris, mirando a la carta de cafés *] Hola un…
– [Camarera] Frapuccino de caramelo?
– Sí, eh… [ella duda qué vaso coger] Mediano.
– Mmm… Cristina, no?
– Sí.

* no sé para qué, si siempre pido lo mismo! Manías que tiene una…

Debo empezar a preocuparme?

Por otra parte, una tarde deliciosa (incluso más que el frapuccino!) en el Starbucks de Glòries. Soñar es gratis no? 😉

Al final del día estoy en una situación similar a la que comentaba en este post, sólo que se trata de una montaña rusa diferente… y que estoy de mucho mejor humor.

Tot parlant amb en Salva per l’Skype (ja m’he acabat les galetes, ooh 🙁 ) m’he posat a plorar de l’emoció. Tinc la llàgrima fàcil, tot sigui dit, a la mínima que ric o m’emociono una mica, pam!, a plorar.

En Salva estava mirant com comprar entrades pel Mundial d’Alemanya (amb tot això dels viatges del Lidl havíem pensat que era una bona manera de tornar per Kartoffelnlandia). La primera mala notícia és que només es poden comprar amb Master Card, però de totes maneres ha continuat per mirar quant valien. Això ha estat el que m’ha escrit poc després:

hola no hi ha entrades per cap partit
hola sóc una puta entrada exhaurida
hola quina rábia

I m’ha fet molta gràcia. Pero el millor ha estat quan ha continuat:

(perke faig de celia?)

I m’he emocionat. Perquè això era típic de la Celia, imitar les persones o coses dient “hola soy X”. Me’n recordo d’un madrileny company de la universitat (a Aachen, s’entén) de la Carla que no ens va caure gaire bé (era bastant xulo, el madrileny tòpic), i la Celia es va posar en plan “Hola soy Oscar, hola mira qué tonto soy!”, movent les mans molt ràpidament com feia ella.

Aix, quins temps… Per cert, em sembla que lo del mundial… pos va a ser que no.

Si divendres fèiem revival de l’escola i l’institut, ahir vam fer revival… d’Aachen.

En Salva i jo vam anar a sopar a Mataró, volíem anar a El Graó però un dissabte, cap a les 22h, sense reserva, era complicat. Així que vam acabar a un xino. No al de sempre, sinò que vam provar-ne un altre… que està bastant bé.

Després de sopar ens vam trobar amb en Christian i vam anar a prendre una caipirinha al Continental. Vam parlar de tot però la conversa va derivar en bastants ocasions cap a les nostres vides fa dos anys. Fins i tot en Christian va proposar fer una macroquedada amb altres Erasmus que havien coincidit amb nosaltres. Serà a Cadis, a València, a Mallorca? No sé si s’arribarà a fer, però estaria bé.

Després vam anar a un pub irlandès d’allà a prop, i vam continuar xerrant. Va ser genial recordar vells temps, i tot i que en Salva m’anava dient de tant en tant “You’re not blogging this!”, ja veieu que no li he fet gaire cas.

… Inigo Montoya. You killed my father, prepare to die.

Hace unas semanas, haciendo zapping, vi un trozo de una serie de la que no entendí mucho pero parecía divertida. Rauda y veloz me fui hacia el Teletexto (esa gran versión 1.0 de la Internet televisiva :P) para ver qué era… Tan muertos como yo. Me acordé de que Salva me había hablado de series que iban de muertos pero yo me quedé con Hospital Kingdom y no quise saber más (no me gusta Stephen King). Pero resulta que una de las series de las que me había hablado era ésta, un compañero de trabajo le había pasado la primera temporada (y porque no le cabía más en el iPod, que si no…).

Así que este domingo, después de la ración semanal de The IT Crowd (esta vez doble porque la semana pasada no pudimos [inciso: vaya rollo el capítulo 4, menos mal que en el 5 se recupera…]), nos dispusimos a ver el episodio piloto de Dead like me. La serie es bastante surrealista, pero no está mal.

Lo curioso es que no fue hasta el minuto 18 que me di cuenta de quién era uno de los protagonistas (el que hace de Rube, el jefe). Y no es porque no lo haya visto antes, no! Ni siquiera me fijé en su nombre en los créditos… La verdad es que está bastante cambiado a como yo lo recuerdo (claro que de eso hace 19 años y el contexto de la película era ligeramente diferente :P), pero en el minuto 18, un ademán, la manera de moverse, la gesticulación de la cara, lo delató.

Es Inigo Montoya total!! Sí, hablo de mi personaje favorito de mi película favorita.

Quería extraer ese trozo del vídeo y colgarlo en algún lado, pero debe estar mal ripeado porque no lo he conseguido, así que he utilizado una solución de baja tecnología: capturar fotogramas con el BSPlayer y juntarlos en un PPS. Cutre, pero el efecto sigue ahí!

[Mandy Patinkin]

Sé que es una tontería, pero me encanta cuando los actores de The Princess Bride salen en otras películas o series. Y no puedo evitar relacionarlos con mi película… sobre todo cuando Chris Sarandon siempre actúa con esa altivez propia del Príncipe Humperdinck, o cuando Wallace Shawn tiene esos múltiples ticks vizzinianos… y ahora en esta serie, los movimientos de manos de Mandy Patinkin son de Inigo. Por cierto, me hace gracia ver en el Trivia de la IMDB sobre Mandy Patinkin, que su personaje favorito de toda su carrera es Inigo Montoya, no sé si sera verdad…

Cada dia per entrar a l’edifici on treballo he de passar la targeta de treballador pel lector. Per fer això, afortunadament, no necessito treure-la del bolso, sinó que amb fregar el bolso pel lector ja la reconeix. És interessant veure els gestos que fa cadascú per aconseguir entrar a l’edifici (o sortir-ne!): n’hi ha que treuen la cartera de la butxaca (nois) o del bolso (noies) i l’aplasten al lector (com si fos un imant), hi ha nois que ni tan sols el treuen de la butxaca i aplasten el cul al lector… (Actualització 21.02: aquest matí he observat una altra tècnica, el paquet de tabac. Fiquen la targeta al paquet i aplasten el paquet al lector. Útil per sortir a fumar)

Però bé, no venia a parlar dels usos i costums dels treballadors de la meva empresa a l’hora d’entrar a treballar. Sinó dels usos i costums d’alguns treballadors (concretament jo) a l’hora de sortir del metro.

Al metro de Barcelona hi ha dos tipus de portes per entrar i sortir, i segons a l’estació que vagis et trobaràs l’un o l’altre. El tipus més antic és el torniquet (és curiós que buscant imatges al Google Images em trobi amb una foto de la meva estació, jeje), i se surt per unes portes baixes (a la dreta de la foto) que molta gent fa servir per colar-se al metro. I les més noves són unes portes altes com aquestes (a Santa Coloma), per on s’entra i se surt segons marquen les fletxes.

Resulta que a l’estació on baixo jo per anar a treballar les portes són d’aquest segon tipus. Porto un temps que cada dia (dues vegades al dia, al matí i a la tarda) tinc l’impuls irrefrenable de fregar el bolso contra la secció de la fletxa verda de la porta del metro. Per sort sempre me n’adono a temps i no ho faig.

De moment.

Em recordo a en Salva fent servir comandes Mac en un PC :P

Así como da rabia que se acuerden de ti por interés, hace mucha ilusión que se acuerden de ti porque sí.

Esta mañana al volver de desayunar he visto que tenía una perdida. Normalmente me llevo el móvil pero hoy lo había dejado para cargar la batería, y qué casualidad, he llegado a las 11:30h y la perdida ha sido a las 11:29h. Era Celia, una gaditana que conocí en Aachen y de la que hacía tiempo que no sabía nada. Salva también tiene una perdida suya, seguramente estará nostálgica (yo también lo estoy últimamente, serán las fechas) y nos habrá hecho perdidas a todos.

Lo último que sé de ella es que había vuelto a Aachen con su novio aachentino, Jan. Cuando Salva y yo estuvimos allí en mayo del año pasado no la vimos, se habían mudado a Essen, pero me escribió un mail dándome recuerdos para Salva. Sigue enviándome mails de vez en cuando, simplemente diciendo que se acuerda de mí.

Ahora mismo no sé si sigue allí o ha vuelto. La perdida era desde su móvil español, y he pensado que a lo mejor estaba aquí, pero la he llamado y no me contesta, así que supongo que sigue por Kartoffelnlandia. El problema es que no tengo su número alemán (el que tenía cuando ambas vivíamos en Aachen lo dio de baja, después he tenido varios números suyos pero nunca le llegaban mis mensajes), así que estamos destinadas a no comunicarnos. Al menos esta vez le he escrito un mensaje al móvil español y le ha llegado!

Pero que sepas, Orejona, que yo también me acuerdo de ti muchas veces 😉

Ayer quedé con unos amigos de la universidad para hacer un Trivial en el Original’s. En principio teníamos que ser 6 (los Pochamen, Alberto y Xavi), pero Xavi últimamente se raja de todo y el Duke tampoco pudo venir, así que nos quedamos en 4. Yo me negué a ir con Prati por miedo a quedarme sin quesito naranja permanentemente, yo no tengo ni idea de deportes y él en una partida previa (en la que yo no estuve, pero me llegó la historia por mail) demostró que tampoco:

Pregunta: Qué delantero uruguayo del Deportivo de la Coruña es conocido como “El Loco”?
Respuesta: El Mono Burgos

En qué quedamos, es mono o loco? La respuesta correcta es “Loco Abreu”, por si a alguien le sale en alguna partida y está igual que nosotros, jeje.

Bueno, el caso es que al final jugamos Alberto y yo contra Jordi y Prati. En un momento de la partida nos tocó una pregunta imposible: Qué parte del cuerpo estudia un tricólogo? El razonamiento para responder fue…

Cris: Tri, tri… pero si de todo tenemos uno o dos, pero tres?
Alberto: A ver, si no sabemos qué parte trata es que nunca nos ponemos enfermos de esa parte, de qué parte del cuerpo no nos ponemos nunca enfermos? [pausa] Del pelo?
Cris: Venga va, digamos eso por contestar algo!

Jordi nos la dio por buena, la respuesta era el cabello. Lo curioso es que ni tricólogo ni tricología están en el diccionario de la RAE.

También fue muy buena la idea feliz de Prati de la piedra pómez (no recuerdo la pregunta, pero él no tenía ni idea y contestó eso, porque sí), su razonamiento de dónde se habla el Nynorsk (se parece a Noruega… pues Noruega!), la partida en general! Por cierto, ganamos Alberto y yo, of course 😀 A ver si repetimos, me lo pasé muy bien. Y no le haría un feo a un Mus!

Editado 17.02.06: Por si alguien lo dudaba, sí, la tarjeta está en mi casa!