Arxius de la categoria 'friends'

L’entrevista d’ahir no va anar malament… I això que ahir em trobava fatal: marejos, vertigen… No sé què em passava, si menjava alguna cosa millorava però al cap d’una estona estava igual.

En Dani ja és al Japó. Va marxar aquest dimarts, i dimecres passat vam fer el sopar de comiat… el de veritat :P. Vam anar a un japonès, com no!! Vam ser poquets, menys que a l’assaig de sopar, però va estar bé. El japo està a prop de l’ex-feina d’en Salva. De moment no ha escrit res al blog, suposo que encara estarà adaptant-se…

Per una part li tinc una mica d’enveja (però de la sana, ojalà pogués tornar a marxar… a Aachen o a on sigui!!), i per l’altra part l’admiro. Perquè marxa a un país on no només l’idioma és difícil i totalment diferent al nostre (amb l’alemany ja passava, però almenys les lletres són iguals que les nostres!!), sinò que la cultura és completament diferent. Els japonesos són raros (occidentalment parlant :P), i a més, parlen un anglès ben difícil… sé de què parlo, em vaig passar 6 mesos tractant amb ells a Sony (la primera vegada que vaig parlar amb un, vaig pensar que havia oblidat tot el meu anglès perquè no entenia res, després vaig veure que el problema era seu :P). Per cert, que fa poc vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha gent que parla Spanglish, també existeix l’Engrish (el màxim exponent és el famòs AYBABTU, que jo com a no-jugona tampoc no coneixia fins fa poc)!! Curiós el que es troba per Internet no?

Fa poc vam tornar a anar al japo de Mataró. És molt bo perquè hi anem tant que quan hi entrem ja somriuen. Ens haurien de fer el VIP, jeje. Aquesta última vegada, en demanar les postres, ja no vam demanar ni la carta (jo sempre demano el mateix i en Salva ja ho tenia decidit…), la cambrera va flipar. Un dia hi hem d’anar i demanar sense mirar ni la carta, jaja! Per cert que l’últim descobriment gastronòmic que hem fet ha estat la Tempura. Ara de segon sempre demanem Tempura i Sushi (Nigiri o Maki, amb el Sashimi no puc). Sempre dic el mateix: l’únic lloc on menjo peix i verdura és al japo, i m’encanta!!

I avui hi ha un altre sopar en honor d’un altre Dani… aquesta vegada el meu company de feina, que dimarts fa 25 anys. Si avui no em torno a marejar hi aniré!

Acabo de fer una cosa ben friki… però no puc dir res, mwahahahah!!

Demà tinc una segona entrevista amb la sòcia de l’empresa de la Cris (ergo al final va ser que sí :P). Però d’això ja en parlaré…

Avui fa 2 anys que vaig rebre un mail que va provocar un gran canvi en la meva vida. Què filosòfic no? A veure, que m’explico. Aquest mail era d’un tal Bernd Ackermann, i em deia que la meva sol·licitud per fer el PFC als laboratoris de Philips a Aachen havia estat acceptada. Ara s’entén millor oi? 😉

Bé, per si no ho havíeu notat, sóc bona per les dates. I m’agrada recordar aquests aniversaris aparentment absurds. I pensar “Què feia jo fa X anys?”. Doncs fa 2 anys saltava d’alegria per casa meva, marxaria a l’estranger a fer el projecte!! Era una idea que tenia des de feia temps, però va ser gràcies a la Silvia que m’ho vaig plantejar de veritat (ara ve quan me’n vaig del tema :P).

Com dic, sempre havia volgut fer-ho, però per les típiques pors (viure sola sense la mama que t’ho fes tot, estar sola en un país estranger, haver de parlar en anglès a la feina…) havien fet que no busqués gaire informació sobre el tema, i que ho deixés bastant de banda. Un dia (12 de Febrer de 2003, però aquí he fet trampa perquè ho he mirat a la meva col·lecció d’entrades de cine :P) la Silvia i jo vam quedar per prendre alguna cosa i no sé per què va sorgir la idea d’anar al cine. Vam anar a l’Heron City a veure The Ring, i li vaig comentar aquest somni impossible. Ella em va animar, fent-me veure les coses positives, i va ser a partir d’allà que em vaig moure. Encara em quedaven 2 quadrimestres per acabar les assignatures, però igualment vaig anar a les reunions informatives per la gent que volia marxar al Setembre, per anar-me informant (mmm… ara em pregunto, hi hauria en Salva per allà? Ell va marxar al Setembre…). Així que: moltes gràcies, Silvia!!

Per l’Octubre-Novembre de 2003 ja van començar a fer les reunions informatives per la gent que volíem marxar al Febrer, i vaig fer les sol·licituds per la Intranet, etc. I l’1 de Desembre rebia el mail d’en Bernd. Vaig esperar-me un dia per respondre-li sense posar-li massa emoció :P.

El dia 9 de Desembre vaig rebre un altre mail, d’un tal Christian. Em deia que li havia demanat el meu mail a la responsable de Relacions Internacionals de l’escola, perquè ell també anava a Aachen, i que estaria bé que ens coneguéssim, ja que conviuríem durant 6 mesos… Digueu-me tonta, però no m’havia parat a pensar en contactar amb altres companys. També em deia que pel pont de la Constitució havia anat a veure un amic seu que estava allà, i que ja m’explicaria més coses de la Philips, d’Aachen i de tot plegat. Endevineu qui era l’amic? Premi per qui hagi pensat en en Salva!! Recordo que pel messenger me’l va descriure com una mica exagerat i pessimista… quanta raó!! 😉

I per si encara no ha quedat clar que la vida està plena de casualitats, quan em va donar la web de l’Alex i vaig anar a mirar les fotos d’aquell pont, a qui em trobo el primer? Al Martí Jofre, un amic de la Universitat. Ell i la Vanessa, una altra companya, havien anat a visitar l’Alex, i per una altra banda, en Christian (i la que aleshores era la seva nòvia), en Xevi i en Dani (el que treballa amb mi), havien anat a visitar a en Salva. Doncs avui en Dani m’ha explicat que la Vanessa va treballar durant un temps en l’empresa on estem.

I ja que ens posem amb les casualitats, recordo un dia que sortíem de dinar a la Kantine de la Philips, anava parlant amb en Christian i en Salva (tot això abans de que hi hagués res entre nosaltres), i en Salva va i em diu: “Aquest matí, afaitant-me, he recordat que tu anaves a la mateixa classe d’Emissors que jo, seies a la penúltima fila amb els teus amics, davant de nosaltres, i sempre marxàveu a segona hora. Però portaves el cabell més llarg no?”. A veure, sabíem que havíem anat a la mateixa classe perquè coincidien dates i professors, però a mi no em sonava de res (de fet els Pochamen i jo no hi anàvem gaire, a aquella classe, va ser el començament de la Pocha i el mus :P). I estàvem asseguts l’un darrere de l’altre!!

No estic morta… Tinc notícies… El que no tinc és temps…

Però per fer boca, divendres passat vam fer un sopar de Telekitos. En Dani (no l’amic del nen que curra amb mi, sinò un amic meu de la facultat, que mira per on ara m’entero que té un blog) ja va fer una crònica (no del meu estil, és bastant més curta, jaja!), així que us deixo amb ella: Cena de despedida I: Ensayo general. El títol és perquè d’aquí a un mes se’n va al Japó, i hi va haver un malentès amb les dates i ens pensàvem que marxava ara, així que al final es va quedar en un assaig de comiat.

Els meus amics sempre diuen que sóc friki. Jo he acabat acceptant-ho i fins i tot en el meu perfil a Blogger admeto que ho sóc. Però en realitat no sóc friki, sinò geek. Com diria l’Alejandro Sanz, “no eeeeeees lo mismoooooo”.

Friki (o freak) seria el meu amic Prati, que és raro. L’estimem tal com és, però les coses com són, no és molt normal… Jo en canvi sóc geek, perquè m’encanta la tecnologia i qualsevol cosa que hi tingui a veure, els gadgets, Internet, etc. Però en altres aspectes sóc totalment normal (espero!)

Una anècdota que acabo de recordar és quan estava a punt de marxar a Aachen. Aleshores era una addicta al Messenger (després de 6 mesos sense Internet a casa ho vaig acabar superant i ara no l’obro mai), i com que també sóc addicta als comptes enrere, vaig decidir afegir al meu nick els dies que quedaven per marxar… en binari. Això és geek. El dia que quedaven 10 dies, el meu nick era alguna cosa com “1010 days 2 go”. Al dia següent, al bar de la uni, el Jordi i el Duke reien del nick i de lo friki que era. El Prati no li veia la gràcia. “Què passa, Prati, no ho pilles?”. “Sí, que queden 10 dies perquè te’n vagis… Però per què ho poses 2 vegades, 10 10?”. Això és freak.

Tot això ve perquè divendres vaig sortir amb els Pochamen. Vam sopar a la nova casa del Duke (ara viu de lloguer en una casa prop de la dels seus pares… que són els seus llogaters), amb els seus companys de pis, que són un suec i un belga. Enmig de la conversa algú va dir que jo era friki. I clar, vale que a Espanya es confonguin els termes, però els 2 guiris s’haguessin pensat el que no era, així que vaig aclarir que jo era geek. No sé per què, però aquest terme no està tan extès aquí (només en entorns geeks, però per la gent de fora d’aquests entorns ens fica al mateix sac). Ni els meus amics coneixien la paraula geek! Jo reivindico: “no sóc com el Prati!”

I ara sí que ho reconec: aquest post m’ha quedat una mica friki (de veritat).

Avui estava veient Jack & Jill al Plus, i el Jill i el seu company feien una festa al pis, quan ha començat a arribar la gent ha sonat Mango No. 5, de Lou Bega! Quins records, m’encantava aquesta cançó, si fins i tot em vaig comprar el disc! I com que volia parlar d’una mica de tot, vet aquí el títol del post.

El sopar de dimecres no va estar malament. Vam ser el Duke, el Prati, el Jordi, el Pere, la Lorena i un amic d’ella… Quan vam acabar ja eren passades les 12. El Prati, la Lorena i l’amic van marxar (la Lorena és de Binéfar, aquella nit es quedava a casa d’una amiga, i com no tenia claus no podia arribar-hi massa tard, l’amic no hi pintava res sense ella i el Prati és un rajat), i els altres vam anar cap a l’Ovella a prendre alguna cosa. Però per variar hi havia molta gent, així que vam acabar al bar del costat, el Drapaire.

Entre d’altres coses, vam estar parlant de coses frikis (of course, pa’ algo som Telecos!), com el Google Earth. Ja vaig fer un post friki sobre Google Maps, i és que aquests de Google sempre sorprenen. El 20 de Juliol, aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, van posar en marxa Google Moon com a homenatge. Em fa gràcia sobretot el Looking for something on Planet Earth? Bé, el cas és que jo no havia instal·lat el programa perquè no tenia espai al disc dur, però ahir vaig fer un foradet i el vaig instal·lat… És una passada!! Vaig estar fins les 2 de la matinada buscant coses!! És increïble, pots moure la Terra com vulguis!!

Ahir vaig trucar a Cal Sadurní, i tenien lloc!! Així que d’aquí a 10 dies estarem a la muntanya!! (sí, el CountdownClock ja està funcionant :P) Això si al nen no li esguerren les vacances, clar. Aquest matí he anat a comprar-me uns pantalons, perquè els únics que tinc així esportius són uns d’un xandall d’hivern, i no és plan de socarrar-me més del necessari… Amb lo rara que sóc pensava que em costaria trobar-ne uns i que acabaria agobiant-me, però en el primer lloc que he entrat, me n’he comprat uns! M’he provat 3, un d’ells la noia de la botiga deia que potser era massa petit, però la veritat és que m’anava bé. Dels altres, l’un no m’agradava com em quedava (a més, era blau cel, fosforito), i l’altre em quedava bé i m’agradava, però era blanc, i no li quedava en cap altre color (i el blanc no m’agrada, a part que s’embruta fàcilment). Així que m’he quedat els primers, uns pirates color caqui. Res, que estic contenta, feia tant de temps que no em comprava res a la primera…

Els 4 Arreplegats
Sí, ja sé que he de fer la crònica del sopar de divendres, també explicar què tal la peli de diumenge, una coseta més personal de dilluns que em posa de mala llet però comencem per Els 4 arreplegats.

El programa és obviament gravat, aquesta és l’última setmana que graven i es va començar a emetre dimarts passat, suposo que el nostre programa l’emetran cap al Setembre… Em van trucar fa temps i em van oferir un dels primers dies, però vaig preferir esperar-me perquè aquesta setmana el nen en teoria agafava vacances i així podria venir, però al final no ha pogut ser, li han tombat les vacances i esperem que la setmana que ve les comenci!!

En principi havíem de ser 10 persones, però hi va haver baixes d’última hora (a part de la del nen) i al final vam anar-hi 7. Jo vaig anar amb la Noelia i el Sergi, que viuen al costat del Campus Nord, i la resta (Prati, Duke, Lluís i Xavi) amb el cotxe del Lluís. Nosaltres vam arribar massa d’hora, ens pensàvem que hi hauria trànsit però no, i vam tenir temps per passejar per allà (es grava al mateix plató que Buenafuente, a Sant Just Desvern) i vam veure el plató on es gravava Nissaga de Poder!! Quan anàvem a l’institut, la Noelia i jo vam estar un any a la revista de l’escola, i vam anar-hi un dia a entrevistar l’Eduard Farelo (Eduard). Mentre l’esperàvem a la cafeteria vam poder parlar amb el Miquel Sitjar (Gabriel), molt simpàtic, quan va arribar va seure amb nosaltres una estona, després el van cridar perquè es vestís i es maquillés, i en acabar va tornar amb nosaltres fins que el van cridar a plató. L’Olalla Moreno (la nena mimada Laia) també es va passar per la cafeteria, va saludar el Miquel però va passar de nosaltres. També vam veure altres actors i actrius pel passadís. Ah! I la Carmeta (no sé el nom de l’actriu, el personatge era la criada dels Montsolís) em va canviar una moneda de 5 duros (estem parlant de 1996 :P) perquè la seva no li agafava la màquina de cafès!! Vaig guardar aquella moneda durant molt de temps (de fet suposo que encara deu ser al meu estoig d’aquella època, era un forat negre, res del que hi entrava en sortia mai). Finalment la gravació es va allargar més de l’esperat i l’Eduard no tenia prou temps per l’entrevista, així que ens va portar en cotxe fins a Plaça Catalunya, en el trajecte li vam fer l’entrevista. En algun lloc dec tenir guardada la cinta, jo anava de copilot aguantant la gravadora, quina gràcia!!

Jorl, com em desvio… Doncs res, que ens havien convocat a les 20:15h, o sigui que la gent va començar a arribar cap a les 20h. Els nois van arribar bastant puntuals, i vam començar a fer cua. Les portes no van obrir fins bastant més tard. Després, lo típic, ensenyar el DNI, passar pel detector de metalls (aquesta vegada ja no vaig dur la càmera, perquè quan vam anar al Buenafuente al Gener jo no sabia que no la deixaven entrar, i no em van avisar fins que ja havia de passar pel detector, així que vaig haver de deixar-la als de la productora, i amb la gentada que hi havia vaig haver d’esperar bastant per entrar), i els bocates!! Aquesta vegada eren de millor qualitat (al Gener ens van donar sandvitxos d’aquells que es compren a les màquines, només hi havia de dos tipus, però quan vaig arribar jo després de l’incident de la càmera ja només en quedaven de truita, dolentíssim!), tot i que el pa era una mica chicle, i també hi havia més varietat de begudes, fins i tot cervesa!

Vam entrar a plató a les 21:30h aproximadament, i ens van anar col·locant als sofàs. Per si no heu vist el programa, el plató representa un bar rollo cabaret, amb sofàs i tal… Però no tothom seu als sofàs, també hi ha públic a les grades!! Jo pensava que sent 7 persones ens posarien a les grades (des de casa, els sofàs semblaven per a una o dues persones com a molt), però no! Ens van posar en 2 sofàs (un de 3 persones i l’altre de 4)… a primera fila!! Jo vaig seure en un que quedava completament centrat davant de l’escenari, era blanquet i tou, diràs “què còmode!” Però no, no sabia com posar-me per no enfonsar-me… De seguida va venir la regidora (es diu Cristina, és la mateixa rastes de Buenafuente) i ens va dir que aquell sofà el necessitarien per fer una cosa al principi, així que ens demanaria que marxèssim durant uns minuts.

Van sortir els directors del programa, David Fernández i Oriol Grau (el primer fa també d’animador de públic), ens van presentar a les actrius i a l’actor… Sí, només un actor, el David Bagés (l’Amadeu de Nissaga!), el que va de cowboy. O sigui que imagino que el paper del Joan Ramon Bonet (el nou cambrer que va sortir al primer programa) no durarà gaire… I també ens van presentar els convidats… Sí, en plural, dos pel preu d’un! Santi Millán i Pepe Rubianes!! Bé, és un dir… perquè en realitat el Rubianes estava allà per gravar la coseta del principi per la que necessitaven el nostre sofà i ja està. Així que ens van fer fora (vam anar a la part del darrere, on hi ha un monitor per veure-ho, van preparar-ho tot… Havien dit que el que gravarien ara era per un altre programa, i quan vaig veure el David Bagés passar per allà li vaig preguntar per quin programa era. Em va dir que era pel programa que gravarien el dia següent (és a dir avui). No sé per què ho havien de gravar en dies diferents, però bé. Quan estaven a punt de començar a gravar, necessitaven una persona més per omplir un sofà (durant la gravació del nostre programa allà hi hauria asseguda una actriu, però en aquell trosset no tindria sentit perquè pertany a un altre programa, per això la van fer marxar), i hi vaig anar jo. Així que finalment vaig veure el trosset del Rubianes en directe. Simplement eren les 4 actrius parlant amb el Rubianes de coses com l’amor, la parella, etc.

Després van tornar a posar el sofà al seu lloc i vam tornar a seure-hi. Mentre les actrius es canviaven de roba el David Fernández (aka Gilipolles :P) ens va entretenir… Una cosa que no em va agradar és que va dir que ens tenien preparada una altra sorpreseta… l’Andreu Buenafuente!! Però era mentida. Ja m’ho imaginava que no vindria (de fet surt en el programa que emeten avui), però em va fer ràbia que fes la brometa. També van gravar el Next Coming, van haver de fer-ho 3 vegades perquè s’equivocaven o no quedava bé.

La gravació del programa es fa en fals directe, és a dir, encara que és gravat ho fan tot com si estiguessin en directe, posant la careta del programa i els vídeos, etc. No fan servir un prompter, no… sinò un megaprompter! (una tele enorme, perquè ho vegin bé des de l’escenari). El programa en sí és bastant merdeta, el tipus d’humor no m’agrada gaire i en ocasions es notava massa que llegien la pantalla, però veure’l des de dins està bastant bé. El problema és que moltes de les conyes que fan no tenen ni punyetera gràcia, així que encara que a vegades si li trobes una mínima gràcia exageres el riure per quedar bé, si no te’n fa gens, de gràcia, no tens esma ni per fer un somriure, i això les actrius ho noten… Una d’elles, l’Ota (Sílvia Abril), en el seu monòleg feia de nena hiperactiva que s’emociona per tot, i anava explicant les coses al·lucinants que li passen: va al metro, i s’obren les portes!!! Anuncien per megafonia: “Propera parada, Urgell”, el metro para, i està a la parada d’Urgell!!!!! Què fooort!! El rollo del monòleg era aquest, però com veieu, no fa cap gràcia (la primera broma vale, però un cop tot és igual ja perd tota la gràcia). Doncs la tia en veure que no rèiem anava dient: “No ho pilleu? Doncs pilleu això!” i s’aixecava la faldilla, i clar, tothom rient. Ja m’hi fixaré més, però quan ho vaig veure la setmana passada a la tele em va semblar que hi havia riures enllaunats, i si em refio del que vaig viure ahir, no hi havia riures suficients com per fer veure que ens ho estàvem passant de puta mare, així que n’hi haurien d’afegir.

En Lluís va tenir un paper estelar al programa. L’Emma (la valenciana, interpretada per la Cristina Fenollar) va fer un monòleg sobre els ligues d’estiu i havia de preguntar a algú del públic si havia lligat amb alguna sueca o alguna cosa així, i va escollir al Lluís (normal, el tenia a primera fila). Ell va respondre que havia lligat amb una polaca, ella li va preguntar si s’ho havia fet mai amb una valenciana, i quan ell va dir que no ella li va dir que això ho podrien arreglar ràpid, que es passés després pel seu camerino.

Ara, com deia, el que sí em va fer gràcia és veure-ho des de dins. Sobretot perquè en un moment l’Stanley (David Bagés) es va equivocar. Durant tot el programa, entre monòleg i monòleg, les noies anaven comentant que hi havia una noia entre el públic (l’actriu que comentava abans que jo havia ocupat el seu lloc en el trosset del Rubianes) que les mirava, i havien apostat a veure qui se la lligava (amb un petó es guanyava l’aposta). L’Stanley també s’apunta a l’aposta, i en un moment del programa (després del monòleg del Santi) està comentant amb l’Emma i la Corín (Rosa Boladeras) l’intent de la Lola (Neus Sanz)… Quan de sobte veu que la Lola efectivament s’està fent un petó amb la noia i diu: “Nenes, nenes, que em sembla que la Neus us ha guanyat l’aposta!”. No veieu res estrany? Jo tampoc ho vaig notar, de fet ningú se n’havia adonat, va ser la pròpia Neus que ho va dir: l’havia anomenat pel seu nom real, no el del personatge!! Total, que després de comprovar que efectivament havia dit Neus, van tornar a fer el diàleg des del principi (com si vinguessin del monòleg del Santi).

El millor del programa és la part final, en la que el convidat ha d’improvisar… En el primer programa (amb la Clara Segura) es tractava de respondre preguntes sense utilitzar la lletra prohibida (que anava canviant), i en el que van gravar ahir, el Santi havia d’escenificar que li demanava al seu sogre la mà de la seva filla, i les noies li anaven dient paraules que havia d’incorporar al discurs. La primera paraula va ser tampax!

A la sortida ens van repartir uns paperets per anar a buscar la samarreta a les oficines d’El Terrat, a partir del 22 d’Agost. Uns paperets molt cutres, sense segell ni número ni res, així que amb una simple fotocòpia pots tenir-ne tantes com vulguis. Tothom comentava el mateix, així que m’apuntaré al mòbil la data per anar-hi el primer dia, no sigui que em quedi sense samarreta pels trapicheos de la gent!

El sábado comenté que por la noche había quedado con los de la uni, pero aún no he explicado nada de ello!!

El niño al final no vino, pero le perdono porque estaba muy rallado ;). Fuimos a tomar algo a La Maquinista, y me explicó que en el trabajo lo tenían bastante puteado, que seguramente tendría otra Semana Fantástica… En principio tiene que entregar algo el 22 de Julio y él empieza las vacaciones el 25, durante 3 semanas… Realmente las que le interesan son la del 25 (son Les Santes, las fiestas de Mataró) y la primera de Agosto (el 6 es su santo, ahora ya podéis descubrir cómo se llama, jeje!), y pidió una tercera adyacente a estas 2, le dieron la siguiente. Por eso retrasé la fecha de volver a la tele hasta el 25. Pero es posible que la fecha de entrega se retrase (se quedaría sin vacaciones?). Cuando le preguntó a su jefe si sus vacaciones seguían en pie, él (que no es uno de los más cabrones de la empresa) le respondió: “Si no te vas de vacaciones, será por tu bien”. Así, tal como suena. A ver, puedo aceptar quedarme sin vacaciones, lo que no puedo aceptar de ninguna de las maneras es que encima me digan que es por mi bien… Casi mejor que le hubiesen dicho “Pues te jodes, pringao“. Imagino que vale, le fastidiarán los días que él tenía previsto, pero esas vacaciones acabará disfrutándolas no? Aunque no lo tengo muy claro, porque de momento no hay indicios de que vaya a poder recuperar, ya no las horas extras que hizo en la Semana Fantástica (parezco publicidad de ECI, con lo poco que me gusta!!), sino los 3 días festivos (dos sábados y un domingo) que trabajó durante esa semana (que en realidad fue más de una semana, 10 días exactamente).

No conseguí convencerle de que saliera para animarse. Yo entiendo que no quisiera venir con mis amigos, no los conoce mucho y es posible que se rallara, y más teniendo en cuenta de que ya venía rallado… Pero le dije que saliera con sus amigos y tampoco hubo manera, lo que quería era buscar curro como loco en infojobs e ir a dormir pronto.

Bueno, yo sí que salí aunque se me habían quitado un poco las ganas… Habíamos quedado a las 23:30h en el Pitilingorri, pero como yo hacía año y medio que no iba y no me acordaba muy bien de dónde estaba, quedé con Jordi a la salida del metro (Drassanes) para ir juntos. Yo quería quedar a las 23:20h, pero él me dijo: “El Duke siempre llega tarde!”, y como es cierto, quedamos a las 23:30h. Yo estaba allí a la hora, puntualísima como siempre (siempre que el transporte me lo permita, claro, que a esas horas no es raro tener que esperar 10 minutos por un metro…), pero él no había llegado. A los 5 minutos salía del metro Pere, un compañero de la uni al que hacía tiempo que no veía. No pertenecemos precisamente al mismo círculo de amigos, pero a veces hemos salido juntos, e incluso el año pasado, cuando yo estaba en Aachen y él en Bruselas, vino de visita un fin de semana. Pues nada, yo le paro y le saludo, le pregunto cómo está y qué hace… Y me dice: “Pues me parece que voy al mismo sitio que tú”. Jaja, el Duke le había llamado y se había apuntado a la fiesta!! Le dije que si quería que esperara conmigo a Jordi, que seguro que el Duke todavía no había llegado.

5 minutos después, llegaron el Prati y su novia. La historia de estos era mejor: habían ido hacia el bar, pero no lo habían encontrado, y adentrándose en las calles del Gòtic se habían perdido! Pues nada, esperaos con nosotros… Un poco más tarde aparecían el Duke, Natalia, Xavi y un amigo de ellos. Quién falta? Jordi!! Que llegó unos 20 minutos tarde. Así que al final fuimos todos juntos hacia el Pitilingorri, y menos mal que fuimos todos juntos…

El Pitilingorri tiene 2 entradas. Una de ellas, la que siempre utilizamos, es a través de una calle estrecha. Llegamos allí y… En esa callecita hay una alfombra roja!! Miramos hacia arriba, a ver si nos hemos equivocado de bar, y en el cartel pone “Fusion”, en letras blancas y con fondo fucsia. Fusion Music BarHay un tío delante dando flyers, al ver nuestras caras nos dice: “Es un bar nuevo, lo hemos abierto hace un par de semanas… Con estos flyers os darán un xupito gratis”. Nos tomamos el xupito y nos vamos no? Es increíble, la última vez que fui al Pitilingorri fue justo antes de irme a Aachen, nos lo pasamos muy bien como siempre, y no sabía que ese bar, año y medio después, dejaría de existir, y que aquella vez sería la última!! Snif snif. Por si alguien no conoce el Gòtic, aquí hay 2 tipos de bares: los guarros y los que están llenos de guiris. El Pitilingorri era de los primeros (aunque no era de los más guarros, pero sí que era auténtico), el Fusion es de los segundos…

Total, que salimos de allí por patas. Nos fuimos hacia La Posada, otro bar de por allí donde dejan fumar porros. Éste sí es guarro, el camarero se metió 2 rallas de coca delante nuestro!! Se ve que los de la mesa de al lado nuestra eran conocidos suyos, porque se sentó un rato con ellos… De repente el Duke me dice: “Se ha metido una ralla?” Y después de un rato me dice: “Pues sí, ahora se acaba de meter otra!” Yo no lo vi, pero lo que sí que vi fue la cara del tío (y los ojos inyectados en sangre) cuando se iba… Nos pedimos unas jarras de cerveza y unos cuantos empezamos a jugar al duro (hubo 2 o 3 que no se apuntaron, qué sosos!), nos fuimos animando… Nos bebimos 7 jarras de litro entre 6 personas, así que ya os podéis imaginar cómo íbamos (los que fumaron, peor, jeje). El amigo de Xavi y el Duke había pillado una buena el día anterior, así que él no bebió, se pidió una coca-cola, se la sirvieron en un vaso de Cutty Sark, muy bonito… Y yo volví a las andadas (inciso: ya va a hacer 2 meses que volvimos a Aachen, no me puedo creer lo rápido que pasa el tiempo!), y me lo quedé. Ahí va la prueba:

El meu bolso

Al final nadie salió de fiesta, todos nos fuimos a casa. Ya eran más de las 2, así que tocaba pillar Nit Bus, un taxi o ir a patita. Yo opté por la primera opción, no hay pasta y mi casa queda un pelín lejos, además en el estado en el que iba no la hubiese encontrado (creo que ni aún estando sobria). Podía coger el N9 en Drassanes o subir caminando hasta Plaça Catalunya, donde paran todos (me van bien el N3 y el N9). Yo hubiese subido con los demás hasta Plaça Catalunya, así íbamos charlando y se nos iba bajando un poco el alcohol, pero Jordi (al que le van bien el N9 y algún otro, creo) prefería esperar al N9, así que me quedé con él (así de paso iba acompañada buena parte del trayecto). El bus tardó unos 15 minutos, y justo cuando llegamos a Plaça Catalunya también lo hacían los otros, que habían subido caminando… Y nada, llegué a casa y a dormirla!

El tercer post avui, què em passa? Bé, després de fer-me un planning cara a la meva presentació i autopsicoanalitzar-me, hauria d’explicar què vam fer ahir després de la presentació d’en Jordi…

Els seus pares i els seus amics del barri van marxar, però els de la uni (Prati, Duke i jo) i la Natàlia (la nòvia del Duke) ens vam quedar prenent algo amb ell al Polimenú. Després vam anar a un altre bar (Hermanos Remon), on es va afegir en Xavi. Vam sopar allà al costat, en un japo, i després vam anar a un altre bar (Fragments), on vam jugar al mític joc de l’assassí (el de l’assassí, el policia i la puta). Bé, fa temps el Jordi ens va comentar que amb els seus amics s’havien inventat més personatges: el palestí (quan el maten s’immola, matant a un dels del seu costat) i en Carod-Rovira (que en un moment de la partida, quan ell vulgui, diu “Mans Netes!” i pacta amb l’assassí perquè només mati a una part de la gent). Ahir només vam incorporar el primer, perquè només èrem 6 jugadors i fer una partida on tothom té un paper i només hi ha una víctima normal… El millor era el Prati, quan era víctima, o l’havies de matar mil vegades perquè no s’enterava, o no sabia dissimular i es declarava mort al moment (aleshores es notava moltíssim qui era l’assassí). Què bo, gent de vint-i-pico d’anys jugant a jocs de nens.

També vam parlar de coses més serioses, com la situació laboral de cadascú. El Xavi està fent el doctorat a l’Hospital del Mar (és Teleco eh? Treballa en processat d’imatges d’ecografies). Al principi no li pagaven, ara crec que sí, però com a mínim fa una cosa que li agrada. El Prati treballa a Deloitte, però no està putejadíssim com la gent que conec que treballa a d’altres consultories (Accenture i DMR). El Duke (per cert, el Prati i el Duke es diuen Sergio, els distingim pel cognom, Prats i Duque respectivament :P) porta any i pico fent el projecte a la Universitat, aquest estiu ha d’escriure la memòria i presentarà al Setembre. Després segurament també farà el doctorat, perquè la seva actitud respecte la consultoria és com la meva: em nego a que m’explotin. A la Natàlia encara li queden uns anys per acabar la carrera (és més petita que nosaltres, tot just ha fet 20 anys). El Jordi treballa a DMR, com el nen, i també està putejat.

El Duke i la Natàlia no entenen com la gent aguanta en feines de merda, cobrant una merda i fent hores infinites (el Jordi ha comptat que amb el seu sou, treballant 12 hores al dia, surten a 4€ l’hora), sobretot van flipar quan els hi vaig parlar de la setmana horrible del nen (treballant 20 hores al dia, ja són 2€ l’hora!!). Després d’aquella setmana, el nen ha estat buscant feina a tot arreu (abans era més selectiu, però ara vol fotre el camp d’allà), de fet un dia em va dir que no renovaria, independentment de que hagués trobat una altra feina o no. Lògicament ara s’ha fet enrere d’aquesta afirmació (fruit del desgast provocat per 10 dies de treball intensiu), perquè és una feina, guanya pasta i experiència. I ara necessitarà realment els diners, perquè per fi s’ha decidit per un cotxe! And the winner is… Astra GTC!

Per cert, dimecres em van trucar d’El Terrat, per anar de públic al nou programa que faran a TV3 aquest estiu. El programa es diu “4 arreplegats”, i la noia em va explicar que hi haurà 4 actrius i 2 actors, que a cada programa i haura un convidat, que el format és de monòlegs i gags, i que tot això estarà ambientat en un bar, del que nosaltres serem els clients. Patrocinarà San Miguel? Ens donaran cervesa gratis? Té tota la pinta de ser un Còmics de Barra però en televisió. Al gener vam anar a un d’aquests espectacles a un bar de Barcelona i ens ho vam passar molt bé. En principi em va dir d’anar-hi el 13 de Juliol, però com que el nen agafa vacances l’última setmana, finalment hi anirem el 25 de Juliol. Ja he confirmat i enviat les dades, espero que aquesta vegada no passi res!

Ei! Estem a principis de mes, això vol dir que ja puc tornar a pujar fotos a flickr!! Així que he actualitzat el post del sopar amb les amigues de la setmana passada.

Aquesta nit, sopar d’ex-becaris de Sony. Quina maaandra!!

Yesterday és una de les meves cançons favorites… Normalment les cançons lentes no m’agraden, prefereixo les animades, així que per a que una cançó lenta figuri entre les meves favorites, m’ha d’agradar moltíssim!!

Però no he escollit el títol per la cançó dels Beatles, sino perquè ahir vaig quedar amb les amigues de l’institut, i a algunes feia mooolt de temps que no les veia! Així que té un doble sentit: ahir vam quedar per recordar els vells temps, el yesterday de la cançó ;)

La Laieta està vivint a Madrid, i ha vingut a passar uns dies a caseta, abans de començar les pràctiques del Màster. Vam decidir de fer un soparet de retrobada, i la Natalia ens va comentar que la Laura Judith (una de les que no veia fa moltíssim!) tot just ha acabat la carrera (Medicina) i la setmana que ve se’n va a Oviedo a fer el Mir, així que també es va apuntar…

Llegeix la resta del post »

Ahir vaig anar a veure el meu tutor de projecte. Li vaig donar la memòria del projecte, perquè se la llegís i em digués les correccions a fer. Aprofitant que anava al Campus Nord, vaig quedar amb una amiga que viu allà al costat (la que em va regalar la base dock). Lo seu té delicte, viu a 2 passes del campus amb el nòvio, ell estudia allà i ella treballa des de fa un parell de setmanes al Nexus, un edifici del campus.

Vam estar prenent algo al Polimenú, i em va dir que per Sant Joan se’n van a Santiago de Compostela.

Santiago

Jo hi vaig estar fa 3 anys amb els pares, i estàvem comentant la quantitat de merchandaising del Camí de Santiago que hi ha allà, quan per la Plaça del Mig va passar una noia amb una samarreta típica que venen allà (a la foto no s’aprecia perquè és molt petita, però representa que la fletxa marca el camí cap a Santiago). Primera casualitat.

Després vam anar a fer un volt per la Diagonal. Anàvem parlant sobre Buenafuente, un programa que ens agrada molt. Jo sóc seguidora d’El Terrat des de fa bastants anys. La Cosa Nostra era un programa mític, llàstima que va acabar sobtadament el 1999. El 2002, quan va començar Una Altra Cosa (el retorn de l’Andreu Buenafuente a la tele), vaig anar de públic al segon programa amb aquesta noia (a La Cosa Nostra va ser impossible, tenien una llista d’espera interminable). Ens ho vam passar molt bé (encara que en aquells moments ho feien en fals directe, és a dir que ho gravaven el dia abans, i no té tanta gràcia), però tot i que vam continuar trucant per tornar-hi, no ho vam aconseguir.

Per aquest nou programa ens va passar una cosa semblant: com que estic apuntada a El Clan, vaig rebre un missatge per apuntar-me a anar a la gravació del programa pilot. No em van trucar per això, però després sí que em van trucar per anar-hi un altre dia, així que el dimarts 25 de Gener vam anar-hi uns quants amics. Ens ho vam passar de conya, no hi va haver pausa publicitària (recordem que en els inicis del programa, els dimarts el programa era curtet i sense pausa), així que va ser una horeta i quart de riure continuat… Així que vaig decidir trucar al menys un cop al mes per tornar a anar-hi. Vaig trucar al Febrer, al Març… A l’Abril ja no, perquè l’Andreu va dir al programa que gràcies a la gent que havia trucat, i que ho sentia però ja tenien ple durant tota la temporada…

Total, que anàvem per la Diagonal comentant els millors moments del programa, i lo bé que ens ho havíem passat quan vam anar-hi de públic, quan em va sonar el mòbil… Eren d’El Terrat!! Ho vaig saber abans d’agafar-lo, perquè m’havia guardat el número a l’agenda quan m’havien trucat al gener, però em semblava tan surrealista que no vaig reaccionar en aquell moment.

Hola, te llamo de El Terrat, en referencia a una llamada que hiciste para asistir de público al programa Buenafuente, de Antena 3. Tenemos plazas para el día 22 de Junio, la convocatoria es a las 22:30…

Sí, em van parlar en castellà. Suposo que ho fan perquè el programa és estatal, i en principi no saben si parlen amb algú de Catalunya o no (que sempre hi ha gent disposada a venir a Barcelona per fer de públic). En canvi, a plató, quan van sortir l’Andreu i el David Fernández (el mític gilipolles, ara Zuluaga) a escalfar el públic, ho van fer en català, com si continuessin a TV3. Per cert, que al Gener vam tenir el privilegi d’assistir en directe a l’estrena estatal del Follonero!!

Doncs res, que m’encanten les casualitats. Tot just després de la trucada, vam veure un home amb una samarreta del programa (samarreta que per cert, tindrem repetida :P). Així que ja he posat en marxa una altra vegada (la tenia parada des del meu aniversari) la meva extensió megafriki del Firefox: Countdown Clock, així que puc dir que queden 12 dies, 3 hores i 28 minuts pel gran dia :P

Per cert, que avui és l’aniversari del meu pare, felicitats pare!! I també fa un anyet que el meu nen és enginyer, felicitats wapíssim!!