Dissabte vam anar a sopar amb en Xevi, un amic del nen. En principi anàvem al Jokers, un frankfurt-hamburgueseria, però en Xevi preferia anar a un altre frankfurt (Hindelburger o alguna cosa així) d’allà a prop. El Hindelburger hi havia molta gent esperant, a més es veu que normalment triguen molt a servir-te, així que vam marxar… cap al Jokers. Però estava tancat (per què?), i a les 22:30h d’un dissabte no crec que ens donessin de menjar en cap restaurant normal de Mataró, així que vam acabar al Paco Parc, menjant una hamburguesa tristíssima (pa, carn… i res més).

El nen m’havia explicat que en Xevi havia refusat una oferta de feina d’un important bufet d’advocats (ell és advocat, treballa en el departament de dret laboral d’una assessoria), on li pagaven 12.000€ més que on està ara. Dit així, penses “aquest home està boig!”, i això és el que vaig pensar jo quan el nen m’ho va comentar, però dissabte vam poder parlar amb ell (bé, en realitat només va parlar ell, no calla! :P) i ens ho va explicar. Després d’això ho entenc una mica més… però el nen no.

A veure, resulta que ara mateix en el departament de dret laboral de l’empresa només hi ha 10 treballadors a tota Espanya, i a Barcelona només n’hi ha 2: en Xevi i el seu gerent. Ara a totes les consultories els hi han donat les pujades, en Xevi ha pujat 2 graons (aquí és diferent de l’empresa del nen, el normal és 1 graó i el doble salt no es donava des de feia bastant de temps).

Però bé, abans de saber aquesta pujada, el bufet important el va trucar… al telèfon del despatx! I li van dir així, de sopetón: “Estem buscant a algú i tú encaixes en el perfil, t’aniria bé parlar amb un soci un dia d’aquesta setmana?”. Imagino que el seu telèfon l’aconseguirien a ESADE… En Xevi es va quedar una mica parat, i va demanar que li deixessin un temps per pensar-s’ho, però els del bufet tenien pressa!! Al final li van deixar un dia… Ell va començar a trucar a coneguts de la facultat per preguntar referències sobre l’ambient laboral al bufet, i clar, no és tan maco com t’ho pinten. També ho va parlar amb un company de feina (d’un altre departament, però també advocat) i li va dir que a l’empresa on està ara pot tenir molt futur (com ja he dit, només són 2, a més amb el seu gerent hi ha molt bon rotllo). Total, que al dia següent li va dir al del bufet que estava molt agraït, però que no considerava que fos el moment de canviar, perquè on està ara està aprenent molt, etc. El del bufet li va dir que igualment parlés amb el soci, en Xevi va acceptar però amb la condició que el soci sabes abans de la trobada que en Xevi en principi no estava interessat. Aleshores va ser quan va parlar-li dels diners, i a en Xevi (paraules textuals seves) li van caure els collons a terra.

En Xevi va parlar amb el seu gerent i li va explicar tot el que havia passat. Li va dir que ell en principi estava còmode en l’empresa i que no voldria canviar, però que necessitava saber si té futur en ella. El gerent li va dir la pujada, que no era normal que a un perfil baix (porta un any en l’empresa) li fessin la doble pujada, que ell aspirava a en 3 o 4 anys ser soci i aleshores en Xevi seria gerent, i que si ell marxava de l’empresa el tindria en compte. També li va advertir de que els del bufet continuarien temptant-lo (rollo dimoni, jeje), i que no pararien fins que el captessin.

Total, que un dia va anar a esmorçar amb el soci del bufet, que va intentar convèncer-lo de que acceptés l’oferta, però en Xevi, molt amablement, va explicar les seves raons. Una d’aquestes raons és que on està ara té la possibilitat d’aprendre i prendre responsabilitats que en una empresa gran no podria. Per exemple, parlar directament amb clients, dirigir reunions (si no hi ha el gerent, a veure qui ho fa!), etc.

I és que els diners tampoc ho són tot. En Xevi ha preferit un lloc on de moment guanya menys, però té futur i està aprenent i fent coses que en l’altre lloc no podria, davant de la possibilitat de guanyar més diners, però ser un simple número per a l’empresa i fer feines que potser no són tan interessants (com buscar documents, etc.). Segons diu ell, un advocat comença a guanyar diners realment quan ja té experiència i munta el seu propi bufet.

Jo estic amb ell, prefereixo guanyar menys diners en una feina que m’agradi, que no pas guanyar molt en una feina de merda… Però el nen continua pensant que en Xevi està boig per refusar 12.000€. No és el mateix nivell, però ell va fer una cosa semblant quan va decidir entrar a DMR i cancel·lar el procés de selecció d’Accenture (que pagaven una mica més) perquè en ser una companyia més petita, es sentiria menys com un número. És una pena que l’amor no pugui pagar les factures 😛

Your lovin’ gives me a thrill
But your lovin’ don’t pay my bills
Now give me money
That’s what I want
That’s what I want, yeah
That’s what I want

Després de sopar vam anar cap al Clap, com era molt d’hora no hi havia gaire gent, però més tard va arribar en Dani (un altre amic) amb el seu ligue de la nit. Més tard vam anar a The Ugly Mug, un bar-discoteca bastant peculiar. Té dos ambients: un és el típic pub irlandès, la decoració és molt de fusta, una de les barres és el típic bus anglès, la música en general és la canya i hi ha cerveses de tot tipus (fins i tot tenen Erdinger! Però com que la Weizen no m’agrada en ampolla, sempre demano un Desperados, també típica beguda aacheniana :D); l’altre és molt minimalista, la sala és blanca, la decoració és mínima, i la música… psicodèlica. Així que ja podeu imaginar on acabem sempre, no?

Aquesta vegada ens van timar bastant, vam estar-nos com mitja hora a la barra esperant que alguna cambrera ens fes una mica de cas, però no. A més, la cambrera que estava davant nostre (que té enamorat a en Xevi :P) va ignorar-nos completament més d’una vegada, del pal estar atenent als del costat nostre i quan acaba, ens mira i se’n va a fer altres coses (ordenar gots, etc.), però això sí, si venia algun amiguet d’ella, li faltava temps per fer els 2 petons de rigor i posar-li les copes que calguessin (per en acabat tornar a ignorar-nos). Estarà bona, però és una borde de collons! En Dani i el ligue se’n van anar a l’altra barra a demanar, i quan van tornar encara no ens havia fet cas. Jo em vaig cansar i vaig decidir que ja no volia el Desperados, però el nen al final va aconseguir la seva Heineken!!

Quan marxàvem vam trobar en Christian, que venia corrent sota la pluja. Havia estat veient una peli a casa amb la Carla i ara (eren les 3!) es sumava a la festa. Està content perquè fa un parell de setmanes que té cotxe nou (un Golf amb un munt de pijadetes), si és que els diners fan fàstic!! Però bé, aquest dissabte el nen també estrenarà cotxe.

Ahir vam anar a sopar el nen i jo per celebrar que li han fet una pujada prou bona (com deia dimecres), i també que fèiem 15 mesos! Normalment no celebrem els aniversaris mensuals ( intentem veure’ns, això sí, però no fem una gran celebració), però ja que era divendres…

Vam anar al Tilt, un restaurant del grup de Manaus (una discoteca de Mataró, no hi ha manera de trobar cap web, seran moderns però tècnicament estan desfassats!!), on ja haviem estat celebrant l’aniversari d’en Christian, a l’Abril. El lloc és bastant fashionetti, és una mica caret però s’hi menja bé. Només entrar et posen una copa de cava i quan has demanat els plats et porten un aperitiu (el d’ahir eren uns ous durs de no sé quina au). El menjar està molt bo i no és dels típics llocs pijillos on et posen una merdeta en mig del plat i et quedes amb gana… Ahir em vaig demanar un filet de vedella a l’oporto que estava molt bo, i el nen un Steak Tarter (semblant a una hamburguesa, però amb carn crua), també boníssim…

Després vam anar al Praga, un bar de Mataró. De fet no sabem si es continua dient així o si encara pertany a la mateixa gent, perquè fa un temps que no hi ha el cartell a la porta i la dona que hi havia sempre abans (em sembla que és la propietària) ara no hi és, de vegades l’hem vist en un altre bar d’allà a prop, que han obert fa poc.

Vam estar parlant d’on aniríem de vacances… La cosa està difícil, finalment li han cancel·lat la setmana del 25, i és possible que també li cancel·lin la primera d’Agost (i no en plan d’anar a treballar normal, sinò com la Setmana Fantàstica!), a més jo no treballo así que ingressos=0, i ell ha de començar a pagar un cotxe (avui quan m’ha trucat m’ha dit que aquest matí l’havia provat, estava emocionadíssim, li donen dissabte que ve)… Però alguna cosa farem, encara que sigui escapar-nos una setmaneta al Setembre. A més, haurem d’estrenar el cotxe!!

Un dels llocs on ens agradaria anar és a Praga, però de moment això haurà d’esperar, perquè a New York (I, II, III i IV) ja ens vam gastar molts diners, ara el que volem fer és anar de casa rural per Espanya o alguna cosa de l’estil… Però per somiar, que no quedi, m’encantaria anar a París (el nen no hi ha estat, i jo la última vegada va ser al 93), Londres (m’encanta la ciutat, quina merda el que va passar dijous), tornar a Berlín (va ser on ens vam enamorar, només hi vam estar 3 dies i en un viatge accidentadíssim, ja ho explicaré a Living in Aachen… quan actualitzi :P)… Ja ho diuen, somiar és gratis!!

Per cert, on està la funció de cerca de posts de Blogger quan se la necessita?

Aquest matí, quan m’he llevat (una mica abans de les 12), no hi havia llum a casa. El primer que he mirat són els ploms, però tot estava bé, així que he obert la porta i he vist que el problema era de tota l’escala (la llum d’emergència de l’ascensor estava apagada, l’ascensor no funcionava i la llum de l’escala tampoc).

Hi ha una dita que diu que no aprecies una cosa fins que la perds. I és veritat! Perquè Déu n’hi do la de coses que necessiten electricitat per funcionar: la nevera, la tele, el vídeo, el DVD, l’ordinador, el router…

O sigui que aquest matí no he pogut mirar la tele (no és que hi hagi res interessant però per passar l’estona…), ni cap vídeo (encara he de veure els 3 últims programes de Buenafuente, que els tinc gravats), ni cap DVD ni peli en DivX (de les moltes que tinc pendents de veure), ni mirar el mail (cosa que últimament faig infinites vegades al dia :P), ni buscar qualsevol cosa a Internet (que és la meva primera font d’informació per tot), ni beure aigua freda!! (jo durant tot l’any bec aigua de la nevera, però és que a l’estiu això és sagrat!!)

El portàtil tenia bateria, així que ha continuat engegat (bàsicament per no res, perquè si no hi ha Internet, no hi ha eMule!). La bateria estava gairebé al 100%, així que he deduït que no feia gaire que havia marxat la llum. Igualment l’he apagat (ja li tocava una mica de descans…), és bastant desesperant estar davant de l’ordinador sense poder accedir al món exterior!!

M’he posat a llegir (m’encanta llegir, però últimament no ho faig gaire), però després d’una estona he decidit canviar d’activitat i m’he posat a ordenar papers. Des de dilluns que tenia la taula del menjador (on m’he instal·lat fa mesos per tenir més espai per acabar amb el projecte, ma mare sovint em pregunta quan acabaré d’una vegada!) feta un desastre, i avui per fi ho he endreçat tot (una mica obligada per les circumstàncies, jeje).

Després m’ha trucat el nen per quedar per sopar aquesta nit. I d’aquí han vingut dues preocupacions més. La primera, que el mòbil s’estava quedant sense bateria (i sense electricitat, el carregador no serveix de res). Normalment encara que marqui poca bateria, dura bastant, però igualment no estava tranquil·la. Per sort en tinc un altre (la història és llarga però diguem que jo tenia un mòbil i quan vaig anar a Alemanya vaig fer un contracte i em sortia bastant barato comprar-me un mòbil nou, així que ara en tinc 2, però només utilitzo l’alemany), que estava a més o menys la meitat de bateria, i l’he apagat per estalviar-ne. I la segona preocupació, que al lavabo no hi ha finestres, per tant no hi arriba llum natural, per tant… M’hauria de dutxar a les fosques!!

Per sort, cap a les 16h ha tornat la llum, i amb ella la modernitat, a casa meva (si no, no estaria escrivint aquest post :P). Jo em pregunto com podia viure la gent sense electricitat? Com serien els geeks?

Ayer fui a cenar con algunos ex-compañeros de cuando estaba en Sony. Era una cena de ex-becarios, algunos (los más veteranos) siguen allí como trabajadores normales, otros (los más nuevos) ya no (ahora no cogen a nadie). Fuimos 10, pero yo sólo conocía a 3 de haber trabajado con ellos (a los demás sólo los había visto en la cena de Navidad), uno de ellos es Jordi (a este ya le conozco demasiado :P) y los otros dos son del grupo de exbecarios-trabajadores. Me daba mucho palo ir, pero al final no estuvo tan mal.

Cenamos en El Caliu de Sants, y luego fuimos a tomar algo al Original’s. Allí la camarera fue lo peor. Jordi fue a sacar dinero y me dijo que le pidiera un vodka con limón, bueno, un Moskovskaya con limón. Para empezar le pedí una Estrella para mí. “No tenemos, sólo San Miguel” (leer en plan muuuy borde). Y yo “pues vale, una San Miguel”. Y enseguida pasa de mí. Cuando conseguí que volviera a hacerme caso, le pedí el Moskovskaya y se me quedó mirando… Se lo repetí… Se lo pensó… “Ah, vodka”. Y yo “sí, Moskovskaya con limón”. Se lo pensó… “Ah, vodka con limón”. Ya la dejé por imposible. Lo bueno es que cuando acabó de tomar nota a la gente, me volvió a mirar como preguntándome qué quería!! Pero si le había pedido 2 veces!!

Después de un rato trajo las bebidas, afortunadamente no se equivocó (aunque ya no sé, ni lo pregunté, si el vodka era Moskovskaya o no). Había una promoción de Ballantines, con una consumición te daban una tarjetita para ir a un stand del bar a que te dieran un regalo. Dos personas habían pedido Ballantines. A la primera, la camarera la localizó rápido porque fue a la última que sirvió la bebida. Pero no recordaba quién era el otro que había pedido Ballantines, al otro lado de la mesa… Fue para allá y preguntó quién había pedido Ballantines. Los chicos estaban manteniendo una conversación y no se enteraron de la pregunta, y la tía, agitando la tarjetita volvió a decir, esta vez muuuy borde (como con impaciencia): “Que quién me ha pedido Ballantines!!” Esto no es normal, las veces que he ido al Original’s han sido bastante amables, pero esta tía era todo lo contrario, vaya elementa!

Estoy pensando que vía google me van a venir muchos borrachos, juas juas, si ya he visto en las estadísticas búsquedas del poema del cocktail…

Después de un rato empezaron a pensar dónde irían después. Yo ya me desmarqué y dije que no salía, imagino que pensarían que no me apetecía salir con ellos pero realmente es que no me apetece ir de discotecas (desde que volví de Aachen me agobian bastante, he llegado incluso a marearme, y con estos calores paso). Me estaré haciendo mayor? Así que a las 2 menos algo (el metro lo cierran a las 2) me fui a casita.

Ya me contará Jordi esta noche si al final hicieron algo ayer o no. Han quedado los de la uni para ir de fiesta. Yo iré con ellos a tomar algo al Pitilingorri (conocido en el mundo entero!! :P), un bar del Gòtic. La ruta imagino que será Pitilingorri-Enfants, pero como ya he dicho, de discos paso. Espero que venga el niño. La verdad es que se ha relacionado poco con mis amistades, en cambio casi todos los fines de semana cenamos como mínimo un día con sus amigos de Mataró. Yo no tengo ningún problema en salir con sus amigos (a uno de ellos, Christian, también lo considero mi amigo, hemos sido vecinos durante 6 meses :P), de hecho antes también iba con ellos de fiesta, a Manaus–Privat, hasta que me cansé de discotecas 😛 (de todas maneras, aunque siguiera saliendo de fiesta, me va más el estilo Enfants que el de Manaus), pero me gustaría que de vez en cuando él hiciera lo mismo.

Bueno, voy a ponerme con la memoria, que he de cumplir el planning!

Por cierto, no sé qué pasa con Blogger, ha desaparecido el cajón de búsqueda del editor de posts! Con lo útil que era…

El tercer post avui, què em passa? Bé, després de fer-me un planning cara a la meva presentació i autopsicoanalitzar-me, hauria d’explicar què vam fer ahir després de la presentació d’en Jordi…

Els seus pares i els seus amics del barri van marxar, però els de la uni (Prati, Duke i jo) i la Natàlia (la nòvia del Duke) ens vam quedar prenent algo amb ell al Polimenú. Després vam anar a un altre bar (Hermanos Remon), on es va afegir en Xavi. Vam sopar allà al costat, en un japo, i després vam anar a un altre bar (Fragments), on vam jugar al mític joc de l’assassí (el de l’assassí, el policia i la puta). Bé, fa temps el Jordi ens va comentar que amb els seus amics s’havien inventat més personatges: el palestí (quan el maten s’immola, matant a un dels del seu costat) i en Carod-Rovira (que en un moment de la partida, quan ell vulgui, diu “Mans Netes!” i pacta amb l’assassí perquè només mati a una part de la gent). Ahir només vam incorporar el primer, perquè només èrem 6 jugadors i fer una partida on tothom té un paper i només hi ha una víctima normal… El millor era el Prati, quan era víctima, o l’havies de matar mil vegades perquè no s’enterava, o no sabia dissimular i es declarava mort al moment (aleshores es notava moltíssim qui era l’assassí). Què bo, gent de vint-i-pico d’anys jugant a jocs de nens.

També vam parlar de coses més serioses, com la situació laboral de cadascú. El Xavi està fent el doctorat a l’Hospital del Mar (és Teleco eh? Treballa en processat d’imatges d’ecografies). Al principi no li pagaven, ara crec que sí, però com a mínim fa una cosa que li agrada. El Prati treballa a Deloitte, però no està putejadíssim com la gent que conec que treballa a d’altres consultories (Accenture i DMR). El Duke (per cert, el Prati i el Duke es diuen Sergio, els distingim pel cognom, Prats i Duque respectivament :P) porta any i pico fent el projecte a la Universitat, aquest estiu ha d’escriure la memòria i presentarà al Setembre. Després segurament també farà el doctorat, perquè la seva actitud respecte la consultoria és com la meva: em nego a que m’explotin. A la Natàlia encara li queden uns anys per acabar la carrera (és més petita que nosaltres, tot just ha fet 20 anys). El Jordi treballa a DMR, com el nen, i també està putejat.

El Duke i la Natàlia no entenen com la gent aguanta en feines de merda, cobrant una merda i fent hores infinites (el Jordi ha comptat que amb el seu sou, treballant 12 hores al dia, surten a 4€ l’hora), sobretot van flipar quan els hi vaig parlar de la setmana horrible del nen (treballant 20 hores al dia, ja són 2€ l’hora!!). Després d’aquella setmana, el nen ha estat buscant feina a tot arreu (abans era més selectiu, però ara vol fotre el camp d’allà), de fet un dia em va dir que no renovaria, independentment de que hagués trobat una altra feina o no. Lògicament ara s’ha fet enrere d’aquesta afirmació (fruit del desgast provocat per 10 dies de treball intensiu), perquè és una feina, guanya pasta i experiència. I ara necessitarà realment els diners, perquè per fi s’ha decidit per un cotxe! And the winner is… Astra GTC!

Per cert, dimecres em van trucar d’El Terrat, per anar de públic al nou programa que faran a TV3 aquest estiu. El programa es diu “4 arreplegats”, i la noia em va explicar que hi haurà 4 actrius i 2 actors, que a cada programa i haura un convidat, que el format és de monòlegs i gags, i que tot això estarà ambientat en un bar, del que nosaltres serem els clients. Patrocinarà San Miguel? Ens donaran cervesa gratis? Té tota la pinta de ser un Còmics de Barra però en televisió. Al gener vam anar a un d’aquests espectacles a un bar de Barcelona i ens ho vam passar molt bé. En principi em va dir d’anar-hi el 13 de Juliol, però com que el nen agafa vacances l’última setmana, finalment hi anirem el 25 de Juliol. Ja he confirmat i enviat les dades, espero que aquesta vegada no passi res!

Ei! Estem a principis de mes, això vol dir que ja puc tornar a pujar fotos a flickr!! Així que he actualitzat el post del sopar amb les amigues de la setmana passada.

Aquesta nit, sopar d’ex-becaris de Sony. Quina maaandra!!

Sembla que la cosa rutlla. Encara no és oficial, però en principi el dia 21 de Juliol em convertiré en Enginyera de Telecomunicacions!

Primer de tot, uns aclariments respecte el post anterior:

• El meu ponent no va respondre al mail, però ahir vaig poder parlar amb ell després de la presentació d’en Jordi. Em va comentar les correccions que havia fet de la memòria.
• El profe maleït sí que va respondre, al dia següent.

Le deseo comentar que me va bien entre el 19 y el 21 de Julio por la tarde. Antes será difícil.

Per tenir tan poca disponibilitat, no podia dir-ho abans? Sort que els dies que pot són aquests, que si només pogués del 5 al 7 de Juliol ja l’hem cagat!!

• Ahir el Jordi em va dir que només va pagar el 25% de la matrícula, per haver fet el projecte en una empresa. Així que està clar, com a mi em vulguin cobrar els 500€ van llestos!! Perquè jo l’he fet a l’estranger… i en una empresa!!

El planning a partir d’ara serà:

• Aquest cap de setmana: corregiré la memòria i (espero :P) retocaré la presentació.
• Diumenge 3/07: abans d’anar al cine (La Guerra de los Mundos), el nen vindrà a casa per donar-me un cop de mà amb el powerpoint (no és adorable? :D)
• Dilluns 4/07: portaré la memòria al CPET per enquadernar-la (crec que l’imprimiré a casa, perquè 5€ per una pàgina a color em sembla exagerat, i són 3 còpies de cent-i-pico pàgines!), em matricularé (creuem els dits pel 25%) i faré la pre-reserva d’aula (la reserva oficial només es pot fer amb les signatures dels profes, quan hagin llegit la memòria). En principi en 3 dies ho haurien de tenir (és el màxim legal), però espero que triguin com a molt una setmana.
• Dilluns 11/07: suposant que ja tinc les 3 còpies de la memòria ben enquadernades i maques, aniré a entregar-les als professors del tribunal.
• Dilluns 18/07: em poso aquesta data límit per demanar als profes que em signin el paperet per fer la reserva final d’aula.
• Dijous 21/07: presentació, a les 17h a l’aula de presentacions!

Ja aniré comentant si es compleix aquest planning :P. De moment, el CountdownClock ja està en marxa!!

only 20 days 3 hours 16 minutes to present my thesis!!

No sé qué me pasa últimamente, que me agobio por todo… Normalmente es por contratiempos tontos, pero luego me pongo a pensar en más cosas y me agobio más…

El viernes hicimos sesión de cine en casa (Joey + Trabajo Basura), y después fuimos a cenar a Salta!, un restaurante cercano al curro del niño donde te hacen salteados con la base y los toppings que quieras… Me quedé con ganas de probar la ternera, porque cuando me tocó a mi se había acabado, así que elegí un lomo agridulce (con noodles chinos) que no estaba mal. Luego bajamos hasta Plaza Catalunya, el niño quería tomar un frappuccino (yo también, pero estaba llenísima!!). Llegamos al Starbucks y el camarero nos dice que cierran en 4 minutos (eran las 23h!! de un viernes!!), que si queremos algo para llevar… Casi que no, así que nos sentamos en el bar de al lado, que parece que tienen horchata (a mi casi que me va mejor una horchata, porque el frappuccino llena mucho). Pedimos 2 horchatas y al cabo de 2 minutos viene el camarero: “Se nos ha acabado la horchata”. Qué bien! Pues… 2 granizados de limón. Qué malos y qué caros!!

El sábado ya fue la Odisea con mayúsculas. Fui con el niño a ver el nuevo El Corte Inglés de Can Dragó. Fuimos en coche, lo que fue un error porque hicimos una cola infinita en la Meridiana hasta llegar al parking del Heron City. Así que cuando llegamos y aparcamos, preferimos ir a tomar algo, porque nos estábamos deshidratando (el coche del niño no tiene aire acondicionado, y el Sol pegaba bastante). Nos recorrimos todo el Heron City (no recordaba lo mal hecho que está, es como un laberinto, vas hacia un lado porque quieres bajar y resulta que esas escaleras sólo son para subir!!), pero en ningún bar con terraza había sitio. Al final nos metimos en uno que sí tenia sitio dentro, estuvimos esperando un buen rato a que alguien viniera a pedirnos nota, la camarera pasaba de vez en cuando por allí pero ni caso… Después de media hora (sin exagerar) decidimos largarnos… “Vamos al Corte Inglés, seguro que allí hay cafetería”. Haberla hayla, pero…

Total, que vamos hacia El Corte Inglés (está justo al lado del Heron City). Entramos por la planta 0 y observamos que es la de complementos varios + moda. Buscamos unas escaleras. Las encontramos. Oh horror! En ningún lado dice qué hay en cada planta! Bueno, decimos, la cafetería seguro que está en la última planta, así que vamos subiendo. Sí, vamos subiendo como un montón de gente más, como borregos. Hay tanta gente que en los “descansos” entre tramos de escalera mecánica se forman colas cada vez más grandes (la escalera mecánica va más rapido que la gente apartándose). Al llegar al tercer piso vemos (por fin!) un cartel que indica que en la sexta planta está la cafetería, además, se indican los ascensores para subir más rápido. Bingo! Vamos hacia los ascensores, donde vemos (por fin!) un plano del edificio con los contenidos de todas las plantas. La cuarta y la quinta están vacías. Vamos, que han inaugurado la tienda sin tenerla completa! Estamos esperando un buen rato, en el que los 3 ascensores van marcando alternativamente planta 0, 1, -1… Cuando al fin decidimos irnos, uno de ellos marca 2, así que esperamos hasta que llegue al 3. Llega al 3, se abren las puertas… lleno. Vaya mierda!

Volvamos a las escaleras mecánicas, a la cola de borregos. Subimos para arriba. En esos momentos nos damos cuenta de que o bien toda esa gente va a la cafetería, o bien nadie les ha dicho que no hay nada más ahí arriba. Porque eso sí, la información brilla por su ausencia. Llegamos a la sexta planta, llena de niños, porque a parte de haber la cafetería, también es la zona para niños… Hay una cola inmensa, para qué será? El niño me dice que la cola es para entrar en la cafetería. Se ha pasado todo el rato de cachondeo, así que al principio pienso que lo dice para chincharme… pero no, toooda esa cola es para entrar en la cafetería. Así que volvamos a la cola borreguil para bajar a la planta 0. Es curioso, en las escaleras de bajada reconozco a gente que había visto al subir. Como borregos, ya lo decía yo. Afortunadamente al niño, a quien le gusta más El Corte Inglés que a mi, se le quitaron las ganas de ver el contenido de ninguna planta. Así que podemos decir que hemos visitado las escaleras mecánicas de El Corte Inglés de Can Dragó.

Cuando por fin salimos del edificio, volvemos al Heron City con nuestro deseo de tomar algo (básicamente, una horchata, que el viernes ya me quedé con las ganas). Vamos al mismo sitio de antes, pero esta vez tomamos una posición estratégica: una mesa al lado de la barra. La estrategia da resultado, porque en menos de un minuto tenemos a un camarero preguntando qué queremos.

Después, para evitar los laberintos del Heron City, decidimos tomar un ascensor, así bajaremos directamente a la planta -3 (donde está el coche), pensamos. Otro error. Después de darle innumerables veces al botón conseguimos que el ascensor se pare en nuestra planta (la 1). Hay gente dentro. Preguntamos si suben o bajan, y nos dicen “Bajamos, o eso esperamos!” Mal rollo. Nos subimos al ascensor, pulsamos el 0 (no, este ascensor no baja hasta el parking, POR QUÉ???), el ascensor se pone a pitar (“Tranquilos, es normal”, nos dicen los demás habitantes), después de pitar todo lo que tenía que pitar cierra las puertas… y sube!! Se abre en la planta 2, donde no hay nadie, hace los pitidos de rigor y vuelve a cerrar puertas, baja (qué remedio, no hay más pisos), y para de nuevo en el 1!! Decidimos darle una última oportunidad, y afortunadamente el ascensor la aprovecha y nos deja en el 0. Encontramos unas escaleras mecánicas y bajamos hasta el parking. Aquí se acaba la odisea (menos mal).

Es para agobiarse o no es para agobiarse? El problema es que el agobio me ha durado demasiado… Ayer estaba un tanto apática, por la noche me costó dormir (y eso que no hacía calor en exceso), dándole vueltas a las cosas, llorando sin saber por qué…

Ahir vaig anar a sopar a casa d’en Xevi, un amic del nen, a Mataró. Va estar molt bé, vam ser poquets: els amics de sempre (en Xevi, en Dani, en Christian i el nen), les amigues d’ells de l’institut (Patty i Eli), i les “nòvies aachenianes” 😛 (la Carla i jo).

A veure, que m’explico. Jo vaig arribar a Aachen l’any passat a finals de Febrer. Poc abans havia conegut al Christian i a la Carla (bé, i al Miguel Ángel, jeje), perquè ells també havien d’anar a Aachen, en Christian per fer el projecte a la Philips (com jo), i la Carla, per fer-lo a la universitat. Tots dos tenien parella… cadascú la seva! El meu primer dia a Aachen, en Christian (que havia arribat 10 dies abans) em va presentar un amic seu de la infància, amb qui havien coincidit en tot: guarderia, escola-institut, carrera (i universitat)… i projecte a Aachen!! Aquest amic portava ja 6 mesos allà, però havia de quedar-se 2 mesos més… De fet això ja ho havia explicat en el diari aachenià (a veure si actualitzo :P). Un mes més tard ell i jo començàvem a sortir junts :D, just el mateix dia que en Christian i la Carla tallaven amb les seves respectives parelles (sense tenir res a veure en cap cas amb terceres persones!). Ells van trigar una mica més en decidir-se: ara fa tot just un any… Clar que també van tenir més temps per disfrutar junts (el nen i jo, només un mes), perquè en Christian va tornar a Barcelona a finals d’Agost. Però bé, ells han estat més temps separats (amb visites ràpides, clar, però no és el mateix). Ella es va haver de quedar més temps, al Setembre tot just començava el projecte (fins aleshores havia estat fent assignatures), i ara fa una setmana que ha tornat definitivament.

Doncs això, que fa gràcia que èrem 4 aachenians, 5 Telecos (en Dani també és Teleco, fa un any estava fent el projecte a Nàpols… la setmana que ve farà un any que el nen i jo l’anàvem a visitar, jo des d’Aachen i ell des de Barcelona :D), 6 Erasmus (en Xevi, advocat, també va estar d’Erasmus a Leuven), uns ex (l’Eli i en Dani van sortir durant molt de temps), i ja en plan de conya, 2 parelles heteros, una de lesbianes (l’Eli i la Patty sempre fan broma amb això) i una de gais (és el que els hi queda, a en Dani i en Xevi, ser parella :P).

Vam sopar pa amb tomàquet, embotits i truita de patates. Per beure hi havia de tot: Lambrusco, cava, cervesa, Ballantines… El que van oblidar va ser la coca. El Ballantines que no falti (segons el Xevi, perquè a mi no m’agrada el whisky), però per la coca es van quedar sense pressupost. Igualment ens ho vam passar molt bé, vam riure molt, i tot i que es van explicar moltes anècdotes dels nens (que l’Eli i la Patty potser coneixien, però la Carla i jo no), també vam riure amb elles.

Després del sopar, el nen em va portar a casa… Jo no tinc ganes de sortir, i menys amb la calor que fa i les aglomeracions que hi hauria per Sant Joan, i si bé m’ho estava passant molt bé, i m’hagués vingut de gust anar a prendre algo, no volia partir-li la festa al nen. Preferia marxar aleshores, i així ell es despreocupava i podia beure, etc.

A veure si avui podem quedar per veure els dos capítols de Joey que ens falten per acabar la primera temporada! I una peli que tinc ganes de veure: Trabajo Basura (en anglès Office Space). La vaig descobrir en una de les meves expedicions bloggerils (quan em poso a navegar de blog en blog, no paro!), però no recordo a quin blog en parlaven, i la vaig posar a baixar a l’eMule. Em va fer gràcia l’argument (un tio que té una merda de feina i es proposa fer-ho tot malament perquè l’acomiadin), i vaig descobrir que hi sortia la Jeniffer Aniston (Rachel a Friends).

Per cert, que ara que estic veient la desena temporada de Friends en castellà, em sona molt més estrany que en anglès. A part de que m’he acostumat a les veus angleses, i ara les espanyoles em sonen rares (la de la Rachel és insoportable!!), hi ha coses que traduïdes no tenen tanta gràcia. El que més ràbia em va fer, però, és la mutilació que li van fer a la primera part de “The One in Barbados”. Es van saltar un munt d’escenes!! Imagino que va ser perquè era molt llarg i no encaixava en la mitja horeta de Canal +, però van tallar escenes molt bones! I en el capítol on Joey va de convidat al concurs Pyramid, quan està en la final amb l’altre home, una de les categories, que en l’original era Spanish words, ho han adaptat a paraules franceses (això s’entén, no quedaria gaire clar que en Joey digués “No conozco palabras españolas” :P). Res, que recomano buscar els capítols a l’eMule!!

Pensant en això, ahir li vaig comentar al nen mentre em portava cap a casa, que trobo a faltar anar a veure pel·lícules en versió original. Trobo que la meva actitud amb el cinema ha canviat: abans anava a veure pelis, i com més disfruto amb una peli és en VO; ara vaig al cine a passar l’estona. No vol dir que ho passi malament, o que no m’agradin les pelis que anem a veure (bé, algunes no m’agraden, jeje), però és diferent. Abans també hi anava sola, ara normalment vaig amb ell, i hi ha tot el ritual de les crispetes, que abans no feia. Ja dic, m’ho passo bé, però la raó no és la pel·lícula, és passar una estona amb ell. El problema és que al nen no li agraden les pelis en VO. És una cosa que jo no acabo d’entendre, perquè ell sap anglès i a Aachen es va passar 8 mesos veient pelis en anglès, amb o sense subtítols (ell diu que aleshores no tenia alternativa, però que se sent incòmode llegint subtítols, es perd l’acció). De fet aquest tema va originar la nostra única discussió en l’any i pico que portem junts :D. No sé, a veure si el puc arrossegar cap a l’Icaria algun dia!

Lo que son las cosas, hace unas semanas se me agolpaban los posts y no tenía tiempo de escribirlos, pero ahora no tengo muchas cosas que contar… Todo sigue igual, la presentación sin acabar (aunque bastante avanzada, voy poquito a poco que no me quiero agobiar). El tiempo me sigue pasando igual de rápido, pero no lo entiendo: si no hago nada!!

El jueves quedé con unos amigos de la universidad. Yo los llamo los Pochamen (y en ese grupo aparecen tanto en mi Messenger como en el móvil :P), porque cuando en tercero de carrera empezamos a hacer campana para ir al bar (yo hasta tercero era una saaanta!!), nos dedicábamos a jugar a la Pocha. Son 3 chicos: Jordi y 2 Sergios (Duke y Prati). Es lo que tiene estudiar Telecos, que las chicas somos un bien escaso, jaja. También he conocido a algunas chicas en mi época universitaria, pero siempre me he llevado mejor con los chicos. Tiene gracia: hice EGB en un colegio (ya desaparecido) que hasta el año anterior al que entré yo era femenino, así que en mi clase había pocos chicos (empezaron 6, creo, y acabaron 2 o 3 :S); al entrar en el instituto (con más chicos, se supone), me relacionaba más con las chicas (sobre todo con las que venían de mi mismo colegio) que con los chicos, me daba cosa; pero ahora tengo más feeling, en general, con los chicos!! Debe ser que tengo mentalidad masculina (soy un poco rarita, no cumplo muchos de los tópicos asociados a las chicas, no me gusta ir de compras, por ejemplo), como me salió en un test que hice hace tiempo, de un libro plagado de tópicos, según el libro yo soy lesbiana (o transexual, ahora no recuerdo) sólo por tener una mentalidad tópicamente asociada al hombre: práctica, poco sexto sentido, etc. De momento, I’m pleased to be a woman (menos en esos días, jeje), y obviamente me gustan los tíos (concretamente uno :$)

Cómo me disperso, no? Bueno, decía que el jueves quedé con los Pochamen. Como siempre, quedamos en el Polimenú, el bar de la uni (el Campus Nord tiene 3 escuelas: la de telecos, la de caminos y la de informática, y nosotros somos los únicos que no tenemos bar propio, así que consideramos el Polimenú un poco nuestro… también porque fue el escenario de nuestras campanas :P). El Duke está haciendo el proyecto final de carrera en la universidad, así que le pillaba cerca. El Prati llegó un poco más tarde, está trabajando en Deloitte (una consultoría un poco gafe, tenían oficinas en las Torres Gemelas de Nueva York y en el edificio Windsor de Madrid :P). Jordi es el más pringao, trabaja en DMR (como el niño, pero el niño trabaja en cliente y Jordi en la oficina, así que normalmente no se ven), en un proyecto chungo, que hasta ha tenido que ir a trabajar un par de veces en fin de semana (aunque pensándolo bien, casi es mejor que lo del niño, que muchos fines de semana se queda programando… pero desde casa, así que no cuenta como día trabajado, grrr!!). Cuando llegó Jordi, ya nos cerraban el Polimenú, así que fuimos a tomar algo por ahí.

Después fuimos a casa de Jordi a que se cambiara (iba con el traje), cogimos su coche y vinimos a La Maquinista (creo que es la primera vez que hacemos algo en mi barrio, como no está céntrico nunca quieren venir, dicen que es la periferia – aunque es mentira!! :P). Cenamos en el Pasta City, y el Prati ya hizo una de sus pratadas. De primero, queríamos pedir una ensalada para compartir entre los 4, y otro aperitivo, también para compartir. Al final nos decidimos por los palitos de mozzarella, que venían 4 en el plato, así uno para cada uno… Total, que llegó el camarero, y qué pide el Prati (como siempre, en su mundo)? 4 palitos de mozzarella!! Yo enseguida le dije al camarero que sólo uno, pero no me debió entender, porque nos trajo los 4 platos… Pero bueno, como el cliente siempre tiene la razón, al final sólo nos hicieron comer uno 😛

Mientras esperábamos que nos vinieran a tomar nota, me dio por mirar el móvil, y tenía una perdida del niño. Salí a llamarlo, y me dijo que se le estaba acabando la batería, que me había escrito un mail (respondiendo a uno que le envié yo porque no sabía nada de él desde el domingo) con malas noticias: el viernes no podríamos quedar porque tenía una cena con los amigos de la universidad, y el finde le tocaba programar a saco, así que… pi pi pi, pi pi pi. Fin de la batería :S

Otro amigo de la universidad, Lluís, se suponía que estaba con la novia viendo una obra de teatro en el Paral·lel, y que cuando acabara (a las 23h o así) vendría con nosotros a tomar algo, así que como al acabar de cenar él todavía no había dado señales de vida (supusimos que todavía estaba en el teatro porque tenía el móvil apagado), fuimos por el Paral·lel para tomar algo por ahí mientras esperábamos. En el camino dejamos al Prati (aix, esta gente que trabaja, que quiere ir prontito a casa :P). Al final, Lluís no dijo nada, pero estuvimos los 3 (Duke, Jordi y yo) tomando unas cervezas y lamentándonos de la mierda de futuro que tenemos :S

Llegué a casa a las 2h y pico, y fui a mirar el mail del niño. Me daba las malas noticias y me explicaba lo bien que se lo pasó en el concierto de Bruce Springsteen (sí, el fue uno de los 8.000 afortunados, junto con su hermano!!)

Ayer por la mañana me llamó, y me dijo que aunque tiene mucho curro este finde, espera que nos podamos ver. Yo no entiendo cómo el año pasado podíamos aguantar semanas sin vernos (nuestro récord: 25 días), porque ahora que llevo 6 días lo echo mucho de menos…

Bueno, para no tener nada que contar, cómo me enrollo, no? Sorry, sorry.

[El post está en catalán, pero puedes clicar aquí si no entiendes nada 😉 ]

Ja s’ha acabat el meu finde, i com vaig prometre, aquí teniu la foto del pastís.

Dissabte vam anar amb les amigues a prendre algo. Vam anar al Kua Kua, un bar al que anàvem sovint fa bastant de temps, quan totes començàvem a anar a la Universitat, i per tant ja no ens vèiem cada dia a l’institut com abans. Al final, només hi anàvem la Silvia, la Laia (quan podia) i jo, que quedàvem cada setmana per posar-nos al dia. Fins que jo vaig marxar a Aachen, que aquesta tradició es va perdre. I quan vaig tornar, sempre el trovàbem tancat. És que devíem ser les úniques clientes, perquè sempre estàvem soles. El tio ja ens coneixia (hi anàvem cada divendres!!), però tot i així, quan arribàvem, encara no ens havíem assegut, deixat les coses, etc., que ell ja estava allà, esperant que demanéssim alguna consumició, impacient que era (encara ho és) l’home!!

Doncs bé, dissabte estava obert i, tot i la reticència de la Natalia (a qui no li agrada gaire aquest bareto, la veritat és que és bastant cutre :P), vaig jugar la carta de “és el meu cumple i jo escullo on anem” 😛 i hi vam anar. Aquesta vegada no èrem les úniques, perquè feien el partit del Barça, però bé. Després, elles anaven a sopar per celebrar un altre aniversari: el d’una altra Cristina, que els feia el mateix dissabte. Ja és casualitat, no? Dient-nos igual i fent els anys amb un dia de diferència… encara que ella en fa un menys.

Diumenge ho vam celebrar amb la família. També va venir el nen, i vam menjar-nos el pastís. Vaig aprofitar les espelmes de l’any passat (la tradició a Aachen era regalar el pastís i les espelmes amb el número d’anys) i hi vaig afegir una espelma normal per fer el 23+1, jeje. El pastís era (bé, encara és, perquè en queda una mica :P) de gelat de llimona, estava boníssim!!

Després de dinar, el nen em va ajudar amb la presentació. Jo estava bastant bloquejada i no sabia per on començar, i gràcies a ell ara com a mínim tinc un esquema de la presentació, i uns quants cops d’efecte que estan bastant bé, que espero que m’ajudin a vendre el projecte al tribunal (sobretot el Penin, que em fa una por!!).

A la tarda, vam anar al cine a veure 11:14. Destino final. L’estil de la pel·lícula és bastant Very Bad Things, però a mi m’ha agradat més la d’ahir. Són un conjunt d’històries tràgiques interconnectades, que passen totes a les 11:14 de la nit. Vam anar a l’Heron City, al nen li va agradar (era la primera vegada que hi anava amb ell). Llàstima que ara treuran la font del mig per fer més espai per la remodelació, es veu que no funciona del tot bé com a centre d’oci i hi volen posar outlets… Vam descobrir que aquí també hi ha un Pizza Marzano!!